Col·labora amb la Marató de TV3 passant una bona estona i aprenent coses del barri del Poblenou (439)

Bon dia a tothom,
 
Diumenge 14 de desembre, a les 11h, us esperem a tots i totes a la rodona de la Rambla del Poblenou amb el carrer Llull per a participar amb la Marató de TV3 de la ma dels GOAL, juntament amb el Gegants del Poblenou, La Colla del Drac del Poblenou, l’Associació de Ball a lo Cubano i el Centre. Seran 2 € ben invertits en una causa solidària tot passant una bona estona i aprenent unes quantes coses d’alguns recons del nostre estimat barri!
 
T’ho perdràs?! T’esperem! Junts sumem molts cors!
Recordeu inscriure-us per agilitzar el desenvolupament de la diada, gràcies!
 
 
Salut i Vitalitat de tot cor!
 
Sergi Alcon i Gibert
 
 Marató GOAL
 



Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

El Seny com a bandera (438)

Bon dia,
 
Avui, ras i curt, us reenviem íntegre l’escrit que ens fa arribar el company dels GOAL en Lluís Solà, sobre el recull d’insults i vexacions que ha fet en David d’Enterria que porta la pàgina web “Herois Indepes”, que de ben segur coneixeu.
 
Aquest costum, tan “arrelat” en certs sectors de l’Estat i també part de la Societat Espanyola, ve de molt lluny, recordem el Llibre del ja traspassat Josep Maria Ainaud de Lasarte, “La Llista Negre de Catalunya” on se’ns feia un recull detallat que començava ben bé des del segle XV i el “vete a tu casa viejo Catalonote” que se li deia a Ferran el Catòlic alhora de tenir opcions a la Corona de Castella, a la que mai va accedir, a la mort d’Isabel la Catòlica, o del Fidel del Comte-Duc d’Olivares, conseller de Felip IV, un tal Francisco de Quevedo y Villegas, que de ben segur coneixereu i una de les seves Frases, entre varies, “Son los catalanes aborto monstruoso de la política”…
 
Amb aquest Recull d’avui dia, que ens fa un petit llistat del que han dit i dels greus menyspreus que han bolcat, sobre el Procés Sobiranista Català, molts intel·lectuals espanyolistes, diaris, ràdios, premsa, etc…, veiem que poques coses han canviat en essència. A més totes les cites han quedat impunes, raó 534654 per a voler marxar d’aquest Regne d’Espanya tot votant llistes que defenguin la Independència. Crec que el llistat és comenta per si mateix. Com diria la dita castellana “Ladran, luego cabalgamos” i alhora és un reconeixement implícit de que som una Nació.
 
Salt i Respecte
 
Sergi Alcon i Gibert
 
P.D.: Difícilment trobarem gaires exemples en sentit contrari i menys d’aquestes magnituds, sempre hi ha eixelebrats, sobretot anònims, però crec que el Poble Català està arribant a la Independència amb el Civisme i el Respecte per bandera. Ho dic per si algú te la salomònica temptació d’igualar les coses.
 
 
 
Antologia d’insults contra els catalans i Catalunya
 
L’agressivitat contra el procés d’independència de Catalunya s’expressa en alguns casos amb insults i amenaces greus que acostumen a quedar impunes sense que cap jutjat actuï d’ofici. La incitació a l’odi i la xenófobia tenen noms i cognoms, molt sovint reincidents. El col·lectiu ‘Herois indepes’ s’han dedicat a recollir les frases més esperpèntiques, amenaçadores i insultants de la caverna espanyola i n’ha fet una col·lecció de cromos. Un dels membres col·laboradors del col·lectiu, David d’Enterria (Twitter), n’ha extret una llista amb tots els insults, que ha volgut publicar a VilaWeb. Us l’oferim a continuació:
 
Subnormales’ (Antonio Gala, 03.02.2014)
 
‘Del Tercer Mundo’ (Curri Valenzuela, 31.01.2014)
 
‘De la Edad Media’ (Mariano Rajoy, 02.02.2014)
 
‘Hobbits’ (Jorge Moragas, 25.01.2014)
 
‘Incultos’ (M.A. Trujillo, 16.12.2013; i Arturo Pérez Reverte, 09.12.2013)
 
‘Egotistas carnívoros, genocidas la peste’ (Del Pozo, 02.12.2013)
 
‘De psiquiátrico’ (Alfonso Ussía, 29.11.2013)
 
‘Tontos de la estelada’ (Alejandro Vara, 12.11.2013)
 
‘Radicales anti-convivencia’ (Victoria Prego, 07.10.2013)
 
‘Porreros al·lucinògens’ (Joaquim Coll, 04.10.2013)
 
‘Homosexuales, drogadictos y gente de mal vivir’ (Gerardo Bellalta, 06.09.2013)
 
‘Sectaris’ (Toni Bolaño, 19.08.2013)
 
‘Anestesiats’ (Xavier Sabaté, 19.08.2013)
 
‘Potenciales delincuentes’ (Sigfrid Soria, 23.07.2013)
 
‘Mierdas, para no verlos’ (P. Trigueros, 22.07.2013)
 
‘Catalanes de mierda’ (Juan Carlos Gafo, 20.07.2013)
 
‘Nacionalismo cerrado, retrógrado, provinciano y alicorto’ (José María Carrascal, 02.07.2013)
 
‘Embobados, patéticos y paletos’ (Alfonso Merlos, 01.07.2013)
 
‘Chusma, delincuentes’ (Alejo Vidal-Quadras, 17.05.2013)
 
‘Crueles’ (Cristina López Schlichting, 12.04.2013)
 
‘Catetismo, paletismo, provincialismo, enanismo, caciquismo’ (Hermann Tertsch, 05.04.2013)
 
‘Traidores’ (Ignacio González, 21.03.2013)
 
‘Pobre gente que no tiene nada que hacer’ (Arcadi Espada, 20.02.2013)
 
‘Retrasado mental, nacionalista tarado’ (Francisco Alamán, 01.02.2013)
 
‘Cosa gangrenosa’ (Jiménez Losantos, 29.01.2013)
 
‘Paletos, ignorantes, ladrones’ (César Vidal, 29.01.2013)
 
‘Exaltadores del odio’ (Gerard Bellalta, 28.12.2012)
 
‘Talibans’ (Alicia Sánchez-Camacho, 27.12.2012)
 
‘Catetos’ (Jaime González, 24.12.2012)
 
‘Miserables’ (José García Domínguez, 14.12.2012)
 
‘Débiles, enfermizos con inclinación al robo’ (Cesar Vidal, 03.12.2012)
 
‘Timadores sin escrúpulos’ (Eduardo Goligorsky, 30.11.2012)
 
‘Chantajistas’ (Martín Prieto, 30.11.2012)
 
‘Como república bananera’ (Esperanza Aguirre, 14.11.2012)
 
‘Salivadores como el perro de Pavlov’ (Alejo Vidal-Quadras, 10.11.2012)
 
‘Región sin ley’ (Esperanza Aguirre, 05.11.2012)
 
‘Como guardia pretoriana de Pilatos’ (Armas Marcelo, 05.11.2012)
 
‘Como la prostituta del chiste’ (César Vidal, 01.11.2012)
 
‘Terroristas’ (Maria José García Cuevas, 31.01.2014)
 
‘Como ETA’ (De Veciana, 05.01.2014)
 
‘Proetarras’ (ABC, 17.12.2013)
 
‘Como ETA’ (Mayor Oreja, 21.10.2013; i Belloch, 30.09.2013)
 
‘Més greu que els terroristes’ (Enric Millo, 23.09.2013)
 
‘Contra la democracia’ (Javier Cercas, 17.09.2013)
 
‘Como Goebbels’ (Fernando Savater, 16.12.2013)
 
‘Como el fascismo y Franco’ (Federico Quevedo, 11.12.2013)
 
‘Como los nazis’ (Rosa Díez, 11.12.2013)
 
‘Propaganda del odio’ (Albert Rivera, 10.12.2013)
 
‘Xenófobos’ (Antonio Pérez Henares, 24.10.2013)
 
‘Criminal y genocida’ (De Diego, 16.10.2013)
 
‘Golpistas’ (Hermann Tertsch, 16.10.2013)
 
‘Como nazis’ (Ketty Garat, 14.10.2013)
 
‘Como Hitler’ (Montse Suarez, 08.10.2013)
 
‘Como Goebbels’ (José Antonio de Yturriaga, 24.09.2013)
 
‘Como la Alemania años 30’ (Pedro J. Ramirez, 23.09.2013)
 
‘Como las juventudes hitlerianas’ (Jiménez Losantos, 18.09.2013)
 
‘Como campos de exterminio nazis’ (José Domingo, 06.09.2013)
 
‘Como Hitler, golpe de estado’ (Jordi Cañas, 26.07.2013)
 
‘Com les eleccions nazis’ (Gabriel Colomé, 24.07.2013)
 
‘Chantajistas como Hitler’ (Arcada Espada, 17.07.2013)
 
‘Malalts, com el franquisme’ (Toni Bolaño, 3.07.2013)
 
‘Yihadistes nazis’ (Hermann Tertsch, 3.07.2013)
 
‘Com l’Alemanya de Hitler’ (Rafael Maluenda, 15.05.2013)
 
‘Com el nazisme. Adoctrinats’ (Enric Millo, 15.05.2013)
 
‘Como ideólogos nazis’ (Pedro G. Cuartango, 13.05.2013)
 
‘Como el regimen nazi’ (Cristina López Schlichting, 09.05.2013)
 
‘Como el estalinismo y nazismo’ (Telemadrid, 09.05.2013)
 
‘Como época de Hitler’ (Javier Mariscal, 02.05.2013)
 
‘Como con Franco’ (C. Alberdi, 18.04.2013)
 
‘Fascismo lingüístico’ (Toni Cantó, 16.04.2013)
 
‘Como el Berlín nazi’ (Albert Boadella, 03.04.2013)
 
‘Como los nazis’ (Santiago Abascal, 11.03.2013)
 
‘Como el nazismo’ (G. Serrano, 08.03.2013)
 
‘Como Hitler y Mussolini’ (Rodríguez Ibarra, 07.03.2013)
 
‘Parafascistas’ (Félix de Azúa, 05.03.2013)
 
‘Como Goebbels’ (Jordi Cañas, 28.02.2013)
 
‘Como los nazis’ (Pío Moa, 18.02.2013)
 
‘Como el Berlín comunista’ (Albert Boadella, 03.01.2013)
 
‘Asesinos de niños, genocidas’ (Enrique de Diego, 03.12.2012)
 
‘Golpistas’ (Rodríguez Ibarra, 03.12.2012)
 
‘Como Alemania nazi’ (José Bono, 15.11.2012)
 
‘Como golpe de estado’ (García-Margallo, 12.11.2012)
 
‘Con déficits democráticos, caudillismo’ (El País, 09.11.2012)
 

 



Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

Mans a la Feina! (437)

Bon dia,
 
Escoltades amb atenció les dues conferències dels principals líders polítics d’aquest país, us faig arribar les reflexions d’en Didac Boza a naciódigital.cat.
 
Ara toca arribar a un bon acord, que compatibilitzi la paraula INCLUSIÓ, que ahir va aportar al discurs en Junqueras per ampliar el màxim la majoria social a favor de la Independència, amb l’efecte multiplicador, sinèrgic i il·lusionant que significa la UNITAT en l’objectiu, que no oblidem és un objectiu de Justícia Social. I en especial hem de transmetre a tota la societat  catalana que el MARC MENTAL no són unes eleccions normals, sino que anem a trencar l’estatu quo, trencar l’estatu quo, trencar l’estatu quo, i així repetit fins a la sacietat i així ha de quedar ben visualitzat fent coses extraordinàries i imaginatives que no s’han fet mai abans.
 
El poble català no pot esperar res de la via i els partits autonomistes, siguin quins siguin, que el releguen a la falta de llibertat, de més democràcia i de més i millor benestar social i material. Ha arribat l’hora d’anar a la una de la manera que s’acordi i que l’opció triada, a Madrid, seu del Regne d’Espanya, els tingui ben espantats, és una bona forma de saber que l’haurem encertat.
 
Salut i Mans a la Feina!
 
Sergi Alcon i Gibert
 
 
Ara és l’hora de la síntesi
 
«Mas i Junqueras poden trobar un punt mig. Hi ha condicions objectives per aprofitar dos lideratges que es complementen»
Dídac Boza | Actualitzat el 03/12/2014 a les 00:03h

El país és molt donat a caure fàcilment en un cert nerviosisme derrotista, molt tendent al “ai, ai, ai, que no ens en sortirem!”. Tothom voldria una via de sortida fàcil en un context social i polític que són extraordinàriament difícils. Ahir al vespre, en acabar la conferència d’Oriol Junqueras, corrien per les xarxes socials veus que mostraven decepció perquè no van escoltar en boca del líder d’Esquerra Republicana un sí a la llista unitària que va proposar la setmana passada el president Mas. No era gaire esperable. Però ara arriba el moment de la negociació i tot és obert. El pessimisme precipitat i algunes anàlisis simplistes que ho redueixen tot als respectius egoismes electorals són de ben poca utilitat.

Oriol Junqueras va exhibir ahir tota la seva lucidesa didàctica per posar el focus del debat en el concepte de la inclusió. No és un tema menor. Que el projecte de la independència sigui un èxit depèn, en molta mesura, de la capacitat d’incloure el màxim de ciutadans, amb totes les possibles càrregues de la raó que tingui cadascú per apostar per la llibertat del país . I les raons poden ser tant diverses –les socials i les polítiques- com indestriables. El discurs de Junqueras va ser extraordinàriament precís en la descripció dels motius socials que avalen la construcció d’un país nou, com ho va ser la conferència d’Artur Mas amb el relat d’una relació política amb Espanya que està, objectivament, esgotada i amb el dibuix d’un camí cap a la plena sobirania.

El líder d’Esquerra Republicana ha alertat sobre els riscos de descuidar el discurs social en les properes eleccions-referèndum. La irrupció de Podem en el mapa polític de Catalunya podria dibuixar un escenari on el repartiment de papers quedés esbiaixat: els partidaris de la independència podrien aparèixer, a ulls dels detractors, com a poc sensibles davant els problemes socials i aquells que es presentarien com a defensors d’un sistema socialment més just serien, al mateix temps, contraris a la construcció d’un nou estat per a Catalunya. Aquest és el flanc més feble del full de ruta Mas. La proposta Junqueras topa, en canvi, amb un clam molt fort d’unitat en el nombrós terreny de l’electorat independentista.

Ara és l’hora de la síntesi. En els propers dies, des d’avui mateix, veurem quin és el territori comú que són capaços de llaurar els dos dirigents. Quin és el punt mig que es pot trobar entre el full de ruta de la llista unitària i la construcció d’un estat pas a pas que ha posat damunt la taula el president de la Generalitat i la via de llistes diferents amb marca comuna i govern d’unitat que proposa el cap de l’oposició. Una cosa sí que ha quedat demostrada en els darrers dies. Tots dos –Mas i Junqueras- són necessaris per a l’èxit del procés. Per damunt de les dificultats hi ha condicions objectives per aprofitar dos lideratges complementaris i molt valuosos en aquests moments.



Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

Facin joc senyors, facin números! (436)

Bon dia,
 
Avui us traslladen un bon anàlisi de la realitat numèrica que ens fa en Josep Casulleres al digital vilaweb.cat, i que és la gran força amb la que compte el Procés d’Independència de Catalunya, que no és gensmenys que la Gran Societat Civil Catalana Organitzada, i que ha quedat palesa en la gran mobilització del 9N.
 
Els números canten, en la línia del que ja hem comentat molts cops en aquests reculls, i si ho fem bé, i tots a una de la millor manera, el NO ho té molt complicat, per molt difícil i històrica que sigui la nostra tasca.
 
Facin joc, senyors.
 
Salut i Realisme
 
Sergi Alcon i Gibert
 
 
Autor/s: Josep Casulleras Nualart
 
D’on traurà els dos milions de vots l’unionisme?
 
L’independentisme pot eixamplar una base sòlida; l’unionisme, no mobilitzat, no té marge per a perdre votants pel camí
 
 
Els partits unionistes i el govern espanyol han menystingut el 9-N i els 2.350.000 ciutadans que hi van votar. Han dit i repetit que els qui s’havien quedat a casa eren molts més, és a dir, que només s’havia mobilitzat una tercera part d’un electorat de més de sis milions de votants. Amb aquest discurs s’apropiaven políticament la gent que no hi va participar i la ficaven al calaix del no a la independència. Però una anàlisi detallada de les dades revela la trampa d’aquest argument, la feina que ja ha fet l’independentisme i les opcions de l’unionisme en un hipotètic referèndum oficial o en unes eleccions plebiscitàries.
 
D’entrada, cal tenir clar el cens, el que l’estat espanyol no va permetre de fer servir el 9-N. En un referèndum oficial a Catalunya, el cens fóra de 5,4 milions. Si la participació fos com la del referèndum d’Escòcia, del 84,6%, anirien a votar uns 4,5 milions de catalans. Una xifra enorme, en comparació amb els que acostumen a participar en les eleccions convencionals.
 
En aquesta hipòtesi (remota) del referèndum acordat i oficial, a l’escocesa, i amb una participació altíssima, l’independentisme ja té comptabilitzats pràcticament 1,9 milions de vots, que equivalen a les paperetes del sí-sí el 9-N; i que són una mica més dels gairebé 1,8 milions que a les eleccions al parlament del 2012 van sumar CiU, ERC, la CUP i Solidaritat. El 9-N també va servir per a comptar prop de mig milió més de vots que no van anar a parar al sí-sí: 232.182 van ser de sí-no i 104.772 de no.
 
Una base sòlida
 
L’independentisme té una base sòlida de més d’1,8 milions de vots. Els partits unionistes i el govern espanyol han mirat de fer creure que la resta de votants del 9-N no volen la independència de Catalunya. Aquesta afirmació no té en compte (no vol tenir en compte) que el 9-N es va fer sota la prohibició del Tribunal Constitucional espanyol, amb el boicot actiu de tots els partits unionistes i en forma de procés participatiu, sense cens previ i sense vot per correu a causa de la impugnació del govern espanyol i els entrebancs que hi va posar, i amb menys col·legis electorals dels habituals. És difícil de mesurar quanta de la gent que no va votar el 9-N hi hauria anat en cas d’un referèndum oficial, i quanta, en concret, hauria votat sí o no.
 

En un referèndum amb alta participació…

Es pot deduir que la majoria dels qui es van quedar a casa votarien que no. Però quants? A diferència del vot independentista, el vot unionista és més incert, menys mobilitzat. Amb la hipòtesi d’un referèndum amb una participació del 85% a l’independentisme li caldria mobilitzar uns 300.000 electors més per assolir més de la meitat dels vots. Però a l’unionisme li cal un esforç de mobilització més gran: els no del 9-N són poc més de 100.000 vots. El sí-no, que fet i fet implica un canvi d’estatus per a Catalunya —esdevenir un estat per més que no sigui independent—, va obtenir 230.000 vots. I no es poden pas adjudicar tots al no pensant en un referèndum a l’escocesa. Queden per comptar, doncs, tots els qui no hi van participar: dos milions de votants. El no els necessitaria pràcticament tots per a derrotar el sí. I és difícil de pensar que absolutament tots aquests dos milions de persones votessin no. L’independentisme tindria marge de maniobra per a convèncer-los i ampliar la seva base sòlida i comptabilitzada; l’unionisme no es podria permetre de perdre’n ni un pel camí.

 

El volum de l’unionisme

Enquestes a banda, la referència electoral més recent que tenim per a mesurar el volum de l’unionisme són les eleccions del 25 de novembre de 2012, que ja van tenir un cert caràcter de plebiscit respecte de la proposta de consultar el poble de Catalunya sobre la independència. A les eleccions, sobre un cens de 5,4 milions, hi hagué una participació d’un 67%, molt alta tenint en compte les dades habituals en les eleccions al parlament. Dels 3,6 milions de votants, 1,3 van anar a parar a PSC, PP, Ciutadans i Plataforma per Catalunya. CiU, ERC, CUP i SI en sumaven 1,8. I ICV, que té una part de l’electorat independentista i una part que no ho és, va obtenir 359.705 vots.

 

En unes plebiscitàries…

Imaginant-nos unes eleccions avançades al parlament amb candidatures a favor i contra la independència és plausible que la participació sigui tan alta o més que no la del 2012 i que pugui atènyer el 70% d’un cens d’uns 5,4 milions d’electors. Per tant, en la hipòtesi d’unes eleccions amb uns 3,8 milions de vots, l’independentisme pràcticament ja en té 1,9 milions de comptats, expressats en forma de sí-sí en el 9-N. És a dir, ben bé la meitat. I ací caldria novament veure cap a quines candidatures van a parar els 230.000 vots del sí-no del 9-N i tots aquells que també s’expressarien en un sentit federal i que no van participar en la votació. En les eleccions del 2012 la suma de CiU, ERC i la CUP arribava pràcticament al 49% del vot emès. El PSC, PP i Ciutadans, al 36%. I ICV-EUiA vorejava el 10%.

Vistes aquestes dades, l’unionisme té més feina a fer per a agrupar el vot del no a la independència, que manifesta un capteniment més incert. Perquè hi ha una part significativa del no que té la voluntat de ruptura respecte de l’statu quo actual i fa de mal preveure quin comportament tindrà en uns comicis en què, de fet, es vota sí o no a la independència. El sí té unes perspectives millors, sempre que els 1,8 milions de vots siguin efectivament una base i no pas un sostre.

 

 

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

Respecte (433)

Bon dia,
Crec que no cal afegir res més.
Salut i Diversitat
Sergi Alcon i Gibert
 
Tomàs Navarro a el Períodico
Psicòleg. Es dedica a la psicologia, la consultoria, la formació i la divulgació mitjançant conferències, llibres i col·laboracions en mitjans
Cuestión de respeto
Dilluns, 10 de novembre del 2014 – 14.02 h
Entiendo que poner en practica una actitud respetuosa pueda parecer complejo y sofisticado; pero no teman, que en realidad es mucho más sencillo de lo que puede parecer.
No recuerdo quien fue quien me enseño, ni tan solo recuerdo si fue alguien, pero lo cierto es que ya hace mucho tiempo que aprendí que la primera muestra de respeto consistía en escuchar.
Se conoce que no tenemos costumbre de escuchar. Si podemos lo evitamos con burdas estrategias como cortar a nuestro interlocutor, hacer mucho ruido o impedir que pueda expresarse con el objetivo de neutralizar cualquier posibilidad de tener que escucharle… No sea que tenga razón.
Y si no hemos podido evitarlo adoptamos estrategias tan absurdas como hacernos los sordos, menospreciar lo escuchado o decir que es mentira. Sea cual fuere el caso, los hechos demuestran una terrible falta de respeto hacia nuestro interlocutor.
Pero ¿por qué no escuchamos? Por muchos motivos…
He de reconocer que para poder escuchar a alguien es necesario disponer de una buena dosis de madurez. Quizás no nos vaya a gustar lo que vamos a escuchar, por lo que lo mejor será no escucharlo, no sea que tengamos que plantearnos algunas preguntas o retos.
Para poder escuchar hay que ser inteligente, lo que se traduce en ser capaz de pensar sobre otros puntos de vista, adoptar nuevas perspectivas y asumir, que posiblemente hayan otras alternativas y otras maneras de hacer las cosas.
Para poder escuchar tambien hay que ser considerado, es decir, hay que creer que otras personas pueden pensar igual o mejor que tu. Hay quien tiene la verdad absoluta, quien no se equivoca y quien cree que piensa mejor que todas las cabezas pensantes del mundo juntas.
El desprecio es uno de los principales enemigos del respeto. La base del desprecio es la creencia –absolutamente irreal y delirante– de que algunas personas son más que otras. Puedes tener más propiedades que otra persona, puedes tener un titulo en una tarjeta, más estudios, más dinero o unos apellidos más nobles… Pero no olvides que no eres mejor que otra persona, no pretendas sentirte superior, no necesites marcar una diferencia de estatus entre tu y tus semejantes… No lo hagas, porque nada indicará tan claramente que tienes problemas de autoestima y de autoaceptación como la necesidad constante de mostrar que tienes otro nivel, que tienes más categoría, un estatus superior o que mereces el reconocimiento de tus comgéneres.
Cuando más de dos millones de personas se están expresando y desean ser escuchadas… Hay que tratarlas con el respeto que se merecen…
Con el respeto que se han ganado a pulso…
Posiblemente estos dos millones de personas no se sientan escuchadas… Posiblemente no lo dirán más alto, pero si más claro… Dudo mucho que dejen de intentar comunicarse…¿Que tal si los escuchamos?

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

La setmana que ve serem Catalan/es molt més Lliures! (432)

Bona Tarda,
 
Darrer Recull de la setmana, ja que ara ens centrarem en la feina de carrer de cara a aquest diumenge 9N. És l’editorial d’en Vicenç Partal al vilaweb.cat. En Vicenç ha viscut moltes independències europees com a periodista i parla força clar i s’atreveix a fer un pronòstic, jo també:
 
Salut i Entusiasme, marxo avui dijous amb un DNI espanyol i espero tornar la setmana que ve sent un Català Lliure!
 
Sergi Alcon i Gibert
 
Vicent Partal
06.11.2014
De manual
Tot segueix el manual on s’exposa com un país es fa independent —ja us dic jo que hi és, aquest manual, tot i que ningú no ho reconega. I, sincerament, la notícia no podia ser millor. La setmana que vivim, aquesta setmana concreta, serà recordada amb majúscules en el futur, quan arribe el dia que hàgem de contar què ha passat, què ens ha passat. I ara ens passa, simplement, que ens desconnectem d’Espanya a una velocitat vertiginosa. Recordeu allò que he dit sovint: passa de sobte, passa de pressa, passa d’improvís, passa suaument.
Primer Espanya trenca unilateralment el marc autonòmic amb un cop d’estat, un altre —judicial, aquesta volta. Immediatament després, el govern català anuncia que les lleis espanyoles ja no són de compliment obligatori a Catalunya —no ho diu així, però diu això. I el país reacciona al carrer. Amb repics d’atuells impressionants, que són el preludi d’un diumenge d’entusiasme. I això també ho diu el manual: l’entusiasme és encomanadís. Molt.
El manual prossegueix: Espanya no sap què fer. De sobte s’adona que ha caigut en el parany. No pot tolerar que es vote perquè això equival a acceptar internacionalment que ja no controla el Principat, que ja no és l’estat que mana a Barcelona. Però si s’hi oposa té un cost enorme per a ells. Detenir el president Mas? Enviar la policia? Fer eixir l’exèrcit al carrer? Si s’hi atreveix, perd. A l’instant. Si no s’hi atreveix, també perd. I el rellotge avança implacable: tic-tac, tic-tac. Falten tres dies, solament tres dies per a començar a votar.
I van passant capítols i més capítols del manual. Tots acceleradament, tan acceleradament que em sorprèn a mi i tot. La premsa internacional comença a entusiasmar-se amb la notícia —ja hi ha sis-cents corresponsals acreditats diumenge. Hi ha polítics estrangers que comencen a parlar sense embuts —ho ha fet Gysi a Alemanya, avui les esquerres de l’Amèrica Llatina fan una conferència de premsa a Barcelona—, una muntanya d’Irlanda apareix decorada amb el ‘Yes! Yes!’ i comencen a circular fotografies d’eurodiputats que alcen cartellets a favor nostre…
Crec que tots notem que l’olor de pluja, aquella de què parlava fa pocs dies, s’intensifica a cada instant. Però no us hi acostumeu. La Història, amb majúscules, només la podem escriure molt de tant en tant. I a nosaltres ens ha tocat aquesta setmana. Prohibit fallar.
 

 

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

Les Fronteres de la Incultura (428)

Bon dia,
 
Avui dediquem el nostre recull a la darrera barbaritat comesa sobre la part més feble de la Nació.
 
Es pot ser més neci?
 
Salut i Cultura
 
Posted on 1 novembre, 2014 by graciaz
Estic fins als nassos de comentar noticies i actuacions del govern d’Aragó envers la llengua i la cultura, totes elles desgavellades, anticatalanes, agressives, irracionals o anticientífiques. Ho faig novament ara, però no crec que ho segueixi fent per molt temps més per esgotament personal i per un sentiment de ineficàcia i de pèrdua de temps.
“Catalunya acaba on comença Aragó”, ha dit la consellera de Cultura d’Aragó. “On acaba la intel·ligència comença l’estupidesa”, dic jo. Fixeu-vos on pot arribar l’estupidesa d’una consellera, d’un govern i, fins i tot, d’una gran part de la població d’Aragó —aquella que els vota o no protesta —seguint el que ha passat últimament.
La directora General de Política Lingüística de Catalunya va enviar el 20 d’octubre passat l’escrit que reprodueixo tot seguit. Es comenta que el primer escrit el va fer en català i davant de la no admissió per part del govern d’Aragó, el va enviar novament, però en castellà.
“Excmo. Sr. Manuel Magdaleno Peña
Director general de Política Educativa y Educación Permanente
Departamento de Educación, Universidad, Cultura y Deporte
Apreciado director general:
El Departamento de Cultura, mediante la Dirección General de Política Lingüística y el Instituto de Estadística de Cataluña (IDESCAT), realiza cada cinco años, la Encuesta de usos lingüísticos de la población, que constituye la mayor muestra estadística oficial para conocer la evolución de los usos lingüísticos en Cataluña.
L’Encuesta de usos lingüísticos de la población 2013 es la tercera edición de este estudio, que anteriormente se realizó en 2003 y durante el año 2004 también se llevaron a cabo encuestas similares en los demás territorios y comunidades.
Ahora, después de diez años, sería interesante volver a disponer de datos completos con respecto a los usos lingüísticos de las siguientes localidades de Aragón: Matarranya/Matarrña y Mesquí (Arenys de Lledó/Arens de Lledó… [segueix una llista d’una gran part de municipis de la Franja].
Os pido que colaboréis en este proyecto con la condición de que el resultado será también de vuestro interés. En este sentido, sería necesario que designarais un representante para formar parte del equipo técnico de seguimiento del proyecto, con la finalidad de que contribuyera al desarrollo de la Encuesta. Si lo consideráis conveniente, podríamos firmar un acuerdo entre ambas instituciones para desarrollar y concretar los términos de esta colaboración.
Confío en que, con vuestra participación, la Encuesta será especialmente beneficiosa para ofrecer datos de conocimiento y uso de lenguas.
Atentamente,
Ester Franquesa i Bonet.”
Comentant la notícia, l’Heraldo, fen un esforç impagable, com sempre, per al perfecte enteniment d’ambdues comunitats, diu: “Cataluña vuelve a la carga en un nuevo intento anexionista y de injerencia”… “es ahora la Generalitat quien intenta apropiarse de medio centenar de municipios del Aragón Oriental”…“municipios que sitúa en Cataluña”.
La consellera Serrat dona curs a la seua llengua i diu: “Cataluña acaba donde empieza Aragón. Así de claro y así de simple. Es absolutamente inaceptable que una vez más la Generalitat intenta anexionarse el territorio del Aragón Oriental”… “Lo hacen con los mapas del tiempo que emiten en la televisión y en los libros de texto”… “un nuevo intento de tergiversación de la realidad territorial, cultural e histórica”… “respeto para Aragón, donde hay en vigor una ley que pretende defender las distintas modalidades lingüísticas”… “esta nueva ofensa traspasa el ámbito educativo de su departamento y la presidencia de la Comunidad ya es conocedora de la situación”
Si tot això no és una bogeria, què és? És una estupidesa? És producte de la rancúnia? És una manca absoluta d’autoestima? No serà que “el cierzo” se’ls emporta dia rere dia el sentit comú. Prou de comentaris per part meua, que els faci el lector.
La resposta de l’executiu aragonès va arribar el dimarts 28, mitjançant una alta carta, segons informa ara.cat: “Aragó declina la demanda catalana amb l’argument que l’enquesta no és d’interès per a la regió. La resposta aragonesa ha rebut el suport de Ciutadans Aragó, Compromiso con Aragón y la PANHC. Els tres grups han denunciat la “penúltima” ingerència de la Generalitat en assumptes d’Aragó i han lamentat tant el fet que el nacionalisme català estigui obsessionat en annexionar-se part d’Aragó. Segons els grups, a la Franja es parla aragonès i castellà i només parlen català aquells a qui la pròpia Generalitat paga per aquests efectes.”
Quan s’enteraran tots aquest grupuscles i el govern d’Aragó que la veritable qüestió o problema de Catalunya és com “desannexionar-se” de la Franja, d’Aragó i de la resta d’Espanya…
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest comte s’acabat.

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

Esquerres pel SíSí (427)

Bona Tarda,
 
En aquest dies de retorn a la “clandestinitat”, avui fem el Recull Comentat de  la Independència des de la nocturnitat i l'”alevosia“.
 
Tenim dos magnífics articles del naciodigital.cat. Un d’en Jordi Bianciotto, on ens posa de relleu qui ens posa fronteres per no deixar-nos ser com som. I un segon d’Eduard Voltas on fa una crítica, ben carregada de raó, sobre el perill de caure en el Lerrouxisme del segle XXI mitjançant la utilització de la formació Podemos. Cap dels dos te pèrdua!
 
Per acabar, us deixem la informació d’una cita important per aquest cap de setmana, un acte unitari de les “Esquerres pel SíSí” amb un cartell de luxe! Serà el diumenge 2 de novembre a les 18h al Casinet d’Hostafranchs. Adjunt teniu el manifest, al que us podeu afegir via web, i que ens torna a remarcar que NO hi ha cap diferència entre Justícia Nacional i Social!, ja que són el mateix!, la Justícia Nacional forma part important de la Social, ho repetirem tantes vegades com calgui!
 
Salut i Justícia Social un cop i un altre!
 
 
L’efecte frontera
 
 
«És interessant que els qui més en parlen siguin els més fans d’un Estat espanyol que es caracteritza per la monolítica rigidesa de les demarcacions interiors»
Jordi Bianciotto | Actualitzat el 31/10/2014 a les 00:02h

Un dels arguments contra la creació d’un nou estat és l’efecte frontera, que, diuen, fa disminuir l’activitat entre una i altra banda de la línia i limita el trànsit de béns, de cultura, d’informació entre els territoris. Fa uns dies, per exemple, aquests nois que treballen abnegadament per la nostra cohesió col·lectiva, Societat Civil Catalana, advertien que, amb la independència, els fluxos comercials entre Catalunya i Espanya caurien un 45% degut a aquest efecte frontera.

És interessant que els qui més en parlen siguin els més fans d’un Estat espanyol que es caracteritza per la monolítica rigidesa de les demarcacions interiors, on les televisions d’una comunitat no es poden sintonitzar a la del costat, on els diaris de la segona ciutat del país no es venen a la primera, i on els llibres, revistes i discos publicats en català, gallec i basc no tenen gairebé gairebé cap possibilitat de ser llegits i escoltats més enllà dels seus àmbits regionals, tot quedant reduïts a simpàtiques, minusvàlides, expressions “periféricas”.

Efecte frontera, diuen? Si és un vell conegut nostre! És el que explica que quan Roger Mas, Maria del Mar Bonet o Obrint Pas publiquen un disc, l’impacte de la noticia arribi als mitjans de Madrid amb la mateixa intensitat que als de Bucarest. És el fenomen que fa de Quim Monzó un escriptor d’èxit a l’Estat espanyol només a partir del moment en què els seus llibres són traduïts al castellà. I que evita que les editorials que publiquen en català, gallec i basc vegin limitades les seves possibilitats de negoci per la parcel·lació del mercat. I que fomenta que les sèries o pel·lícules doblades en català de Barcelona no servissin per al Canal 9, que defensava un valencià segregat o bé, directament, el castellà. És aquell disseny territorial on el flux informatiu va només de la capital cap a les províncies, mai a l’inrevés, mai entre elles. I per això, per exemple, mirar de fer entendre a un burgalès perquè el 80% dels catalans són favorables al dret a decidir és una tasca heroica: nosaltres llegim, escoltem, veiem els seus mitjans de comunicació, ells ignoren del tot els nostres, i per tant desconeixen perquè som on som i perquè hem arribat fins aquí. Si tot això no és efecte frontera, i versió hardcore, ja em diran vostès que és.

Tot plegat arriba a posar-se divertit quan un ciutadà que només coneix la realitat en una llengua mira de donar-li lliçons d’obertura de mires a qui en parla dues, i quan qui només escolta cantants “de ámbito nacional” demana més pluralitat a qui els escolta a tots, els cantants, perquè hi està exposat, tant els “de ámbito nacional” com els que no ho són. Perquè l’efecte frontera, aquest mur que ja s’ha fet psicològic i que incomunica els ciutadans de tot l’Estat espanyol, que converteix les comunitats amb una llengua diferent en republiques exòtiques, tot sense haver de treure el passaport, això sí, només opera en una direcció: pas fronterer obert, de grup Schengen, en tot allò que irradia Madrid, i duana intimidatòria, teló d’acer, quan el rumb és l’invers.

Al cap i a la fi, es tracta, podem entendre-ho, d’evitar a totes totes, sigui com sigui, que una arma de destrucció massiva tan amenaçant per a la concepció de l’estat com és un disc d’El Petit de Cal Eril pugui arribar a ser escoltat a Ciudad Real i que, allà, horror, a algú li agradi. Quin escàndol!

Mira, Pablo
 
 
«Quan falten deu dies per al primer xoc seriós del moviment popular català amb l’Estat (què és el 9-N sinó això?) arriba Podemos i ens diu que no»
 
Eduard Voltas | Actualitzat el 31/10/2014 a les 00:03h
 

Simpatitzo amb Podemos. Vaja, no és que hi simpatitzi, és que si visqués a Madrid, Santander o Sevilla ja tindria la papereta dins del sobre esperant la primera convocatòria electoral. No ho faria com a mostra d’adhesió a un programa (el trobo caòtic) ni a un líder (crec que Pablo Iglesias porta dins el germen del pitjor dels personalismes) sinó com a vot conscient de desordre, de catàstrofe sísmica. La catàstrofe que necessàriament precedeix a la reconstrucció. Ja m’explicaran, si no, quina esperança pot tenir un ciutadà normal, demòcrata i decent de Madrid, Sevilla o Santander: el PP? El PSOE?

Però no visc a Madrid, Santander o Sevilla. El món me’l miro des de Barcelona, i aquí el terratrèmol (que també necessitem) ja fa tres anys que està en marxa. L’hem organitzat i l’hem fet créixer des de les places, als carrers dels pobles i ciutats. Aquí ja ens hem empoderat. La gent condicionem la política com enlloc d’Europa, la gent fem política com enlloc d’Europa. Estem desafiant obertament l’Estat i el poder establert, i a cada passa que fem estem més a prop del procés constituent d’una nova República. És un procés popular sense precedents, en el qual hi estan tenint un paper molt actiu les forces polítiques i socials anticapitalistes o alternatives del nostre país. La CUP, el Procés Constituent, Guanyem.

I ara, quan falten deu dies per al primer xoc seriós del moviment popular català amb l’Estat (què és el 9-N sinó això?) arriba Podemos i ens diu que no. Que així no. I en comptes de posar-se al nostre costat i ajudar-nos a empènyer per fer caure l’estaca, ens diu no sé què de reformar la Constitució, i que la lluita és global espanyola, i que la decisió sobre el futur dels catalans també correspon als espanyols. El mateix paternalisme de sempre: no som majors d’edat i la solució als nostres problemes passa per Madrid.

Mira, Pablo, avui el Consell de Ministres impugnarà la consulta del 9-N. La casta que dius combatre ens prohibeix votar i ens amenaça. L’únic que esperem i necessitem de tu és que organitzis la manifestació més gran mai vista a Madrid contra la suspensió dels drets democràtics dels catalans. I que al final de la manifestació acampeu a la Plaza del Sol fins que el govern espanyol rectifiqui. Mentrestant, si us plau, guarda’t el paternalisme i respecta el moviment popular català, que ha arribat fins aquí sense sortir a la Sexta.

thumb_474__4
Manifest
unnamed
SíSÍ, construïm el 9 país!
 
Democràcia, llibertat i justícia social
Les grans mobilitzacions populars que han tingut lloc durant els darrers anys al voltant dels drets nacionals, socials i democràtics han estat claus perquè alguns canvis que fa uns anys semblaven impossibles, ara hagin deixat de ser-ho.
A les massives mobilitzacions impulsades arreu dels Països Catalans durant la darrera dècada pels moviments populars en defensa del territori, en contra de la guerra i en favor de la pau, en defensa dels drets socials i laborals, per un habitatge digne, en defensa dels serveis públics, en defensa de la llengua i d’una democràcia real, s’ha afegit la gran mobilització a Catalunya pel Dret a Decidir i per la Independència, que ha obert les portes a un canvi de model polític, social i econòmic profund.
Aquesta mobilització popular s’ha trobat amb la tossuda negativa de les institucions espanyoles (amb el suport de les oligarquies espanyola i catalana) a adequar la legalitat a la reivindicació d’autodeterminació. Negativa que prové, sobretot, de les potencialitats emancipadores que el procés sobiranista de Catalunya conté en si mateix.
Els sectors que estan provant d’impedir el procés i el debat que comporta tenen en comú la seva proximitat amb el poders econòmics i financers espanyols i catalans. Són els seus agents els qui l’estan intentant aigualir o fer descarrilar a través de propostes de reformes, dilacions o terceres vies, amb l’objectiu de guanyar temps i intentar un nou pacte entre elits que permeti mantenir l’statu quo actual.
Per això, organitzacions, entitats i persones a títol individual hem decidit posar en marxa la campanya de les esquerres pel SíSí. Entenem que el procés endegat pel poble a Catalunya els darrers anys concentra molts elements de ruptura amb el règim sorgit de la transició i obre el camí a una República Catalana Independent  que desenvolupi a bastament una democràcia de contingut econòmic, polític, cultural i social.
Tenim davant nostre una oportunitat i, a les nostres mans, una eina molt potent per a la construcció d’un país governat per la majoria i al servei de la majoria, acabant amb el règim d’una minoria adinerada i corrupta que només vetlla pels seus interessos. Podem construir un país que garanteixi uns sistemes educatiu i sanitari públics i de qualitat, el dret a l’habitatge, a les pensions públiques i a un lloc de treball digne. Un país que protegeixi el territori i promogui la cultura i on no tinguin cabuda les discriminacions per qüestions de gènere, d’orientació sexual, d’origen o de qualsevol altra mena.
Tot això serà possible a través de mantenir i augmentar la mobilització social enfront les retallades dels governs català i espanyol, sumant el màxim d’organitzacions, entitats i persones de l’esquerra social i política a aquesta aposta clara per la ruptura democràtica per tal d’assegurar aquesta transformació en l’actual moment històric. Al mateix temps, haurem de mobilitzar-nos per exigir que es dugui endavant la consulta tant sí com no el 9N obeint la voluntat popular, per damunt de les imposicions de l’estat.
Cridem doncs a tots els sectors, organitzacions i persones que vulguin construir un futur de justícia social i llibertat a sumar-se a la campanya pel SíSí.  Per un SíSí que entén la independència com a eina per a la construcció d’un futur superador de totes les desigualtats i les injustícies.

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

Aaa Vootaaar!.​..(426)

Bon dia,
 
Avui us adrecem un article cabdal, que ens ha fet arribar el company dels GOAL Carles Cosialls, i que publica al seu blog en Rafael Pous, on “ens posa el punt sobre les is”. Amb la “Catalan Way” podem ser, de nou, pioners al món.
 
I el 9N tothom que vulgui podrà anar a votar.
 
Salut i Urnes!
 
 
Rafael Pous
20 octubre de 2014
El 9N pot ser un model de garanties democràtiques pels referèndums del futur.
“Simulacro, charlotada, sucedáneo, placebo…”, des de l’Estat Espanyol no s’han estalviat adjectius per a intentar fer arribar a la ciutadania de Catalunya el missatge de que la consulta del 9N, tal com l’ha plantejada el Govern, no té prou garanties democràtiques. Fins i tot molts sobiranistes i partidaris del dret a decidir han alçat veus indignades acusant el Govern de “descafeïnar” i “diluir” la consulta. En canvi, no he escoltat a ningú argumentar amb claredat per què acusen a aquesta consulta de no tenir suficients garanties democràtiques. Analitzem-ho amb calma, doncs.
Un referèndum, o una consulta, es fa per conèixer l’opinió de la ciutadania sobre un tema concret, tan concret que es pugui contestar amb un Sí o un No, o en aquest cas, un Sí/Sí, un Sí/No o un No. Un referèndum pot ser jurídicament vinculant, com el de la Constitución Española, o no vinculant, com el de l’OTAN, però si s’ha fet amb garanties democràtiques, sempre és políticament vinculant, és a dir, un govern no pot decidir ignorar-ne els resultats sense pagar un alt cost polític.
Què es necessita doncs per a considerar que un referèndum té prou garanties democràtiques? Si ho pensem bé, només s’han de donar 6 condicions:
1.Que tothom que tingui dret a votar ho pugui fer, i qui no, no.
2. Que ningú pugui votar dues vegades.
3. Que el vot sigui secret.
4. Que els votants no votin coaccionats.
5. Que els vots es comptin correctament.
6. Que hi hagi hagut una campanya prèvia per a informar la ciutadania de les diferents opcions.
Analitzem doncs aquestes condicions, punt per punt, respecte a la consulta del 9N.
Per a assegurar que tothom que hi té dret pot votar, i qui no hi té dret no pot, habitualment es fa servir un cens, és a dir, una llista de totes les persones autoritzades a votar, elaborada per l’administració. El cens és un instrument molt i molt antic (ja es menciona a l’antic testament), que ha estat superat per les tecnologies actuals, i que sovint conté errors que deixen a desenes de ciutadans sense el seu dret de vot. En altres països, com per exemple els EUA, en comptes de cens, s’utilitza un registre previ. Sense anar més lluny, els escocesos es van haver de registrar per a votar en el seu referèndum. Per a la consulta del 9N es proposa un sistema encara més simple, consistent en un criteri fàcilment verificable: podrà votar tothom que estigui en possessió d’un DNI o NIE que demostri que té més de 16 anys, i amb un domicili a Catalunya. Sembla un criteri perfectament raonable, és fàcil d’entendre, és fàcil de comunicar, però el que és més important, és fàcilment verificable sense cap cens, sense cap registre, i sense cap tecnologia. Tampoc està sotmès a errors com un cens, ni obliga al ciutadà a una acció prèvia com un registre. Amb aquest sistema el cens i el registre estan a la cartera de cada ciutadà, en el seu DNI o NIE, i per tant cada ciutadà n’és responsable. No pot haver-hi un sistema amb majors garanties. En conclusió, i entenent que hi haurà suficients col·legis i meses electorals a tot el territori per a que voti tothom, la primera condició es complirà el 9N en major grau que en qualsevol procés electoral de l’Estat Espanyol.
Potser un dels punts més delicats és el segon: assegurar-se que ningú voti dues vegades, doncs faria molt mal a la imatge de la consulta que algú demostrés que ha pogut votar més d’un cop. Aquest mateix repte se’l van trobar els organitzadors de les consultes populars, i el van resoldre, doncs l’únic que es necessita és una base de dades molt simple, i accés a Internet a cada col·legi electoral, encara que sigui via telèfon mòbil. De fet, el registre només és necessari per a evitar el doble vot. Pel 9N es proposa que el registre es faci just abans de votar, consultant una base de dades centralitzada per verificar si aquell número de DNI o NIE ja ha votat o no. La infraestructura informàtica per a fer-ho es pot desenvolupar en pocs dies i pot ser accessible des d’un navegador, o des d’una aplicació mòbil. De fet, la part tècnicament més complexa és fer que aquesta infraestructura no sigui vulnerable als atacs malintencionats.
Com es fa que el vot sigui secret? El fet que totes les paperetes siguin iguals, que es puguin imprimir a casa, i que s’hagin d’omplir a ma marcant una o dues caselles, facilita molt les coses: només cal que hi hagi sobres a disposició dels votants. Si a més hi ha cabines, molt millor, però no és imprescindible. Qui vulgui votar en secret només ha de marcar la casella o caselles sense que el vegi ningú, introduir la papereta al sobre, i el sobre a la urna. Així de simple.
Evitar les coaccions és una part molt important de les garanties democràtiques. En primer lloc, cal una parella de mossos d’esquadra a cada col·legi electoral. A més, és molt important que als col·legis no hi hagi estelades, ni que els voluntaris duguin samarretes amb propaganda política, ni tan sols samarretes de l’ANC, i si pot ser ni tan sols samarretes grogues. Un ambient neutral als col·legis és fonamental. Lamentablement, el caire de “mobilització” que se l’hi està donant a aquesta consulta em fa pensar que potser aquest punt no és complirà, i em sembla que pot ser que cometem un greu error tàctic.
Comptar els vots evitant la controvèrsia pot ser complex. Ni tan sols els escocesos ho van aconseguir del tot. En els processos electorals de l’Estat Espanyol s’utilitza la figura dels interventors dels partits. Però és que a l’Estat Espanyol tot, absolutament tot, acaba sempre en mans dels aparells dels partits. I qui controla els interventors? Qui assegura que aquests no siguin corruptes, o trànsfugues? Acabem així en el famós problema de qui vigila el vigilant, que com és sabut, no té solució. Un mètode més simple i més segur, que es pot utilitzar el 9N, és senzillament fer que el recompte sigui un acte obert al públic. En el moment de tancar els col·legis, es pot habilitar una zona des de la qual qualsevol que vulgui pugui observar el procediment de recompte, els resultats del qual es faran públics a tots els assistents, de tal forma que aquests pugin verificar l’endemà si el resultat oficial coincideix amb els que ells van presenciar. Se us acut alguna forma més simple, més neta i amb més garanties democràtiques? A més és un sistema modern, doncs passaríem d’un sistema basat en “notaris” al “open data”, que és un dels sistemes que empren les societats avançades per controlar les xifres de l’administració.
I finalment, cal que hi hagi hagut una campanya. I aquí si que no tenim problema, doncs hi ha pocs països al món a on un tema s’hagi debatut amb més intensitat. Els arguments a favor i en contra de la independència han estat exposats, rebatuts, discutits, examinats, i qüestionats en programes de TV, a la premsa escrita, en els mitjans digitals, en conferències públiques, i en actes multitudinaris, a on tant els partidaris com els contraris a la independència hi han estat representats. Hi ha organitzacions formalment constituïdes i molt actives representant tant als favorables com als contraris a la independència. No crec que es pugui trobar un sol ciutadà de Catalunya cridat a les urnes el 9N que no hagi estat exposat a centenars d’hores i centenars de pàgines d’informació sobre el tema. Es pot discutir si és suficient o no, però el que és evident és que el nivell de debat i d’informació ha sigut superior al de qualsevol procés electoral o referendari que s’hagi fet mai a l’Estat Espanyol.
Tanmateix, com coneixem bé els mitjans de l’Estat Espanyol, sabem que podrem fer-ho tot bé, de forma impecable inclús, i tot i així no podrem evitar seguir sent acusats de manca de garanties democràtiques. Per tant es farà imprescindible la presència de testimonis neutres. Aquest és el paper dels observadors internacionals, que haurien de seguir de prop les votacions i els recomptes, i haurien de ser per tant convidats en nombre suficient per a ser presents en una mostra significativa de les meses, en qualsevol cas superior al 10%.
En conclusió, si tenim una mica de cura, i no cometem errors greus, la consulta del 9N no només tindrà totes les garanties democràtiques, sinó que acabarà sent un model de garanties democràtiques per als referèndums del futur, la “Catalan way” dels referèndums. Per tant, fora complexes, no ens deixem enredar per aquells que tenen interès en desmobilitzar-nos, i el 9N, tothom a votar!

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

“Una imatge val més que 1.000 impugnacio​ns” (425)

Bon dia,
 
Premi pels diputats d’ERC al Congreso de los Diputados del Reino de España! Notícia extreta del naciódigital.cat
 
Avui des, del Recull Comentat del Procés d’Independència, no cal comentar res més, oi?
 
Salut i Creativitat
 
Sergi Alcon i Gibert
 
 
El «selfie» d’ERC pel Sí-Sí al Congrés, amb Rajoy de fons
 
Els tres republicans es retraten des de l’hemicicle espanyol amb les butlletes del 9-N
 
Xavier Vallbona , Madrid | Actualitzat el 29/10/2014 a les 13:40h
 
576_1414586820ERC-Si-Si
 
El diputats republicans al Congrés, pel Sí-Sí. Foto: ERC.
 

El cap de files d’ERC a Madrid, Alfred Bosch, conjuntament amb Joan Tardà i Teresa Jordà, han protagonitzat aquest dimecres la imatge del dia al Congrés després de fer-se un selfie a l’hemicicle amb les butlletes del nou 9-N. Ho han fet des del seu escó, mentre el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, intervenia durant el debat sobre el Consell d’Europa.  “És a les nostres mans, Rajoy al fons que vagi xerrant”, apuntava Bosch al seu compte de Twitter.

L’acció dels diputats d’ERC forma part de la campanya de Twitter #SíSívullserlliure de suport a la consulta. “Mentre Rajoy ens nega el pa i la sal al faristol els republicans alcem la papereta”, assenyala Tardà al seu compte. Per la seva banda, Teresa Jordà diu: “Postal idíl·lica al Congrés, Rajoy dient que no i nosaltres dient SíSívullserlliure.”

 

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari