Un gran alé d’Esperanç​a (424)

Bon dia;
 
Avui us trametem aquesta editorial del Vicent Partal al digital vilaweb.cat, plena d’esperença i poesia, i els comentaris, no menys a l’alçada, dels seus subscriptors. Siguem conscients del moment únic, gaudim-lo!
 
Salut i Fem Història!
 
Sergi Alcon i Gibert
 
Vicent Partal
29.10.2014
El 9-N fa olor de pluja
En la meua vida he tingut la sort de seguir com a periodista processos polítics sorprenents i molt importants, revolucionaris, d’aquells que canvien un país o el món. Molts de vosaltres m’heu llegit, certament amb paciència, anècdotes personals que, aplicades a això que vivim avui, em permeten de fer-me una idea molt precisa del camí que seguiran les coses al nostre país. I crec que puc dir que tota aquesta experiència fins ara m’ha servit de molt, m’ha ajudat a entendre aquest procés fantàstic pel qual transitem.
Algunes d’aquestes anècdotes em són difícils d’explicar perquè cal entendre-les amb molt de matís i sobretot contextualitzar-les. Però més o menys tothom ha acabat assumint, com vaig aprendre a Letònia, que la nit de la independència no passa res, per exemple. Que tot acaba passant d’una manera molt més suau d’allò que la gent pot imaginar no ho hauria dit si no hagués vist caure davant els meus ulls el mur de Berlín, com si res, i no hagués acompanyat els berlinesos orientals que tornaven caminant a casa. Que hi ha un dia que tot s’accelera i es torna imprevisible ho vaig aprendre a Eslovènia. Que un error de l’adversari et fa travessar la línia de manera que ja no hi ha retorn ho vaig copsar vivament a Lituània. Que tu també et pots equivocar ho sé d’ençà que vaig estar a Palestina. Que la duresa més gran no pot tèrcer la voluntat tenaç de la gent ho vaig veure clar en la transició sud-africana. Que els estats poden arribar a uns extrems de crueltat esgarrifosos, ho vaig entendre a la Xina.
Tanmateix, hi ha una cosa que no sé explicar. I m’hi he resignat: el factor que canvia radicalment l’escenari i fa esclatar en bocins el tauler no el veus fins que no hi ets dins, endut per la fúria imparable de la història. Ara, com en les grans tronades de la tardor, encara que això siga així, també te n’arriba l’olor, abans de veure els llampecs i abans de sentir-ne els trons. No vol dir necessàriament que haja de ploure, però vol dir que la pluja és a punt i que pot començar en qualsevol moment.
Ahir vaig recordar-ho tot plegat quan vaig veure les amenaces de Rajoy contra el 9-N. No sé què passarà de diumenge en vuit, però crec que, segons què facen ells, podria ser definitiu. I quan ho pensava vaig notar que m’arribava, del fons estant, l’olor de pluja.
Joan Guasch
En referència al que dius: avui ma mare, quasi vuitanta, desencantada amb tot, descreguda amb tots els polítics, de ment avançada però gens procliu a sortir de la línia, m’ha dit que n’està fins al capdamunt de tantes amenaces i que el dia nou es plantarà davant de la mesa que li toqui amb la papereta del si-si a la mà. Ho escric com a mostra del que està aconseguint el govern d’advocats de l’estat que és qui mana a Espanya. Hi ha molts catalans que es creuen el missatge que tornarem a l’edat mitjana, per això és imprescindible una gran campanya d’informació. També hi ha molts catalans que pensen que l’endemà de la independència ja ho tindrem tot fet. També els cal informació. Però malgrat tot, molts catalans que potser s’haurien quedat a casa perquè ja no estan per romanços, sortiran a buscar una urna per posar-hi un paperet. Perquè, si, comença a arribar l’olor fèrtil de la pluja. https://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gif
Erika Casajoana
Fa molt que sabem que el PP i PSOE no estan al servei dels catalans com a ciutadans espanyols que (encara) som, sinó contra nosaltres. Repeteixen les ofenses més agosarades sense immutar-se, com acusar-nos a tota hora d’incomplir la legalitat. Titllant els catalans de delinqüents quan són ells que tergiversen les lleis per sotmetre’ns. Arriba un punt en què la indignació i humiliació són tan profundes que ja no es veuen. S’està covant dins nostre el trencament definitiu, i no ho podrà aturar ni Madrid ni la Unió Europea.
Hi ha espanyols cofois que pensen que les impugnacions han funcionat per aturar la independència de Catalunya. Tindran un cru despertar.
Xavier Arenas
El serveis juridics de la Generalitat de Catalunya han de començar a estudiar si el govern espanyol pot incorrer en delicte de prevaricacio o altri al presentar un eecurs amb la unica finalitat d’aconseguir la suspensio cautelar. La Generalitat, pero, ha de ser astuta i ràpida.
Carles Babastre
Ara que ho dius, Vicent, és veritat. Fa olor de pluja. Tots s’accelera enormement i ja no sabem no el que passarà el 9 sinó demà. De fet quasi ho anem vivint hora a hora. M’ha semblat veure un llampec per allà baix. No sé si serà immediat o trigarà una mica però vol ploure malgrat que el “hombre del tiempo” a Madrid diu que és impossible.
Antoni Carol
Amb gran emoció esperem el moment i/o el factor de la “precipitació” dels esdeveniments (que sol donar-se en aquests processos, tal com t’hem escoltat explicar en diverses ocasions). La idea del “procés de participació ciutadana” cada cop m’ha anat convencent més. Tots plegats —govern de la nació, govern municipal, entitats culturals i ciutadania— sostenint el procés. I, per acabar de cohesionar les forces, ara ens arriba un element cabdal, incitador, èpic a més no poder: l’Estado impugna i prohibeix la nostra lliure participació. A més —“para colmo de surrealismo”— ens diuen que ho fan “para defender a la gente de Cataluña”. Tinc la impressió que tindrem quelcom més que pluja, perquè impugnar el procés en plena campanya pot ser tant com propiciar allò que hom anomena “tormenta perfecta”.
Soledat Balaguer
Pel que pugui passar, tenim els paraigües preparats. I els que vivim al país de la tramuntana sabem que, quan bufa, la millor manera de caminar és agafar-nos ben fort els uns als altres, i avançar, avançar, avançar. Ni un pas enrere.
Ramon Perera
Periodisme poètic!
Josep Usó
Realment no sé què passarà en els onze dies, només onze, que resten per al 9N. Però em crida molt l’atenció el fet que el Governs de l’Estat Espanyol, després de setmanes de no fer res, es pose ara en marxa per tractar d’aturar una Consulta que ja em sembla molt difícil d’aturar. I se m’acudeixen dos motius. Després d’uns dies en els quals semblava que la desunió entre els partits polítics podia endur-s’ho tot a pastar fang, ha tornat a ser el poble qui ha fet reprendre la marxa cap a la Consulta. I ara, no hi ha cap líder que s’atrevesca a esmentar les plebiscitàries, ni a dir que no votarà, ni a… La gent els ha tornat a posar a lloc, a tots ells. I, d’altra banda, el PP necessita qualsevol cortina de fum que permeta dissimular (perquè amagar-ho no poden ni podran) tot el doll de corrupció, lladreria organitzada, poca vergonya institucionalitzada i  corrupció quasi infinita que comença a eixir per totes les costures obertes d’un règim que sembla que agonitza.
Per tant, han de fer alguna cosa. Amb base legal o sense, amb possibilitats d’èxit o sense, amb coneixement de causa o sense saber què fan. Aquest crec que és el motiu que els empeny, ara mateix. La desesperació. Molt probablement, prompte escoltarem els trons que anuncien la tempesta. I nomes queden onze dies. El compte enrere entra en la fase final.
Octavi Monsonís
Avui el Sr. Partal se’ns ha tornat poeta. I no sé, és com si amb aquest poètic editorial s’obrira camí l’esperança cap als ciutadans desencantats a causa de la cancel·lació del vol del 9 N abans d’engegar els motors en marxa.Cal una nova il·lusió i l’esperança ferma que el procés encetat acabarà, tard o d’hora, amb la independència.Per això aquest és un dels editorials que més m’han plagut, perquè sap arribar a la ment i al cor dels votants del nou 9 N.Una cosa és clara, s’ha de mobilizar tothom per convéncer els indecisos sobre anar o no a votar que dipositen el seu vot a les urnes. I se’ls ha de generar la il·lusió per construir un país nou votant Sí-Sí. I deixar ben clar que un no-vot és un vot a Espanya, com afirma Joan-Lluís Lluís.S’han de traure votans de davall les pedres, si cal, de manera que tres milions de ciutadant voten Sí-Sí. Aquest ha de ser l’objectiu, perquè llavors tot vindrà rodat i l’error el cometran ells. Esperem-ho.
Jordi Tudó
Sí, aquestes vivències les he escoltat i llegit moltes vegades de tu. Diria però, molta gent no se n’adona del moment tant gran i transcendental que estem vivint.
Mentre esperem la pluja, l’olor d’una bona pluja de bon matí i al b osc no la canvio per res, i aquesta ha de ser la millor de totes.
Josep Jallé
Molt poètica, benvolgut director, la manera d’explicar com, partint de les moltes experiències viscudes, hom pot tenir sensacions que alerten de que …. tot es possible i ja en tenim bona part feta. En les meves experiències, no tant amplies i profundament viscudes com les citades, si que recordo que sempre malda un factor aleatori, no previsible ni predible, que pot fer un tomb al que els analistes prèviament aventuren com si fossin escoltes d’un oracle de Delfos. A aquesta segona volta del 9N, he copsat a diferents llocs que ja hi ha saturació de les maledicències que ens engeguen
un dia si i altre també i que emergeix una mena de desesper, una mena de ho ara o mai, àdhuc en capes de gent gran, més conservadora. Si, s’ensuma que “plourà” a gust de més gent que la que els dels oracles predeien fa 10 dies. I és que, podem tornar a confiar que ells, el desgovern central, no ens fallaran ara que s’han adonat que el seu triomfalisme, desprès d’acceptar l’empassada del primer intent del 9N, era basat en llurs desitjos que no en la nostra realitat, tossuda, que empenyem sense cansaments o renuncies. Indesinenter.
David Boronat
Jo no sé perquè però també vaig notar ahir l’olor de pluja. Des de fa temps tinc clar que serem independents. La lectura fa unes setmanes del llibre ‘Espanya invertebrada (1921)’ d’Ortega i Gasset m’ho confirmava. I m’ajuda a entendre que serem independents per voluntat pròpia però gràcies sobretot a l’ajuda del govern espanyol. Serà ell i ningú més que ens acabarà donant l’empenta final cap a la llibertat del nostre poble.
Francesc Estall
Tant de bo. I ara llegint l’editorial no he pogut per més que recordar valencians i illencs, i tant de bo els caigui també un bon xàfec, una riada que s’emporti tota la brutícia que acumula el país, ells que han suportat i suporten l’agressió de l’estat i no han tingut cap protecció com sí hem tingut a Catalunya. Veure esvàstiques al carrer al dia de València fereix tot i la distància, allà estant ha de ser humiliant. Potser no s’albira un canvi immediat però sí una oportunitat a l’horitzó i uns ciutadans tossudament alçats. I potser, si cal una empenta, la independència de Catalunya sigui el sotrac que ho trenqui tot.
Josep Blesa
Som un país/societat/nació curiós(a). Som, segurament, la primera societat que pot contar com aconsegueix la llibertat amb noms, cognoms, anècdotes personals i comunes mitjançant l’interconnectador que és la xarxa d’internet. Vivències viscudes en definitiva. Quotidianes o/i èpiques. D’ací la referència que feia fa uns dies els professors J. Murgades i J.R. Resina a propòsit de la literatura i la construcció dels nous llenguatges dels idiomes com a idiosincràsia novella. I en el nostre cas, la pruïja de l’idioma com a font de vida comuna.
Ahir vaig sentir-me ben orgullós dels meus companys arquitectes de la declaració del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya al voltant del 9N. Rumiant-ho, detingudament, vaig tornar a la realitat des de l’eufòria. Els arquitectes som uns mercenaris que se’ns lloga per a portar endavant els “negocis” de qualsevol ésser, col·lectiu social, organisme oficial, oficiós, associació, etc. per a convertir en materialitat i espai intangible el somnis d’aquests agents socials. Movem molts diners i desigs “pre-somniats” difusament de les gents. Amb tot i amb això el dispositiu d’interpretació social el tenim força quiratat. Ensumem ràpidament el que s’esdevindrà tot seguit. Vaig fer les dues carreres, d’aparellador i arquitecte, “a la contra” del poder establert, però en arribar a ingressar al col·legi oficial d’arquitectes de València em vaig posar a les candidatures d’extrema dreta. Per a aprendre com feien els nostres adversaris. No amb els que sintonitzava ideològicament social. Cal aprendre’n de l’enemic. Ja sabeu, els arquitectes de les grans promotores valencianes i les que ens venien des d’España. Cal ensenyar-nos com actuen, com els funciona la ment, les estratègies, com pensen i sobretot, com després de tot, ben comptat i debatut, hi actuen. Aleshores actuaren acuradament canviant tot els òrgans de govern del col·legi de València, un any i mig abans de caure el psoE en desgràcia electoral. I hi vaig aprendre que els arquitectes oficials sempre estan tocant el costat dels victoriosos dels embats socials. Els cal “tocar poder” com siga. A alguns mai no els vaig veure mai prendre una postura tan sols democràtica que és l’embolcall que usen per a situar-se a hores d’ara i al nostre costat. Quan les excuses emprades són intemporals i no n’hi calen de coordenada geogràfica.  Per això, en veure la foto amb companys més espanyols que la guàrdia civil, demanant de votar, vaig concloure que la llibertat la tenim a tocar. Flairen l’aire cap on derivarà l’envit. No hi creuen però és l’opinió pública que els espenta a prendre-hi posició. Si més no, pel Principat, que és per on vam concloure –fa dècades—tàcitament que era cap de pont per on punxarem el “globus estatal” per on eixir-nos-en tots victoriosos.
Joan Raga
Que bonic!
Amb la olor arribes més …
endins…
Un discurs com el teu
tan ben treballat
Arriba més encara
quan apel.la a l’ olor de la pluja,
a la olor de la terra
A la olor
A l ‘ olfacte
Que no et falli!

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

Tenim el cel a tocar! (423)

Bon dia,
 
Aquesta estructura te sobre uns 12 metres o més. Sense Comentaris, veieu les imatges.
 
Felicitats Minyons de Terrassa!
 
Salut i Unitat
 
Sergi Alcon i Gibert
 
 

Publicat dins de Cultura, Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

EL GRUP D’OPINIÓ ELS ALMOGÀVERS RET HOMENATGE AL PRESIDENT LLUÍS COMPANYS

El 15 d’octubre de 1940, a trenc de l’alba, l’exèrcit espanyol va executar el President de la Generalitat Lluís Companys i Jover al fossar de Santa Eulàlia al Castell de Montjuïc. Per aquest motiu, el Grup d’Opinió Els Almogàvers, per quart any consecutiu, li ha volgut  retre un sentit homenatge a partir de mitjanit, al glacis de Santa Helena, en la memòria del primer i únic President de Govern europeu escollit democràticament que fou executat pel feixisme.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

A l’acte van participar la Teresa March i l’Olga Hiraldo, ambdues membres fundadores de l’entitat, que van procedir a fer l’ofrena floral, junt amb una estelada on podíem llegir les darreres paraules pronunciades d’en Lluís Companys: “Per Catalunya!”, i a la lectura del poema anònim “A la memòria del President Companys” (adaptat), recollit a l’obra “Poesies patriòtiques catalanes” (Ed. Millà, 1977).

IMG_5746bIMG_5750

 

A LA MEMÒRIA DEL PRESIDENT COMPANYS

He passat prop del lloc on tal vegada
en el darrer silenci et vares adonar
de la blanca claror d’aquella matinada,
quan obriren les portes d’aquell clos
on la nit fou resum. Et senties segur,
més President que mai, ple de fervor
de poble, de tants que en d’altres temps
potser et feren combat, potser no t’agradaven.
Era el moment definitiu. No hi fa pas res
que aquell instant signifiqués la llibertat
del teu cos torturat dia a dia,
nafrat, adolorit d’aquella solitud.

La vida a la ciutat seguia el seu camí
i tu feies el teu, investit de noblesa;
ben segur que el moment d’injustícia,
que el moment de morir, era l’acte més pur.
Et sabies, llavors, més President que mai.
Davant d’aquella gent que havia d’aturar-te
vas voler trepitjar la terra amb els teus peus,
i amb el nom del País, el nom de Catalunya,
coronares, heroi, un darrer acte de servei.
Vas morir ben segur i encara amb espera´ça
per la teva Nació. Ja fa setanta-quatre anys
d’aquella matinada amb tanta nit,
d’aquell assassinat, d’aquell insult,
d’aquella teva afirmació que ha esdevingut
coratge, en tants moments difícilment passables.

Anònim

 

Recordem que la repressió franquista a Catalunya, el dia de la mort del President, duia ja 2.760 persones executades, des de l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona el 26 de gener de 1939. Aquests foren executats en judicis sumaríssims sense cap mena de garanties processals, amb execucions directes o per falses acusacions.

El Grup d’Opinió Els Almogàvers es suma a exigir a l’estat espanyol l’anul·lació del judici sumaríssim pel qual Lluís Companys fou afusellat, ja que tot i l’aprovació de la Llei de la Memòria històrica espanyola al 2007, aquesta no té en compte l’anul·lació dels judicis sumaríssims del franquisme, tot i considerar-los il·legítims. Després de 74 anys, encara ara es reivindica nacionalment la seva figura i s’espera que un Estat oficialment democràtic anul·li -de manera clara i explícita- la suposada validesa jurídica del seu procés i del de tants altres que van morir com ell a mans del feixisme.

Publicat dins de Cultura, General, Història, Legislació | Envia un comentari

L’herència nazi d’en Franco: desfasament horari

Avui els nostres rellotges es retardaran, a les 03:00h seran les 02:00h, però, perquè estem dins un fus horari que geogràficament no ens pertoca? Beneficis energètics (els canvis anuals equival a 1,4 euros per persona i any), o en el nostres cas, polítics?

El 1884, vint-i-set Països designar van a Washington (EUA) un acord internacional en la Conferència del Meridià, en què es va dividir el món en vint-i-quatre fusos adoptant com a referent el meridià de Greenwich.

Donat que la Terra gira en 24 hores, és a dir, fa un gir de 360º en 1 dia, aquesta girarà 15 graus cada hora. És defineixen vint-i-quatre zones horàries a la Terra de 15º d’amplada. Dins de cada zona horària l’hora és la mateixa per a tots els llocs i correspon a l’hora solar mitjana del meridià central. l temps mitjà de Greenwich o GMT (Hora mitjana de Greenwich) és el temps solar mitjà a l’Observatori Reial de Greenwich, prop de Londres (Anglaterra), que per convenció és a zero graus de longitud.

Així en passar d’una zona horària a la contigua només hem de canviar una hora. Tots els fusos horaris es defineixen en relació al Temps universal coordinat (UTC), que és el fus horari situat sobre el meridià de Greenwich, que passa per sobre Londres.

L’estat espanyol es va integrar per geografia a l’horari de la zona 0, o zona GMT, en el que el meridià central és el meridià de Greenwich, que passa prop de Fraga i Castelló, separant així també els Països Catalans. Així, l’1 de gener de 1901, a les 0:00 hores es va adoptar l’hora de Londres, junt amb Portugal, França, Bèlgica i els Països Baixos també ho van adoptar. Però no sempre va ser així.

 

En nombre 68 del Butlletí Oficial del govern franquista es va publicar una ordre del 7 de març de 1940 que deia: ‘Considerant la conveniència que l’horari nacional vagi d’acord amb el d’alguns altres països europeus, i els avantatges de tota mena que l’avançament temporal de l’hora comportarà, disposo que el dissabte, 16 Marc, a les vint-i-tres hores, s’avanci l’hora legal en seixanta minuts. (…) Oportunament s’indicarà la data del restabliment de l’hora normal.’ L’ordre va comportar que l’Espanya franquista passés a homologar-se voluntàriament a l’hora central europea o CET (el fus horari que va una hora endavant respecte del temps universal coordinat o UTC), la que l’Alemanya nazi havia imposat a tots els territoris ocupats amb horari diferent: Bèlgica, França, Luxemburg, els Països Baixos i Polònia. Amb la fi de la Segona Guerra Mundial, tots aquests estats van mantenir l’horari centreeuropeu i fins i tot s’hi van sumar, com ara el cas d’Andorra, entre d’altres. Ho va fer per qüestions d’afinitat ideològica amb el règim nazi, així Espanya tenia el mateix horari de la Itàlia feixista i de l’Alemanya nazi, en comptes del de països més propers com Anglaterra, Portugal, el Marroc; i a més, mantenia el mateix horari a tot l’estat espanyol, malgrat el meridià de Grenwich passava pels Països Catalans.

Ja és hora de canviar-ho!

 

Publicat dins de Ciència, General, Història, Legislació | Envia un comentari

La Perseveran​ça Catalana (422)

Bon dia,
 
Avui, des de la pàgina d’opinió Tornaveu, que ens difon vilaweb.cat, hi ha una veritable joia, un article que va, ras i curt, fins al fons de la idiosincràsia dels pobles, en aquest cas el Català.
 
Si alguna cosa ens ha fet perdurar 300 anys, fins a aquest moment tan important, és precisament la nostra inclinació, com a poble, a la perseverança, creativitat i la feina ben feta.
 
Prova d’això és que el que jo dic “la Nació Clandestina” que amb mils de braços ha remat anys i anys, generacions i generacions fins el port d’Ítaca que ja veïem a l’horitzó. I per que se m’entengui bé parlo de la Nació Real, la del poble, la de les persones, aquella que no te més remei que articular-se, per les esquerdes que ens deixa la imposició de la legalitat castellana des de 1714, mitjançant associacions de tota mena a mils, iniciatives empresarials de tota mena a mils o que sovint s’encarna en l’esport amb el propi Barça.
 
Salut i Nació Catalana Persistentment!
 
Espanya fa carreres de 100 metres, Catalunya les fa de fons
 
Els qui tenen tots els poders fàctics pensen que amb una embranzida fulminant i ràpida solucionen el seu problema de decadència espanyola
 
Els de la via ràpida confonen la coacció i la força amb la raó, i gosen voler canviar la Història de tot un poble, com és Catalunya, que tenen dins les seves fronteres administratives. Al llarg del segle XX han emprat diverses vegades el mateix procediment expeditiu, que creuen fulminant i, entre molts intents esborradors de la nostre personalitat, hi ha unes repressions més importants: recordem els cops militars de Primo de Rivera i Franco. Potser també hi podríem afegir el del tinent coronel Tejero, parcialment fracassat.
 

El desconeixement del poble castellà, assimilat del seu propi Estat i les seves limitacions, els porta a creure que amb una simple repressió s’acabarà amb un poble que ha estat capaç de resistir períodes de 40 anys de persecució brutal, amb l’assassinat del seu President inclòs. Es fa difícil entendre per què no reconeixen que tenen un problema greu dins el que ells consideren les seves fronteres, que ells han marcat i expropiat. Pensen que amb un flash de declaracions, amenaces i falsedats tombaran tota la cultura i la consciència del poble català. Innocents i prepotents, esperen que amb una passejada militar ràpida o amb tribunals ad-hoc, que són instruments creats per ells per la repressió dels catalans i de la seva pròpia llibertat, podran uniformitzar un País i reduir-lo al tarannà i personalitat castellana. En resum, pensen que amb una actuació ràpida com fan els atletes dels 100 metres tindran l’adhesió, voluntària o per força, de tots els qui habiten la península Ibèrica.

La realitat és que els catalans practiquem una carrera de fons, que hi ha gent que porta una vida sencera a favor de l’alliberament nacional. Només cal veure la munió de ciutadans catalans, agrupats en associacions, capaços de resistir com les canyes de bambú qualsevol opressió moral, política o nacional. Per nosaltres totes les envestides són entomades amb serenitat, reforcem automàticament el nostre compromís amb més força que abans, i renovem el servei a la Pàtria catalana. El nostre esperit interior està al camí de la llibertat nacional. Les noves generacions, que trobaran molta feina feta, reemplaçaran als més vells. Quan un jove prengui el relleu als responsables d’avui, sabrà que “lo nostre” és una carrera de fons cap a una terra promesa de llibertat. Som pacients davant les arbitrarietats, però som tenaços i tenim les armes pacífiques, però dures, agrupades en torn als moviments col·lectius, enquadrats en les més diverses opcions associatives, totes elles amb la mateixa fe de fons: la realització nacional.

Nosaltres no hem de perdre la calma davant els atacs ideats per fer-nos desaparèixer del mapa. No tingueu dubte que, mantenint el nostre tarannà pacífic i eficient, cada vegada som més a prop de la llibertat i la dignitat.

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

“En resum: si als que poseu tantes pegues no us fa res nosaltres anem passant…​” (421)

Bon dia,
 
Aquesta setmana hem tingut, també, un incommensurable editorial del digital vilaweb.cat d’en Vicent Partal (després de tenir anteriorment un dia fluix i inhabitual en ell), que ens dona la idea del que hem de fer i sobre el que ens hem de centrar, deixant altres discussions per quan toquin, que no és ara.
 
Adjuntats hi són els comentaris dels subscriptors, que tan útils són per donar-nos la perspectiva d’unes visions matisades i argumentades
 
Salut i a Treballar!
 
Vicent Partal
Si no us fa res, nosaltres anem passant
 
 
M’expliquen que la llista de voluntaris per al 9-N s’enfila ràpidament, molt més que ningú no es pensava. Que ja ha superat la xifra dels 20.000 que eren necessaris i s’acosta tan de pressa als 30.000 que segurament a l’hora que el lector llegirà aquest text ja els tindrem. Em diuen, a més, que la xifra de funcionaris voluntaris ens sorprendrà.
M’expliquen que tant a la Catalunya Central com a Ponent i a la demarcació de Girona ja estan coberts tots els pobles pel que fa a la formació dels col·legis electorals, amb els ajuntaments decidits a cedir els espais necessaris perquè la població puga exercir el seu dret. Els ajuntaments socialistes han rebut la benedicció de Miquel Iceta per a fer-ho i, alerta amb la dada, fins i tot hi ha el cas de Sant Martí de Riucorb, que encara és més sorprenent. En aquest poble de l’Urgell hi ha un batlle del PP i no hi ha hagut cap problema per a posar les urnes.
M’expliquen que hi ha moltes poblacions on els partits i les institucions es posen d’acord per a traure la consulta dels instituts, que normalment són en un lloc allunyat del centre, i portar-la als llocs on es vota sempre. M’ho diuen d’Arenys de Mar, per exemple, on la gent no votarà a l’institut, sinó al Calisay i a l’ajuntament. I, per cert, tot això s’ha fet amb els acords i la feina dels diferents partits, sense picabaralles de cap mena.
M’expliquen que a la Vall d’Aran s’ha pactat que hi hauria autobusos tot el dia perquè tothom puga votar en els nuclis de població principals. És un país especialment disseminat i qualsevol convocatòria electoral allà té un punt de complicació. Complicació resolta: hi haurà rodes per a tothom que ho necessite i ho reclame.
M’expliquen que la CUP ha decidit deixar d’anar de cafeteria en cafeteria seguint aquesta ronda de negociacions on ja no se sap ben bé què es negocia. Sembla que diuen que, com que només queden dènou dies per al 9-N, hi ha feines prioritàries, com ara fer la campanya pel sí-sí.
M’expliquen que gent resident a l’Àsia i a Amèrica –el Jesús, l’Oriol, el Jordi, la Marta, el fill de la Soledat que fa de metge a Palestina…– ja té el bitllet per a travessar mig món i dipositar la papereta a l’urna. Sembla que hi ha fins i tot comunitats –em diuen que a Mèxic algú n’ha parlat– que es plantegen de noliejar un avió especial que vinga i torne el mateix cap de setmana.
En resum: si als qui poseu tantes pegues no us fa res, nosaltres anem passant…
–L’opinió dels subscriptors.
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t’apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Maria Gemma Roca
I si us fa res, passarem igual.
Núria Feliu
Estimat Vicent, jo vinc amb tu…
Francesc Estall
Poca cosa tinc a afegir, no hi ha res com arribar a casa i llegir “si als que poseu tantes pegues no us fa res nosaltres anem passant”, és una rialla que m’aguanto per a no despertar la família però llueixo un somriure d’orella a orella mentre escric aquesta carta.
I ara tinc aquella sensació de quan canvio de feina o quan dins la feina canvio de projecte, aquells nervis del “ai i si no surt bé”, “ai i si no sé com fer-ho”, “ai si aquesta vegada ensopego” i els nervis que em fan dubtar però sé que tot sortirà bé, que apareixeran problemes però arribarem a port, i mentre els nervis i la il·lusió perquè aquesta sí hi és i torno a llegir l’editorial i el somriure que segueix a lloc i s’eixampla. Manca poc i la il·lusió és una arma poderosa.
Joan Josep Aguilera
No prestem cap atenció a aquests egòlatres que creuen que ens representen,  que semblen orbs i sords, que encara no en tenen prou de manifestacions aclaparadores, i a tants pocs dies del 9N segueixen discutint sense capacitat de posar-se d’acord en un sol punt (!), el més important de l’història contemporània (!)
Anem passant, com bé dius, i tinguem memòria quan ens demanin el vot per governar la República Catalana.
Víctor Serra
Jo estava convençut que el nostre procés tenia un gran avantatge sobre l’escocès. Era molt més transversal i no depenia d’un sol partit.
Em sembla que m’ho hauré d’empassar i reconèixer que els partits han aconseguit que estigués equivocat.
Xavi Martínez
Necessitava que algú ho digués. El país és viu i segueix treballant més enllà de la dinàmica de partits. Ara, al punt on hem arribat, ja no ens podem permetre que se’ns escapi.
Jaume Jose Orianes
Com has dit en aquests tres últims editorial hi ha moltes ganes de expressar l’opinió el 9-N, encara que sigui en aquest nou 9-N. Els que pensàvem participar hem hagut de fer un esforç de reflexió, un propòsit nou de participar i un capteniment del disgust que representa haver de tornar a sortir de casa per dir que són i que volem ser.
De tota manera, em sembla que l’ANC ha fet un bon pas reclamant eleccions autonòmiques anticipades, per més que potser no ha estat correcte o no agradat el verb exigir. L’Artur Mas ha promès eleccions (que depenen d’ell) però no s’ha preocupat de deixar clar que fossin abans de les municipals. Em preocupa, i molt, que les eleccions plebiscitàries acabin sent les municipals en lloc de les autonòmiques.
En aquesta línia d’eludir responsabilitats també hi havia una frase en una entrevista que sortí el mateix 19 d’octubre que deia que el succedani de consulta del nou 9-N “manté tot l’esperit del decret, encara que no siguem fidels a la lletra petita”.
És preocupant un president que no sigui fidel a la lletra d’allò que promet i que ho vulgui amagar com a lletra petita. Fa pensar que tampoc complirà amb les eleccions per fer-les plebiscitàries autonòmiques (no municipals) com ha promès, o altres promeses que semblen incomplides.
Un dels motius pels que ens cal la independència és perquè en aquest país demanen la dimissió dels polítics que no compleixen el seu programa electoral i no ens sentim còmodes a Espanya on el partit amb majoria absoluta ha incomplert molts dels principis democràtics bàsic i tots els punt del seu programa electoral que ha volgut. Evidentment tenim una altra cultura.
Pep Agulló
Apreneu de la CUP, parlamentaris d’ERC i IV-EUA. Ara veieu que és fer política pel país. En teniu un model, treballen per la dignitat de la ciutadania que crida llibertat. Les vostres maniobres de poca volada delaten uns interesos partidistes mesquins en aquests moments excepcionals que estem vivint.
Cada declaració sobre qui té la culpa, sobre que això no és el que era, sobre que no iran a votar (alguns) en un 9-N de fireta, etc… us enfonsen en el fang de la indignitat, i ai de vosaltres que per la vostra irresponsabilitat no arribem a bon port. No será així, abans us passaríem per damunt. Mentre, lluny del vostre soroll, milers de voluntaris de la Gigaenquesta, del 9-N, d’ANC, d’Omnium, de Súmate, de l’AMI, d’ajuntaments, del moviment associatiu, etc… anem tots a una a preparar un 9-N que ha de ser històric.
Assumiu que el lideratge del procés no pot ser reemplaçat. Assumiu que amb la vostra lluita fratricida actueu com si el triomf de la independencia ja fos assegurat. Assumiu que esteu fomentant la divisió i el desencís en lloc de convèncer i enfortir el moviment. Amb tals aliats… podem perdre l’única oportunitat. Militants d’aquests partits, poseu per davant la militancia pel país i exigiu als vostres dirigents intel·ligència, maduresa i generositat. Visca la Terra!
Josep Jallé
Una mirada sociològica de la nostra realitat actual, analitzant la majoria de informacions i opinadors, esdevé amb una forta semblada a la síndrome d’Estocolm. Hem estats tants anys, segles, pendents dels conqueridors, segrestadors i extorsionadors, que pensem que hem d’anar amb compte i tenir-los-hi en consideració les seus tesis d’unionisme i de creences en la solidaritat, entesa a la seua manera. Cada dia estem pendents de les derives dels partits polítics, propis i aliens, i de les amenaces que surten i pronosticant les que sortiran, com a gats escaldats.
Ara mateix ens està estranyant que no hagin dinamitat ja la variant de Consulta pel 9N. Pensen, a ben segur, que nosaltres solets, un cop més, ens posarem el supositori abans de la febre, com sembla estar passant amb el quintet de partits que, figura, estan per una millora del nostre statu quo autonòmic. Sempre pendents dels altres, sense sentir el que es nostre com a principal. Guaitant al proper revolt si apareix l’extorsionador i, per dins, pensant “ai que prendrem mal…”. Però, tant be estem?, tant be ens tracten?, els hem d’entendre i, àdhuc, justificar-los una mica posant-nos en la seua pell?.
La síndrome d’Estocolm, en una paraula, que molts catalans tenen com a element quasi consubstancial amb la manera de veure les coses. Apa doncs, si no us fa res anem passant …. mentre vosaltres aneu, amb paper de fumar, anotant …. si llebrers o …. si podencs.
Ivan Matavera
Entre tanta picabaralla que no du enlloc, com sempre ha passat en els últims anys, el poble va més enllá que molts dels nostres polítics. Cert que sense bona part d’ells no estaríem on som, però ara és l’hora dels fets. Menys reunions públiques i més accions. Serem conscients de l’esclatant èxit del 9N quan ens trobem bona part de la ciutadania anant a votar, escoltant la Terribas o el Basté aquell mateix matí, rebent missatges de twitter de companys, amics o familiars explicant com estava de ple aquell col.legi electoral, o sentint comentaris positius per a tots aquells voluntaris que han volgut ser en un dels dies històrics de Catalunya. I mentre els polítics omplen de soroll irrellevant aquests dies, el poble es mobilitza a l’ombra d’aquest soroll, amb silenci, amb discreció, però amb fermesa i convicció. Votarem!
Josep Usó
És evident que el Poble s’ha posat en marxa. I ara no valen teories de fireta per justificar que fa mandra caminar, o arriscar-se a perdre no se sap ben bé què. Ara mateix, qui ho vulga fer es pot afegir a la gentada que ja s’ha posat a caminar per arribar fins la meta. Qui trigue massa en decidir-se, però, farà tard. Per molt que vulga córrer després ja haurà fet tard. I cal que tothom ho tinguem clar. Serà un èxit i gros. Perquè depèn de la gent. I aquesta està molt i molt clar, el que vol. Votar. I, segurament, votar Sí-Sí.
Els qui no votaran, es perdran la festa. Perquè, a partir del 9N, ja no els escoltarà ningú. El seu temps té aquesta data de caducitat. Exactament aquesta. https://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gif
Eugeni Chafer
Avui crec que si que l’encertes: nosaltres a la nostra i a pencar per a que el 9N sigui un èxit inapelable. Avui he rebut un missatge de Joana Ortega. Això és el que li he respost:
Benvolguda Vicepresidenta
gràcies per la seva nota. Té raó en que la meva participació, un més entre els milers, milions de ciutadans d’aquest país, és clau per a que la jornada sigui tot un èxit. Però no oblidi que aquesta no era ni la consulta que nosaltres esperàvem ni la que vostès havien pactat amb la resta de forces polítiques. Que sigui un èxit o no bàsicament depén de vosté (volia dir “en gran part”). Nosaltres ens hi posarem a totes el 9N, però sigui conscient de que, passi el que passi, després seguirem empenyent amb la força que calgui fins a aconseguir la nostra independència per la via pacífica i democràtica. Encara a que aconsegueixin fer fracassar la consulta, des de Madrid o des del seu partit, nosaltres seguirem i tard o d’hora s’hauran de mullar i comprometre’s amb el  Si (o amb el No, és clar). Deixin de fer bullir l’olla, que se’ns passa l’arròs
Octavi Monsonís
Completament d’acord, Vicent. Anem passant de tants polítics mediocres i tirem pel dret. És un plebiscit, no unes eleccions, i els diem, veniu, us necessitem senyors partits, però si no us hi afegiu, nosaltres igualment tirarem endavant.
Crec que les CUP fan el correcte. Anem pel Sí-Sí, comencem la campanya. Esperem que Esquerra faça el mateix, que la comence també. I Convergència que no bade, que els militants independentistes inicien també la campanya o corre el risc de ser escombrat i quedar-se en l’esquelet.
Als altres partits la gent els passarà factura. Iniciativa es veu cada cop més engolida per Podem, especialment si abandona allò que els pot fer aguantar, que és l’independentisme. Unió, el que li quede, serà residual i del PSC ja ara només li queda una broma de partit.
Els ciutadans estan col·locant cada partit al seu lloc. De manera que ja poden afanyar-se a seguir la gent, que ha posat la directa cap al Sí-Sí el N9N. Qui es quede rerassagat quedarà desubicat i sense raó de ser.
En fi, senyors partits, és a les vostres mans. Confiem que les bases dels partits es rebel·len contra els seus dirigents perquè recuperen el seny i la dignitat i es posen ja a fer campanya.
Jaume Singla
A veure si després de tants esforços, no posarem prous vots a les urnes. El que cal ara es assegurar-se que tothom voti. Les urnes plenes son un argument de molt de pes. https://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gif
Jaume M.

La gent, Vicent. Qui realment empeny, qui realment no defalleix, qui no falla al company de viatge, el poble, la gent, tu, aquell, l’altre,… jo… tots plegats.

Es el gran patrimoni, la gran fita d’aquest camí es veure’t reflectit en el company del costat. Veure com anem junts, diferents però semblants, amb l’objectiu clar. I més val que el polítics se’n facin càrrec del que som i del que volem, perquè hi hauran factures que cobrarà la gentada.

Ells poden jugar les seves partides, els seus escacs, els jocs de les cadires si volen, però nosaltres ni tenim cadires, ni poders, ni deutes al armari (més enllà dels que volem tenir amb els que no hi son i els que volem tenir amb les properes generacions), però ni càrrecs, ni sous, ni lligams de poder. Anem com hem arribat, amb la determinació pròpia i poca cosa més, aprenem el camí tal i com el anem fent.

La gent, tots nosaltres, som el veritable cor i la força del procés (maleit nom). Voluntaris i disposats a fer el ‘ridícul’ (que diuen els altres), som i anem, anem a per totes. Ells potser no en son de conscients de com d’important es el que estem intentant fer i del que representa per el país, però el gruix de la gent si que ho sap. I perdonarem les errades, però no les renuncies conscients.

Vull, finalment, destacar el paper de les CUP’s, els anomenats antisistema (per el sistema mateix). Paper d’alçada i molt sincer, gent molt ferma i que no defalleix, amb un ordre mental que ja voldríem tenir molts. Fiables, compromesos.

Ànims a tots, encara queda molt camí.

Jaume Compte
Diu en Partal: “En resum: si als que poseu tantes pegues no us fa res nosaltres anem passant…”  Crec que cal posar-hi noms i cognoms per a que quedi clar i passin vergonya: Joan Herrera i Dolors Camats.

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

Guanyarem! (420)

Bon dia,
 
Després dels darrers dies es bo ara agafar la perspectiva que tot plegat, perquè per molt que vulguin no ens no han tocat de debò el moll de l’os, només cal veure com va ser de realment impressionant el cant l’Himne Nacional a la Pl. Catalunya el passat diumenge dia 19 d’octubre, jo no he sentit retrunyir tan fort els Segadors mai! Escolteu, escolteu:
 
 
I mentre… el país va fent, per exemple un botó, aquí una iniciativa creativa de l’ANC i Òmnium de Berga, Visca l’Emperadriu SíSí!
 
YouTube Preview Image
 
Us adrecem, també, un article encertat d’en Victor Alexandre d’aquesta setmana al digital elsingular.cat
 
Com a darrer text us deixem una perla! La solidaritat d’uns quants sindicalistes Aragonesos i Madrilenys en una Carta Conjunta, que ens ensenyen, amb valentia, el que és la esquerra internacionalista de veritat i no aquesta amagada d’espanyolisme ranci que tants manifestos, igualment rancis, han fet. Visca Madrid i Visca Aragó i el meu poble, Barbastre!
 
Llegim i pensem en allò que es cabdal i deixem la banda lo més instrumental que ens han prohibit, ja que l’anima catalana no n’és pas d’instrumental i no podran amb ella!!
 
Salut i Perspectiva
 
 
Víctor Alexandre
 
La nova consulta
 
“Ja salivaven imaginant-se que el cap del president Mas els era servit en safata i que el procés català es rostia a la graella”
 
 
La nit del 13 d’octubre passat moltíssims catalans van patir una gran decepció en saber-se que el consens dels partits sobiranistes, amb relació a la consulta del 9-N, s’havia esquerdat. Va ser una decepció lògica, ja que el mandat que aquests partits havien rebut de la ciutadania en les darreres eleccions al Parlament era que fossin capaços de superar les seves diferències i que fessin un exercici de maduresa i generositat en benefici del país. Malauradament, però, la unitat no ha reeixit i ha predominat aquell tret tan català del desacord, cosa que des d’un punt de vista psicològic és comprensible, perquè tres segles de sotmetiment i captivitat fomenten més la picabaralla interna que no pas l’audàcia i l’assertivitat, però hi ha moments en la història dels pobles en què els seus representants polítics han d’estar a l’alçada dels esdeveniments. Sobretot si està en joc el bé més preuat de la vida: la llibertat.

Tanmateix, no cal dramatitzar. Deixem el dramatisme per als partits espanyolistes, que, com és prou sabut, el practiquen amb força assiduïtat i altes dosis de teatralitat, i analitzem fredament tot el que han afirmat. Si ho fem, veurem fins a quin punt han quedat desencaixats amb la decisió catalana de seguir endavant amb el 9-N i el devessall d’atzagaiades que han arribat a dir per amagar el seu sentiment de derrota. Resulta que quan ja salivaven imaginant-se que el cap del president Mas els era servit en safata i que el procés català es rostia a la graella, algú ha fet petar els dits i els ha tornat a la realitat. El somriure, per tant, se’ls ha glaçat a la cara. Miquel Iceta ha dit que la consulta no tindrà “les mínimes garanties democràtiques”, Alícia Sánchez-Camacho ho ha reblat dient que “el procés independentista s’ha acabat” i Albert Rivera ha afegit que “Artur Mas hauria de dimitir, reconèixer el seu fracàs i demanar perdó”. Déu n’hi do, oi? Ja sabem que la manca d’arguments obliga a l’estirabot i fa que aflorin els anhels més pregons, però una mica de sentit del ridícul no els vindria malament.

En primer lloc, té gràcia que els qui afirmen que la consulta no tindrà cap garantia democràtica siguin els mateixos que han fet mans i mànigues al Congrés espanyol per impedir que els catalans votem. Deu ser que Iceta i Camacho no s’adonen que és Espanya qui, amb la criminalització del vot, es converteix en un Estat sense garanties democràtiques. Pel que fa a les demandes de dimissió de Ciudadanos al president Mas, acusant-lo d’haver fracassat, són per petar-se de riure. Resultava patètic veure Albert Rivera totalment descol·locat davant del faristol intentant convertir els seus desitjos en sentències. En realitat, la cara de Rivera, Camacho i Iceta, la tarda del dia 14, va ser el viu retrat del porter que s’acaba d’empassar un gol ben murri entre les cames i que, per dissimular-ho, en demana l’anul·lació i blasma enfurismat l’adversari. Pensa que, encara que no li facin cas, sempre podrà apaivagar la seva vergonya fent córrer la brama que el gol era il·legal.

Per altra banda, si, com diu l’espanyolisme, la nova consulta del 9-N és un “succedani” (Iceta), un “simulacre” (Camacho), una “farsa” (Camacho) i una “costellada” (Rivera), per què els treu de polleguera i la blasmen tan ferotgement? Per què hi dediquen tant de temps i tanta energia? Que tenen por, potser? Doncs sí, tenen por, molta por. Tenen por de les urnes, tenen por del resultat; tenen por de quedar en evidència, tenen por de tot allò que palesi a ulls internacionals la voluntat de Catalunya de ser un Estat independent, tenen por, en definitiva, d’haver d’assumir que Catalunya no serà mai més una Comunitat Autònoma ni la gallineta d’Espanya. Ells, que van a Madrid fins i tot per anar a fer un riu i que senten aquella ciutat com la capital del “seu país”, es pregunten esfereïts què faran d’ara endavant tot el dia a Barcelona. Tan importants que se sentien agafant el tren d’Alta Velocidad Española per resoldre els temes de la “Catalunya real”. Ves per on, ara resulta que en tindran prou d’anar a la plaça de Sant Jaume o als ministeris catalans en l’alta velocitat del metro català.

Pel que fa a les acusacions de “manca de garanties democràtiques” que han expressat aquestes veus –i també alguna altra amb molta iniciativa que es lleva cada dia amb el peu esquerre, però que acaba sempre afavorint el dret– caldria que ens diguessin quines garanties democràtiques van oferir les darreres eleccions catalanes manipulades pel govern espanyol amb injúries al president de Catalunya i amb l’atribució de falsos delictes a la seva persona? Que callades que van estar les esmentades veus, en pensar que la manipulació electoral els beneficiaria electoralment, i quin desengany que van tenir, en veure que Mas perdia escons però que el sobiranisme en guanyava encara més. Bé, en realitat, per ser precisos, sí que van parlar. Van parlar per sumar-se a la manipulació i a les injúries tot fent passar per veritables les mentides d’un diari franquista. Aquesta és la galdosa oposició que té l’independentisme a Catalunya. De moment, però, Catalunya ha fet escac a l’Estat espanyol i li ha dit: “Ara, si tens valor, emmordassa’m. Pensa, tanmateix, que el món t’està observant, pensa com li explicaràs que la teva democràcia consisteix precisament a emmordassar tot un poble.”

 
 
 
Carta de sindicalistes espanyols en favor del dret de decidir
 
Una trentena d’activistes i delegats sindicals aragonesos i madrilenys carreguen contra el manifest de personalitats d’esquerres contra la independència
 
Una trentena d’activistes i delegats sindicals de l’Aragó i de Madrid s’han mostat favorables al dret de decidir del poble de Catalunya i contraris almanifest fet públic fa deu dies per sindicalistes, professionals i alguns intel·lectuals de l’esquerra catalana en contra de la independència. ‘Els firmants d’aquell manifest estan molt preocupats per la unitat del poble, però de quina unitat del poble parlen, quan a una part del poble, el català, se li nega el dret de decidir el seu futur?’
 
Els sindicalistes aragonesos i madrilenys, en un text obert a adhesions, diuen: ‘És habitual d’escoltar alguns dirigents de l’esquerra, ‘demòcrates’ de tota la vida i fins i tot no pocs ultraesquerranistes, defensar apassionadament el dret d’autodeterminació dels pobles, la unitat dels treballadors i els pobles i les seves fermes conviccions internacionalistes contra els nacionalismes. Però quan els pobles resolen d’autodeterminar-se comencen els problemes. La seva lògica ‘progressista’ es mostra tan democràtica com la de qualsevol demòcrata burgès: reconeixen el dret, però no l’exercici del dret mateix.’
 
‘Tots tenim dret de feina, d’habitatge, d’una vida digna. Quina constitució democràtica no reconeix aquests drets? Però quan un desocupat, un desnonat de casa o un pobre reclama on són els seus drets, el govern de torn, la patronal i els ‘demòcrates’ s’encarreguen de fer-li entendre en què consisteix la democràcia sota aquest sistema capitalista i aquest règim monàrquic: una cosa és el dret i una altra l’exercici del dret mateix. L’únic dret real és el de la propietat privada dels mitjans de producció i, en canvi, la resta són formals. El mateix passa a aquesta esquerra amb el dret de l’autodeterminació: està molt bé… fins que un poble exigeix d’exercir-lo.’
 
El text continua: ‘Els defensors de la ‘unitat’ i el ‘internacionalisme’ parlen del nacionalisme en general, procurant de no fer distincions. El problema és que no es pot explicar el nacionalisme català, basc o gallec sense fer esment del nacionalisme més gran, el que anomena nacionalistes els altres, però que amaga el seu propi, el nacionalisme espanyol. Aquest nacionalisme que és el reflex de l’Espanya reaccionària, la que va mantenir i manté la seva unitat a la força, l’Espanya de l’església, els oligarques i banquers, els latifundistes i els generals, sotmesa als ‘grans’, a la Troika i els imperialismes més grans, però despòtica i arrogant amb els ‘petits’. L’altre nacionalisme, el català, quan és professat pels sectors populars, és l’embolcall de la indignació social i reflex de la reivindicació d’un dret negat durant molts segles i esclafat per la força quan ha calgut.’
 
I reblen: ‘No distingir entre aquests dos nacionalismes és la posició típica dels nacionalistes espanyols, tant si s’embolcallen amb la bandera groga i vermella com amb la republicana. A tots els preocupa per damunt de tot les fronteres nacionals i poc o gens les fronteres de classe i democràtiques. Acaben així essent els defensors de la unitat forçada d’Espanya i treballant en les files del moviment obrer per a posar els treballadors i el poble al servei del nacionalisme gran i opressor. Així són, en nom de la ‘unitat’, els principals defensors de la divisió. Són els qui en nom d’arraconar Mas i Rajoy llancen als seus braços els treballadors i el poble.’
 
‘Qui cregui de veritat en la unitat dels treballadors i dels pobles per a posar fi junts a la Troika, els banquers i els corruptes, per a capgirar aquest règim monàrquic i el sistema capitalista, sols pot situar-se en una banda: en la de la defensa del dret de Catalunya de decidir. I si la voluntat de la majoria del poble català és la independència, ha de defensar amb totes les forces aquella decisió contra tots els qui vulguin impedir-la.’
 
‘Sols així, des d’una posició que té molt de democràtica i poc de nacionalista, es pot forjar una unió lliure entre pobles lliures. Per això la nostra preocupació no ha de ser si Catalunya decideix d’independitzar-se. La nostra gran preocupació ha de ser que aquest dret es pugui exercir i ningú no ho impedeixi, com passa ara. Com més es negui al poble català el seu dret de decidir, més clar se li deixarà que la independència és l’únic camí per a decidir, perquè a Espanya no es pot.’
 
Els sindicalistes conclouen: ‘Els internacionalistes, els defensors de la unitat de la classe obrera i dels pobles no podem de cap manera estar al costat del nacionalisme espanyol. Si Catalunya s’independitza continuarem al seu costat, defensant la seva decisió. I des del respecte absolut a aquesta decisió continuarem batallant per la lliure unió amb la resta de pobles de l’estat espanyol, per una Federació de Repúbliques Ibèriques, on la república catalana brilli en peu d’igualtat amb totes les altres, lluitant junts contra la UE del capital i per una Europa dels treballadors i els pobles.’
 

 

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

Raons (418)

Bon dia,
 
Avui us adrecem dos articles del digital vilaweb.cat, el primer d’en Pere Cardús (fill d’en Salvador Cardús) amb el que coincideixo força, hem d’anar aclarint les coses en aquest moments, és el pas definitiu. L’únic punt que no veig clar és l’encapçalament de la llista unitària, ja que podria ser Civil en primera instància.
 
El segon és la editorial del mateix digital d’en Vincent Partal, molt més prudent i que partint de premises bàsiques obre el furur immediat i on els seus comentaristes ens aporten arguments útils per a extreure la nostra pròpia conclusió i segurament anar confluïnt.
 
Salut i Audàcia
 
Sergi Alcon i Gibert
 
 
Pere Cardús
 
16.10.2014
 
Tractant-se de la independència de Catalunya, no s’hi valen excuses
 
 

Els catalans som tan agosarats que volem fer una cosa que no ha fet mai ningú: començar un procés d’independència amb un referèndum davant d’un estat no democràtic. No ho ha fet mai ningú. Es pot començar un procés d’independència amb un referèndum quan l’estat d’origen accepta de col·laborar-hi —el cas d’Escòcia i Regne Unit. Amb col·laboració, l’ordre és referèndum primer i proclamació d’independència després. Si l’estat d’origen no hi col·labora i vol impedir l’exercici del dret d’autodeterminació, l’ordre és diferent: declaració d’independència, obertura de negociacions o mediació internacional i, finalment, referèndum.

Un full de ruta diferent

Però nosaltres ho volem fer d’una manera diferent. I amb raó. Com que som en un estat europeu que, segons la comunitat internacional, és democràtic, necessitem una demostració clara de la seva hostilitat per a legitimar la declaració d’independència que vindrà a continuació. I la millor manera d’aconseguir aquesta prova d’hostilitat antidemocràtica és mirar de fer una votació —urnes i paperetes— i que ens ho impedeixin. Amb aquesta prova, podem fer les eleccions plebiscitàries per a una majoria parlamentària favorable a la declaració d’independència amb una legitimitat innegable a ulls de tot el món.

A grans trets, aquest és el full de ruta. Per això, el president Mas va deixar tan clar dimarts que la consulta del 9-N no era la definitiva. No perquè es fes mitjançant un procés de participació ciutadana i això en rebaixés la qualitat o la validesa jurídica vinculant —que ja no hi era en el format anterior—, sinó perquè tal com actua l’estat espanyol tan sols unes eleccions amb caràcter plebiscitari poden ser vinculants i definitives per a aconseguir el mandat democràtic inequívoc.

Per què el 9-N?

Es podrien fer aquestes eleccions sense passar pel procés de consulta? Sí. És desitjable d’estalviar-se la consulta? No. Perquè fins ara la prohibició de votar tan sols ha estat verbal i amb una resolució de suspensió cautelar d’un tribunal. Però no hi ha hagut impediment físic ni directe. A banda les grans mobilitzacions populars per la independència, allò que donarà més legitimitat a una via unilateral serà la constatació absoluta de la prohibició de votar en un referèndum.

Així, s’ha de fer la consulta del 9-N tan sols perquè ens impedeixin de votar? No. Ni de bon tros. Aquesta és l’opció que té més probabilitat. La consulta del 9-N té un objectiu original: saber què pensa la ciutadania sobre la independència. I té una conseqüència directa: l’obertura d’un procés de constitució d’un estat independent si es constata que aquesta és l’opció majoritària. Si es pot votar, millor. Però si no ens ho deixen fer, ens posaran el trampolí definitiu cap a la declaració unilateral d’independència feta per un parlament escollit amb aquest compromís electoral.

Si un camí queda obstruït, cal agafar-ne un altre

I per què no s’ha mantingut la consulta convocada amb el decret 129/2014? És molt clar. Perquè tenia un recorregut que no passava d’aquesta setmana. Evidentment, per culpa de les impugnacions de l’estat i el dictamen del Tribunal Constitucional. Si es continuava pel camí emprès, ens hauríem trobat amb una consulta blocada per una onada de processos judicials d’inhabilitacions de funcionaris per prevaricació i de reclamacions judicials de ciutadans —instigats pels llargs tentacles de l’estat— per la violació de la llei de protecció de dades a l’hora de fixar un cens per a la consulta. És a dir, la via prioritària quedava obstruïda aquesta mateixa setmana pel venciment de terminis i probablement no es podia arribar al 9-N sense un caos immens.

La nova via cap al 9-N té la virtut que impedeix a l’estat d’actuar —amb raons jurídiques— fins a l’últim moment. És a dir, ens permet d’arribar al 9-N sense obrir un conflicte de funcionaris i de protecció de dades. I si volíem votar el 9-N o demostrar que ells estan disposats a impedir-ho per tots els mitjans, què més podem demanar? Oi que hem dit i repetit que la fortalesa del procés és que l’empeny el poble i no l’elit? Doncs som-hi! El dia 9 de novembre no serà o deixarà de ser un referèndum per la forma com s’ha convocat, sinó per la capacitat de mobilització que siguem capaços de demostrar.

Sis mesos de guerra

És cert i no ens cansarem de repetir-ho. La principal virtut d’aquest moviment democràtic d’independència és que ha arrelat amb una força increïble en el poble. Si els polítics no compleixen, la democràcia els passarà per damunt. D’acord. Però entrem en la fase que cal concretar la voluntat popular en realitat institucional. Després de la prova del cotó que serà el 9-N en relació amb la qualitat democràtica de l’estat espanyol —especialment de cara a la comunitat internacional—, caldrà rematar la feina amb les eleccions.

Es poden fer unes eleccions normals? De cap manera. Perquè la situació que ens porta a fer eleccions no ho és, de normal. Les eleccions que es faran després del 9-N no seran per a escollir uns diputats i un govern que gestioni la mediocritat autonòmica durant quatre anys. El parlament i el govern que resultin de les eleccions hauran de dirigir la transició nacional en un estat de ‘guerra política’ durant sis mesos o un any, a tot estirar. L’estat no obrirà cap negociació amb el nou govern escollit i, per tant, caldrà construir les estructures d’estat imprescindibles per a fer una declaració d’independència que no sigui un salt al buit. I això s’haurà de fer amb la màxima rapidesa perquè l’estat espanyol boicotarà Catalunya per terra, mar i aire.

La ‘Llista Catalunya’

Té cap sentit que cadascú es presenti pel seu compte a les eleccions? Ara mateix seria molt difícil d’entendre. Si vivim moments excepcionals i el poble es comporta de manera excepcional, per què els partits polítics ho haurien de fer de manera ordinària? Que es pensen que ens interessa, ara mateix, si guanyarà aquest o aquell de més enllà? El moment excepcional, històric i únic que vivim exigeix una candidatura de país. Una ‘Llista Catalunya’ o una ‘Via Catalana cap a la Independència’ encapçalada pel president del país, amb el cap de l’oposició a continuació, els màxims representants dels altres partits després, i un bon reguitzell de figures de prestigi i vàlua professional i social a continuació. Ei! No una coalició de partits, no. Una candidatura de país. Sense sigles ni banderes que no siguin la catalana!

Si això no es fa així, aleshores sí que ens haurem de preocupar de valent. Si la generositat demostrada dia rere dia pels ciutadans no té la rèplica en una candidatura de país en favor de la declaració unilateral d’independència, serà el moment de passar per damunt dels responsables de la desunió. No hi haurà excuses que valguin. Ningú no s’ha preguntat mai si la gent que tenia al costat a la V de l’Onze de Setembre pensava exactament igual que ell. El poble ha actuat amb generositat, confiança i unitat. I ara és el moment que ho facin els partits i, sobretot, els màxims dirigents polítics. No s’hi valen excuses.

‘No pensis que pots guanyar la cursa a la primera volta. L’has de guanyar a l’última. I no pots guanyar sol; espera els altres’
(Ben-Hur al seu cavall més veloç).

 
 
 
Vicent Partal
 
16.10.2014
 
Jo recomanaria prudència
 
Ahir vam viure un dia molt tens políticament. Tant al parlament com al carrer. A mesura que passen les hores em sembla que es van esbossant moviments en aparença contradictoris, però sobretot crec que la gent comença a assumir el canvi sobtat de situació. Necessitarem un cert temps per a saber cap on evoluciona tot plegat.
 
 
I per això, a hores d’ara, em limitaré a demanar prudència a tothom. No puc dir res més. Perquè estic convençut que avui cap de nosaltres, ni el president Mas mateix, no pot saber en què acabarà convertint-se el 9-N. Simplement és impossible de saber-ho.
 
 
Quan hi ha un procés revolucionari, com ho és l’actual, els petits detalls, les situacions anecdòtiques, de sobte poden esdevenir volcans en erupció  —no és segur ni inevitable, però pot passar i no saps mai com passa. Això ho he après amb els anys i és aquesta memòria que em fa ser prudent. Recordeu, per exemple, sense anar gaire lluny, Arenys.
 
 
La consulta d’Arenys de Munt hauria pogut passar desapercebuda. Ningú no ho sabia, quan la van convocar. O hauria pogut ser una més de les moltíssimes iniciatives que s’han multiplicat a tot el país i han quedat oblidades pel pas del temps. I tanmateix aquell referèndum va esdevenir la pedra angular sobre la qual s’ha bastit el procés d’independència. Era previsible? No. Va passar? Sí. Sabem el com i el perquè? D’aquella manera…
 
 
No dic pas que el 9-N siga condemnat a esdevenir un èxit. Tampoc que serà un fracàs. Només dic que jo no negligiria res, cap possibilitat, en el moment en què som. Perquè és obvi que no és igual si va a votar només un milió de persones que si n’hi van tres. O que no és igual si el govern espanyol el tolera que si envia la guàrdia civil a retirar les urnes. No és igual si la premsa internacional se l’agafa com un referèndum de debò o si se’l mira com una broma. No és igual si hi ha observadors internacionals validant-lo que si no n’hi ha. I com això tantes coses…
 
 
 
–L’opinió dels subscriptors. 
 
 
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t’apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
 
 
Jordi Serrat
 
El més important és que tècnicament la votació del 9-N sigui impecable. És a dir, que no passin coses estranyes o que una persona pugui votar a dos llocs alhora. Com que la consulta serà sense cens, no n’hi haurà prou amb demanar el DNI. S’ha d’assegurar tècnicament que no passin problemes així.  Si no es falla en l’organització tècnica, serà un èxit i ningú el podrà ridiculitzar. N’estic segur. La divisió política no interessa a ningú. Allò que comptarà i impressionarà de veritat seran els milers, milers i milers de paperetes amb un Sí, sí. No hi falteu!
 
 
Antoni Carol
 
Heus ací —telegràficament— tal com jo ho he anat paint:
 
1. Desconcert inicial. ¿Ens ha enganyat Mas, si sabia que…? Resposta: Catalunya ha donat una altra oportunitat a Espanya, que ha tingut un marge de temps per aixecar la suspensió, però no ho ha fet (crec que calia esgotar aquesta possibilitat per tal de no deixar cap raó pel camí) //
 
2. Passada la polseguera inicial: home!, no està tan mal: a) el nou 9N ha descol·locat el “gobierno” (que sembla que tirarà per “menystenir” abans de “detenir”); b) per a salvar l’obstrucció amenaçant de l’Estado: hi poses molta gent —milers— i molts ajuntaments —centenars— i el sistema judicial espanyol ja no sap ni per on començar (pregunteu-li a la Llanos de Luna); c) tic-tac-tic-tac…: passen les hores i els dies… i el 9N ja és a tocar; d) MOLT IMPORTANT: el President manté el país en funcionament (un altre dia podríem parlar de l’economia catalana vs espanyola) i sense aldarulls (ell ja ho havia anunciat: —Si arriba un xoc amb l’Estat, jo miraré de suavitzar-lo tant com pugui) //
 
3. No solament no està mal, sinó que em sembla fantàstic, èpic: a) la ciutadania (amb no pocs voluntaris), els ajuntaments i la Generalitat —tots plegats— organitzant la consulta: ¿pot haver-hi complicitat més potent que aquesta?; b) si Arenys va tenir el ressò que va tenir, què pot arribar a desfermar aquest procés participatiu arreu del territori i amb tanta gent implicada alhora? //
 
4. Imatge imponent davant del món: ens ho hem hagut de fer nosaltres, els ciutadans catalans (sense l’Estado), solets: podem! //
 
5. Esmena als partits (grups parlamentaris): allò que ells no han reeixit a fer, ho farà la gent amb el President i amb el nivell de govern més proper a la ciutadania (els alcaldes). Em recorda una mica el 1714: a les forces espanyoles s’hi oposà la mateixa ciutadania! //
 
6. “Consulta de costellada”: en Rivera sabrà que a qui menysté és a la ciutadania i no solament al President (que per cert, no és un “cadàver polític”, sinó que segueix “vivito y coleando”) //
 
7. “La independència s’ha acabat”: a qui se li haurà acabat el rotllo és a la Sánchez Camacho…
 
 
Josep Usó
 
Jo crec que el més important és que el 9-N hi haja urnes preparades i gent votant. La resta és menys important, al meu parer. No vull dir que no siga important, però la imatge potent és aquesta. gent votant. Molta gent. Quanta més, millor. Al capdavall, de l’Estat Espanyol no es pot esperar gaire tarannà democràtic ni tolerant. En canvi, la premsa internacional no sembla haver donat per mort el procés d’independència. Ni molt menys. Així que, segurament, el millor serà anar a votar… i veure què passa. Sense deixar de fer, cadascú, el que puga per ajudar. El premi és tan gros, que ningú tenim el dret de quedar-nos de braços plegats. I també cal conservar el somriure, tampoc. Aquest detall ens diferencia, i molt, dels unionistes i els espanyolistes. La seua tristor i manca de sentit de l’humor. Ànim. Només resten vint-i quatre dies per al 9-N. https://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gif
 
 
Josep Blesa
 
Des de València tot s’hi aguaita millor. Fa una fetor brutal a període 1934-39. Els països nous es fan des de les avantguardes. Una minoria que arrossega la comunitat humana. Bé, quina necessitat real tenia Mas a fer el què ha fet? Crec que cap ni una. Mostrar la feblesa tradicionals dels dirigents principatins de tostemps. La mateixa acollonamenta que la d’un Paco Camps quan s’acoquinà davant d’un Rajoy durant un cert temps que volia muntar un “partit valencià” al marge del PPCV. Fum d’encenalls. Després apareix el jutge Vidal dient que existeix un pla B o C perfectament traçat. I sempre muntant teatrets de guinyol. L’estètica que atribueix Unamuno als “levantinos”, –aquell protofeixista español reivindicat per tot l’arc ideològic colonial– que diu des de l’Exili, en Manel (http://blocs.mesvilaweb.cat/mba4639/?p=266724#comments).
 
Com es poden fer unes votacions, eleccions, referèndums, etc equànimes i democràtics, si continuem dins de la gàbia española que tot ho rebenten? Quantes vegades ho he de dir?
 
Primer eixir-se’n, de la gàbia espanyola, amb una DUI, i després, sota supervisió internacional, votarem el que creiem oportú. I per això calen més neurones i més testosterona. Com les de Franklin, Adams, Hancock, Jefferson, Madison, Adams, Collins, De Varela, Gandhi, Martí, Bolívar, W. Havel, Churchill, etc. Sols ens faltava que n’Artur Mas se’ns quedés embarassat a mig coit.   
 
Se’m fa “tramús” a la boca de tant de dir-ho. Em teniu fartet, eeeeeeh tios?
 
 
Dolors Soler
 
Totalment d’acord, el creixement es exponencial i aixó no hi ha qui ho pari,  però hi ha una altra dita que diu que s’ha de tenir tot al sac i ben lligat i encara no estem en aquest punt, o sigui que encara hem d’estar a l’aguait, lluitar i aguantar fins que aixó sigui possible……. I llavors podrem cridar ben fort “ VVVictoria” i Catalunya Lliure!!
 
 
Secundí Mollà
 

Recordo amb emoció que a la Via Catalana per la independència vaig haver de desplaçar-me dos-cents cinquanta kilòmetres amb la família per anar a agafar-nos de la mà amb persones arribades de tots els punts del país. Recordo que quan ens van assignar el tram no sabia com hi arribaria, ni on deixaria aparcat el cotxe, ni com trobaria a peu el tram de carretera. I tanmateix, finalment, vam arribar al punt exacte on havíem de ser. Tram 17.

Recordo també la gran V baixa. Aquí la cosa es complicava una mica més. A banda del tram, havies de triar la samarreta groga o roja en funció de la línia que anaves a ocupar. I tot i que eixe dia treballava, vaig tenir la sort de plegar a les 12:05. Vam eixir cap a Barcelona amb el temps ben just i a les 15:35 estàvem aparcant, 400 kilòmetres després, a la Vila Olímpica. Després vam agafar el metro en una ciutat que no coneixem massa i finalment arribàvem al punt exacte on havíem de ser. El tram 27, el del País Valencià.

No, ningú no sap com acabarà el 9-N. Però aquesta vegada sols es tracta d’anar a dipositar una papereta en una urna. I això és infinitament més fàcil que tot el que em fet fins ara. I si ningú ho impedeix comptarem els vots per milions. No en tingueu cap dubte.

 
 
Ivan Matavera
 
És cert que hem canviat d’escenari, però la finalitat és la mateixa: votar. Aquests dos dies han sigut d’infart. Reflexionant, intento entendre a tots els actors polítics. Entenc ERC i les CUP quan volen forçar fins el màxim al govern espanyol perquè quedi en evidència. Però, no ha quedat ja fa temps? Entenc el President Mas quan diu que ell té un mandat i ha de posar unes urnes perque la gent vagi a votar. I amb tots ells, entre reunió i reunió, el temps s’escorava, les amenaces a funcionaris hi eren, les amenaces a secretaris dels ajuntamenrs també. I potser sí que en Mas va tirar pel dret, però esperant a qualsevol denúncia que es pogués produir, la solució ha estat un viarany. Aquest nou camí cap el 9N serà menys democràtic? No. El multireferèndum del maig no va ser democràtic? Sí. El nou 9N ha de significar l’enèssima mobilització per aquells que des del 12 de desembre de 2013 ens repeteixen des de les seves poltrones radiofòniques o des dels seus trons periodístics día sí, dia també, que no votarem. Doncs s’equivoquen. Fem-los coneixedors que van errats. Perque el Govern i nosaltres farem tot el possible per votar. I si finalment ens prohibeixen de nou exercir el nostre dret bàsic, l’Estat espanyol haurà clavat l’últim clau del taüd de la unitat d’Espanya. Serà, doncs, llavors quan el mateix 9N, amb la solemnitat del moment, el President Mas ens convoqui a tots a unes eleccions que esdevindran la primera pedra de la República Catalana.
 
 
Octavi Monsonís
 
Prudència, sí. Fermesa, també. I creure en el que es predica.
L’important ės la independ
ència, i no el camí, que com anem veient és múltiple i variat.
Com sembla que l’acord entre els polítics s’ha convertit en un objectiu més complicat que la independència mateixa, és una pèrdua de temps i d’energies reclamar-lo.
Toca reclamar altres coses als nostres polítics malgrat la poca volada de generositat i d’amor al país que demostren. Reclamem-los:
_ una mobilització completa de la seua militància convencent els ciutadans perquè voten el 9N,
_ una campanya electoral pel Sí-Sí, amb tots els mitjans possibles (mítings, fullets, cartells, xarrades, falques propagandístiques, etc.),
_ un discurs sobre el 9N en positiu,
_ i deixar de fer el ridícul barallant-se i llançant-se els plats al cap en públic. Per favor, calleu d’una vegada i treballeu pel 9N.
El que validarà internacionalment els resultats de la quasiconsulta serà la participació. Amb tres milions i més i amb majoria de Sí-Sí no hi haurà valent que s’atrevesca a parlar de consulta de fireta.
Per favor, senyors partits treballeu ja per assolir aquestos objectius, que per a això us van votar.

 
 
Joan Goma
 
Totalment d’acord amb la prudència. Però la principal incògnita és si podrem votar o no.
Si podem votar, llavors només depenem de nosaltres mateixos per fer que en comptes d’un milió de vots n’hi hagi tres. I si n’hi ha tres el resultat tindrà exactament el mateix pes i valor que la consulta tal com es plantejava anteriorment o que un referèndum beneït pel Papa de Roma.
 
 
Carles Balbastre
 
No ens podem permetre el luxe de desaprofitar cap oportunitat, per risible que sembli, de deixar sentir la nostra veu. El nostre adversari utilitza i utilitzarà totes les seves armes i nosaltres no podem menystenir cap de les nostres. Diuen que David va tombar Goliat amb una fona i una pedra.

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

Poscioname​nt del GOAL en aquesta Cruïlla Històrica (419)

Bon dia,
 
Avui us enviem la magnífica editorial de l’Antoni Bassas al diari digital de l’Ara, no te pèrdua i ens parla clar de tu a tu.
 
També adjuntem l’editorial de la pàgina web anomenada Tornaveu, que parla, també clarament, de com els nostres polítics han d’estar a l’alçada i evitar certes picabaralles en moments tan delicats per la Llibertat Nacional, i per tant Social, del Poble Català, tot preservant, en tot el possible, la Unitat dels Partits Catalans Sobiranistes.
 
Finalment, i al costat dels elements d’opinió que us oferim, volem fer pública la posició del Grup d’Opinió Els Almogàvers (GOAL):
 
“El Grup d’Opinió Els Almogàvers (GOAL), davant la greu i cabdal cruïlla històrica que viu la Nació, reunits en sessió ordinària, aprova per unanimitat el següents punts:
 
1. Donar tot el Recolzament possible al Nou-9N com a Consulta Alternativa, malgrat no ser la idònia ni la pactada inicialment, i treballar per a que sigui un èxit de participació i una aposta seria, rigorosa, massiva i creativa.
 
2. La Convocatòria d’unes Eleccions Catalanes anticipades, tan ràpid com sigui possible, que la Societat i els Partits Polítics han de convertit en un Plebiscit de Facto.
 
3. Per a aquest fi hem de Bastir, el més aviat possible, la Proposta Social i Política Unitària que calgui i sigui més convenient per l’èxit de la opció de la Independència en aquestes Eleccions “Plebiscitàries”.
 
4. Així mateix, creiem que aquesta Proposta ha d’estar encapçalada per la presència rellevant de la Societat Civil, cabdal en tot aquest procés.
 
5. La Proposta Unitària ha de contemplar la Garantia d’una DUI (Declaració Unilateral d’Independència), el més aviat i oportunament possible, per l’assoliment de l’objectiu social de la Independència, sense que això signifiquin dilacions temporals inútils.
 
Acordat al barri del Poblenou, del Districte de Sant Martí de Provençals (Barcelona), a 16 d’octubre de 2014″
 
Logo GOAL
Salut i Unitat de País
 
Sergi Alcon i Gibert
 
 
 
 
 
Front comú
 
No hi ha res pitjor per a un poble esperançat, convençut —i, per tant, sense risc de frustració—, que assistir a la desavinença pública de la seva classe política (de la classe política que havia aconseguit una insòlita unitat d’acció, és clar).
 
Tothom sap que el camí cap a la llibertat no serà senzill, tothom n’és conscient. El govern espanyol recorre a tots els instruments que té a l’abast; i un estat els té tots. Ben poca cosa s’escapa del control de l’Estat i trobar-hi una escletxa requereix no únicament perícia, sinó també cohesió. Molta cohesió.
 
Els partits responen als cicles electorals. De vegades tenen en compte només la militància (sobretot la militància representada als seus òrgans de govern), de vegades segueixen la tendència del conjunt dels electors. Per això, quan els partits que s’arrengleren en l’espai nacional, sigui quina sigui la ideologia que els guia, fan front comú, el conjunt de la societat n’ha de celebrar el gest de magnanimitat, d’aposta pel país i de renúncia dels aspectes que els separen l’un de l’altre.
 
Aquest moment màgic, aglutinador, se’n va en orris cada vegada que transcendeix als mitjans de comunicació una discussió privada, sorgida en el transcurs d’una reunió. Les discussions són lícites, necessàries, però en aquest moment caldria una gran dosi de maduresa entre tots plegats, perquè la societat catalana para atenció a tot.
 
La batalla judicial empesa pel govern espanyol i la manca d’argumentació dels partits de vocació estatal, els que no consideren rellevant que els catalans vulguem votar, afermen cada vegada més l’esperit del nostre poble. En canvi, la desavinença pública dels nostres representants polítics, els arrenglerats en favor de la consulta, afebleixen el procés.

L’esperit unitari i transversal de la Via Catalana del 2013 i de la V d’enguany, la sintonia i l’actitud positiva que s’hi respiraven, contrasten amb l’agror i els retrets que ara sentim. La societat civil, per sort, sovint és més assenyada i esperem que sàpiga fer veure als nostres representants polítics que cal fer front comú. 

 

Publicat dins de Altres, Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari

MAnS A LA FEINA! (417)

Bon dia,
 
Avui us faig arribar, en el nostre Recull, un dels articles d’opinió que més m’han agradat, el d’en Francesc Ribera “Titot”, en el digital vilaweb.cat.
 
Anem per feina i solucionem les legítimes i comprensibles diferències que aquest moviment de fitxes ha creat, i fem-ho el més ràpid possible per a fer una tasca efectiva i continuar posant malalt d’intolerància a l’Estat Espanyol.
 
Tal com va passar amb les perspicàcies sobre la doble pregunta, ara toca passar full i fer del nou-9N una aposta seria, rigorosa, massiva i creativa, tal com som, un poble alegre i combatiu!
 
I això sí, després bastir el més aviat possible les Plataformes Polítiques més convenients per l’èxit de la opció de la Independència en unes Eleccions Plebiscitàries, que contemplin clarament la DUI sense trigar gaire i amb presència rellevant de la nostra rellevant (valgui la redundància) Societat Civil, cabdal en tot aquest procés
 
Salut i Mans a la Feina!
 
 
 
Francesc Ribera ‘Titot’
 
15.10.2014
9-N, la prova de l’ànec
 
S’atribueix al poeta nord-americà del segle XIX James Whitcom Riley el famós raonament inductiu anomenat ‘la prova de l’ànec’: si sembla un ànec, neda com un ànec i claca com un ànec, possiblement és un ànec. Tres simples proves que ens duen a una conclusió versemblant. Ahir el president Artur Mas va anunciar que el govern renunciava a la consulta que havia convocat basant-se en la llei 10/2014 de consultes populars no referendàries. Així es trencava la unitat dels partits en favor del dret de decidir. Mas anunciava també que s’emprenia l’organització d’un procés participatiu que substituiria la consulta, en la mateixa data i amb la mateixa pregunta.
Hom pot pensar, legítimament, que entre un referèndum d’autodeterminació, que és allò que es pretenia fer en un principi, i un procés participatiu hi ha un llarg camí de renúncies. Renúncies que no fan referència tan solament al plantejament de l’acció, sinó també a l’acompanyament protocol·lari, cerimonial i operatiu. Cert. No rebrem convocatòries de l’oficina del cens dient-nos a quin col·legi hem d’anar a votar, ni tindrem una campanya dels partidaris del no amb arguments i promeses, haurem d’anar a votar a llocs diferents dels habituals, les urnes seran de cartró en lloc de vidre i en comptes de guixar-nos el nom en una llista ens apuntaran el número de carnet d’identitat. Val a dir que en el mètode de la ‘consulta’ algunes de les condicions esmentades tampoc no es preservaven. Ara, no té gens de sentit comparar el referèndum d’autodeterminació que pretenem fer amb una convocatòria electoral habitual. En primer lloc, perquè sempre que anem a votar ens convoca Espanya, amb els seus mecanismes i la seva faramalla. I és evident que un referèndum d’autodeterminació, Espanya no ens el convocarà. Ben al contrari, qualsevol acció en aquest sentit, s’anomeni com s’anomeni —consulta, procés participatiu…— comptarà amb l’oposició frontal d’Espanya i el fet de realitzar-lo atemptarà contra els fonaments de la constitució espanyola.
La validesa del referèndum no la donarà Espanya, ni el govern del Principat, ni urnes de vidre, ni llistes del cens. Allò que convertirà el procés participatiu en referèndum d’autodeterminació serà un suport popular multitudinari, contundent, definitiu. Això ho sap la premsa internacional, que ja comença a dir que els catalans pensem votar la independència igualment el 9-N. I ho sap el govern espanyol, que diu que prohibirà qualsevol expressió popular sobre la independència el 9-N.
Si la premsa internacional parla de referèndum i l’estat espanyol ho vol prohibir perquè li sembla un referèndum, serem nosaltres que en renegarem i no ficarem dintre l’urna la tercera prova, que farà que el referèndum —com l’ànec— sigui reconegut a tot el món com un referèndum?
El 9-N, a votar i a guanyar!

Publicat dins de Recull comentat del procés d'Independència | Envia un comentari