Bon dia,
Avui dedico el primer dels fantàstics articles, l’article de la Marta Rojals, que m’ha fet arribar el company dels GOAL, en Carles Cosialls, a alguns dels meus amics espanyols, i, també, a algun català i fins i tot podria ser que a algun familiar.
És bo sentir tots els arguments alhora de decidir o de fer-se una idea abans de «sentenciar» sobre quelcom tan i tan transcendent que ens afectarà a tots. De ben segur que més d’un de vosaltres us heu trobat amb aquesta resposta de no voler escoltar o de dir que no els interessa, i és que en el fons sol ser reflex d’incomoditat o molèstia, molts cops per la pròpia contradicció interna que suposa.
Com a segon plat tenim un fantàstic article d’en Victor Alexandre, que ens revel·la i desemmascara la total contradicció del PSC actual. Posició què, en la meva opinió, respon a una Operació d’Estat (com el seu dia es va fer amb Alejandro Lerroux, que cobrava del «Ministeri de l’Interior» de l’època), on en Pere Navarro, el propi PSC i companyia, etc, són Cooperadors Necessaris, però que tot plegat respon al Full de Ruta contra la Independència que sembla haver encetat el Regne d’Espanya.
Salut i Vista
Marta Rojals
21.01.2014
No t’escolto, nananà
Sabeu aquell gest infantil de cantar amb les orelles tapades mentre algú t’intenta enraonar? Doncs sembla que molts tertulians unionistes fan això. I no em refereixo als despistats dels mitjans d’Espanya, que encara van per la pantalla del ‘órdago de Mas’, sinó als de casa nostra que, podent estar al cas de la situació, prefereixen cantar ‘nananà’ i recrear-se en les pròpies recreacions.
Per exemple, segur que ens sona la cantarella: ‘Els independentistes van dient que, amb la independència, Catalunya serà una Arcàdia feliç.’ O aquesta altra, lligant amb l’anterior: ‘Els independentistes us penseu que la independència serà una cosa fàcil, que un matí us llevareu independents i que a partir d’aleshores tot serà meravellós.’ Exacte, són cançons que sentim cada dia, però només per part dels unionistes creadors d’opinió. Perquè els ‘indepes’, no és per presumir, sí que ens els escoltem a ells. Potser massa i tot.
De la mateixa manera, tampoc no els surt gens malament la jugada d’imposar quins arguments ens han d’espantar perquè sí, perquè ells n’estableixen les connotacions negatives: ‘Us faran fora de la Unió Europeaaa’, ‘Us volen colar una DUIIII’, i aaapa, tots els tertulians pro-independència corrent a apagar un incendi fictici amb tota la càrrega argumental –que no, que segur que ens hi voldran; que no, que segur que hi haurà consulta–, mentre els altres es llimen les ungles i nananà.
Entre els qui paren la trampa i els qui hi cauen, així és com els indecisos aprenen a tenir por: por d’això de la independència que els farà uns desgraciats, perquè els tertulians sobiranistes els insisteixen que no seran pas més feliços; por de les dificultats, perquè els remarquen que no serà gens fàcil; por de no ser a Europa (per on queia Islàndia?), perquè s’obstinen que no ens n’han de fer fora; por que els polítics mentiders perpetrin aquesta cosa tan ETA que es veu que és una DUI, perquè nananà nananà. Un ‘gallifant’ per als tertulians del no.
Tant se val què se’ns inventin, perquè el tertulià ‘indepe’ es veu que no necessita cap veritat perquè se li dispari automàticament la molla de la pedagogia. Ai, la pedagogia! Serem independents que encara anirem donant explicacions i excusant-nos per l’atreviment. Però això ja ho tenim, i tampoc no ho canviarem d’avui per demà. En canvi, als qui només s’escolten a ells mateixos, com que es retroalimenten amb un argumentari fet a mida, sempre els resulta fàcil de rebatre la realitat que s’han creat. El dia que aprenguem a desmuntar-los la trampa, el món de la tertúlia hi perdrà molt: els sords passaran a muts. Mentrestant, però, dos ‘gallifants’ per als tertulians del no.
Opinió. Víctor Alexandre
21/01/2014
Dictadors progressistes de Catalunya
«Segons el partit del senyor Lucena, Catalunya no sols no té dret a decidir, sinó que tampoc no té dret a fer propostes»
Com feien Tony Curtis i Burt Lancaster a “L’últim de la llista”, de John Huston, els diputats del PSOE de Catalunya, amb tres excepcions, es van treure públicament la màscara el 16 de gener passat. Era la màscara que durant una bona colla d’anys els havia permès de fer-se passar per allò que no eren gràcies a la letargia en què els tres segles de sotmetiment havien sumit el país. La societat estava tan estabornida que no els costava gens de presentar-se com a defensors del dret a l’autodeterminació dels pobles. Vegem què deia el Partit Socialista el 13 d’octubre de 1974:
• “Reconeixement del dret d’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques. La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol parteix indefectiblement del ple reconeixement del seu dret a l’autodeterminació, que comporta la facultat de cada nacionalitat per determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta dels pobles que integren l’Estat espanyol.”
I vegem què deia el 14 de desembre de 2013:
• “No estem ni estarem mai a favor del dret a l’autodeterminació. El dret a l’autodeterminació no existeix.”
Hom es preguntarà si és pot ser tan fals. Doncs sí. I tant, que sí! Cal tenir en compte que estem parlant del Partit Socialista, un partit que, en fer pinya amb la ultradreta nacionalista espanyola –PP i Ciudadanos– contra els drets nacionals del seu país, s’ha posat en evidència davant de tot el món. Fixem-nos què deia Pere Navarro el 16 de novembre de 2013:
Hom es preguntarà si és pot ser tan fals. Doncs sí. I tant, que sí! Cal tenir en compte que estem parlant del Partit Socialista, un partit que, en fer pinya amb la ultradreta nacionalista espanyola –PP i Ciudadanos– contra els drets nacionals del seu país, s’ha posat en evidència davant de tot el món. Fixem-nos què deia Pere Navarro el 16 de novembre de 2013:
• “La nostra proposta és clara. Volem una consulta legal i acordada amb l’Estat”.
I tot just dos mesos després, el 16 de gener de 2014, el seu partit votava en contra de la proposta del Parlament de Catalunya de fer una consulta legal i acordada amb l’Estat espanyol. Maurici Lucena, portaveu del partit, ho justificava en aquests termes: “Han fet el contrari que els governs d’Escòcia i el Regne Unit i ara pretenen que el Govern espanyol ho accepti”. Volia dir que abans de fer la petició formal, Catalunya hauria d’haver demanat permís a Madrid per fer la proposta. Segons el partit del senyor Lucena, Catalunya no sols no té dret a decidir, sinó que tampoc no té dret a fer propostes. En cas que en vulgui fer una, primer ha de demanar permís a Madrid. Permís per proposar, se’n diu. Lucena, per cert, també diu això: “Els socialistes volem una Catalunya amb el màxim nivell d’autogovern”. Déu n’hi do. La llum i el transport públic s’han apujat, però la mentida i el cinisme sembla que es mantenen a bon preu.
Tanmateix, allò que no diu Lucena és que l’acord entre el Regne Unit i Escòcia no és comparable amb el procés català per quatre raons bàsiques: una, el Regne Unit és una democràcia consolidada mentre que Espanya és una democràcia totalitària; dues, el Regne Unit reconeix que Escòcia és una nació d’Europa mentre que Espanya diu que la nació catalana no existeix; tres, el Regne Unit i Escòcia es posen d’acord en la celebració del referèndum d’aquesta última perquè tant els conservadors com els laboristes li admeten el dret a autodeterminar-se; i quatre, Catalunya no ha pogut acordar res amb Espanya perquè el Partit Popular i el Partit Socialista neguen el dret a l’autodeterminació de Catalunya i el dret dels catalans a votar. I la prova és que el mateix senyor Lucena ja avança que la contestació que el seu partit i el PP donaran des del Congrés espanyol a la proposta del Parlament català serà un “NO” ben sonor.
I si hi afegim el comportament dictatorial de la cúpula socialista amb els militants que han gosat votar d’acord amb la seva consciència en un tema capital com el dret de decidir del país, és a dir, desobeint la imposició de votar-hi en contra, el que hi trobem és l’autèntica personalitat del PSOE de Catalunya. La seva “democràcia interna” consisteix en això: no és democràtic voler votar, si una majoria ho prohibeix. És la dialèctica del dictador, que se serveix de la democràcia per imposar el seu dictat. Però que ningú no pensi que es tracta de dictadors conservadors. En absolut. Ells són els dictadors progressistes de Catalunya.
Sergi Alcon i Gibert
