Catalunya i Polònia

Tots hem sentit alguna vegada com alguns espanyols es refereixen als catalans amb el mot despectiu de polacos o per definir també la nostra llengua, però, us heu preguntat d’on ve això? Hi ha diverses teories, algunes ho atribueixen a raons lingüístiques, d’altres pels paral·lelismes existents entre les dues nacions… Ens podem remuntar fins el segle XVIII i XIX, tot i que va ser durant el franquisme quan va ésser molt utilitzat aquest adjectiu per a referir-se despectivament als catalans per part de grups falangistes i nacionalistes espanyols (sovint sembla que només existeixi el nacionalisme català, però no oblidem que el nacionalisme espanyol existeix i molt). Veiem algunes opcions sobre l’origen del gentilici eslau aplicat als catalans reflexant el menyspreu que encara ens tenen molts espanyols, són diversos i amb més o menys pes però reflexen certes similituds entre Catalunya i Polònia.. o no:

1. Guerra de Successió. L’ús del mot polacos podria ser degut a la participació, durant la Guerra de Successió Espanyola, d’un batalló polonès de mercenaris al bàndol austriacista (amb catalans, britànics i holandesos, a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria, també coneguts com imperials, aguilots o vigatans) i d’aquí que polaco fos l’insult contrari al botifler dels filipistes (a favor de Felip V de Borbó), que militaven al bàndol contrari. En acabar la Guerra, a Castella es va popularitzar l’ús del terme despectiu polaco per referir-se a nosaltres i a la nostra llengua, que es feia difícil d’entendre i s’assimilava, d’aquesta forma, al polonès, ja que no entenien res ni quan parlava un català, ni quan parlava un polonès. La derrota dels carlistes catalans davant els borbons castellans, va dur a la promulgació per part dels vencedors dels Decrets de Nova Planta mitjançant els quals abolien tots els Drets i Llibertats de Catalunya.

2. Ministeri d’Hisenda a càrrec del català Jacint Fèlix Domènech (1853 i 1854). Altra possibilitat és que el fet d’anomenar-nos polacos en un to despectiu, provingui de la comparació del Ministeri d’Hisenda d’entre 1853 i 1854 i el govern polonès de l’època, en el qual hi imperava certa disbauxa. En aquest gabinet ministerial del comte Luis Sartorius, d’origen polonès (els membres del seu govern eren anomenats “los polacos“, i els constants cessaments, nomenaments, ascensos civils o militars i tota l’obra d’aquest gabinet, van ser considerats “polacades“), que va rebre forces crítiques del poble pels impostos i la corrupció, hi va participar el català Jacint Fèlix Domènech (ministre d’Hisenda i ex-alcalde de Barcelona). Sembla que actualment, el mot polacos, seria més proper al govern o monarquia espanyols.

3. La invasió feixista a Catalunya i la nazi a Polònia l’any 1939. Una de les hipòtesis amb més sentit seria la que compara la data de la invasió de Polònia per part de l’exèrcit nazi, l’1 de setembre de 1939, tot just als inicis de la Segona Guerra Mundial, i l’ocupació de Catalunya per part de les tropes franquistes, al febrer de 1939, a finals de la Guerra civil. La proximitat entre ambdues dates seria el motiu pel qual els feixistes ens van començar a anomenar polacos amb connotacions despectives pels catalans. El bàndol republicà va rebre ajuda de les Brigades Internacionals, constituïdes per brigadistes que van venir d’arreu d’Europa, entre els quals -sembla que ajudant els republicans catalans- hi havia un escamot de polonesos. Tot i així, la majoria de brigadistes foren francesos, seguits d’alemanys i austríacs. Segons sembla, ambdós fets s’haurien equiparat en ambients militars durant la postguerra i això hauria donat peu a aquest ús estigmatitzador del mot polaco aplicat als catalans. Aquesta opció, estaria reforçada pel fet que parléssim una altra llengua diferent a la de l’imperi. No obstant, l’ús d’aquesta paraula, usada pels espanyols com a insult (no deuen saber que Copèrnic, per exemple, era polonès), no es va generalitzar fora dels àmbits militars fins a la dècada dels setanta, potser paral·lelament a l’extensió de les manifestacions populars i sense ambigüitats d’afirmació catalanista en escenaris públics.

En la línia d’aquesta teoria, no deixa de ser curiós que ambdues nacions destaquessin per la lluita decidida contra els opressors sorgits d’aquella conjuntura històrica, tot i que en un cas es tractés d’un dictador socialista, i en l’altre, d’un de feixista, que exercia alhora d’opressor social i nacional. La similitud arriba fins al punt que totes dues van adoptar el mateix himne popular: ‘L’estaca’, de Lluís Llach, això si, per nosaltres en català i a Polònia traduïda al polonès, titulada com a Mury (murs)!

Mury, per Jacek Kaczmarski:

YouTube Preview Image

L’estaca, per Lluis Llach el 6 de juliol de 1985 al Camp Nou:    

YouTube Preview Image

 

4. Territoris fronterers. Una altra de les hipòtesis que vincula políticament la nació catalana amb la nació polonesa, és el fet que a mitjans del segle XX el territori polonès fou repartit entre Alemanya i Rússia fins que el 1918 s’independitza com a Estat; i Catalunya es troba repartida entre Espanya (Franja de Ponent) i França (Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i la part septentrional de Cerdanya), tot i que de moment el paral·lelisme no va més enllà ja que Catalunya encara no ha esdevingut un estat propi.

5. Similituds fonètiques entre el català i el polonès. Una altra opció és que ens diguin polacos per qüestions lingüístiques, per les semblances fòniques entre la llengua polonesa i la llengua catalana, però sembla ser que el polonès té més semblança fònica amb l’espanyol que amb el català! Tot i que sent una llengua eslava, ja us podeu imaginar el grau de semblança! Com a curiositat, antigament a Polònia la llengua de cultura havia estat el llatí, com a Catalunya, fins que es van començar a traduir obres ja que va arribar un moment en que no entenien el llatí ja que la llengua popular era el polonès.

6. Estat i Pàtria. Per la comparació i la similitud entre Catalunya i Polònia esmentada al llibre “Compendi de doctrina catalanista” d’Enric Prat de la Riba i Pere Muntanyola, del qual destaquem un fragment del primer capítol (La Pàtria):

P. Espanya no es donchs la pátria dels catalans?   R. No es més que l’Estat, ó agrupació política á que pertanyen.

P. Quína diferencia hi ha entre l’Estat y la Pátria.   R. L’Estat es una entitat política, artificial, voluntaria; la Pátria es una comunitat histórica, natural, necessaria. Lo primer es obra dels hómens; la segona es fruyt de las lleys á que Deu ha subgectat la vida de las generacions humanas.

P. Quín exemple de la historia contemporánea fa palpables aquestas diferencias?   R. Lo de Polonia. L’Estat polonés morí quan los exércits d’Austria, Rusia y Prusia l’esquarteraren; més Polonia continuá y continúa sent l’única pátria dels malaventurats polonesos.”

7. Verges negres. La Verge Negra de Częstochowa és una icona sagrada de la Verge Maria, que és la més venerada relíquia de Polònia i un dels seus símbol nacionals; tal com a Catalunya és la Mare de Déu de Montserrat.

8. Grans potències confederals. Al segle XVI, tant Polònia com Catalunya van viure moments de plenitud. Mentre bona part d’Europa protagonitzava cruels conflictes religiosos, Polònia, dins el marc de relacions confederals amb Lituània, havia estat una “terra sense fogueres”, que garantia la convivència entre catòlics, protestants, ortodoxos i jueus. I, curiosament, l’esplendor medieval catalana també apareix associada a un entorn polític confederal. Primer, amb els aragonesos; després, amb les terres germanes de Mallorca i de València; i, finalment, amb els regnes dellà la mar (Sicília, Sardenya i Nàpols). Actualment, la via de la federació amb Espanya és una utopia, no hi ha cap voluntat per part del Govern espanyol.

 Verge Negra de Częstochowa, Polònia  Imagen Virgen de Montserrat

Salut i Catalunya, nou Estat d’Europa,

Olga Hiraldo i Martí

 



Aquesta entrada ha esta publicada en Altres, Cultura, General, Història, Llengua. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *