Jornada LII del setge. Dijous. Quart dia del novenari de les dames de la ciutat. Un dia més de canonades de la plaça i Montjuïc, contra els treballs de l’enemic per obrir-se pas i contra la gent que ha passat del Mas Guinardó cap a la caserna de Sants. Hem tingut notícia que l’enemic movia molt homes al peu de la muntanya i desplaçava feixina per protegir-los: el nostre comandant general ha ordenat la alerta màxima entre les vuit i les nou del vespre, però després hi ha hagut tranquil·litat. Hem vist arribar en la distància deu gànguils i dues sageties, que se suposen carregades de queviures per l’enemic. Durant aquests dies han arribat avisos d’una gran victòria imperial a Landau i també que a Itàlia es prepara un nombrós exèrcit per acudir en socors de Catalunya: esperem l’arribada de testimonis autèntics que ens ho confirmin. El Consell de Cent, gelós dels mèrits del nostre comandant general, ha decidit que el Conseller en Cap tingui la consideració de governador de la plaça i de les armes i ha fet nomenament de Josep Dalmau com a sergent major per a un dels batallons formats de la lleva de 3.000 homes per a la defensa de la plaça, el Castell de Montjuïc i el gloriós estendard de Santa Eulàlia.
Montjuic
Font: http://www.diaridesetge.cat
Estendard de Santa Eulàlia, símbol de resistència i llibertat nacional catalana.
El 24 de juliol de 1713, amb la bandera de Santa Eulàlia a la Casa de la Ciutat, es decideix no rendir-se i iniciar la Guerra a Ultrança (Font: 1714 Els Setge de Barcelona, FX Hernández i G. H. Pongiluppi)
El valor simbòlic de la Bandera de Santa Eulàlia i de Sant Jordi era tan gran, que molts ciutadans, tal com recull en Francesc de Castellví, consideraren la pèrdua de les Banderes com l’autèntic fi de la nació catalana, no pas la desfeta del 11 de setembre a Barcelona.
Santa Eulàlia sempre va ésser molt estimada pels barcelonins, representava la lluita contra l’opressor en defensa dels seus i per ideals de justícia, fet que la va dur a esdevenir la patrona de la ciutat, ja que era el que necessitava Barcelona com a inspiració en moments molt difícils. No obstant, al 1687 però li va sortir competència a Santa Eulàlia. Barcelona es va veure atacada per una terrible plaga de llagostes i els barcelonins desemparats s’encomanaren a la Verge de la Mercè. Quan van marxar les llagostes, el Consell de Cent va decidir donar a la Verge de la Mercè el títol de Patrona de la Ciutat, que fins aleshores havia ostentat Santa Eulàlia en solitari.
L’ús legal del penó de santa Eulàlia s’inicia en el segle XVI. Aquesta bandera era el símbol de Barcelona, cap i casal de Catalunya, i concretament del Consell de Cent, la institució de govern local. La santa, en un camper de color carmesí, flanquejada per la senyal reial (quatre pals de gules en camper d’or) o l’escut de la Ciutat de Barcelona (creu de Sant Jordi), i el senyal del capítol catedralici, (el Bisbat de Barcelona), solament s’exhibia en circumstàncies difícils per a la ciutat, en circumstàncies de prova per als seus habitants. L’any 1640, el penó de santa Eulàlia en el balcó de l’Ajuntament i les campanes de la basílica de Santa Maria del Mar, van convocar els barcelonins a la Guerra dels Segadors que duraria 12 anys.
Des del segle XIV, en les principals Ciutats de Catalunya que gaudien del privilegi de tenir unitats paramilitars, l’anomenada «Bandera de la Ciutat» era l’ensenya pròpia de les milicies de ciutadans en aquelles poblacions. En el cas de Barcelona, aquesta era la bandera de Santa Eulàlia. Sembla, però, que existia una segona bandera utilitzada per presidir les procesons, especialment la de Corpus Christi, de manera que hi hauria una versió militar i una altra religiosa (restaurada i exposada al Born Centre Cultural).
La bandera de Santa Eulàlia va sortir per última vegada al balcó de la Casa de la Ciutat el 24 de juliol del 1713, arran de la Guerra de Successió. El dia de la rendició de Barcelona, el 15 de setembre del 1714, es van lliurar a les forces espanyoles ocupants totes les banderes dels gremis de la ciutat, així com les de Sant Jordi i de Santa Eulàlia que, quatre dies abans, tenia a les seves mans Rafael de Casanova en ser ferit l’11 de setembre.
Les banderes que simbolitzaven la pèrdua de les llibertats nacionals de Catalunya van ser enviades pel Duc de Berwick a Madrid per ser exposades al temple de la Virgen de Atocha en senyal de victòria. Al cap d’un temps, Felip V ordenà el retorn de les ensenyes a Barcelona, on van ser cremades públicament a manera d’escarni.
Olga Hiraldo i Martí
Fonts consultades: Narraciones Historicas; i, 1714 i la bandera de Santa Eulàlia, de Genís Barnosell.
