Contra la Transparèn​cia Malentesa (318)

Aquesta nova iniciativa de La Fàbrica aplega adhesions a nivell internacional

‘Si creus que els catalans haurien de poder votar sobre el seu futur, afegeix-te a nosaltres’, diu la web Let Catalans Vote, una nova iniciativa de La Fàbrica que recull mitjançant aquesta web suports a la convocatòria d’un referèndum a Catalunya. N’hi ha prou amb entrar una adreça de correu electrònic, i també hi ha la possibilitat de pujar a la web un vídeo explicant per què els catalans haurien de poder votar. La web és en anglès, per a la difusió internacional del procés.

Cadascuna de les adhesions queda fixada en un mapa, i la web afegeix informació i documentació sobre la cultura, la llengua, les institucions polítiques i les últimes fases del procés sobiranista.

Política | 15/10/2013 – 19:15h | Última actualización: 16/10/2013 – 10:54h

El politico y abogado Miquel Roca comparece en el Parlament a petición de la Comision por el Derecho a Decidir Àlex Garcia

Barcelona. (EFE).- El ex portavoz de CiU en el Congreso y uno de los «padres» de la Constitución española, Miquel Roca Junyent, ha afirmado hoy que en el texto constitucional «no hay nada, ni un solo artículo» que impida a Catalunya convocar una consulta para decidir su futuro.

Miquel Roca Junyent, que ha comparecido ante la Comisión de Estudio del Parlament sobre el Derecho a Decidir, ha empezado por reconocer que él sigue sintiéndose satisfecho por haber participado en la redacción de la Constitución, aunque «otra cosa distinta es ver lo que después se ha hecho con ella y cómo se ha interpretado».

Según este ex dirigente de CiU, cuando desde el Estado se le niega ahora a Catalunya su soberanía para decidir su futuro «se olvida que en la Constitución se le reconoce de forma clara y explícita como nacionalidad, lo que conlleva la pre-existencia del hecho nacional catalán, es decir, este hecho no se crea sino que se reconoce su preexistencia».

«La Generalitat -ha apuntado- no nace ni se crea con esta Constitución, porque ya existía desde hacía mucho años, lo que se hizo es restaurarla tras el período de dictadura», y ha añadido que el reconocimiento del hecho nacional catalán «sirvió de marco durante bastantes años para que la Generalitat tuviera un amplio techo competencial».

Según este mismo ponente constitucional, «la interpretación flexible» de la Constitución para reconocer el hecho nacional catalán «tuvo un final, que fue la sentencia del Tribunal Constitucional (TC)» que dejó en vía muerta el nuevo Estatuto de Autonomía. «Esto -ha añadido- supuso una ruptura grave del modelo autonómico y conlleva que éste haya quedado agotado, lo cual no lo digo con satisfacción sino con pena».

En su opinión, «no se puede dejar de escuchar lo que dice el pueblo, en este caso el catalán, y no hay ni un solo artículo del texto constitucional que pueda poner en cuestión un principio fundamental, que es que la democracia descansa sobre la obligación de escuchar a los ciudadanos».

Después de recordar que la vicepresidenta del Gobierno, Soraya Sáenz Santamaría, «dijo en una ocasión con motivo de una huelga» y cuando el PP aún estaba en la oposición que «la verdad está en la calle», ha indicado que una consulta de autodeterminación «será constitucional si hay voluntad política de que lo sea».

Según este ex dirigente de CiU, «el mejor reconocimiento de una mayoría silenciosa es darle voz a los ciudadanos en una consulta con voto secreto», y ha querido dejar claro que «cuando en la Constitución se prevén dos tipos de referendos vinculantes, el de la misma aprobación constitucional y el de aprobación o reforma de los estatutos de las nacionalidades históricas, se está haciendo una cierta cesión de soberanía a estas últimas».

En consecuencia, ha añadido, «no se puede afirmar que la Constitución niega al pueblo catalán el derecho a ser consultado sobre una cuestión de trascendencia». Sobre si la constitución federal de Alemania puede ser un buen modelo que imitar para España, ha recordado que «esta constitución no la hizo el pueblo alemán, fue hecha con los tanques americanos en la calle, no me vale como ejemplo».

Roca, que ha dicho que él cree más en las reformas que en las rupturas, ha cargado contra el hecho de que el TC haya admitido a trámite un recurso contra la declaración política del Parlament en la que proclama la soberanía del pueblo de Catalunya. «Una declaración política no es recurrible, no es ninguna ley ni normativa, y no puede ser que el TC asuma el papel de censor, esto yo no lo acepto, pueden decir que no les gusta una declaración pero no censurarla», ha señalado.

Remarca davant la comissió sobre el dret de decidir que la consulta té cabuda a la constitució espanyola i que el problema és polític

L’advocat i pare de la constitució espanyola, Miquel Roca, ha qualificat d’absurda la proposta de convocar un referèndum sobre el procés català a tot l’estat espanyol. En la compareixença a la comissió parlamentària sobre el dret de decidir, Roca ha avisat el govern espanyol que, si decideix fer una convocatòria com aquesta, només serien vinculants els resultats a Catalunya.

‘Es produiria una situació absurda. De Catalunya cap allà el referèndum seria consultiu, però dins de Catalunya seria vinculant’, ha assegurat. ‘Ho diu la constitució’, ha remarcat referint-se a l’article 92. L’ex-diputat de CiU ha assegurat també que la consulta té cabuda a la carta magna espanyola i que el problema per convocar-la és només polític.

La situació ‘absurda’ es resoldria si aquest referèndum només es convoqués a Catalunya, una hipòtesis que Miquel Roca veu igualment complicada. ‘Tenen molta feina per davant’, ha insistit una i altra vegada als diputats.

Com a expert constitucionalista, Roca ha garantit que la carta magna espanyola contemplaria jurídicament la convocatòria d’una consulta. ‘La consulta és constitucional si hi ha voluntat política de fer-la constitucional’, ha afirmat. Ha descartat que hi hagi cap incompatibilitat jurídica entre les reivindicacions catalanes i la llei espanyola i ha assegurat que, fins i tot, s’estaria aprofundint en els principis democràtics. ‘El major reconeixement de la majoria silenciosa és donar-li veu amb el vot secret’, ha opinat.

Roca no ha volgut valorar unes hipotètiques eleccions plebiscitàries ni una declaració unilateral d’independència i s’ha limitat a recordar que, en la història de Catalunya, els episodis rupturistes ‘no han acabat bé’. A més, a diferència per exemple de la dictadura de Franco, ‘l’estat espanyol espanyol actual té una base de legitimitat democràtica’, fet que fa més difícil justificar un trencament unilateral del sistema.

En tot cas, ha insistit amb la legitimitat legal i democràtica de la consulta. ‘És impossible que algú em digui que la consulta no és constitucional. Serà la decisió política d’algú el que no la farà constitucional’, ha sentenciat després de situar el ‘trencament constitucional’ en la sentència de l’estat espanyolut que va fer el TC l’any 2010.

L’únic moment en què Miquel Roca s’ha mostrat indignat ha estat espanyol precisament quan s’ha referit a l’Alt Tribunal. En la resposta al PSC, que li havia demanat opinió sobre la declaració de sobirania que el Parlament va aprovar el passat mes de gener, Roca ha criticat amb duresa el TC: ‘no pot ser que declaracions polítiques tinguin un censor. I que sigui el TC no ho accepto’. Més irònicament també ha criticat que sigui el PP el partit que posi la Constitució com a mur a cap dels canvis proposats des de Catalunya: ‘Ara resulta que defensen la Constitució els que no la van votar. No té sentit i m’irrita’, ha confessat.

Per últim, l’exnúmero 2 de CiU en època de Jordi Pujol també ha reflexionat sobre la data i la pregunta de la consulta. Roca no considera tan rellevant el ‘quan’ i sí, en canvi, el ‘què’ i el ‘com’. ‘La pregunta és determinant’, ha subratllat. El Parlament serà, en aquest sentit, l’encarregat de redactar aquesta qüestió i també l’encarregat de decidir en quin moment considera que les negociacions amb l’estat espanyol no porten enlloc. ‘És el propi Parlament el que vol dialogar en el marc de la legalitat. Quan es constatarà que no hi ha voluntat per l’altra part. Quan vostès decideixin’, ha respost als diputats.

Pròximes compareixences i fixació del full de ruta
En acabar la compareixença de Miquel Roca, la presidenta del Parlament i de la comissió, Núria de Gispert, ha anunciat que les compareixences dels catedràtics de dret constitucional de la UAB Francesc de Carreras i Mercè Barceló se substanciaran el proper 29 d’octubre. A més, s’ha recalcat la necessitat que els diputats treballin en paral·lel a les compareixences per enllestir el mandat parlamentari que van rebre després del debat de política general: er una proposta de via legal, data i pregunta per a la consulta. Una qüestió que, segons s’ha explicat, podria estar a punt per elevar-se al ple a finals del mes de novembre.

L’informe del Govern sobre la deslleialtat institucional de l’Estat repassa les relacions Catalunya-Espanya i denuncia la negativa a negociar els traspassos pendents de l’Estatut

Barcelona | Actualitzada el 15/10/2013 14:49

El Govern ja té enllestit el memorial de greuges que repassa totes les deslleialtats institucionals de l’Estat envers Catalunya i que, segons l’executiu que lidera Artur Mas, suposen un cost de 9.375,7 milions d’euros. Aquest document l’ha presentat el conseller de la Presidència, Francesc Homs, i es pot resumir en deu claus.

1. «L’Estat no ha tingut cap voluntat de mostrar la plurinacionalitat i la diversitat lingüística que l’integra». Així denuncia el Govern el fet que l’executiu espanyol no ha desenvolupat ni afavorit cap normativa que permeti la presència del català en cap institució estatal ni internacional. També carrega contra el fet que el català no s’hagi equiparat al castellà a l’administració de Justícia.

2. «L’Estat fa una aposta inequívoca per Madrid en detriment de Barcelona com a centre cultural de referència». El Govern sosté que la cultura catalana ha patit un «progressiu abandonament» per part dels pressupostos generals de l’Estat.

3. «L’Estat duu a terme una contínua actuació invasiva pel que fa referència a les polítiques de benestar». L’executiu de Mas defensa que no es manté el «principi d’igualtat» i que, per tant, la Generalitat disposa de menys recursos per al desenvolupament de polítiques socials.

4. «L’Estat s’ha oposat a qualsevol voluntat de modificar per vies democràtiques i legals l’actual estatus polític de Catalunya». El Govern situa com a exemples la sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra l’Estatut i el recurs contra la declaració de sobirania que va aprovar el Parlament.

5. La paralització de les relacions bilaterals i la negativa a convocar la Comissió Bilateral Estat-Generalitat i altres comissions previstes per fer possible el desenvolupament de l’Estatut.

6. La negativa a negociar i aprovar els traspassos pendents de ser desenvolupats que queden definits en l’Estatut, així com la negativa a desenvolupar altres previsions d’aquest Estatut que el TC va considerar «legítimes».

7. L’elevat volum de recursos i conflictes de constitucionalitat que el Govern «s’ha vist obligat a presentar» per defensar la mateixa Constitució i el marc que se’n deriva.

8. L’impuls d’una bateria d’iniciatives legislatives «de signe clarament recentralitzador» i l’impuls d’una reforma administrativa que, «sota el pretext de l’eficiència», pretén «atribuir» a l’Estat competències o funcions «reservades» a la Generalitat.

9. «L’actual model de finançament no respecta el principi d’ordinalitat i situa Catalunya per sota de la mitjana en recursos per càpita», defensa el document. Catalunya passa de la tercera posició en termes de capacitat tributària a la desena en termes de recursos per càpita.

10. La deslleialtat de l’executiu espanyol també s’ha manifestat, segons el Govern, en el repartiment «injust» dels objectius de dèficit. Una distribució que ha penalitzat les administracions locals i autonòmiques, «principals prestadores dels serveis a les persones i garants del model d’estat del benestar».

16.10.2013

Que algú que fa periodisme escrigui contra la transparència pot semblar un sacrilegi. I pot ser que ho sigui i tot. Però de què serviria escriure sense sortir mai del camí assenyalat, sempre salvant les formes i fent bondat? No és pas que vagi contra tota mena de transparència. De fet, si fos per mi, tots els edificis públics tindrien parets de vidre, ja m’enteneu. Vull dir que aprofundiria la transparència en molts àmbits de la gestió pública. El problema és quan confonem opacitat amb confidencialitat o quan demanem als nostres governants que, amb una mà lligada a l’esquena, s’encarin a un enemic que les té totes dues deslligades i a més va armat. No sé si m’explico. Miraré de concretar-ho més.

Tots els governs del món tenen informes confidencials. Si els publiquessin farien perillar la seguretat, la capacitat d’aconseguir propòsits o d’encarar en condicions una negociació amb uns altres estats. Catalunya ha decidit d’emprendre el camí de l’autodeterminació i, segons els resultats electorals i les enquestes, sembla que hi ha un clam majoritari d’independència. Com s’ha dit manta vegada, l’estat espanyol s’oposarà a aquesta possibilitat amb totes les seves forces, que no són pas poques. Espanya té tots els aparells de l’estat –forces de seguretat, militars, tribunals, control econòmic, serveis d’intel·ligència, cos diplomàtic, etc.– al seu servei per a frenar l’anhel de llibertat de Catalunya. I els farà servir Déu sap com i amb quina força. L’estat espanyol té la capacitat d’actuar amb discreció i secretisme, mitjançant mecanismes confidencials. Fet que li dóna un avantatge absolut respecte de nosaltres. Estem disposats a guanyar? Sabem que guanyar vol dir també dominar l’art del poder?

Evidentment, quan defenso la necessitat de dotar el govern de la capacitat d’obrar amb confidencialitat, em refereixo a la protecció de l’interès majoritari d’exercir l’autodeterminació, un objectiu expressat a les urnes. Si cada informe que encarrega s’ha de fer públic, malament. En un combat d’estratègia com ho és aquest, ensenyar les cartes a l’adversari és abocar-se a la derrota. Com si en una partida d’escacs un dels dos contrincants tingués l’obligació d’anar avisant l’altre dels moviments que pensa fer en les pròximes jugades. Oi que s’entén què vull dir? Volem jugar o volem jugar i guanyar?

En posaré un exemple. Si el govern no vol incórrer en una greu irresponsabilitat, ha de preparar plans d’actuació per a determinades situacions que es poden desencadenar si el poble de Catalunya vota a favor de la independència. Cal tenir plans d’actuació en cas d’un sabotatge del sistema de telecomunicacions; cal tenir un pla seguretat que especifiqui quines posicions estratègiques hauran d’ocupar els mossos d’esquadra; cal tenir un pla d’actuació sobre la recaptació d’imposts i el sistema sancionador corresponent; cal preveure què passarà als aeroports i als ports; etc. Si tots aquests plans es fan públics deixen de tenir validesa instantàniament.

I encara vaig més enllà: cal que tots els diners –que són molt pocs– que destina el govern a garantir el compromís d’exercir l’autodeterminació siguin fiscalitzats públicament fins a l’últim cèntim? Tots els governs del món tenen allò que alguns anomenen fons reservat, que per l’experiència espanyola ens fa molta mala espina, però que ben utilitzat és una fórmula per a donar al govern un cert marge a l’hora de protegir els interessos de la població. El govern de la Generalitat no podria tenir una partida concreta per a executar allò que la majoria del poble de Catalunya ha votat? Tots els compromisos electorals, si s’acompleixen, són dotats d’una partida pressupostària. Per què no hauria de passar això mateix amb el procés d’autodeterminació si l’hem votat molt majoritàriament els ciutadans en unes eleccions? Per què tot allò que té relació amb la preparació de la consulta per a decidir el nostre futur s’ha de fer amb voluntarisme i sense recursos? Sincerament, no ho entenc. Si es tracta d’una decisió del poble de Catalunya!

En definitiva, que ens hem de començar a espolsar manies de poble perdedor que sempre demana permís per a tot. ‘Contra la transparència malentesa’, hauria de ser el titular, per a ser exactes. Estem massa acostumats a tenir-ho tot mastegadet. Si un periodista o un mitjà vol tenir accés a informació reservada, s’ho ha de guanyar fent investigació, com a qualsevol estat del món. Aquí esperem que la pengin a la web del govern o, a tot estirar, que ens la filtrin poques hores abans de ser penjada. Això sí, després vinga a penjar-se medalles. Que és incorrecta aquesta reflexió? Potser sí, però amb correcció i prou no guanyarem mai. I ja començava a estar fart de tenir opinions reservades i he optat per la transparència.

Per acabar, avui recomano la peça ‘Tinc una bèstia dintre meu’, del disc ‘Oh My Love‘ de Quimi Portet. Cal parar especial atenció a les estrofes següents:

‘Si hi ha un conflicte i vols guanyar, l’altre bàndol has de destruir; noi, no siguis cagamiques que has de ser menys pacifista que no ho és ton enemic.

Tinc una bèstia a dintre meu que malda i lluita per sortir; tinc una bèstia a dintre meu i ho juro per Déu: no hi ha lleis per a mi.’

Entrevista al conductor d’Almenara condemnat a sis mesos de presó per haver-se negat a parlar en espanyol a la guàrdia civil

Va ser retingut i humiliat durant més de tres hores en un control rutinari de la guàrdia civil per haver-se negat a parlar en espanyol. Els agents el van denunciar per desobediència a l’autoritat, però el jutge el va absoldre i li va donar la raó. Mesos després, l’audiència de Castelló va revocar la sentència a petició de la fiscalia i ara Carles Mateu Blay, d’Almenara, ha estat condemnat a sis mesos de presó i a la retirada del carnet d’un any i un dia. Per una altra banda, la denúncia que Mateu va presentar contra la guàrdia civil per denúncies falses ha estat finalment arxivada i, per tant, els agents que van retenir-lo no seran jutjats.

En aquesta entrevista, Blay descriu la perplexitat amb què ha viscut els fets i assegura que és una sentència política: ‘surrealisme pur i repressió pura’. ‘Potser simplement es tractava d’agafar un xicó com jo com a cap de turc per a poder dir davant de la gent: poble valencià, açò és el que us pot passar’, diu, convençut que l’auge de l’independentisme hi té alguna cosa a veure. Es declara emocionat per les mostres de suport rebudes, que han arribat a la Comissió Europea, al congrés espanyol i als ajuntaments. I no amaga que ara, abans no li retirin el carnet, condueix normalment però amb por. Així i tot, assegura que tornaria a actuar de la mateixa manera.

—Heu estat condemnat, però havíeu estat absolt. Què ha passat? —Jo vaig a judici i el jutge m’absol de les acusacions de desobediència a l’autoritat. La sorpresa surrealista ve quan em truca l’advocat i em diu: ‘Mateu, agafa’t a la cadira.’ I m’explica que l’audiència de Castelló ha revocat la sentència a petició de la fiscalia i que ara he estat condemnat a sis mesos de presó i a un any i un dia sense carnet. Em quede de pedra.

—El cas ha arribat a la Comissió Europea, al congrés espanyol, als ajuntaments; hi ha hagut concentracions, piulades massives… Com viviu el suport social i polític que heu rebut? —Imagineu-vos per un segon que jo no tingués el suport que tinc al carrer, al poble, a la xarxa, ni el suport polític. Jo no sé com estaria sense aquesta força al darrere. El suport és emocionant i he d’agrair públicament l’ajuda a tothom que s’hi ha implicat. El meu cas és surrealisme pur, repressió pura. Ni jo no m’ho crec. I per això no puc fer res més que agrair a tothom la companyia i les ganes d’ajudar-me. El suport el note al bar, a les botigues… A banda, a la concentració d’Almenara hi havia molta gent que jo no coneixia, gent de la Marina, de la Plana Alta i de molts pobles, que s’aprovaven a saludar-me. És emocionant. M’hauria agradat que l’Ajuntament d’Almenara, que és socialista, m’hagués donat suport, cosa que ara com ara no ha succeït.

—Creieu que hi pot haver un rerefons polític en aquesta segona sentència condemnatòria? —No ho puc saber del cert, però jo crec que sí. Si no, no m’ho explique. Jo ara sóc militant d’Esquerra Republicana i l’audiència de Castelló ja sabem que és molt polititzada. I possiblement la cosa va per ací. O potser simplement es tractava d’agafar un xicó com jo com a cap de turc per a poder dir davant de la gent: ‘Poble valencià, açò és el que us pot passar.’ Entenc que és així.

—Pot tenir-hi res a veure el procés independentista que viu el Principat? —Jo crec que, directament, sí. Jo ho veig així. La política de la por s’aplica al País Valencià. I tant! El dia de la Via Catalana n’és un exemple. Jo era a Vinaròs. Els polítics valencians van estar fins a l’últim moment discutint si es prohibia, si no, de quina manera, etc. Sí, crec que hi ha una vinculació directa entre la meua sentència i el procés català. De fet, supose que al País Valencià patirem repressió.

—Com us sentiu quan veieu que als feixistes que van assaltar la seu de la Generalitat a Madrid per la Diada els posen una multa de tres-cents euros i a vós sis mesos de presó per haver parlat català? —Em sent en un món de repressió cap a una llengua i cap a una identitat. Com pot algú assaltar un lloc amb gasos lacrimògens i rebre una multa, i una altra persona, pel fet de parlar la seua llengua, a la seua terra, sis mesos de presó, i un any i un dia sense carnet? És que no ho entenc. I m’adone que la gent que em dóna suport tampoc no ho entén. I tots anem a parar al mateix lloc: repressió. És que és tan difícil de ficar-t’ho al cap! A veure: parle la meua llengua, del meus pares i avis, dels meus avantpassats, i m’han condemnat per això. Tu hi trobes explicació? Jo no! No puc entendre-ho.

—Jurídicament teniu cap opció de tornar a ser absolt? —Com deia, el suport social és enorme, i per això em mantinc amb forces. Hi ha una batalla social, per la dignitat, que la sent en part guanyada. Ara, legalment he estat condemnat. I no sembla que s’hi puga fer gran cosa, segons que em diuen els advocats.

—Conduïu amb més por, ara? —De fet, i no sóc l’únic, quan amb la moto passe de Vinaròs a Alcanar agafe aire. Quan veus la guàrdia civil, com et sents? Sents una mena de temor. Portant-ho tot en regla, tens la sensació que hi ha alguna cosa que et falla. La llengua potser? No ho sé. Què deu ser? I una vegada has passat Alcanar, et trobes els mossos, que et poden denunciar perquè vas a tres-cents per hora, perquè vas borratxo, però pel fet de parlar la llengua tens una tranquil·litat total. A mi encara no m’han retirat el carnet i tots els meus amics saben que ara vaig amb temor, perquè tenint-ho tot en regla sempre hi haurà alguna cosa que per a ells no estarà en regla. Ho tinc molt clar.

—Tornaríeu a actuar de la mateixa manera? —Sí. Si em parlen d’aquesta manera ofensiva, amenaçant, tornaria a plantar-me i no canviaria de llengua. Amb educació es va a tot arreu.