Els botiflers de Felip V

Fa unes setmanes parlàvem de l’origen d’anomenar als catalans amb el mot polacos (Catalunya i Polònia http://goal.blog.cat/?p=870). Una de les hipòtesis possibles era per la participació, durant la Guerra de Successió Espanyola, d’un batalló polonès de mercenaris al bàndol a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria, amb catalans, britànics i holandesos. Doncs bé, també fou en aquestes circumstàncies que apareix el terme botifler per a referir-se precisament al bàndol contrari dels austriacistes (també anomenats imperials, aguilots o vigatans, malnoms que van rebre els partidaris de Carles III), és a dir, un botifler era el nom que se li va donar a les persones partidàries de Felip V de Castella durant la Guerra de Successió (també se’ls va anomenar gavatxos). Els botiflers solien ser membres de l’aristocràcia i la noblesa catalana i valenciana que volien augmentar el seu poder a partir del nou règim que s’havia d’instaurar amb la victòria dels Borbons.

Etimologia. Aquest mot encara és força usat per a anomenar als catalans “traïdors” que van contra els interessos de Catalunya. Destaquen varies possibilitats sobre el significat original del mot, comentem-les!
 
Etimològicament, és una variant de botinflar, és a dir, que té les galtes inflades, grosses. Així, figuradament, un botifler és una persona inflada, presumida, arrogant, característiques associades als partidaris de Felip V a la Guerra de Successió.
 
Altre de les etimologies proposades pel malnom botifler prové de la deformació catalana de l’expressió francesa beauté fleur (bella flor) en referència a la flor del lliri (flor de lis), daurada sobre fons blau que compon l’escut d’armes de la Casa de Borbó, que encara es pot observar a l’escut d’Espanya.
 
                       
  
Altre etimologia per aquest mot, la trobem en el primer esment històric del terme botifler, en les Narraciones Históricas de l’austracista Francesc de Castellví, el qual va constatar que ja el 1703 a Barcelona es titllava obertament als seguidors de la Casa de Borbó amb aquesta denominació; per la seva part, Castellví proposa com a origen del mot, el cognom del mariscal Louis François de Boufflers, i en datava l’origen just després de les notícies arribades a la capital catalana de les batalles de Nimega (1702) i Eckeren (1703).

“Esparcióse por toda España la aclamación ejecutada en Viena de Austria de rey de España en la persona del serenísimo archiduque Carlos. [..] Estas voces hicieron impresión generalmente en España y en particular empezaba a distinguirse dos partidos, en Cataluña, con sobrenombres distintos. A los que consideraban inclinados a las Dos Coronas [borbòniques] los llamban butifleros y éstos, a los que discurrían ser del partido asutríaco, imperiales. Estos nombres tuvieron principio y se originó esta distinción en el combate que en 11 de junio de 1702 hubo en las cercanías de Nimega entre las Dos Coronas y los aliados, mandados los primeros del duque de Borgoña, guiado de la grande experiencia militar del mariscal de Boufflers, [..] Esta noticia llegó a Barcelona en los avisos públicos muy favorable a las Dos Coronas. De este hecho empezó como en sombra este renombre. Tomó cuerpo de otro combate en las cercanías de Amberes entre Eckeren y Cahapelle [..] Los avisos publicados en España le escribieron muy favorables [a les Dues Corones borbòniques]. Los extranjeros daban favorables a los aliados el suceso. De este segundo hecho quedaron distinguidos los partidos. Los que creían o esparcían sucesos favorables a las Dos Coronas eran llamados butifleros y los que divulgaban o creían sucesos favorables al rey Carlos y sus aliados eran considerados con el nombre de imperiales. Esta distinción y renombre ocasionó muchos infortunios y desgracias, y duró todo el curso de la guerra. Y aunque en 10 de marzo de 1711 [sic] murió el mariscal Boufflers, no terminó el renombre y creció siempre el encono entre los dos partidos, conservándose aún después de terminada la guerra en España. En el reino de Valencia se distinguían en mauletes y fanáticos [..] En Aragón en renombre de anjuinos y archiduquistas”.

També està documentat l’ús de botifler per a referir-se despectivament als dirigents de determinats pobles fidels al Borbó com Manlleu, Cervera, Centelles o d’Alacant i alguna altra població pels pobles veïns pel fet d’haver estat partidaris de Felip V de Castella durant la guerra de Successió.

Variants territorials. Durant la Guerra de Successió Espanyola el nom de botifler es va emprar a Catalunya per a referir-se als catalans traïdors. Així, per exemple, aquest mot està recollit en el diari particular del notari Aleix Claramunt, partidari de Felip V. Aquest notari abandonà Barcelona per contrari a la continuació de la guerra contra Felip V el juliol 1713 i cercà refugi en la casa d’un parent seu a Samalús el van anar a perseguir insultant-lo al crit de “butifler traÿdor“; tot seguit Aleix Claramunt va fugir de Samalús i es va amagar a Granollers.

De la mateixa manera que a Catalunya, també en els altres estats de la Corona d’Aragó els partidaris de la Casa d’Àustria (austriacistes) o de la Casa de Borbó (borbònics) es titllaren amb diferents sobrenoms. Al regne de València, per exemple, els seguidors de Carles III eren denominats maulets, mentre que a Aragó els anomenaven arxiduquistes.

A Mallorca i també a llocs del País Valencià, com Xàtiva, el mot botifler es transformà en botifarres, possiblement a causa de l’aspecte embotit, pel menjar, per la roba, dels nobles partidaris de Felip V. Aquesta denominació s’ha acabat usant a Mallorca per a referir-se als nobles, independentment de la seva adscripció nacional. 

Els botiflers de la Guerra de Successió. La derrota de l’onze de setembre de 1714, va comportar la submissió de Catalunya a la família reial dels castellans: els borbons, encapçalats per Felip V. Tal com es reflexa en el següent fragment escrit per l’historiador Antoni de Bofarull l’any 1910, que mostra la impotència que suposà per a Catalunya, perdre davant les tropes castellano-franques:

“Fransa vencé, y Catalunya quedà vençuda i humiliada. Aquella antiga Catalunya, breçol dels indomables Berenguers, lo cavall troyà dels invencibles reys d’Aragó, dels Jaumes y dels Peres, qui tantes vegades, per mar y per terra, humiliaren l’orgull dels Valoys y dels Anjous, la pàtria lliure, lo model exemplar d’avençades costums polítiques i civils, la Catalunya de les Corts representatives, de la Diputació, de les gramalles municipals, la autora del primer Códi marítim d’Europa y la possessora del Códi consuetudinari més antich, la terra de les municipalitats democràtiques, de la noblesa popular; avuy fa l’últim badall y cau dins la fóssa dels sentenciats, envolcallada ab les seves lleys anorreades, la bandera de la seva virginal patrona, los corns aixordadors dels seus sometents, y pot-ser, junt ab ells, també la memòria del seu passat, y’l caràcter que sempre fou propi de la seva raça!”

Així, amb aquesta derrota començava una dura etapa marcada per la pèrdua de les institucions pròpies de Catalunya i per la castellanització progressiva del territori. Però aquell dia, també va servir als vencedors, per introduir persones castellanes en la nova organització de poder, de manera que a Catalunya ja no la manaven els propis, sinó els forasters.
 
“Aixís’s va constituir la nova administració pública y cal remarcar que la major part dels corregidors qui foren nomenats eren militars de categoria més o menys enlayrada, forasters a la terra y sense conéixer les seves costums, ni parlar la seva llengua: aquests últims defectes los teníen també gran part dels ministres qui componien l’omnipotent tribut de la Audiència”.

Al costat d’aquests forans, hi havia però catalans que van ésser anomenats botiflers, en haver sabut aprofitar l’avinentesa per adquirir propietats, privilegis i càrrecs importants. Així, en mostrar-se disposats a ajudar i col·laborar amb els vencedors, nombrosos botiflers van començar a gaudir d’una situació econòmica envejable, i d’una posició de prestigi dins les noves organitzacions borbòniques establertes a Catalunya.                      

Just després de l’acabament de la guerra de successió, les acusacions de botiflerisme s’adrecen de manera específica als membres de l’aristocràcia, i als funcionaris de l’administració reial, que se’ls acusa d’haver traït Catalunya, i de ser els culpables de la victòria castellana. Però, en realitat, de botiflers n’hi havia a totes les capes socials. Molts catalans que havien ocupat càrrecs municipals abans del triomf filipista, van trigar ben poc a situar-se en les noves jerarquies de poder local, passant a formar part d’ajuntaments borbònics. Així mateix, la petita noblesa i les capes benestants d’alguns municipis, van canviar de bàndol davant el temor de la represàlia.

Cal destacar que a Catalunya hi trobem ciutats senceres favorables a felip V, ciutats botifleres, que foren recompensades per la seva fidelitat al règim borbònic. Així, per exemple, Cervera, Berga o Centelles van ser grans beneficiàries de la victòria castellano-franca.  Cervera  per exemple, va aconseguir ser la seu d’una nova Universitat (creada per decret el 11 de maig de 1717), en substitució de la de Barcelona, anul·lada per les noves autoritats. 

Tot i així, Felip V, no acabava de refiar-se dels seus propis botiflers i continuava preferint funcionaris castellans, que no funcionaris catalans botiflers, ja que sovint ho eren per por o per l’afany de poder i riquesa, i en menor grau per convenciment doctrinal o ideològic.



Aquesta entrada ha esta publicada en General, Història. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *