Espoli i Opressió Nacional d’ençà de fa 300 anys (457)

Bon dia,

El company dels GOAL, Lluís Gutiérrez, ens transmet 10 gràfics ben clars i força indiscutibles, que a la vegada li han fet arribar. L’abús i la Opressió sobre la Nació Catalana és més que evident per part del REGNE d’Espanya, a tots els nivells com podem comprovar.

Feu una ullada amb deteniment i carreguem-nos encara més d’arguments, i en acabat difoneu-lo si us plau.

Salut i Llibertat!

Nota: el FLA ha deixat de cobrar interessos justament aquest any d’eleccions…

Sergi Alcon i Gibert

10 imatges de la relació de l’Estat espanyol amb Catalunya

Per si encara no estiguéssim prou convençuts de la necessitat de que Catalunya ha de ser un estat independent, mira’t aquestes dades i et convenceràs.

Cal que arribem a mentalitzar a tots els catalans del que està passant.

Salutacions cordials

1. INVERSIÓ PER TERRITORIS ALS PRESSUPOSTOS 2015
I recordem que a Catalunya, l’execució real sempre és inferior a la pressupostada.

1

 

2. OCUPACIÓ PÚBLICA DURANT LA CRISI

2

 

3. AVE 2015
Ni corredor mediterrani ni AVE València – Barcelona per enllaçar les regions industrials.

3

 

4. EXECUCIÓ PRESSUPOST INVERSIONS 2013
El que dèiem al gràfic 2, a Catalunya es pressuposta POC i se n’executa MENYS.

4

 

5. INVERSIONS MINISTERI DE CULTURA

5

 

6. ATACS AL CATALÀ
No parlem d’un Estat de descuida la nostra cultura sinó que hi actua en contra.

6

 

7. ATACS A L’AUTOGOVERN

7

 

8. RESCAT DE PEATGES
Els catalans paguem peatges per circular i ara també hem de pagar els peatges deficitaris de la resta d’Espanya.

8

 

9. INTERESSOS DEL FLA
L’Estat fa negoci amb els impostos que paguem els catalans, en comptes d’utilitzar-los en invertir en serveis ens fa un préstec dels nostres propis diners.

9

 

10. DÈFICIT FISCAL MULTIMILIONARI CADA ANY

10



Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

David Companyon, un bon exemple cap el Procés Constituent Sobirà! (456)

Bon dia,

Continuant amb el nostre Recull del Procés d’Independència avui us faig arribar una magnífica entrevista que ElSingular ha fet al Diputat d’EUiA al Parlament de Catalunya, en David Companyon, i que encertadament ens ha fet arribar el company dels GOAL Carles Cosialls.

És d’una Claredat Meridiana (mai millor dit!) i ajuda a desfer molt nusos gordians que s’estan creant actualment al voltant del sobiranisme. Aquest és el missatge que hem de fer arribar, especialment a les nostres zones metropolitanes.

La Independència és una gran oportunitat de bastir una República Catalana (el nom de República i NO Monarquia ja sona bé eh?!) des de 0 i també des de la Societat Civil, on tots ens sentin partíceps, una majoria independentista però també tots els sectors federalistes i confederalistes de Catalunya, i fins i tot els pocs partidaris del No a la Sobirania. També és una oportunitat magnífica d’ajudar a la Revolució a Espanya, com bé diu en David, però mai des de la Subsidiarietat, sinó des de la nostra Unilateralitat.

Un cop estigui redactada, 18 mesos després del 27S, la comparació d’una més que segura Constitució Catalana moderna i adaptada als nous temps posarà en evidència la carrinclona i pseudo-democràtica Constitución Española. Serà llavors quan la gran i àmplia Majoria Social de Catalunya la ratificarà de ple!

Salut i Procés Constituent

Sergi Alcon i Gibert

25/06/2015

DAVID COMPANYON

Companyon: “Cal mig milió de vots que haurem de treure dels ‘sí se puede'”

Entrevista al prohom independentista d’EUiA i secretari de la mesa del Parlament. “Sempre li dic a en Cayo Lara: l manera més ràpida d’arribar a la República espanyola és que primer arribi la República catalana”, assegura

Quico Sallés (Parlament)

David Companyon, (Barcelona, 1960), aquest diputat d’EUiA i membre de la Mesa del Parlament va nèixer un Sis d’Octubre. Potser per això és un independentista visceral. De fet, està convençut que Catalunya serà independent però vol aglutinar més majories. Fins i tot, assegura que el “procés no es pot fer contra CDC” però tampoc sense el poble que ha esperonat l’ànim independentista. Un dels pocs polítics que cita Andreu Nin constantment, el seu referent polític. Crític amb tots els protagonistes del procés però amb l’esperança que el millor instrument de transformació social és la independència.
-Què li sembla la proposta de Mas?  -(Llarg silenci) La meva primera impressió és que veig un perill de divisió a l’ANC o Òmnium. En el cas de l’ANC és el millor instrument que hem tingut per canalitzar la voluntat popular del procés i veig un possible trencament. Em neguiteja. I em preocupa que l’oferiment s’hagi fet en un acte d’una CDC contenta pel trencament amb Unió. En aquest cas, l’ordre dels factors altera el producte: no és una oferta de les entitats als partits sinó a l’inrevés, del president a les entitats. Crec que Mas s’ha ficat en un embolic.
-Parlant d’embolics, l’embolic de les esquerres per entomar el procés sobiranista tampoc no és poc A EUiA van fer una conferència política el 2013 en la que es va concloure que el procés sobiranista és un procés constituent per a una República catalana. Un procés que no és subsidiari d’un procés constituent espanyol.
-Vol dir que no? No, no, EUiA i els seus dirigents defensen un procés constituent unilateral, no subsidiari, que ara també defensen altres organitzacions. Ara bé, també afecta el que passi a l’Estat espanyol. Però no hem d’esperar aquest procés constituent espanyol. -Com aniria aquest procés constituent? Esperem que el 28 de setembre, el Parlament faci una declaració d’inici de procés constituent, cridi al poble de Catalunya a construir des de baix una constitució de república catalana i després sigui refrendada en un referèndum. Un procés obert a federalistes, o confederalistes partint de la base que per confederar-te o federar-te les dues parts han d’estar d’acord. És exercir la plena sobirania i negociar amb l’Estat espanyol des de la sobirania. -Quan diu “des de la sobirania” vol dir des d’un format d’Estat independent? La sobirania l’hem de començar a exercir des del moment que iniciem el procés constituent, que implica dir-li al poble que és sobirà i que anem a redactar una constitució per al poble de Catalunya.
-Perdoni, però no li veig el sentit a obrir un procés constituent sinó és per bastir una independència… El que no té cap sentit obrir un procés constituent per no exercir la sobirania, i aquesta sobirania ens portarà a un Estat independent o a on decideixi el poble de Catalunya que poden ser espais amb altres pobles de l’Estat espanyol. Hem de decidir de tu a tu, la nostra sobirania, que encara no la tenim reconeguda. I perquè hi pugui haver una proposta seriosa de federalisme només es pot fer des de l’exercici ple de la sobirania, formalment des de la independència, una altra cosa és si és un Estat amb fronteres, jo crec que acabarà així perquè és pràcticament impossible reformar la constitució espanyola. Si canviés l’Estat espanyol, ja ens ho plantejaríem, però el dia que canviï, no ara!
Considera les eleccions del 27-S com a plebiscitàries? M’agrada més qualificar-les de constituents. Però el 28 de setembre no només fem un plebiscit sobre la independència sinó com es gestionaran els serveis públics que hauran de continuar funcionant
-Però obrir un procés d’aquestes característiques des d’una autonomia és molt revolucionari… justificaria aquest objectiu un govern de concentració? Prefereixo parlar de govern constituent per construir una legalitat catalana que en algun moment toparà amb la legalitat espanyola. El 9-N va deixar palès que calen mig milió de vots més que haurem de treure dels “sí se puede”, al contrari del que diu Mas. Com podem pensar que aconseguirem la independència contra Barcelona, contra l’alcaldessa que va votar sí-sí el 9-N? No és possible! No ho estem fent bé…
-Per què no ho fem bé? No pot ser que es posi l’ANC en aquest problemes, no pot ser que ERC es torni a sentir enganyada, no pot ser que la CUP pensi que no això no va amb ells, no pot ser que ICV-EUiA se’ns situï al marge. Tornem a la idea pujoliana de bons i mals catalans. La independència és una eina de transformació social i això els hi ho dic als meus companys d’Izquierda Unida: la manera més ràpida que arribi la república espanyola és que arribi la república catalana. Li he dit a en Cayo Lara tot sovint.
-Cal la confluència de les esquerres abans del 27-S? Les esquerres haurien d’entendre que el cotxe el condueix en Mas i ens agradaria que deixés el volant i posar-lo al cantó. Una visió d’una Catalunya, lliure, justa i neta que dirigís el procés. Aquest procés no pot anar contra Convergència, una altra cosa és que ens haguem de subsumir als idearis de CDC perquè el procés segueixi endavant.
-La República catalana serà d’esquerres o no serà? No, això és reduccionista. La República catalana serà el que el poble de Catalunya vulgui i CDC té tot el dret, només faltaria, a voler portar el volant igual que les esquerres.
-Però la confluència ha de ser abans del 27-S o no? Sí, perquè el 28-S s’ha de seguir governant i no vull que es governi com s’està governant. Tenim l’oportunitat de fer història i les esquerres, si volen dir que el procés és d’esquerres, s’hi han d’implicar.
-M’ha d’admetre que la seva formació ICV-EUiA no ha estat del tot clara amb el procés. Joan Herrera va dir que no aniria a votar el 9-N i després hi va anar… Sí, va rectificar. Però Mas va dir que el 9-N seria un èxit col·lectiu o un fracàs personal, crec que el 9-N al vespre Mas va capitalitzar l’èxit, hauria d’haver sortit amb Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez. Ara bé, ICV-EUiA viu en un espai ambivalent, entre el sí-no, i això és una fortalesa perquè també volen una ruptura. ICV no ha dit mai que no vol un Estat independent, però creuen en un canvi a l’Estat espanyol… en qüestions de fe cadascú té les que té. -Es veu en una llista amb Teresa Forcades? Sí, i amb molta més gent.

David Companyon, al parlament, en un moment de l’entrevista. – QS/ElSingular



Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

Deixeu-me que us expliqui un conte… (455)

Bon dia,

Mireu el que passa quan es tasta la mateixa medecina d’una llengua “forana”… se’ls veu el llautó… i sobre un treball de camp seriós!

Posem-nos a imaginar:

Imagineu ara que només cal que una petita porció de Catalans vagi a viure al meu poble, Barbastre (no masses només uns 15.000, o sia l’ú per mil de la població resident als Països Catalans), per a que així superin el 50% de població i amb aquesta excusa donar carta de naturalesa a la colonització catalana, evidentment recolzada per l’exercit, els jutges, les dictadures i també les lleis, tal i com fa el REGNE d’Espanya, ja que som una minoria estructural.

I així podem començar per dir que és un dret l’escolarització al 50% en català a les escoles de Barbastre (als Escolapis, a la Escola Hogar, a l’Escola Pere I, etc…), i continuar per tergiversar la història, especialment lingüística, per venir a dir que tota la vida s’ha parlat el català a Barbastre massivament, faltaria més! i que és llengua pròpia! i per tant apa! A defensar el bilingüisme que mata!, etc… etc… ei! I a prohibir manifestacions (com demana la Carina Mejias de C’s) contra el Poder Colonial que es fessin al Passeig del Coso! Centre del meu Poble!

Us ha agradat el conte de la història al revés…??? el que està clar és que la majoria de la societat espanyola no la podria ni la voldria sentir i s’alçarien immediatament contra el poder colonial opressor!

Catalans, ara ens toca aixecar-nos democràticament a nosaltres! El 24 de maig i el 27 de setembre vota únicament Partits Sobiranistes!

I solucionar la colonització espanyola es diu JUSTÍCIA SOCIAL!

Amunt i Crits!

P.D.: L’alliberament de Catalunya ajudarà a alliberar molts pobles de la península engabiats pel Nacionalisme Espanyol, perquè molt semblant al que explico aquí per a la Llengua Catalana i la seva societat podríem dir sobre l’Aragonés. Aquest és l’únic canvi REAL!

Sergi Alcon i Gibert

 

Tema: RE: 1a presentació dades sociolingüístiques del Cens 2011 a Aragó: Destacable gruix de parlants de català que hi ha a les capitalitats properes a la Franja (Alcañiz 7,5%, Monzón 7,1% i Barbastro 4,7%)

Pero que dices, claro que se habla, mis padres se pasaron 20 años hablàndola. Como si no hubiesen catalanes viviendo en Barbastro, vaya!

 

Sergi Alcon i Gibert

Aquest missatge i els documents que en el seu cas porti annexos, poden contenir informació confidencial. Atès que la informació continguda és reservada i que el seu ús no autoritzat està prohibit legalment, es demana a qui el rebi per error que ho comuniqui per la mateixa via, s’abstingui de fer-ne còpies, trametre’l o donar-lo a una altra persona, i procedeixi a esborrar-lo immediatament

P Abans d’imprimir-me, penseu bé si és realment necessari. El medi ambient és cosa de tots.

De: Francisco Enviat: dimarts, 12 de maig de 2015 16:12 Per a: ALCON GIBERT, SERGI Tema: Re: 1a presentació dades sociolingüístiques del Cens 2011 a Aragó: Destacable gruix de parlants de català que hi ha a les capitalitats properes a la Franja (Alcañiz 7,5%, Monzón 7,1% i Barbastro 4,7%)

 

Ah si ? En Barbastro no conozco que se hable catalán. Y soy de allí. Esa encuesta te aseguro que es tendenciosa, y tu has estado ahí muchas veces como para saberlo !!
Enviado desde mi iPhone

El 12/5/2015, a las 12:00, ALCON GIBERT, SERGI <alcongs@diba.cat> escribió:

Primera presentació de les dades sociolingüístiques del Cens 2011 a Aragó | Xarxes socials i llengües és destacable el gruix de parlants de català que hi ha a les capitalitats properes a la Franja (Alcañiz 7,5%, Monzón 7,1% i Barbastro 4,7%)

Origen: Primera presentació de les dades sociolingüístiques del Cens 2011 a Aragó | Xarxes socials i llengües

Primera presentació de les dades sociolingüístiques del Cens 2011 a Aragó 11 maig 11UTC 2015

Dissabte 9 de maig vam presentar els resultats sociolingüístics del Cens de 2011 a Aragó amb el Seminari Aragonès de Sociolingüística. Per primera vegada es compta amb resultats comparables i sòlids del català i l’aragonès a tot Aragó. I els principals resultats són que aproximadament un 10% de la població d’Aragó declara que entén català o aragonès, i declaren que saben parlar català 55.513 persones i aragonès 25.556. Les dades declarades al Cens de 2011 apunten que a la Franja és un 53,9% que sap parlar català i a la zona major densitat de parlants de l’aragonès, el 19,4%. Amb estudis posterior caldrà matisar els resultats del català, que molt possiblement subrepresenten la competència real. També destaca que, si bé a la Franja no sap escriure el català la meitat de la població que declara saber-lo parlar, al Matarranya les deficiències són majors, amb aproximadament dos terceres parts de parlants que no saben escriure’l. Finalment, també és destacable el gruix de parlants de català que hi ha a les capitalitats properes a la Franja (Alcañiz 7,5%, Monzón 7,1% i Barbastro 4,7%) o el 4,1% de parlants d’aragonès a Ejea de los Caballeros, i el volum de parlants de català (12.244) i aragonès (7.873) a Saragossa capital.

Aquests són els resultats que vam privilegiar en la presentació, tot i que les agències van primar als titulars el rànquing entre estes dues llengües minoritzades a Aragó. Notícia a El Periódico de Aragón, Aragón Digital Heraldo de Aragón i La Vanguardia.

El catalán está más implantado en la comunidad que el aragonés

De las 83.000 personas que lo entienden, más de la mitad lo saben hablar. Casi un 10% de la población comprende al menos una de estas dos lenguas propias

<image001.jpg> Varios profesores universitarios dieron ayer a conocer los datos en una rueda de prensa. – Foto: NURIA SOLER

Conocimiento más allá de las zonas tradicionales de influencia

El avance de resultados de un estudio realizado por el Seminario Aragonés de Sociolingüística indica que el catalán está más implantado en su área de influencia en Aragón y de un modo más homogéneo que el aragonés, así como que el conocimiento de ambas lenguas trasciende a sus zonas históricas.

Para este trabajo se han basado en los datos ofrecidos en lo que respecta a las lenguas por el censo del 2011 elaborado por el Instituto Aragonés de Estadística con una muestra de 137.000 personas, aproximadamente el 12% de la población, un porcentaje que sería sensiblemente mayor en las zonas rurales. Por el momento, se trata solo de un avance –los resultados finales se espera que estén disponibles para final de año– que fue presentado ayer por los profesores universitarios Chabier Gimeno, Miguel Montañés, Natxo Sorolla y Juan Pablo Martínez.

Así, según los datos del 2011, cerca de un 10% de los aragoneses entiende al menos una de estas dos lenguas propias, un 3,3% (alrededor de 44.000 personas) el aragonés y un 6,2% (83.000 personas) en el caso del catalán. En este último, de los 83.000 aragoneses que lo entienden, algo más de la mitad lo saben hablar.

Por zonas, en el caso del aragonés se ha dividido su zona de influencia en dos áreas, la considerada como “de mayor vitalidad”, que incluye los valles pirenaicos más occidentales, el Sobrarbe, parte del Somontano de Barbastro o la mitad oeste de la Ribagorza, y la “histórica”, que tiene parte de las Cinco Villas y buena parte del resto de la provincia de Huesca.

Conocimiento más allá de las zonas tradicionales de influencia

10/05/2015El catalán está más implantado en la comunidad que el aragonés

El uso o conocimiento de ambas lenguas no se restringe a sus zonas tradicionales de influencia. De hecho, un tercio de los hablantes del aragonés y una cuarta parte de los catalanoparlantes de Aragón se encuentran en la comarca de Zaragoza, principalmente en su capital, con densidades bajas que no llegan al 2%. Estos números son incluso más altos en términos relativos en otras localidades, como Ejea de los Caballeros, con más de un 4% de vecinos que hablan aragonés, y Fraga o Tarazona, que superan el 2%. En el caso de la lengua catalana destacan Alcañiz y Monzón, con más de un 7% de hablantes, y Barbastro, con un 4,7%. Las causas que explicarían este fenómeno serían, según los responsables del estudio, la emigración.

La realidad supera al ‘Lapapip’ y al ‘Lapao’

11/05/2015 Un estudio, todavía sin acabar, realizado por el Seminario Aragonés de Sociolingüística dice que el catalán se habla más en la comunidad que el aragonés. Pero, lo más llamativo es que el conocimiento de ambas lenguas no está constreñido a la zona geográfica tradicional sino que trasciende a su área de influencia. Según estos resultados, la Lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica (Lapapyp) y la Lengua aragonesa propia del área oriental (Lapao), denominaciones a las que se refirió el PP-PAR cuando derogó la ley que negaba el catalán y el aragonés, son un despropósito. Que la lengua de la comunidad de origen de la consejera Dolores Serrat la use más de un 7% en Monzón y Alcañiz o que en la comarca de Zaragoza o Ejea sea donde más se habla el aragonés es una realidad que se impone a todo lo demás.

9/5/2015

Aragón Digital: Unas 15.000 personas aseguran que tienen competencias básicas de aragonés

El Seminario Aragonés de Sociolingüística ha presentado este sábado un estudio elaborado a partir de los datos del censo de población y viviendas de 2011. Los datos señalan que unas 15.000 personas tienen competencias básicas para hablar aragonés. En el caso del catalán, la cifra aumenta hasta los 25.000.

Verónica de Castro Alonso

comentarios 10

<img1323872s.jpg>

El estudio se ha presentado en el Centro Joaquín Roncal de Zaragoza

Zaragoza.- Unas 15.000 personas tienen competencias básicas para hablar aragonés y unas 25.000 aseguran tener el mismo nivel pero en el caso del catalán. Así lo reflejan los datos que ha presentado este sábado por la mañana el Seminario Aragonés de Sociolingüística. Datos que han obtenido a partir del censo de población y viviendas del año 2011.

El profesor universitario y experto en Sociología de la Lengua, Nacho Sorolla, ha explicado que en el censo que han utilizado se incluía una pregunta para los aragoneses sobre su conocimiento de catalán y aragonés. “Estos datos nos permiten conocer la situación y la diversidad sociolingüística de la Comunidad. Es el primer estudio que puede cuantificar el número de hablantes”, ha señalado.

Volviendo a los datos, desde el Seminario Aragonés de Sociolingüística han detallado que en el caso del aragonés hay unos 8.500 hablantes en el Alto Aragón y, en las zonas de “mayor vitalidad”, un 20% de la población habla aragonés. En cuanto al catalán, también han destacado que en las zonas históricas de uso predominante más de la mitad de la población sabe hablar esta lengua.

Sin embargo, como ha puntualizado Sorolla, la competencia escrita supone muchos más problemas para los hablantes de aragonés y de catalán. En cuanto a esta segunda lengua, Sorolla ha incidido en que “en la zona central de la zona catalano-hablante la mitad de la población que sabe hablar no sabe escribir. En el sur, en el Matarraña, solo un tercio de la población que habla catalán lo sabe escribir”.

“Detectamos por lo tanto deficiencias importantes que son consecuencia del sistema educativo al  no tener en cuenta estas lenguas propias y su conservación”, ha añadido Sorolla.

Para acabar, otra de las conclusiones del estudio señala que el conocimiento del aragonés y del catalán se centra en las zonas históricas pero también en poblaciones hasta las que han llegado inmigrantes del pirineo y del prepirineo o de la zona catalano-hablante oriental. “Encontramos así una importante densidad de hablantes de catalán en Alcañiz, Monzón o Barbastro; o de aragonés en Ejea de los Caballeros”, ha concluido Sorolla.

Mayor presencia del catalán en Aragón

Comentarios realizados ayer por los lectores en la edición electrónica del diario 11/05/2015

El avance de resultados de un estudio realizado por el Seminario Aragonés de Sociolingüística indica que el catalán está más implantado en su área de influencia en Aragón y de un modo más homogéneo que el aragonés, así como que el conocimiento de ambas lenguas trasciende a sus zonas históricas. De las 83.000 personas que lo entienden, más de la mitad lo saben hablar.

Incapaces

Eso dice de cómo somos. El Gobierno es incapaz de apoyar nuestra lengua autóctona y la está dejando morir. Gobiernos que solo miran Madrid. DANIELG

Conservación

El aragonés está mucho más en los pueblos de lo que estos dicen, pero son palabras sueltas porque los verbos no los tenemos arraigados. Por ejemplo, en la ribera del Jalón y afluentes se habla y mucho. Deberían hacer mucho más para su conservación. PERCA

Céntimos de inversión

Europa destina fondos para preservar la riqueza lingüística y cultural de las lenguas en peligro de desaparición y España los gasta en fomentar las lenguas “oficiales” (catalán, gallego y vasco) y ni un céntimo para el aragonés o el bable asturiano. Aragón invierte con Rudi en el poder una media de dos céntimos al año por habitante en proteger este patrimonio cultural nuestro. BLANCA

Poco apoyo

Muy buen dato me parece con el poco apoyo que se le da al aragonés en la comunidad.

RAFAEL

Uso tradicional

El dato más importante de la presentación del sábado es ese 19,5% de hablantes de aragonés en las zonas de uso tradicional. Y ese es un dato muy malo… el resto no tiene tanta importància.



Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

“El desig de sobirania de Catalunya és irrompible” (446)

Bon dia,
 
Avui, rere la manifestació a Madrid de Podemos aquest passat diumenge, us deixem 3 articles que van perfectament lligats. El primer del digital directe.cat i els altres dos del elsingulardigital.
 
Les comparacions són clares, la injustícia en el tractament d’un esdeveniment i un altra en les cadenes espanyoles d’escàndol, i malgrat tot les dimensions entre un moviment i un altre al carrer abismals. Mireu, contrasteu i compareu!
 
On és el canvi real? A la Independència de Catalunya!, sent, a més, el millor favor que li podem fer a Podemos cara a les seves eleccions espanyoles.
 
Salut i Revolució!
 
Sergi Alcon i Gibert
 
 
 
Mitjans de comunicació absorts per la mobilització del partit de Pablo Iglesias que en el seu dia van amagar la mobilització catalana i en van negar el seu èxit
  _____
Madrid (ACN).- Desenes de milers de persones vingudes d’arreu de l’estat espanyol participen aquest dissabte al migdia en la marxa convocada per Podem a Madrid per demanar un “canvi polític” i la fi de govern del PP. Enmig d’un ambient festiu i reivindicatiu, una riuada de manifestants omple el recorregut de la marxa, des de la plaça de Cibeles fins a la Puerta del Sol, en una demostració de força del partit liderat per Pablo Iglesias. Al crit de “Sí es pot” i “Tic, tac”, els carrers del centre de Madrid s’han tenyit de lila i s’han omplert de cartells reivindicatius i banderes. Una gran pancarta amb el lema “És ara” encapçala la manifestació, que s’ha batejat com la “Marxa del canvi”.
 

Tant sols 300 autocars a la marxa de Podemos, 1.500 a la “V” catalana

El partit d’Iglesias ha omplert els carrers de Madrid, però també ha provocat el caos i s’ha quedat molt lluny de les manifestacions independentistes catalanes.

Cap referència al dret a decidir

Discursos de grans frases buides de continguts han estat el format dels discursos dels líders de Podemos, per cap d’ells, ni Errejón, ni Pablo Iglesias han fet cap menció al dret a decidir, no tant sols dels catalans sinó dels ciutadans.

 
 
 
MOBILITZACIONS
 
El sobiranisme deixa en evidència Podemos
 
La convocatòria pel canvi a Espanya queda deu vegades per sota de l’afluència ciutadana a la V de la Diada
 
Xavier Lladó

El sobiranisme ha deixat avui en evidència Podemos. La convocatòria pel canvi a Espanya, en la concentració a la Puerta del Sol de Madrid, ha estat deu vegades més petita que la V de la Diada, que va omplir la Gran Via i la Diagonal de Barcelona.

La xarxa s’ha omplert de tuits remarcant aquest fet, tot i el tracte preferent que les televisions espanyoles han donat durant tot el dia a la convocatòria de Pablo Iglesias. L’11-S no va rebre la mateixa atenció de les cadenes de televisió espanyoles. TVE va relegar la manifestació, a la qual van assistir 2.000.000 de persones, a la setena posició de l’escaleta del seu informatiu. Molts usuaris de Twitter ho han denunciat.

El periodista de Rac1 Jofre Llombart ha criticat també la diferència de tracte informatiu entre les dues manifestacions. “Els que avui critiqueu que TVE no obri amb una mani de 200.000 persones vau callar quan l’11-S va posar de setena notícia una de 2.000.000”, ha dit.

Aquests són alguns dels tuits que han recordat la diferent afluència entre les dues concentracions:

Avui, 300.000 manifestants a Madrid per demanar un canvi. Fa uns mesos, 1.800.0000 a Barcelona per demanar un dret
— Pucurull (@Pucurull) January 31, 2015
#EsAhora31E impresiona, eh, 180.000 de todo el estado mobilizándose x ganas de cambio? Imaginaos 1.800.000 solo de Catalunya x la libertad!
— Bàrbara Lligadas (@blligadas) January 31, 2015
 
Podemos treu 300.000 persones (sobre 45 milions) El sobiranisme en treu 1.800.000 (sobre 7,5 milions) Qui és l’autèntica fuerza del cambio?
— Jaume Clotet (@jaumeclotet) January 31, 2015
 
A todos los partidos españolistas, les emplazo a contactar con la @assemblea si de verdad quieren una lucida, y masiva manifestacion! 🙂
— jordibv #DUI (@giorgiobv) January 31, 2015
 
Los que hoy criticais que TVE no abra con una mani de 200.000 personas callasteis cuando el 11S puso de séptima noticia una de 2.000.000.
— Jofre Llombart (@jofrellombart) January 31, 2015
 
Podemos ha congregat el 0,2% de la població espanyola a la mani d’avui. L’ANC va congregar el 24% de la població catalana a la V del 11S
— Ramir De Porrata-D. (@ramirp) January 31, 2015
 
 
 
02/02/2015
INDEPENDÈNCIA
 
Un ‘think tank’ alemany que assessora Merkel: “El desig de sobirania de Catalunya és irrompible”
 
L’Institut de Política i Seguretat Internacional d’Alemanya reconeix la potència que té l’acord pel 27-S
 
Bernat Vilaró

La Fundació Ciència i Política, de l’Institut de Política i Seguretat Internacional d’Alemanya, és un ‘think tank’ que assessora el govern d’Angela Merkel en afers exteriors. El cap de recerca de l’Institut, Kai-Olaf Lang, i la professora de ciències polítiques Susanne Gratius, han elaborat un informe sobre el “laberint polític” de Catalunya, i conclou que l’acord entre Artur Mas i Oriol Junqueras per les eleccions del 27-S “demostra que el desig d’una autodeterminació i sobirania és irrompible”.

“A Madrid, ni el govern [espanyol] ni l’oposició van poder ignorar elsenyal polític que es va derivar del 9-N”, afegeix l’informe d’aquest ‘think tank’ alemany, que sosté que el procés sobiranista català és d’interès de la Unió Europea, pel seu afany d’estabilitat i de trobar respostes, i anima Catalunya i Madrid a “prosseguir el camí de diàleg i negociacions o, com a mínim, començar-lo”.

“Les posicions de totes dues parts només es tornen constructives si el govern central presenta una oferta sobre reformes estructurals que tingui continguts substancials i sigui creïble”, apunten Lang i Gratius, que destaquen també que l’afeblit president del govern espanyol, Mariano Rajoy, “no es pot permetre fer àmplies concessions a Catalunya” en ple any electoral a Espanya.

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | 2s comentaris

5 objectius clars! (445)

Bon dia,
 
Avui us fem arribar un article d’en Roger Buch al digital tribuna.cat, que sintetitza a la perfecció els punts en els que ens hem de centrar per assolir la gran majoria social a favor d’un Estat Català Independent, amb especial atenció a tots ells, però sobretot el d’alimentar la il·lusió i la èpica dotant de canvis claus en contingut social la propera República Catalana! I és una oportunitat històrica mai vista on tots en podem ser Partíceps i això, com diu els company dels GOAL Carles Cosialls, ho hem de fer saber!
 
Endavant! Nosaltres si que Podem!
 
Salut i Fem via!
 
Sergi Alcon i Gibert
 
 
Roger Buch (@rogerbuch)
 
5 objectius de l’independentisme, des d’avui fins al 27S
 
 
Una victòria clara de l’independentisme el 27S és condició necessària però no suficient per proclamar l’estat propi amb garanties d’èxit. Sembla que el setembre sigui molt lluny, però cal arribar-hi amb els deures ben fets. Aquests són cinc objectius que caldria tenir assolits abans d’anar a votar al setembre.
 
 
1. Tenir a punt les estructures d’estat
Sobretot ens referim a la Hisenda nacional i la Seguretat Social, claus per poder funcionar com a Estat. És imprescindible que quan es proclami la independència es tingui la Hisenda organitzada i que pugui recaptar des del primer minut. És clau que el renovat pacte CiU-ERC funcioni a tot gas i que tots els partits que ho vulguin participin del disseny d’aquestes estructures.
Us imagineu un partit d’esquerres català que renunciés a dissenyar la futura Seguretat Social de la nova República Catalana? No s’ho perdonaria mai…2. Guanyar les eleccions municipals
No només per agafar embranzida de cara al 27S sinó sobretot per assegurar el govern de les quatre diputacions i que l’alcalde de Barcelona sigui independentista. És important també que l’independentisme passi a governar grans ciutats ara governades pels socialistes o pel PP. És molt diferent proclamar la independència tenint els governs municipals de Tarragona, Lleida, Badalona, Sabadell o Terrassa, que proclamar-la sense el seu suport. En definitiva, posar el poder municipal a disposició de la proclamació del nou Estat.
3. Assegurar suport internacional
És una tasca que pertoca sobretot al govern. És indispensable per poder força la negociació amb l’Estat Espanyol quan aquest es negui a acceptar la voluntat majoritària dels catalans. Al 9N es va començar a guanyar el favor i la comprensió de la premsa internacional estupefacte davant la prohibició de la consulta per part de les institucions espanyoles. Ara toca convèncer als governs que la determinació catalana va de debò.

4. Donar caràcter plebiscitari a les eleccions
Només seran eleccions plebiscitàries si la gent creu que ho són. I només la gent s’ho creurà si es detalla un full de ruta convincent posterior a la victòria independentista. Cal fer del 27-S una data novament èpica, extraordinària i això també és tasca de les entitats civils que amb la seva mobilització ho faran creïble igual que ho van fer amb el 9N. Visualitzar la nova República és el que la farà creïble”


5. Visualitzar com serà l’estat propi
De tot el que s’ha dit això és el més important per guanyar les eleccions del 27S. Cal omplir de contingut la independència. Estat propi per tenir una República, per eliminar aforats i privilegiats, per garantir el dret a l’habitatge, per votar en llistes obertes, per millorar les comunicacions i les infraestructures, per eliminar la pobresa energètica, per reduir l’IVA cultural…
No es tracta ara de tornar a escriure en un paper blanc “el país que somio” sinó de fer un pas més i consensuar entre els partits independentistes una dotzena de canvis molt pràctics i a l’hora de forta càrrega simbòlica que s’assoliran amb l’estat propi. Visualitzar la nova República és el que la farà creïble i ajudarà a decantar els pocs centenars de milers de vots que falten per assegurar una victòria clara de l’independentisme.

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

Visca el Català a la Franja de Ponent! (444)

Bon dia,

 
Avui portem al Recull la opinió d’en Francesc Ricart en un article al portal vilaweb.cat, clar i català!
 
El que passa amb la Nació Catalana és d’escàndol i ara que el Principat pot aconseguir l’anhelat alliberament Nacional (i per tant també en bona part social) a la resta de territoris de parla catalana el Nacionalisme Espanyol, opressor i imperialista, sí, així, amb totes les paraules, apreta d’allò més.
 
És realment indignant, però no se’n sortiran amb la seva, amb la Independència de Catalunya tot farà un sotrac que ajudarà a la resta del país, i també molt als nostres veïns treballadors i treballadores espanyols, a fer la revolució. De ben segur!
 
Salut i Visca la LLENGUA CATALANA a la Franja de Ponent
 
Sergi Alcon i Gibert

P.D.: L’escrit d’en Ricart ve donat per la reacció a l’enèssim atac del Nacionalisme Espanyol a la llengua i societat de parla catalana:

 

El Govern d’Aragó liquida l’últim rastre legal del català i de l’aragonès

 

Per més que a Aragó hi ha hagut polèmiques sobre la filiació de l’aragonès, primer, i del català, actualment (LAPAO), des de l’any 1999 es compta amb la Llei de Patrimoni Cultural Aragonès (3/1999), que si més no, reconeixia aquestes dues llengües:

Artículo 4. Lenguas minoritarias. El aragonés y el catalán, lenguas minoritarias de Aragón, en cuyo ámbito están comprendidas las diversas modalidades lingüísticas, son una riqueza cultural propia y serán especialmente protegidas por la Administración.

Aquesta Llei de Patrimoni va ser aprovada en un final de legislatura de la coalició PP-PAR, com l’actual. I la van promoure i hi van votar a favor el PAR i tots els partits de l’oposició en aquell moment (PSOE, IU i CHA), i només el PP hi va mostrar reticències, tal com explica Villagrasa a Notas sobre la tramitación parlamentaria de la ley de Patrimonio Cultural Aragonés.

I fins ara que s’ha mantingut el redactat, únic que actualment resolia el galimaties legal per saber a quina llengua es referia amb la Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental (LAPAO), i evidentment, també el LAPAPYP . Però en data 31 de desembre de 2014 es publica el paquet de reformes legislatives que les Corts d’Aragó han aprovat, entre les que s’inclou la supressió de les denominacions de català i aragonès, a la Ley 14/2014 (Medidas Fiscales y Administrativas de la Comunidad Autónoma de Aragón) (pdf).

El nou redactat esborra les denominacions de català i aragonès, per a denominar-los de forma conjunta com las lenguas aragonesas con sus modalidades lingüísticas de uso predominante en las áreas septentrional y oriental de la Comunidad Autónoma. Tot i que el redactat porta a confusió, perquè no defineix si las lenguas aragonesas con sus modalidades lingüísticas en són dos o més, la Llei de llengües si que les definia com dos (i no més). També és important que la nova legislació ja no destaca el català i l’aragonès com a llengües minoritàries d’Aragó, si no que les considera pròpies, originals i històriques però al mateix nivell que el castellà, la qual cosa entraria en conflicte amb les posicions que defensen l’al·loctonia del castellà a Aragó. A més, el nou redactat incorpora una protecció als bens de rellevància per al patrimoni lingüístic, això sí, de dues llengües sense nom.

«Artículo 4. Lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón: 1. Además del castellano, Aragón tiene como propias, originales e históricas las lenguas aragonesas con sus modalidades lingüísticas de uso predominante en las áreas septentrional y oriental de la Comunidad Autónoma. 2. Constituyen el patrimonio lingüístico aragonés todos los bienes materiales e inmateriales de relevancia lingüística relacionados con la historia y la cultura de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón.»

Així, el redactat es legitima de la següent forma:

En materia de Educación, Universidad, Cultura y Deporte, se modifica la Ley 3/1999, de 10 de marzo, del Patrimonio Cultural Aragonés […] para adaptar la regulación de las lenguas y modalidades lingüísticas a la Ley 3/2013, de 9 de mayo, de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón.

La proposta va tenir una única esmena, proposada per Esquerra Unida. Desconeixem el resultat de les votacions:

ENMIENDA NÚM. 232.Se propone modificar el apartado 2 del artículo 33, relativo a la Modificación de los apartados 1 y 2 del artículo 4 de la Ley 3/1999, de 10 de marzo, del patrimonio cultural aragonés, sustituyendo «las lenguas aragonesas con sus modalidades lingüísticas de uso predominante en las áreas septentrional y oriental de la Comunidad Autónoma» por: «el catalán y el aragonés con todas sus modalidades lingüísticas».

 

 

Que ha comportat reaccions com la del següent Manifest Franjolí:

 

Manifest en defensa del català a la Franja

Posted on 23 gener, 2015 by graciaz

Fins a data d’avui les adhesions d’entitats i associacions cultural són nombroses

“Reclamem un estatus digne pel català a la Franja”

Moviment Franjolí per la Llengua, col·lectiu que defensa a la xarxa la llengua catalana , pròpia de la Franja, davant la lamentable situació que s’ha esdevingut els últims dies, amb l’anul·lació per llei de les Corts aragoneses de l’esment que es feia al català com a patrimoni cultural, i als fets ocorreguts en una escola de Mequinensa (Baix Cinca), on en els informes d’avaluació oficials de l’alumnat anomenaven a l’assignatura de llengua catalana com a “Llengua oriental”, vol fer les següents consideracions:

-Reclamem per a la llengua catalana un estatus digne, una consideració apropiada per a la llengua pròpia de la Franja i l’implement de polítiques lingüístiques que duguin a la plena normalització del català a l’escola, les institucions i els espais públics.

-Creiem que el fet ocorregut a Mequinensa no és casual, per molt que la DGA l’hagi atribuït a una “errada informàtica”, sinó que respon a una calculada operació de descrèdit i negació de la llengua pròpia de la Franja, el català, que té com a objectiu l’arraconament del català a les escoles i a la societat franjolina.

-Aquesta situació contribueix a implementar la confusió vers les aptituds adquirides en llengua pels alumnes de la Franja, ja que aquesta denominació erràtica del català deixa dubtes a les famílies quan a la convalidació, o no, dels coneixements amb la denominació oficial de la llengua catalana.

-Donem tot el suport a l’associació de pares i mares del Col·legi Maria Quintana de Mequinensa, que ja ha expressat públicament el seu rebuig a aquesta denominació, que titllen com a “aberrant”, fet que compartim totalment.

-Palesem que a la Franja l’eterna situació de no normalització de la llengua pròpia ha esdevingut els darrers temps en un atac sistemàtic, on es nega la filiació catalana de la llengua des de les pròpies institucions, amb la denominació de “Lapao”.

-Convidem totes les entitats, col·lectius i persones que defensin la llengua catalana, de la Franja i de la resta del domini lingüístic, a denunciar aquests fets i sumar esforços per revertir la situació.”

Per veure les adhesions entreu a: http://movimentfranjoli.blogspot.com.es/

 

I ara sí l’article d’en Ricart

 

Francesc Ricart

 

23.01.2015

 

No hi volen la llengua catalana

 

 

Tot és susceptible d’empitjorar. Això hem d’entendre respecte de la llengua catalana a la Franja de Ponent quan ha transcendit que el govern d’Aragó, en el text de l’aprovació de pressupostos per al 2015, ha eliminat l’última referència de la llengua catalana del corpus legal d’Aragó: hi apareixia a la llei de patrimoni cultural, vigent des del 1999. Aquesta referència era un dels pocs arguments que esgrimien els defensors de la bona voluntat dels aragonesos envers el català. Així queda l’esguerro: ‘Además del castellano, Aragón tiene como propias, originales e históricas las lenguas aragonesas con sus modalidades lingüísticas de uso predominante en las áreas septentrional y oriental de la Comunidad Autónoma.’

 

Aquest fet demostra encara més la malvolença de l’administració aragonesa contra el català, que arriba a fer desaparèixer qualsevol rastre de ‘llengua catalana’ en els textos legals. Culmina l’episodi lamentable de la denominació de la llengua catalana que apareix en la llei de llengües vigent aprovada pel PP i PAR aviat farà dos anys i que va ser motiu d’entreteniment i befa generals i alhora de preocupació del món català.

 

A més, la modificació del text legal ha coincidit amb el rebombori que fa pocs dies ha motivat l’aparició de butlletins de notes escolars –si més no, a l’escola de Mequinensa, al Baix Cinca– on s’ha substituït l’assignatura de llengua catalana per una denominada ‘lengua oriental’. Una altra declaració clara de les intencions d’amagar la llengua catalana a l’escola, que és on pot coure més.

 

Res no és gratuït, prou que ho diem des de fa massa temps. A VilaWeb, per exemple, amb motiu d’allò del LAPAO a la llei de llengües, hi escrivíem: ‘El nom no fa la cosa: ho diuen els qui no donen importància a un fet tan poc important com és canviar la denominació de català per una altra referida al mateix sistema lingüístic. Dir LAPAO on volien dir xapaurriat per no dir-ne, simplement, català… Són els mateixos que diuen que s’ha de dir Comunidad Valenciana al País Valencià.’

 

Aleshores, amb la denominació execrable que va fer riure i plorar tanta gent, es va atemptar de ple contra la nostra llengua; ara les notícies que ens ocupen no fan sinó confirmar allò que avisàvem: volen fer desaparèixer el català a la Franja, que hi desaparegui perquè… es diu llengua catalana. Res no és gratuït i la piconadora del PP no s’atura.

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

Els números ben fets no menteixen (443)

Bon dia,

Després del parèntesi de les festes de nadal i cap d’any us saludem de nou des del nostre Recull Comentat del Procés d’Independència, amb energies renovades i encarant la fase decisiva per la llibertat del país! I abans d’entrar en matèria desitjar bon any nou a tothom!

Avui us fem arribar, íntegra, la darrera reflexió d’en Joan Forés dels GOAL, on ens ha tramés les dades de l’estudi sobre els resultats del “Procés de Participació” del passat 9N, estudi fet pel blocaire Oriol Andrés. Crec que és una anàlisi ben objectiva i acurada que ens ha de servir per veure què, si fem les coses bé i no com els darrers 2 mesos, ens en podem sortir segur!

Tal i com va passar amb la consulta del 9N inicial “frustrada”, on vem fer 1 pas enrera per a fer 2 endavant, crec que ara estem en situació de dir que hem fet 2 passos enrera però que podem fer, i farem, 4 endavant si treballem bé i amb un full de ruta amb unitat d’acció dins la pluralitat de la societat catalana, i, per suposat, bastint les Estructures d’Estat necessaries per la Independència. Tenint temps per fer la feina ben feta com ens agrada!

Salut i a la Feina!

P.D.: Desconec perque l’autor de l’estudi no ha agafat les dades finals, que aproximen la participació final a 2.350.000 votants i 1.900.00 vots sí-sí. En tot cas afecta poc a les proporcions i no desmereix la feina feta.

Sergi Alcon i Gibert

Tema: [GOAL] Oriol Andrés. El 9N sobre el Cens: participació del 43% i SI-SI en el 35%. L’anticatalanisme habitual afirma sense rubor que 2/3 de catalans no van anar a votar, donant a entendre a més que aquests 2/3 votarien evidentment pel “No”

Benvolguts,

En el Blog de Meravelles de l’Oriol Andrés hi ha una interessant anàlisi dels resultats del 9N. Una clarificadora anàlisi! Pot ajudar als desesperats que creuen que cal tenir uns 700.000 vots més del SÍ-SÍ quan arribi l’hora de la veritat. I millor que hi siguin, i millor que creguem que hi han de ser per tal d’assegurar el cop, però com l’autor explica les condicions “ambientals”, amenaces del Gobierno i de la botifleria local i el temps atmosfèric que tampoc no ajudava gens pot molt ben ser que vagin influir en el nombre de votants. I per altra part l’alegria que es veia en les cares de la gent que feia cua i que arribava a votar era esperançadora. Un poble així no pot perdre!

L’anàlisi fa el que cal fer quan es pretén explicar adequadament els resultats d’unes eleccions i per això sempre es refereix, com ha de ser, al nombre de votants, no al cens teòric! O sigui que qualsevol dada de nombre de votants cal referir-la als votants reals no als hipotètics.

Votants reals = cens – abstenció

http://blocdemeravelles.blogspot.com.es/2014_11_01_archive.html

 

 

divendres, 21 novembre de 2014

El 9N sobre el Cens: participació del 43% i SI-SI en el 35%

Un dels arguments que des de l’anticatalanisme habitual s’han utilitzat per menysprear el 9N ha estat afirmar que no va interessar realment els catalans.

 

Així afirmen sense rubor que 2/3 de catalans no van anar a votar, donant a entendre a més que aquests 2/3 votarien evidentment pel “No” Els és igual que 2,3 milions de catalans anessin a votar en una consulta il·legal, sota amenaces directes del Govern d’Espanya, com les de les lamentables cartes de la Sra. de Luna als docents catalans, en un dia de pluja, sense cens, havent de votar en el lloc que consta en un DNI que molts feia anys que no renovaven… Evidentment, tot això els és igual, o fan veure que els és igual. Tant li fa, podem discutir sobre les circumstàncies i les condicions… però mai sobre les dades.
I les dades ens diuen que el 43% dels catalans del cens van anar a votar el 9N (perdó, a “participar”), i que molt majoritàriament van votar pel SI-SI, de manera que fins a un 35% del cens va votar SI-SI. I això vol dir, ras i curt, que tenim guanyat un referèndum real fins a una participació del 70%, sense afegir ni un vot més al SI-SI. I a partir d’aquest percentatge, només necessitem 145.000 vots més amb una participació del 75%, 275.000 per al 80%  i 410.000 per al 85%…
Evidentment el 9N va votar molta gent que no consta al cens: joves de 16 a 18 anys, i estrangers residents a Catalunya. Rectifico, podia haver votat molta gent que no consta al cens, però
la veritat és que proporcionalment van ser pocs els joves i els estrangers que van acabar votant (perdó, “participant”). Consultats diferents membres de taules, hem calculat en un 2% el total dels votants del 9N que eren menors o estrangers. Per tant, per obtenir els votants sobre cens, només ha calgut descomptar aquest 2% del total de vots, evidentment en totes les opcions.
Així doncs, els
1.861.753 vots totals del SI-SI esdevenen 1.824.518 vots del SI-SI sobre cens electoral. I la participació total de 2.305.290, esdevé 2.259.194 sobre cens.

 

Tots els vots Vots

de cens

% s/cens
SI-SI 1.861.753 1.824.518 35%
Total 9N 2.305.290 2.259.184 43%
Cens total 5.257.433

Baixant el nivell a comarques, aplicant el recompte sobre cens, doncs trobem que fins a 28 comarques tenen un % de SI-SI sobre cens superior al 40%. És a dir, que la independència hi guanyarà sense problemes en el referèndum definitiu. En 9 comarques més, el % SI-SI supera el 30% del cens, la qual cosa fa que el SI tingui moltíssimes opcions de guanyar en el dia de la veritat. Per últim, són 4 les comarques, on el % del SI-SI sobre el cens no arriba al 30%, on la victòria del SI serà possible però més complicada. Detall a continuació, amb un mapa de regal. De res.

 

Aquest blogaire té un altre apunt interessant en el seu Bloc: http://blocdemeravelles.blogspot.com.es/2014/10/una-proposta-per-sigles-de-municipis.html

Intenta posar ordre en els abreujaments dels noms de pobles de Catalunya i se’n surt molt bé. Feu-hi una ullada!

 

Publicat per Oriol Andrés 19:14 Cap comentari: 

 

Joan A. Forès

http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

Tota una lliçó (442)

Bon dia,
 
Avui us fem arribar íntegrament, des del portal de vilaweb.cat, la magnífica Carta Oberta que la CUP ha fet arribar a Pablo Iglesias que visitarà Catalunya aquest cap de setmana. Crec que està plena de seny i posa de relleu que la Transició va tenir molt d’enganyifa, com també defensen companys dels GOAL.
 
Salut i Autodeterminació
 
Seregi Alcon i Gibert
 
Carta de la CUP a Pablo Iglesias: ‘Benvingut als Països Catalans’
 
Emplaça a Pablo Iglesias a comprometre’s públicament amb la celebració un referèndum d’independència a Catalunya
 
 
La Candidatura d’Unitat Popular ha emplaçat al dirigent de Podem Pablo Iglesias a comprometre’s públicament amb la celebració un referèndum d’independència a Catalunya. La CUP ho ha fet mitjançant d’una carta oberta aprofitant que Iglesias visita Barcelona aquest diumenge per fer un míting. A continuació podeu llegir la carta íntegra:
 

«Benvolgut Pablo Iglesias,

hem sabut per la premsa que aquest proper diumenge véns a Barcelona a fer un míting i a celebrar diferents reunions. Aprofitem l’ocasió per a saludar-te públicament. Benvingut a Barcelona; benvingut a Catalunya; benvingut als Països Catalans.

Com la resta de pobles de l’Estat i de tot el sud europeu, avui els Països Catalans són víctima de greus injustícies que cristal·litzen en una majoria social empobrida per una oligarquia política i econòmica que opera a l’empara del capitalisme senil. Una oligarquia que és l’única beneficiària del règim constitucional, autonòmic i econòmic pactat per les elits al final de la dictadura amb l’objectiu de blindar Espanya. Empobriment generalitzat a canvi de l’enriquiment d’una minoria. Impunitat per als delictes de corrupció contra el bé comú. I paper de súbdits per a una ciutadania que fins fa molt poc es creia que gaudia de certs drets democràtics.

Paral·lelament, a Catalunya s’ha produït un altre debat social vinculat al dret a decidir. Com a poble amb consciència de ser-ho, els darrers anys, una majoria social d’aquesta part del país ha reclamat la convocatòria d’un referèndum per a decidir lliurement el seu futur. El govern espanyol i el PSOE s’hi han oposat reiteradament, com també ho han fet altres organitzacions socials espanyoles, així com algunes de  catalanes de caire divers. Asseguren que no tenim dret a votar sobre la independència de Catalunya en un referèndum democràtic i que, si això fos possible, matisen que també haurien de votar els ciutadans espanyols.

En aquest context, per la CUP és una alegria comptar a Espanya amb partits que es comprometen a respectar la nostra sobirania com a poble. Tanmateix, també és una decepció constatar com la voluntat d’entendre’ns i respectar-nos democràticament s’esvaeix de manera reiterada perquè Espanya té altres prioritats. En canvi, i paradoxalment, l’ús de l’anticatalanisme per esgarrapar vots (o almenys no perdre’n) no s’atura.

No hi ha cap prova més evident de la voluntat de ratificar el règim de la transició que negar als catalans i catalanes el dret a decidir. En els últims anys, aquest dret s’ha concretat en celebrar un referèndum sobre la independència del país. És a dir, volem decidir lliurement la nostra relació amb l’Estat i amb els altres pobles del món. És per això que us emplacem a sumar-vos, de manera clara i sense ambigüitats, a aquesta majoria social. I, sobretot, us emplacem a no impedir que el procés constituent català avanci independentment de com i quan ho faci l’espanyol.

La CUP sosté que aquesta decisió pertany només a la societat catalana, una part  majoritària de la qual ha reclamat poder decidir el futur de Catalunya en un referèndum d’independència. Uns defensaran el sí, d’altres el no, però aquesta és una decisió nostra que no correspon a Espanya. El resultat serà el que serà, i caldrà acceptar-lo.

I aquí rau la qüestió que us volem plantejar: Podemos es compromet a habilitar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya en cas que guanyi les eleccions espanyoles? Podemos es compromet, ara, a celebrar un referèndum d’independència a Catalunya? Podemos respecta la llengua i la cultura catalanes i el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans i es compromet a defensar llengua i cultura catalanes al País Valencià i les Illes?

Formem part d’una majoria de catalans i catalanes que estem farts d’un sistema institucional i econòmic profundament desigual i antidemocràtic que pateix la mateixa dominació oligàrquica que patiu a Espanya. És per això que la CUP defensa que la independència ha d’obrir (hem de forçar que obri) un procés constituent, de base popular i radicalment democràtic i transparent que dibuixi les bases socials, democràtiques i econòmiques de la nova República Catalana. En aquest sentit, cal estructurar una majoria social que, independentista o no, forci l’obertura d’aquest procés en clau democràtica i el lideri per al canvi social.

Benvolgut Pablo i resta de companys i companyes de Podemos, aquesta vol ser una carta de benvinguda i de presentació, però també de petició de paraules clares i compromisos transparents.

Candidatura d’Unitat Popular
19 de desembre de 2014
Països Catalans»

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

“El dependentisme pot ser d’esquerres?” (441)

Bon dia,
 
Avui us fem arribar un article d’en Josep-Lluís Carod Rovira publicat al naciódigital.com, del tot rodó.
 
Salut i Bon Nadal
Sergi Alcon i Gibert
 
 
El dependentisme pot ser d’esquerres?
 
«El naufragi de l’esquerra espanyola és extraordinari i és de doldre que no vulguin adonar-se de la realitat»
Josep-Lluís Carod-Rovira | Actualitzat el 18/12/2014 a les 00:01h

Recercant unes referències de caràcter històric, per internet, m’he topat amb un seguit d’articles d’autors espanyols, escrits exclusivament en espanyol, que es qüestionen que algú pugui ser d’esquerres i, alhora, defensar la independència de Catalunya. No m´ha vingut de nou el tema, més vell que l’anar a peu, sinó que me n’ha sorprès, per a dir-ho de qualque manera, que en ple segle XXI, un cop s’ha comprovat que la ciència avança que és una barbaritat, que als cinemes ja no hi fan el NODO i que a l’aparell de televisió ja hi ha més d’un canal, puguin dir les mateixes coses que fa un segle, sense immutar-se ni una iota ni un àpex. No acostumo a dedicar gaire temps a rebatre segons quines posicions, perquè estic convençut que hi ha millors maneres d’ocupar el dia, però en aquest cas no em puc estar de fer algunes consideracions.

És curiós com quan es refereixen a una publicació catalana, sempre remarquen que és “escrita exclusivamente en catalán, com si això fos una excentricitat incomprensible i injustificable i, per aquest motiu, m’he permès de tornar més amunt la referència, per a veure’n l’impacte. Els mateixos que s’expressen així, mai no dirien d’una publicació francesa que és escrita exclusivament en francès, d’una d’anglesa en anglès i, per descomptat –por supuesto– en espanyol d’una d’espanyola. I tindrien la mateix actitud davant del danès, el finès o l’islandès si estiguessin al corrent de l’existència d’aquestes llengües, amb menys parlants que la nostra. La normalitat per a ells, doncs, els la dóna l’estat. Sense estat, no s’és una llengua normal. Motiu, doncs, per a tenir-ne, entre d’altres. Durant el franquisme, ens sentíem a dir allò del “catalán es la lengua de la burguesía”, mentre la policia ens feia una cara nova a comissaria, parlant-nos no pas, precisament, en català… Ja fa angúnia, a hores d’ara, haver de recordar que els idiomes no són ni bons ni dolents, que tots tenen la mateixa dignitat i serveixen per a les mateixes funcions, però que no és ben bé el mateix parlar en espanyol al Parlament de Catalunya que fer-ho al Senat de Puerto Rico. La intencionalitat i la significació del seu ús hi és ben diferent.

Un dels tòpics habituals de la retòrica espanyolista, tant de dretes com d’esquerres, apel·la a la solidaritat. Però, de fet, aquesta és sempre un gest lliure i conscient, no pas obligatori, com ara. Es dóna per suposat que, eternament, els catalans –de tots els orígens, inclosos els de llengua familiar castellana-, han de destinar una part del seu sou a sufragar projectes diversos en altres indrets de l’estat, projectes que, sovint, no ens podem permetre en el propi país. D’entrada, aquesta pràctica de Catalunya, Balears i País Valencià no és general, ja que no es produeix al País Basc, atès que ni Navarra ni la Comunitat Autònoma Basca no hi destinen ni un euro, sense, però, que ningú els acusi d’insolidaris. La nostra independència seria, segons ells, una expressió d’egoisme, ja que destinaria els recursos dels catalans a Catalunya i no a Espanya. Si no vaig errat de comptes, això és el que fan tots els països del món. O és que Espanya dedica, per llei, una part dels seus diners a altres territoris del món? Ca, barret! La seva solidaritat, com el seu univers de  referències, arriba just fins a la frontera i s’hi acaba. En això, si més no, la dreta ha estat més sincera, com és el cas de l’acord del parlament extremeny, on s’oposen a la nostra independència perquè, en aquest cas, reconeixen que no podrien mantenir el nivell de prestacions i qualitat de vida de què ara disposen. Altrament dit, amb una Catalunya independent, qui els pagaria la festa?

Crida l’atenció, també, llegir articles de gent que es reclama de l’esquerra revolucionària, antisistema, alternativa i que citen Marx i Lenin, per a assegurar que defensar la independència no és d’esquerres perquè, llavors, quedaríem fora de la Unió Europea i fins i tot de l’euro. Marededéu, quina esquerra, aquesta! O sigui que ara l’extrema esquerra espanyola està a favor de la UE i de la moneda única? El naufragi de l’esquerra espanyola és extraordinari i és de doldre que no vulguin adonar-se de la realitat. La seva obsessió antiindependentista catalana els impedeix de veure què passa i el seu discurs i la seva mirada no sembla diferir de la dreta més rància, com quan asseguren que els anhels d’independència dels catalans són cosa de la burgesia. Només calia mirar per TV les imatges de l’11-S o bé del 9-N per a adonar-se que el nombre de burgesos fent la V, o anant a votar, era més aviat modesta, per no dir ínfima. De fet, acaben dient el mateix que la dreta, que Rajoy, Wert, Margallo, Montoro i tota la colla, que no són, precisament, trosquistes altermundistes. Potser hi té quelcom a veure el fet que, con deia aquell, la ideologia dominant és la de la classe dominant i mentre a Espanya aquesta no és ben bé allò que abans en deien proletariat, aquí són les classes populars i les classes mitjanes les que empenyen el procés i el fan possible.

En fi, els recomano una joia que, fa ja uns quants anys, vaig regalar a un polític espanyol important, quan va dir-me que la qüestió nacional no tenia res a veure amb la idea d’esquerres: Marxisme català i qüestió nacional catalana, editat a l’exili parisenc. O, si no ho entenen perquè  hi ha textos en català, que llegeixin, directament, Andreu Nin, Joaquim Maurín o Jordi Arquer, que també escrivien en castellà… Arribats aquí, és bo que ens demanem, els que ens considerem d’esquerres: oposar-se a la independència del poble català, combatre les nostres aspiracions de sobirania igual que fa la dreta espanyola, ser partidari del dependentisme, defensar que hem de continuar depenent d’Espanya, és progressista? Ser dependentista, com Alicia Sánchez Camacho, Albert Rivera, Democracia Nacional, Vox, UPyD i la Falange, amb JONS o sense, és d’esquerres? Au, bones festes!
 

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

Per aclarir dubtes sobre la Independèn​cia de Catalunya (440)

Bon dia,

En primera Instància us faig arribar la Gran Reflexió avui del company dels GOAL, Joan Forés, arran d’un article d’en Xavier Guarque. L’acompanyo després, de l’article escrit per l’experta en economia Núria Bosch, que ens ha fet arribar el també company Lluís Solà, i que ens deixa clares les eines de fireta que tenim com el Poble Català en la Generalitat.

A tall d’aquests dos importants i cabdals escrits, per entendre el perquè de la necessària Independència i convèncer a amics, familiars, veïns o coneguts, vull recordar dues dades:

  1. Aquesta primera la recorda el nostre companys GOAL, Manel Martínez, a cada Reunió:

Es va començar a fer el dipòsit pel Fons de Reserva de la Seguretat Social el 1997 i es va arribar a recaptar 66.000 milions d’euros (ara dilapidats en més d’un terç), però la Seguretat Social va començar l’any 1967, i és calcula que els anys de superàvit acumulat pujarien, avui dia, al voltant dels 400.000 milions d’euros: ON SÓN AQUESTS MILIONS ESTAFATS ALS TREBALLADORS?… EN FONS DE RÈPTILS PER A LA RECENTRALITZACIÓ I LA SAGRADA UNITAT D’ESPANYA? EN ALTRES QÜESTIONS BRUTES? SEGURAMENT TAMBÉ!….

  1. El 30% d’aquest Fons de Reserva estalviat, que està dilapidant l’Estat Espanyol, prové de treballadors del Poble Català, al haver tingut molts més anys de superàvit i tenir un rati més baix d’atur i més alt de cotitzacions. Imagineu si fóssim independents econòmicament com els bascos i navarresos…? (menys del 10% d’atur tenen!!!).

I finalment vull donar-vos una raó més, la 3656466…, per estar a favor de la Independència, i ràpida, de Catalunya i així evitar tràngols innecessaris a la Població Catalana en general. La mateixa que ens comenta en Joan Forés i ens diu el Santiago Niño Becerra:

“Si la situació econòmica continuava com fins ara, Espanya no podria pagar les pensions més enllà de 3 o 4 anys…”

I jo afegeixo… ara suma-li el deute de l’Estat Espanyol que ja puja per sobre del PIB espanyol anual i el pagament dels interessos…

ERGO… PERILL IMMINENT DE 23ena FALLIDA DE L’ESTAT ESPANYOL (L’ESTAT QUE EN TE MÉS DE TOTA LA HISTÒRIA!, COM ENS RECORDA SOVINT L’ORIOL JUNQUERAS)

 

DEIXAREM QUE ENS ARROSSEGUI??!!..

Salut i Independència Ara!

Sergi Alcon i Gibert

 

En nom de JA Forès Enviat: dimecres, 10 / desembre / 2014 13:02 Tema: Xavier Guarque. Fons de pensions… e.p.r. Financial Times: “España ha saqueado en silencio la hucha más grande del país, el fondo de reserva de la Seguridad Social, por las dificultades financieras”…

Benvolguts,

En Xavier Guarque és un blogaire del Directe.cat i té coneixements i reflexions molt vàlides. Avui parla dels “Fons de Reserva de les pensions de la Seguretat Social”, naixement, creixement, dilapidació…

Hem de tenir en compte que a Espanya, al contrari de tots els altres països més o menys civilitzats, tot el circuit de retencions de la SS i de pagaments de pensions i d’aturs és autònom, o sigui no està integrat a l’Agencia Tributària sinó que va per lliure. Té una caixa apart, anomenada Caja única de la Seguridad Social. A conseqüència d’aquesta anomalia, o d’aquesta concepció de la recaptació i ús dels tributs, s’ha creat la idea que les pensions només poden venir dels tributs pagats a la SS i els recursos pel funcionament de les Comunitats Autònomes només provenen dels altres tributs, IRPF, IVA, etc.

El finançament de les Comunitats Autònomes està regit per unes lleis, que ja hem explicat molts cops, que permeten la manipulació destralera i obscena dels esmentats tributs per part del Gobierno de l’Estat. Estan regits pel:

Consell de Política Fiscal i Financera: Ministerio de …

Periòdicament el Consell decideix quines parts dels tributs van a cada Comunitat Autònoma, per exemple recordem que la darrera reunió del Consell fou el 2008 en època del ZP i del Tripartit. I recordem com els responsables econòmics del Tripartit, fonamentalment l’Antoni Castells, del PSC, amb els altres “palmeros” com la Carmen Chacón varen tornar de Madrid a Barcelona exultants, explicant com l’acord que havien fet feia que Catalunya tingués des d’aquell moment un finançament millor que no havia tingut mai. I és veritat que sobre el paper era el millor ja que els anteriors eren molt pitjors. Tanmateix l’espoli de Catalunya va quedar idèntic a com era, només cal mirar les sèries temporals de balances fiscals per entendre-ho. Els 16.000M€ eren més que els d’anys anteriors seguint un pendent que només la crisi ha fet canviar lleugerament. Els resultats de les reunions foren els conceptes com la Disposición Adicional Tercera que obligava a que l’estat pagués a Catalunya en efectiu el que no havien despès en infraestructures. Això no s’ha complert mai i les comunicacions d’autopistes i de ferrocarrils amb el Port de Barcelona continuen sense estar fetes i en la majoria dels casos ni pressupostades. Tampoc el Corredor Mediterrani que la UE va imposar fa anys a Espanya que es construís ni tan sols està pressupostat a dia d’avui…

A partir d’aquestes premisses es podria pensar que les dues caixes de tributs, Caja Única de la SS i Caixa de l’Agència Tributària serien estanques o sigui no serien comunicables. Això no és ni ha sigut així i l’article de Xavier Guarque ho aclareix encara més meridianament.

Com a prèvia també a l’article és interessant saber que el catedràtic d’economia Santiago Niño Becerra va fer unes greus consideracions en el programa de nit de 8TV de fa dues setmanes:

http://www.8tv.cat/8aldia/videos/santiago-nino-becerra-aquesta-nit-a-8-al-dia-8/

Va postular que si la situació econòmica continuava com fins ara, Espanya no podria pagar les pensions més enllà de 3 o 4 anys…

L’article també ens ho pot aclarir…

Si volem tenir més informació paral·lela podríem mirar el vídeo Youtube d’una xerrada del racó del Xerraire d’aquest any:

El futur de les pensions en una Catalunya independent

Que explica amb números proporcionats pel Ministerio de Hacienda (Montoro) els saldos comparats de Catalunya i d’Espanya des del 1996 fins el 2011. I on es demostra, com fa també el Xavier Guarque, que els excedents de la Caja Única de la SS passen a Hisenda i en fan el que volen!

Ara mirem, amb aquests prismes, l’escrit de Xavier Guarque:

 

9.12.2014. 12:32 H

Fons de pensions… e.p.r.

Xavier Guarque

El 1997, el Congrés dels Diputats, a proposta de CIU i per una recomanació anterior del Banc Mundial, va crear el “Fons de Reserva de les pensions de la Seguretat Social” (Pacte de Toledo) per estabilitzar i garantir les necessitats del sistema públic de pensions en front dels alt-i-baixos dels efectes dels cicles econòmics i pels canvis en les condicions laborals i empresarials. Des de que es va poder fer efectiu, cada any -fins el 2011– es va anar proveint segons les previsions fins arribar als més de 66.000 milions d’euros.

Des de l’arribada del PP al govern, amb majoria absoluta, el 2012 se’n van treure uns 7.000 milions, el 2013 uns 12.000 milions i el 2014 seran sobre uns 14.000 milions.

El “pot” que garantiria en futures èpoques complicades el poder fer front a aquest dret adquirit per tot treballador amb les aportacions de la seva nòmina, durant la legislatura -encara vigent i inacabada- del PP ha quedat reduït a la meitat.

El ressò d’això a fora s’ha fet amb molta més profunditat del que es fa aquí, és clar.

Al gener del 2013, el The Wall Street Journal deia: “España usa fondos que respaldan el pago de pensiones para comprar deuda soberana”.

Ara, el Financial Times ha dit: “España ha saqueado en silencio la hucha más grande del país, el fondo de reserva de la Seguridad Social, debido a las dificultades financieras”.

A la vista d’això, com ens ho poden explicar perquè tots ho entenguem ?. El que es pot veure a simple vista és que:

han posat en perill la pervivència de les pensions públiques, i més si, el mateix govern, ha eliminat la clàusula de garantia de la pujada de l’IPC, deixant-ho en una revalorització fixa anual del 0,25%.

El darrer informe publicat pel ministeri ja diu que no hi haurà superàvit en molts anys, el que vol dir que els pensionistes només podran comptar amb aquesta ínfima revalorització i, a més, se’ls hi hauran menjat tot el fons especial de pensions.

S’estan adulterant dades i resultats per aparentar el que no és ?…

El més greu és que les conseqüències de tots aquests desgavells seran a càrrec, també, dels nostres impostos.

Xavier Guarque

 

Joan A. Forès

http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/

 

 

PD.: I amb l’article de la Núria Bosch torno a afegir, ja disculpareu la Insistència…:

No votar la Independència de Catalunya ajuda a privar a la Societat Catalana de les eines necessàries per lluitar contra la crisi i fomentar els llocs de treball, que amb ella sorgirien, i perpetuar aquesta Injústicia Social i moltíssimes altres, com comproven períodicament en aquest Recull Comentat del Procés d’Independència.

 

L’estat autonòmic va ofegant Catalunya

NÚRIA BOSCH | Actualitzada el 07/12/2014 19:03

Cada dia constatem que l’actual funcionament de l’estat de les autonomies cada vegada ofega més Catalunya, i que la situació es fa cada cop més insostenible. L’estat autonòmic ja no serveix i no és útil per a la governança de Catalunya. No resol els problemes dels catalans i no els aporta més benestar. Com que això ho creu una gran part de la ciutadania catalana, aquesta ha optat per veure la transformació de Catalunya en un estat independent com l’única sortida a aquesta problemàtica. Aquests ciutadans han perdut completament l’esperança (cal dir que alguns mai l’han tinguda) que dins de l’estat espanyol es pugui trobar un encaix apropiat per a Catalunya, que reconegui la seva realitat nacional i que li proporcioni un autogovern que satisfaci plenament les demandes i necessitats dels catalans.

L’actual govern espanyol no creu en l’estat de les autonomies. Per això porta a terme una forta política recentralitzadora que en va deteriorant el funcionament. Aquesta actitud es pot veure en molts àmbits. Només cal assenyalar els recursos que ha presentat recentment el govern espanyol contra el decret de pobresa energètica de la Generalitat i la llei d’horaris comercials aprovada pel Parlament, que han suposat que el Tribunal Constitucional els suspengués. El marge del govern català per fer polítiques pròpies és cada vegada més limitat. ¿On són l’autonomia i l’autogovern?

On també es pot veure clarament que l’autonomia de què gaudeix Catalunya és molt limitada és en el camp de les finances públiques. Es va posar de manifest la setmana passada amb la presentació del projecte de pressupostos de la Generalitat per a l’any vinent. Aquests comptes mostren que el gruix dels ingressos de la Generalitat no depenen directament dels recursos fiscals que es generen al seu territori ni de la seva política tributària, que seria la situació correcta, sinó de la voluntat del govern espanyol.

D’una banda, com que la Generalitat no pot recaptar els grans impostos (IRPF, IVA, impostos especials), la part que li toca del rendiment d’aquests tributs l’hi ha de traspassar l’Estat, que el que li fa és una bestreta sobre el que preveu recaptar. Aquesta bestreta és independent de l’evolució real de la recaptació fiscal. Això vol dir que si els ingressos impositius creixen més que la previsió feta pel govern espanyol, la bestreta no es modifica. La Generalitat només podrà gaudir del creixement impositiu al cap de dos anys, quan es liquidi i es tanqui definitivament el corresponent exercici pressupostari. Per tant, l’any vinent, malgrat que l’economia catalana creixi, com preveu el govern català, la Generalitat no podrà gaudir de l’increment d’ingressos fiscals que els impostos proporcionaran per aquest fet.

D’altra banda, el govern espanyol fixa uns objectius de dèficit públic molt restrictius per a les autonomies. Reparteix l’objectiu de dèficit fixat per la Comissió Europea per a tot el sector públic espanyol (un 4,2% del PIB el 2015) entre els diferents nivells de govern d’una manera que no es correspon amb la importància relativa de cadascun d’ells. El 2015 permetrà només un dèficit del 0,7% del PIB a les autonomies, la qual cosa suposa una sisena part del total, mentre que les autonomies representen una tercera part del sector públic espanyol, i als governs locals els assigna dèficit zero. En canvi, el sector públic central pot incórrer en un dèficit del 3,5% del PIB.

Per poder complir amb aquest objectiu de dèficit, el govern català tenia dues opcions: retallar les despeses o trobar més ingressos. Molt adequadament ha optat per la segona opció i ha pressupostat com a ingressos el deute que té l’Estat amb la Generalitat per diversos conceptes, entre els quals el no-compliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut, que obliga l’Estat a invertir a Catalunya en la mateixa proporció que el pes relatiu del PIB català. La Generalitat ha quantificat aquest deute en 2.500 milions d’euros, però que el govern espanyol el pagui depèn de la seva voluntat política, que, com es posa en evidència cada dia, no és precisament favorable a Catalunya. Per tant, altra vegada els recursos pressupostaris de la Generalitat depenen del govern estatal.

Així mateix, la Generalitat depèn de l’Estat per endeutar-se, ja que com que no té una Hisenda pròpia no ofereix garanties als mercats. Només ho pot fer a través del FLA, que és un sistema que ha implantat l’Estat per prestar diners a les autonomies. I el pitjor és que cada cop que l’Estat presta diners a la Generalitat a través d’aquest mecanisme hem de sentir que el govern espanyol diu que està ajudant Catalunya, quan la realitat és que no ens dóna res, ja que tot el que rebem prové de la nostra contribució prèvia mitjançant els impostos que van a parar a les arques estatals. Només cal recordar el dèficit fiscal de Catalunya.

El govern espanyol té una concepció unitària de l’Estat i, des del punt de vista de la Hisenda, de caixa única. Per ell, tots els recursos fiscals són de l’Estat. Els territoris no compten i els governs autonòmics tampoc. Per això diu que mitjançant el FLA ajuda Catalunya.

En conclusió, l’estat autonòmic ja no serveix per a Catalunya. Les finances de la Generalitat no poden millorar substancialment modificant per enèsima vegada el finançament autonòmic. Només la Hisenda pròpia que proporcioni un estat independent ho pot aconseguir.

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari