Jornada CLXIV del setge. Dijous. Avui el poble de Sant Martí Sarroca ha dit finalment prou a les exaccions de guerra dels borbònics, que anomenen quinzenades; s’han negat a anar a pagar a Vilafranca i el comandant militar de la plaça hi ha enviat 150 granaders per recaptar-les a punta de baioneta. Al crit de Via fora s’han convocat els vilatans i els han parat una emboscada abans d’arribar. Han perseguit els granaders a tir de trabuc fins a abatre’ls sense pietat. N’han tornat ben pocs a Vilafranca. La gent diu que en té prou d’espoli. Al Pla de Barcelona han continuat les incursions dels nostres fusellers contra el cordó de l’enemic, apropant-se tant com han pogut, fent foc a ben poca distància sobre les seves trinxeres. Com el dia abans, els borbònics han intentat la seva des de la Casa d’en Navarro, recolzats en el foc de les seves bateries. Els hem rebutjat com ahir, amb l’ajut de l’artilleria del Castell de Montjuïc. Han arribat a la plaça avui 4 desertors. La Novena de Guerra ha ordenat el pagament de cinc mil lliures a Sever Marc, perquè els dediqui a despeses de fortificació. Ha fet també comissió als consellers i altres sis persones que estudiïn de quina manera es pot fer front a la despesa de guerra, demanant préstecs per a la defensa.
.jpg)
Casa d’en Navarro
Font: http://www.diaridesetge.cat
La 9a de Guerra destina 6000 lliures de despesa a les fortificacions.
Via fora lladres!! L’exèrcit invasor tenia un alt cost econòmic que es va voler fer pagar, amb exorbitants impostos, a les poblacions catalanes dominades, una població civil vexada i maltractada per Felip V.
Al marge d’algunes protestes individuals i incidents menors documentats en els primers dies del repartiment de les quinzenades, la revolta popular contra la nova fiscalitat s’inicià el 4 de gener de 1714 a la petita població de Sant Martí Sarroca, propera a Vilafranca del Penedès, on els pagesos s’havien negat a pagar les contribucions abusives imposades per José Patiño. El ministre filipista Jean Orry havia imposat a la vegueria de Vilafranca una contribució de 17.500 pesos, cap localitat del Penedès va comparèixer a satisfer la seva part.
Amb la intenció d’intimidar els habitants i aplicar represàlies contra els morosos, el comandant militar de Vilafranca ordenà el trasllat a la població d’un destacament de 150 granaders impostos, com a mesura de força per obligar al pagament de les contribucions endarrerides, ja que els vilatans de Sant Martí Sarroca no baixaven a pagar. Aquests van ser rebuts amb el crit de «Via fora lladres” i els vilatans, cansats del tracte de les tropes borbòniques, els treballs forçats, i les contribucions, van atacar el destacament borbònic esdevenint un tiroteig molt viu que els va obligar a recular i deixar moltes baixes.
Així, en adonar-se els habitants de la proximitat de les tropes borbòniques, els van preparar una emboscada a les envistes de la població, en el transcurs de la qual es van produir un nombre considerable de morts i ferits entre els soldats, mentre que la resta de la tropa aconseguí retirar-se en desbandada de l’escenari de l’atac i refugiar-se a Vilafranca.
D’aquesta hostilitat dels vilatans de la comarca els borbònics en culparen l’antic Veguer de Vilafranca, N’Antoni Gil de Frederich.
El castell de Sant Martí Sarroca va tornar a tenir ús militar i va ser un dels darrers nuclis de resistència, va resistir sota domini austriacista fins al 18 de setembre de 1714, una setmana després que Barcelona, quan va capitular juntament amb el castell de Cardona.
El que crida veritablement l’atenció d’aquesta protesta antifiscal és que no va quedar circumscrita a alguns casos localitzats i irrellevants, sinó que en l’espai de poc temps va adquirir una enorme difusió arreu de Catalunya. Efectivament, en els dies i les setmanes següents aquest primer episodi de revolta popular es va anar difonent per tot el territori, des de zones properes a l’esclat d’aquesta primera mostra de descontentament, com ara Sant Quintí de Mediona, Castellví de Rosanes, Corbera de Llobregat, la Pobla de Claramunt, etc., fins a poblacions de la Catalunya central allunyades del focus primitiu de la revolta, com per exemple Caldes de Montbui, Balsareny, Sallent, Arbúcies, Oristà, Viladrau, Prats de Lluçanès, Sant Hilari Sacalm, etc. La ràpida difusió de la protesta sembla un indici inqüestionable de la situació límit -de misèria i violència extrema- que patia bona part de la població catalana de l’època, fins al punt que no tenia inconvenient a protestar contra la fiscalitat confiscatòria que li era imposada, malgrat la previsible resposta repressiva de les autoritats borbòniques.
Olga Hiraldo i Martí
Font consultada: Josep Maria Torras i Ribé. Felip V contra Catalunya. Testimonis d’una repressió sistemàtica. Rafael Dalmau, 2005.
