Àngel Guimerà i la politització dels Premis Nobel

Avui fa 89 anys que va morir n’Àngel Guimerà, gran poeta i dramaturg català que va desenvolupar un paper essencial en el ressorgiment de les lletres catalanes durant la Renaixença. Un episodi de la seva vida va ésser la concessió fallida d’un Premi Nobel, però les pressions del govern espanyol van fer que l’Acadèmia es fessin els suecs… i no li van concedir, però aquest no ha estat l’únic cas de catalans nomenats al Premi Nobel que finalment no els hi han estat concedits. Vegem-ho! 
 
Àngel Guimerà, primer català proposat a un Premi Nobel
 
El 1904, l’Acadèmia Sueca va preveure concedir al poeta, nascut a Tenerife, Àngel Guimerà, el Premi Nobel de Literatura, en el primer premi conjunt: al costat d’ell, també era guardonat el poeta provençal Frederic Mistral. Es premiava d’aquesta forma dos autors paradigmàtics del Renaixement literari gairebé simultani de dues llengües llatines amb una part de la seva història comuna: el català i l’occità. No obstant això, pressions des del govern espanyol, que consideraven poc convenient premiar un autor català (que, a més, havia tingut un rellevant paper polític a Catalunya), van impedir que el projecte de l’Acadèmia es dugués a terme. En lloc de Guimerà, va ser proposat José de Echegaray que, a part de la seva pròpia obra, havia traduït al castellà algunes obres de Guimerà. Així, el Premi Nobel va ser finalment concedit al curiós tàndem Echegaray-Mistral, autors que res tenien a veure entre ells.
 
Kjell Espmarck, membre de l’Acadèmia dels Premi Nobel, va declarar que el dramaturg Àngel Guimerà “va ser un candidat recurrent al Nobel, discutit en les fases finals de votació, durant disset anys, del 1907 al 1923” (va morir el 18 de juliol de 1924). Tanta insistència responia al fet que Guimerà era considerat per l’Acadèmia sueca com “un dels escriptors més eminents” del seu temps, gràcies a la seva “imaginació potent aliada a una noble simplicitat sense artificis”.
 
Sembla que anys més tard, també van deliberar donar-li el premi al poeta Salvador Espriu, però els arxius de l’Acadèmia són secrets fins que no han passat 50 anys i no ho podem confirmar encara.
 
Aquesta anècdota és una altra mostra clara de com una llengua necessita al darrere un estat que li doni l’estatus que es mereix.
 
Els catalans i el Premi Nobel
                                    
En Joan Hugué i Rovirosa ens parla d’aquesta relació impossible entre Catalunya i l’Acadèmia Sueca al llibre “El Preu de ser espanyol per a un ciutadà de Catalunya”. Vegem-ho!
  
Des de l’any 1901 en què les Acadèmies Sueques van fer el primer atorgament de Premis Nobels, Catalunya hi ha proposat 10 candidats; un les Illes i un altre el País Valencià, i cap l’obtingué malgrat la nominació d’alguns amb la consegüent proposta o acceptació de l’Acadèmia pertinent. I per què això? Qui ho va privar? En alguns d’ells en tenim la resposta; en els altres que cada un s’ho imagini.
 
Aquí ens permetem recordar que només estan autoritzats a presentar una candidatura els governs o parlaments estatals, els rectors o professors d’universitats de les modalitats de ciències socials, filosofia, dret i història, i també les persones i entitats que hagin rebut el guardó, és a dir, que també siguin Premi Nobel. A continuació detallarem un breu perfil de cada candidat i de la seva obra. I, en tres d’ells, el perquè no els hi fou atorgat, malgrat haver obtingut la nominació o acceptació de la corresponent Acadèmia.
 
Catalans proposats per als premis Nobel
 
Proposat l’any 1904

Àngel Guimerà i Jorge

 
(Tenerife 1845 – Barcelona 1924)
 
Poeta i dramaturg en llengua catalana.
 
  
La seva obra, notable per unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, el va fer un dels màxims exponents de la Renaixença o “ressorgiment” de les lletres catalanes a finals dels segle XIX. 
 
El 1904, l’Acadèmia Sueca va preveure concedir-li el Premi Nobel de Literatura, en el primer premi conjunt, ja que al costat d’ell, també seria guardonat el poeta provençal Frederic Mistral. D’aquesta manera es premiaven dos autors paradigmàtics del renaixement literari gairebé simultani de dues llengües llatines amb una part de la seva història comuna: el català i l’occità.
 
No obstant això, pressions des del govern espanyol que considerava poc convenient premiar un autor català, van impedir que el projecte de l’Acadèmia es dugués a terme i en el lloc de Guimerà, va ser proposat José de Echegaray qui, a part de la seva pròpia obra, curiosament havia traduït al castellà la major part de la d’en Guimerà. Així, el Premi Nobel va ser  
finalment concedit al curiós tàndem Echegaray-Mistral, autors que res tenien a veure entre ells.
 
 
Proposat l’any 1906
 
Jaume Ferran i Clúa
 
(Corbera d’Ebre 1851 – Barcelona 1929)
 
Metge microbiòleg.
 
 
Llicenciat en Medicina a la Universitat de Barcelona l’any 1873. Inicialment centra la seva investigació sobre el còlera i després de moltes experiències amb animals i, finalment, amb l’home, descobreix la vacuna que immunitza contra el bacil. El 1886 descobreix la vacuna antitífica que aplica en alguns obrers del clavegueram de Barcelona. L’any següent l’Ajuntament de Barcelona va fundar l’Institut Antiràbic, el segon creat després del de Pasteur a París, i el Dr. Ferran en va ser el director. Hi va descobrir el mètode anomenat supraintensiu, per tal de diferenciar-lo de l’intensiu, de Pasteur, el qual, aquell simplifica i millora el tractament. El 1894 es generalitza a tota Espanya i són molts milers els immunitzats contra la ràbia, sense cap fracàs.
 
El 1897 el Dr. Ferran prepara la vacuna antialfa enfront del bacil de la tuberculosi, obtenint excel·lents resultats. Un any més tard transforma en anaerobi el bacil de Nicolaier en la lluita contra el tètanus, i obté èxits importants en la investigació contra la erisipela del porc i del carbunc, i en la vacuna antipesta.
 
El Dr. Ferran i Clúa va ser proposat sis vegades per al Premi Nobel. La primera el 1906.
 
Més sobre el Dr. Ferran:
 
Ferran és el científic més important de les Terres de l’Ebre i un dels més notables del país; creador de la vacuna anticolèrica, entre d’altres, gaudí d’un gran prestigi arreu i visità molts països del món donant lliçons i presentant les seves recerques; però era independent i poc convencional, enemic d’afalagar ningú i sotmetre’s al poder polític ni passar per Madrid per projectar-se a l’exterior. Això li suposà no poques enemistats, com ara un enfrontament a mort amb Santiago Ramón y Cajal, el qual va promoure que el ministre Romero Robledo prohibís la seva vacuna en plena epidèmia colèrica (1885) que va costar més de 150.000 morts. Anys després, quan s’havia de decidir el premi Nobel de Medicina del 1906, Ramón y Cajal, d’indubtables mèrits, tenia, a més, el suport del govern de Segismundo Moret, i Ferran, només d’institucions científiques. El resultat ja és conegut. El 1907, en compensació, el govern francès li va atorgar el premi Breant, la màxima distinció científica d’aquell país. Els anys següents tornà a ser proposat, però havia passat ja l’ocasió.
 
 
Proposat els anys 1949 i 1950
 
August Pi i Sunyer
 
(Barcelona 1879 – Mèxic 1965)
 
Metge fisiòleg.
 
Llicenciat en Medicina a la Universitat de Barcelona el 1899 i doctorat a Madrid el 1900. L’any 1913 va fundar la Societat de Biologia de Barcelona predecessora de l’actual Societat Catalana de Biologia. La seva vida la va dedicar a la investigació i a l’estudi de la Fisiologia.
 
Les seves publicacions sobre aquesta matèria iniciades amb la seva tesi doctoral La vida anaeròbia, comprenen vint-i-tres llibres i un nombre imprecisable de monografies, treballs experimentals, comunicacions i notes.
 
Com a fites essencials de la seva obra podem assenyalar algunes memòries que resumeixen cicles de treballs sobre temes afins: sobre la funció fixadora del fetge sobre els productes de desintegració de l’hemoglobina; sobre el mecanisme fisiològic de la immunitat natural; sobre antitòxia renal; sobre la sensibilitat química del pulmó; sobre reflexos glucemiants, glucopaties i glucodistròfies; sobre correlacions químiques i nervioses i unificació de funcions, etc. etc.
 
A més, dugué a terme una intensa activitat acadèmica dins i fora del país, on cal remarcar la seva participació a diversos congressos en diferents països d’Europa i Sud Amèrica.
 
Va ser proposat en quatre ocasions per al Premi Nobel, entre elles els anys 1949 i 1950.
 
 
Proposat els anys 1956 i 1958
 
Pau Casals i Defilló
 
(Vendrell 1876 – San Juan de Puerto Rico 1973)
 
Violoncel·lista, director d’orquestra i compositor català.

 

Pau Casals és un dels músics catalans més destacats del segle XX. Per la seva incomparable interpretació com a instrumentista del violoncel és considerat com un dels millors violoncel·listes de tots els temps. A conseqüència de la guerra civil espanyola l’any 1939 es va exiliar, primer a Prada del Conflent (Catalunya nord) i després a Puerto Rico, on havia  
nascut i viscut la seva mare, i lloc on hi residien altres personalitats de renom internacional com Juan Ramón Jiménez, poeta exiliat i premi Nobel de Literatura, i Francisco Ayala, escriptor, i també exiliat.
 
En tots els anys de l’exili, el músic va tenir un paper actiu i de suport a les organitzades d’ajuda a altres exiliats. I, a més, es ben coneguda la seva lluita per la llibertat, la pau i la democràcia, així com la defensa que va fer dels drets nacionals de Catalunya.
 
Com a músic, una de les composicions més cèlebres va ser l’Himne de les Nacions Unides, conegut com l’Himne de la Pau, el qual va compondre mentre residia a Puerto Rico. Per tant, a més de reconèixer la seva gran obra musical, Pau Casals va destacar a tot el món pel seu activisme en pro de la pau, la democràcia, la llibertat i els drets humans. 
 
Això li va valer nombroses condecoracions com la Medalla de la Llibertat als Estats Units (1963) i la Medalla de la Pau de l’ONU (1971) i el ser nominat en dues ocasions pel Premi Nobel de la Pau en els anys 1956 i 1958, i que el situa, tothora, com un dels referents més clars de la lluita a favor dels principis democràtics i de la pau. També va manifestar públicament la seva oposició al règim franquista i el desig de veure una Catalunya lliure o, si més no, amb un autogovern ple.
 
 
Proposat l’any 1975 (i un altre)
 
Josep Trueta i Raspall
 
(Barcelona 1897 – 1977)
 
Eminent metge, cirurgià i científic català.

 

L’any 1921 es va llicenciar en Medicina a la Universitat de Barcelona i seguidament va fer el doctorat a Madrid. Poc després, va entrar a l’Hospital de Santa Creu i Sant Pau de Barcelona i va formar part de l’equip del gran cirurgià Manuel Corachan. Durant la Guerra Incivil Espanyola va ser cap de servei de l’Hospital General i atenia i tractava les ferides de guerra dels qui hi ingressaven. L’any 1939 es va exiliar al Regne Unit.
 
Sense detallar les particularitats exercides durant la seva professió, incidirem directament en les aportacions científiques dins la medicina, fruit de les seves investigacions.
 
Direm, doncs, que el treball i l’aportació feta per en Josep Trueta a la medicina és immensa. Una dels més importants i que li ha proporcionat més popularitat és el mètode sobre el tractament de les ferides. Però en el món de la investigació, la troballa de la doble circulació renal ha estat un descobriment de la màxima transcendència. Amb aquest descobriment es va obrir un nou capítol dins l’ampli temari de les circulacions locals, que Trueta va estendre fins als ossos. A principis dels anys 40 observa que alguns pacients que ingressaven a l’Hospital Wingfield-Morris, d’Oxford, a vegades amb lesions aparentment lleus, morien d’urèmia al cap de vuit dies. Va començar a investigar i els treballs experimentals amb conills, gossos i rates varen confirmar la seva teoria, que és la següent: 
 
En realitat, el ronyó presenta dues circulacions potencials: una de més gran i una altra de més petita. En ocasions la sang pot passar quasi exclusivament per l’una o per l’altra . En els casos de xoc experimental o clínic es produeix una desviació de la circulació cortical -que es redueix i, fins i tot, arriba a ser anul·lada- cap a la juxta medul·lar, drecera per la qual el trànsit és més ràpid. Això fa que la sang no tingui temps de cedir l’oxigen a les cèl·lules renals, com ho prova l’existència de la mateixa proporció d’oxigen a la sang de la vena renal que a la de l’artèria.
 
Aquest treball pel qual Trueta va ser proposat per al premi Nobel, és tan important que constitueix el punt de partida de moltes altres investigacions. I des del seu descobriment, la majoria d’articles dedicats a la circulació renal comencen: “Des que Trueta va descobrir… Completa la trilogia de les grans aportacions de Trueta a la medicina l’obra L’origen del sistema ossi. Com a cirurgià ortopèdic i traumatòleg, les seves primeres investigacions es van orientar cap als ossos i el procés embriològic de l’origen de l’os.
 
Durant la seva vida li foren atorgats moltíssims títols i reconeixements, tant a Catalunya com a Europa i Amèrica. I perquè no se li concedí el Premi Nobel de Medicina? L’any 1975 li va ser proposat i no li va ser concedit. Vegem-ho!
 
L’historiador lleidatà Josep M. Prim i Serentill estava a Estocolm l’any 1975, dins l’entorn decisori dels Premis Nobels i va expressar que Salvador Madariaga, republicà i ministre de Justícia del govern de Lerroux el 1934, home de gran prestigi internacional i incomprensiu del fet català, s’oposà d’una manera draconiana al nomenament del Dr. Trueta, pel fet que suposaria una patent internacional per a Catalunya i el seu nacionalisme. Per altra banda hi ha constància que el franquisme va vetar el seu nom durant molts anys, i, fins i tot, va mobilitzar tota la seva diplomàcia per tal d’evitar que rebés el premi Nobel, al qual, com hem dit, va estar nominat dues vegades.
 
 
Proposat els anys 1975, 1976 i 1977

Lluís M. Xirinacs i Damians

(Barcelona 1932 – 2007)
 
Sacerdot i polític català, i gran activista en pro de la pau i de la llibertat.
 
 
Lluís M. Xirinacs, durant la seva adolescència té una intensa vida espiritual i comunitària a Sant Felip Neri de Gràcia. Més tard cursa diverses carreres: Magisteri a l’Escola Normal d’Iratxe (Nafarroa) i a Saragossa. Va ser ordenat capellà amb 22 anys a les cases d’estudis d’Iratxe i Albelda d’Iregua (Rioja), dins les Escoles Pies. Va combatre la vinculació Església-Estat amb una llarga vaga de fam. La seva vida pedagògica, pastoral i social fou molt intensa i va ser un seguidor i impulsor de les doctrines de Gandhi sobre la no violència. El 1963 es produeixen els seus primers enfrontaments amb el poder com a conseqüència de la seva progressiva consciència cívica. El 1966, als 34 anys va denunciar les relacions Església-Estat amb una vaga de fam, i va rebutjar els diners que l’Estat donava als sacerdots. Per aquesta causa el bisbe l’expulsa definitivament de la diòcesi de Solsona. El 1971 es constitueix l’Assemblea de Catalunya i en Xirinacs participa en el seu procés de gestació i la defensa fins al final. El primer punt d’aquesta Assemblea diu: Consecució de l’amnistia general per als presos i exiliats polítics. A partir d’aquest moment, la seva lluita per la llibertat és incansable: empresonaments, vagues de fam… El 24 de desembre de 1975, abans de les 12 del migdia es planta davant de la presó Model de Barcelona, amb el compromís de no moure-se’n fins que els presos polítics surtin definitivament alliberats. S’hi està més d’un any i mig.
 
Va ser senador per Barcelona en la primera legislatura espanyola i els anys 1975, 1976 i 1977 va ser proposat per a Premi Nobel de la Pau.
 
Va cursar nous estudis de Biologia, Economia, Física i Sociologia, i es va doctorar en Filosofia, i el 1980. Xirinachs abandona la política activa i es dedica a estudiar un nou model econòmic i polític. Posteriorment, va participar en altres organismes d’innovació social com la Fundació Tercera Via, i l’Escola Randa. 
 
Deixa el sacerdoci el 1992 i fidel amb el seu compromís històric per l’alliberament personal i col·lectiu, a principis del 2000 es planta 12 hores diàries a la plaça de Sant Jaume de Barcelona convocant l’Assemblea dels Països Catalans. Ho deixa per motius de salut. L’11 de setembre del 2002 participa en l’acte del Fossar de les Moreres com a commemoració del 25è aniversari de l’Assemblea de Catalunya. És processat pel seu discurs i l’octubre del 2005 és detingut i empresonat durant dos dies. I així continuà fins el 2007 en què el varen trobar mort a la muntanya.
 
 
Proposat l’any 1981
 
Josep Vicenç Foix
 
(Sarrià 1893-1987)
 
Poeta català i avantguardista literari i pictòric.
 
Entre altres, Foix es destaca com un abrandat defensor de tot el que signifiqui modernitat, ja sigui l’arquitectura racionalista o l’esport, com ho prova el fet que fou un dels fundadors de l’Aeroclub de Catalunya i que, com un home del seu temps, va aprendre a jugar al tennis. Alhora, realitza obres conjuntes amb els joves del grup de Dau al Set, principalment amb Joan Ponç. Foix, que encara té semblances amb els noucentistes, vol instaurar la tradició i a la vegada tenir relació amb els corrents literaris més nous. Un vers seu ho resumeix “M’exalta el nou i m’enamora el vell” Per tant i com diem no abandona mai el contacte amb els joves, i la seva obra, que en principi suscita un interès escàs, és redescoberta i recuperada a partir de les dècades dels 50 i 60, per una nova generació de poetes -Gabriel Ferrater o Pere Gimferrer- i artistes plàstics que, durant la dècada dels seixanta, veuen en ell un mestre i un precursor, i l’assenyalen com el gran poeta català del segle XX.
 
Pere Gimferrer, poeta i acadèmic, resumeix així l’obra de J. V. Foix: “Poeta d’idees, i d’imatges que en són el reflex, la seva obra resta un dels punts més alts d’elaboració i exigent domini verbal que hagi assolit la literatura catalana posterior als clàssics del segle XV. Són anys de reconeixements i homenatges, en els quals se li concedeix -coincidint amb el seu vuitantè aniversari- el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya el 1981, i el Premio Nacional de las Letras Españolas el 1984. Aquell mateix any 1981, el Parlament de Catalunya el va proposar per al Premi Nobel de Literatura”.
 
Proposat l’any 1990
 
Pere Casaldàliga i Pla
 
(Balsareny 1928)
 
Bisbe emèrit de l’estat del Mato Grosso, en el Brasil
 
Vida dedicada a la causa indígena Pere Casaldàliga fa 38 anys que està al servei de la prelatura d’aquest racó de l’Amazònia on ha dedicat la seva vida a la lluita pels drets dels més pobres i de la causa indígena. En aquests moments, ja retirat, manté la seva feina de lluita continuada contra el treball esclau, i de servei a una comunitat que és la seva. En aquest racó encara hi ha milers i milers de persones sotmeses a l’explotació dels grans terratinents, en un moment en què el govern de Lula da Silva ha decidit començar a vendre parts de l’Amazònia, que haurien de passar a mans privades per rendibilitzar-les. Pere Casaldàliga ha estat una de les figures clau de la teologia de l’alliberament, una veu crítica que va ser amonestada en diverses ocasions pel papa Joan Pau II per la seva implicació en la revolució sandinista. Amenaçat de mort pels terratinents de la zona, Pere Casaldàliga ha sobreviscut a aquests intents d’assassinat, en què han perdut la vida companys del seu viatge.
 
Atorgament del Premi Internacional Catalunya Pasqual Maragall, president de la Generalitat, en persona, es va desplaçar fins al Brasil per lliurar el XVIII Premi Internacional Catalunya a Pere Casaldàliga. El jurat el va distingir per la seva tasca a favor dels pobres i dels indígenes sense terra de l’Amazones. Casaldàliga, un dels més aferrissats defensors de la teologia de l’alliberament, no va venir a rebre el guardó a Catalunya per no deixar ni un sol segon la seva important feina en favor dels més desvalguts. Feia 38 anys que havia arribat a Sâo 
Félix, lloc on s’hi va edificar la primera església catòlica. El premi va ser un reconeixement a 37 anys de lluita en defensa dels camperols de la terra i contra els abusos de terratinents i de governs. El guardonat el va rebre envoltat dels que ara viuen amb ell en el seu dia a dia. De fet, Casaldàliga, en el seu discurs, va afirmar que acceptava el premi en nom d’ells, dels qui treballen per a l’Amèrica Llatina, però tampoc va voler oblidar que continuava sent un fill de cal Lleter del poble de Balsareny, al Bages. El bisbe Casaldàliga va llançar una crida que calia humanitzar la humanitat i que per aconseguir-ho només s’havia de ser prop de la gent. A més d’aquest premi, la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi per la seva contribució a la cultura catalana. També es va proposar per al Nobel.
 
Nova proposta per al Premi Nobel de la Pau. És a principis de la dècada dels 90 del segle passat, quan el nom de Pere Casaldàliga torna a saltar als mitjans informatius. És, justament, a finals de 1990 quan Adolfo Pérez Esquivel, argentí, Premi Nobel de la Pau, presenta la candidatura de Casaldàliga al Premi Nobel, també de la Pau.
 
“Veu dels que no tenen veu”, “Profeta i poeta”, és com anomena Esquivel al bisbe de Sâo Félix. Un acte multitudinari es forma a Catalunya per donar suport a aquesta petició.
 
A més són molts els col·lectius i persones que es mobilitzen recolzant la iniciativa: més de 60 ajuntaments catalans, diputats i senadors, eurodiputats, personalitats del món de la cultura, de la política, de l’educació, associacions i entitats de cooperació internacional cristianes i no cristianes, treballadors de la informació, professors universitaris, estudiants,…
 
Avui a Catalunya i a altres llocs d’Europa el bisbe Pere segueix sent una reivindicació del que encara és possible, una crida a la generositat i al compromís, a l’Home Nou. Així ho entenen persones que van utilitzant el seu nom per anomenar les seves organitzacions: “Amics del bisbe Pere Casaldàliga” i “Comunitat Ameríndia Pere Casaldàliga”.
 
 
Proposat l’any 1987
 
Miquel Àngel Riera i Nadal
 
(Manacor 1930 – Palma 1996)
 
Poeta i narrador en mallorquí (varietat dialectal del català)

 

 Miquel Àngel Riera es va llicenciar en dret, i malgrat la seva professió de gestor administratiu ha passat a la història per la seva literatura. L’any 1965 va publicar el seu primer poemari Poemes a Nai en el que manifestà la influència de la generació del 27, sobretot de Vicente Alexandre, amb qui va tenir una breu relació epistolar. Però com a novel·lista es pot considerar proper als autors del 70. En poesia, a més de Poemes a Nai, Riera publicà Biografia, La bellesa de l’home, Paràbola i clam de la cosa humana, Llibre de benaventurances, i El pis de la badia. Dins la seva novel·lística, destaquen obres realistes com Morir quan cal, o L’endemà de mai. I obres que són una paràbola dels problemes eterns de la vida humana com Illa Flaubert o Els Déus inaccessibles.
 
Miquel Àngel Riera va apostar per una obra de qualitat, elaborada sense presses i des d’uns pressupòsits molt personals. El resultat són: sis poemaris, sis novel·les i dos llibres de relats breus. Un conjunt que constitueix una de les fites més importants de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX. La seva atenció per l’ésser humà i la qualitat de la seva literatura, converteixen a Miquel Àngel Riera en un escriptor interessant que sobrepassà fronteres geogràfiques, lingüístiques i temporals. Per la originalitat i per la perfecció estilística, la seva producció ha merescut el reconeixement unànime de la crítica i dels lectors.
 
Miquel Àngel Riera va ser guardonat amb els principals reconeixements de la cultura catalana i va ser proposat pel Pen Club Català al Premi Nobel de Literatura l’any 1987.
 
 
Proposat l’any 1999
 
Enric Valor i Vives
 
(Castalla 1911 – València 2000)
 
Filòleg i excel·lent escriptor en valencià (varietat dialectal catalana)
 
 
En el moment de ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant, Enric Valor i Vives -als seus 88 anys- podia ser considerat el patriarca viu de la filologia catalana al País Valencià. El seu nom va lligat, inevitablement, al de tres intel·lectuals valencians també desapareguts: Manuel Sanchis Guarner el 1981, Joan Fuster el 1992 i Vicent Andrés Estellés el 1993. Però si cadascun d’aquests era el millor exponent en un camp, això és, en la lingüística Sanchis Guarner, en l’assaig i la crítica literària, Fuster, i en la poesia, Estellés, Enric Valor va aglutinar en la seua persona el conreu de tres camps fonamentals per a la recuperació de la llengua i la cultura pròpies: la gramàtica normativa, la rondallística i la novel·la. I en tots tres hi va excel·lir.
 
Per aquests motius, Enric Valor comptà amb una sèrie de reconeixements institucionals i acadèmics. Va ser nomenat doctor honoris causa per les universitats de València el 1993, les Illes Balears el 1998, la Universitat Jaume I de Castelló el 1999, la d’Alacant el 1999, i la Politècnica de València el mateix any 1999. La Generalitat de Catalunya li va atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1987 i la Creu de Sant Jordi el 1993. Prèviament, havia obtingut el Premi Sanchis Guarner el 1983, de la Diputació de València, i el Premi de les Lletres Valencianes el 1985, de la Generalitat Valenciana. Entre altres homenatges a la figura del doctorand, destaquem la institucionalització del Premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant a la millor novel·la en valencià i la publicació del monogràfic Enric Valor, 86 anys.
 
L’any 1999 Enric Valor va ser proposat per diversos col·lectius i institucions per al Premi Nobel de Literatura.  
 
Conclusió
 
Del que hem llegit es desprèn que si els ciutadans de Catalunya volen accedir a un Premi Nobel, no poden pertànyer a l’Estat espanyol!
 
Olga Hiraldo i Martí
 

Aquesta entrada ha esta publicada en Ciència, Cultura, Llengua. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *