«Carta a un amigo español..» (324)

Dijous, 24.10.2013. 20:41 h

…que siempre me dice que Cataluña vive del dinero que le deja el Gobierno de España

A ver como te lo explico para que me entiendas bien… Fíjate, cada año en Cataluña se recaudan 32.000 millones de €. Hasta aquí me sigues, ¿no?… vale. De esos, vuelven menos de la mitad… fácil. Y resulta que, con lo que queda, Cataluña no puede pagar los servicios sociales que querría. Y no estamos hablando de colegios de los de ir de uniforme, ni hospitales a lo Berverly Hills… simplemente equipamientos equiparables (perdón por la cacofonía) a los que se ofrecen en Madrid, Navarra o el País Vasco, a las que llamamos «comunidades ricas» (como a Catalunya, ciertamente); pero también como, por ejemplo, en Extremadura que, aportando mucho menos al Estado (y hablo per cápita), recibe mucho más (también por persona). Y aquí me permitirás, amigo, un inciso… ¿pero no éramos iguales?

Eso es lo que se viene a denominar déficit fiscal. Como el Gobierno español no DEVUELVE parte de lo que Cataluña HA RECAUDADO y NECESITA, España deja a Cataluña dinero ¡A CRÉDITO! (y aquí, una nota aclaratoria que se me antoja más que importante: yo no tengo nada contra España; mi madre, de hecho, es andaluza – nacida en Almería – y la familia de mi padre, a partir de sus abuelos, son de Aragón y Valencia… vamos, que soy un charnego por los cuatro costados o, como le gusta decir a mi amiga Eulàlia Benítez, andulán, o cataluz, tanto da…)

Pero volvamos al «meollo» del asunto, porque lo que me importa es que lo entiendas bien: Imagínate que tu escalera de vecinos necesita dinero para obras, porque hay rincones donde falta una mano de pintura, luces nuevas… en fin, lo normal. Se presenta en tu casa el Presidente y te pide un esfuerzo «extra»: que si tu piso es más grande, que si es un ático dúplex a tutiplén, que si el coeficiente, que si el bien común de la vecindad… en fin, te toca pagar una derrama de 1.000 euros cada mes. Pero te dice: No te preocupes, a medida que los demás vecinos mejoren sus pisos y éstos se revaloricen, irás pagando menos… piensa que es un esfuerzo puntual, y que te lo agradezco muchísimo.

Empiezan las obras y el dinero va a lo más importante: goteras, pisos sin luz, humedades, ascensor… pero al dichoso ático NUNCA llegan las obras. Un día te das un garbeo por la escalera y ves que todo está muy bonito: luces nuevas, estucado veneciano, pasamanos de madera noble… pero al ático no llega el ascensor, las luces se han fundido, hay goteras del tejado… en fin, un desastre. Y tú, en tu derecho (o eso entiendes), vas y reclamas al Presidente que haga algo en tu piso, que ya no puedes aguantar más, que se te ha inundado el recibidor varias veces, que de noche tienes que encender el mechero para ver la cerradura de la puerta, que sigues pagando los 1.000€… y va y te dice: Como no hay otro vecino en tu rellano, hemos acordado que te lo tendrás que pagar tú. Sin embargo, y para que veas que te trato con justicia, te puedo hacer un préstamo del fondo de la Comunidad. Eso sí, como tal, tendrá que ser con intereses…

Y, al final, no te queda otra opción que irte del edificio.

Resumiendo: España PRESTA a Catalunya una pequeña parte del dinero que le DEBE… ¿Repetimos? parte del dinero que le DEBE… Y, por si crees que soy un «puto polaco independentista» (me han llamado cosas peores), debes saber que el Déficit Fiscal de Catalunya está publicado en concepto de BALANZAS FISCALES en el BOE, y reconocido por el propio Estado Español (bien, lo hicieron una vez y, al ver que la verdad se mostraba obstinada y cristalina, no lo han vuelto a hacer, aunque por Ley (¿te suena la palabra?), debería hacerse anualmente.

Y por todo ello, cuando quieras saber quién DEBE a quién, quién PAGA a quién y quien le TOMA EL PELO a quién, debes ir a las fuentes oficiales, a los números fríos y despiadados (pero certeros), y no dejarte engañar por aquellos que quieren que tú y yo dejemos de ser amigos porque, aunque un día tú sigas siendo español y yo ya no, seguiremos siendo amigos. Por mi parte, yo encantado… ¿y tú?

Cartas | 13/10/2013 – 04:18h | Última actualización: 13/10/2013 – 18:43h

JUAN DIEGO

Valdemoro (Madrid)

Como madrileño he llegado a la conclusión de que soy independentista catalán. No entiendo al Gobierno de España. No entiendo cómo puede tener a una comunidad de siete millones y medio de personas así. Una comunidad que tiene tres idiomas oficiales. Que es referente en muchos campos y que ha sido motor de España desde antes de la democracia. Que no sólo ha sido puerta de entrada de importaciones, inversiones y turismo, que es puerta de entrada de cultura, modernidad y respeto. No se le puede decir a un pueblo que no use su idioma para educar a sus hijos. No pretendas que se queden inmóviles amenazándoles con qué les pasará si nos abandonan. No es dinero lo que perdemos. Perdemos siete millones y medio de habitantes, cultura, gente muy importante y preparada en muchos campos, empresas internacionales y nacionales, industria, prestigio, calidad como país y democracia.

Al motor de España durante décadas se le cuida y se le mantiene, se invierte para que siga siendo competitivo. No se le gripa una y otra vez esperando que dé el 300% para que otras comunidades que nunca han funcionado o que tienen un concierto económico especial se permitan dar ayudas y subvenciones que Catalunya ya no puede. ¿Qué solidaridad es esa? Y la respuesta desde hace años es no. No a todo, a sentarse a hablar, a una mejora de financiación, a una redistribución mejor de la solidaridad y ahora a una consulta. No soy catalán, soy madrileño, y me entristece decir que les entiendo, que para seguir así, es mejor que sigan solos. Yo tampoco quiero estar donde no se me aprecia.

21/09/2013

«La llavor plantada a Catalunya fa més de cent anys i que continua germinant avui: ho vam fer tot i ens ho van fotre tot»

L’altre dia Javier Cercas ens va comparar amb un semàfor. Com que el seu article semblava una crida, a demanar idees, perquè no se li encenia la bombeta per a una propera novel·la, li’n dono alguna. Ep, i gratis.

El 1903 14 dependents de comerç funden el CADCI (Centre Autonomista de Dependents de Comerç i Indústria). És la revolució dels “saltataulells”: la central nuclear dels professionals del comerç i la indústria per un nou món. Laboratori d’emprenedoria, formació, cultura i xalet gran del catalanisme d’avantguarda. Com va escriure Alexandre Galí, pedagog, i un dels homes de la Mancomunitat, “Un dels factors decisius que fan néixer el Centre era el radicalisme lerrouxista d’origen i tendències netament anticatalanes perquè aglutinava tot el murcianisme de Catalunya i totes les supervivències d’esquerranisme amorf, contribuïa a obligar als catalans a declarar-se i estrènyer els seus rengles contra l’enèmic”. La dada és important perquè la resposta del CADCI és lluitar contra aquesta ignorància i és la primera entitat que integra als vinguts de fora amb classes de català. Èxit total. El CADCI fa de tot: campanya per demanar el tancament de les botigues a les vuit del vespre i evitar les jornades de més de dotze hores; millora de sous, jubilació, vacances…; consultori jurídic; crea les Escoles Mercantils Catalanes; la Secció Permanent de Socors Mutus, per socórrer als associats –i la seva família- en casos de malaltia, atur, invalidesa; té seccions de propaganda; mutualisme; esports; organització i treball; la cooperativa del consum; esports (des de l’excursionisme, a l’esquí, passant pel futbol, la vela, boxa, esgrima, patinatge, gimnàstica..); ensenyament (idiomes: anglès, alemany, francès, italià, esperanto; fotografia, taquigrafia…); la primera xarxa de networking català amb delegacions als cinc continents (Manila, Hamburg, Buenos Aires, Ginebra, Zuric, Colònia, Paraguai, Lima, Alger, Rio de Janeiro…. i té una comissió només per fomentar el comerç entre Catalunya i Àsia i Àfrica); una biblioteca i hemeroteca amb diaris de tot el món….

Arriba a tenir més del vint mil socis: El CADCI aplega el catalanisme de tots els partits (d’esquerra a dreta, passant per baix i continuant per dalt): Francesc Cambó dóna classes de màrqueting i quan surt entre un altre professor a les antípodes ideològiques: Andreu Nin per donar classes de comerç. El CADCI crea el Comitè d’ajuda als Voluntaris Catalans que lluiten a la Primera guerra Mundial; és la primera entitat que comença a commemorar l’11 de setembre; la seva seu veurà signar el primer pacte GALEUSCA…. I la Dictadura de Primo de Rivera empresona la direcció, persegueix els socis, i posa una nova junta de sicaris del Sindicato Libre; el 1932 organitza una manifestació a favor de l’Estatut amb més de dues-centes mil persones; el 6 d’octubre l’exèrcit espanyol bombardejarà la seu del CADCI i moriran Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina, els soldats saquegen les dependències, el centre es clausura i els seus dirigents els empresonen.

El 26 de gener de 1939 l’exèrcit feixista s’apropia de l’edifici del CADCI i tots els seus béns. Tot l’arxiu (el més nombrós d’una entitat catalana) va a Salamanca. El 2013 el CADCI fa 110 anys. Avui, més de setanta anys després el seu històric edifici de la Rambla de Santa Mònica, 10 (primer en mans de la Falange, després passa al Ministeri de l’exèrcit i, en democràcia al Ministeri de Treball, i avui és la seu actual del sindicat UGT, usufructuària de l’edifici) encara no s’ha retornat als socis que el reclamen legalment des de fa més de trenta anys.

Aquesta és la llavor plantada a Catalunya fa més de cent anys i que continua germinant avui: ho vam fer tot i ens ho van fotre tot. L’esperit del CADCI, és l’esperit d’aquest país, aquest és el “totalitarismo soft” que denuncia Cercas; aquest és el poble que no té dret a decidir perquè és “un engaño urdido por una minoría para imponer su voluntad a la mayoría”. Com veiem Cercas està en contra de tot això (com que el vull imitar com a articulista uso la seva mateixa demagògia): de la integració dels immigrants amb el català; de les millores socials i la formació dels treballadors; del país al món; de l’expansió comercial; de l’heteregoneïtat política; de retornar una propietat legal robada per les armes…. Vaja, el que volen la majoria de catalans que volen poder decidir. Com defensa en el seu article ell no es creu tot això perquè som una de les seves criatures de ficció. Per això ell i la seva família van venir d’Extremadura a Girona, el país del totalitarisme soft, i per això s’ha convertit en un escriptor d’èxit.

Evidentment Cercas no escriurà sobre el CADCI. Només faltaria: ha d’escriure el que vulgui. Però el que té nassos a mode metàforic (i ara obviant la vàlua de la novel·la i de l’escriptor) és que el seu Soldados de Salamina, una ficció amb sal de realitat, sobre com li perdona la vida un soldat republicà a Rafael Sánchez Mazas, l’ideòleg de la Falange, acabi sent una ficció que domina la ideologia espanyola del buenrollismo-entre-hermanos-federalizados-narcotizados i que, en canvi, la realitat, el CADCI, l’esperit català, acabi ofegat, condemnat, arraconat, insultat, apallissat, i ignorat pels que ens diuen que som una ficció. És així: l’article de Cercas és més ficció que realitat i ens vol fer passar a nosaltres per ficció i a ell per realitat. Coneguda la història que he explicat, Cercas, no és que tinguem dret a decidir, és que el que tenim dret és a existir: perquè morir a la ficció és una cosa i a la realitat una de ben diferent.