Bon dia,
Avui el nostre Recull fa un interessant contrast. Es tracta de comparar l’article d’en Pere Cardús d’avui al Vilaweb, i la editorial del seu cap, en Vicent Partal, al mateix digital.
D’entrada us dic que no sóc neutral, sino que per primer cop, que jo recordi, veig que el Vicent està equivocat i crec que resta més apartat del que humilment penso que és la diagnosi més encertada. En Vicent veu una esperança, una oportunitat, amb la dimissió d’en Navarro. Jo veig tot el contrari, sospites que tot enquadra en una més que possible Operació d’Estat, encara que en alguns punts pugui ser «casual», la dimissió de Navarro serà utilitzada per debilitar el procés, donant encara més relleu a l’espanyolisme del PSOE dintre del PSC i per tant augmentant, si cap, la sobordinació total d’aquest darrer.
Respecte a la possible proposta que vingui de l’Estat, no crec pas que en vingui cap de real i garantida, en la línea que defensa el propi Duran per exemple: 1.reconeixement de la Nació Catalana amb certa representació internacional -Seleccions Esportives x exemple-. 2. algun tipus de Concert Econòmic. i 3. Blindatge de competències en Cultura, Llengua, Educació i Mitjans de Comunicació.
Tan sols veig una proposta falsa que només serà fum. No descarteu, per tant, coses com que el nou rei, Felip VI de Borbó, parli quelcom en català a la seva proclamació per «entendrir-nos», com deia ahir la Presidenta de l’ANC Carme Forcadell, i coses per l’estil. Tot plegat foc d’encenalls, tal com diu en Pere Cardús de manera molt gràfica en aquest paràgraf del seu magnífic article:
«Potser al final de tots aquests moviments de l’antic règim no hi haurà cap oferta. Potser tan sols canviaran els jugadors per posar-n’hi de nous amb la bateria carregada i tota l’energia disponible per a escometre encara més fort contra nosaltres. Però també pot passar que, en tornant de vacances, ens hagin preparat un castell de focs amb promeses de reformes i blindatges i que alguns dels qui viatjaven al nostre tren decideixin de baixar-ne, ben convençuts.»
Així què, no caiguem en paranys Catalans/nes! ara toca INDEPENDÈNCIA SENSE MATITZOS!, després tots els acords que calguin i convinguin, sempre i quan els aprovem, però per sempre més d’igual a igual!!!, tal i com acaba l’article en Pere hem de tenir molt clar l’objectiu!:
«Objectiu: la llibertat. Eugeni Xammar ho va resumir perfectament: ‘Amb república o sense república, Espanya és Espanya; sense llibertat, Catalunya no és Catalunya.'»
Salut i Fem Via!
Pere Cardús
12.06.2014
No subestimem el poder de l’antic règim
‘No caus perquè siguis feble, sinó perquè et penses que ets fort’, diu un proverbi jueu que trobo molt adient per a la situació actual. L’antic règim es mou coordinadament des de fa unes quantes setmanes. El rei Juan Carlos abdica; Rubalcaba plega; Duran diu que ho farà; Navarro ho va anunciar ahir. Podem pensar, confiats, que el fracàs de la tercera via mena els dirigents a apartar-se. Però subestimar el poder de l’adversari és el primer pas cap a la derrota. No sé si els moviments que veiem aquests dies arriben a temps de frenar el procés o si fan salat. No sé si l’encerten i poden obrir una bretxa entre els favorables del dret de decidir o si ens faran anar més cohesionats cap al 9-N. Però em sembla més intel·ligent de desconfiar de la jugada de l’unionisme que no pas de riure i pensar que s’esfondren.
Estem preparats, tenim arguments i el teixit social és ferm i amb una capacitat de mobilització impressionant. Però també ens havíem acostumat a avançar per absència de contrincant. Vull dir que l’unionisme no havia mogut peça i no havia activat un discurs de la tercera via que reeixís a dividir el sobiranisme. Recordo que a principi d’any pensàvem en ICV i Duran –compto que Unió vol la sobirania plena de Catalunya– com a actius al costat del procés d’independència, perquè no hi havia oferta. Què faran si l’estat mou fitxa en aquest sentit? Potser al final de tots aquests moviments de l’antic règim no hi haurà cap oferta. Potser tan sols canviaran els jugadors per posar-n’hi de nous amb la bateria carregada i tota l’energia disponible per a escometre encara més fort contra nosaltres. Però també pot passar que, en tornant de vacances, ens hagin preparat un castell de focs amb promeses de reformes i blindatges i que alguns dels qui viatjaven al nostre tren decideixin de baixar-ne, ben convençuts.
Tenim majoria. Totes les enquestes serioses indiquen una majoria independentista. I sembla més lògic i racional que pugui créixer el bloc independentista que no l’unionista. Però, com deia més amunt, ells encara no havien començat a jugar. El periodista Francesc-Marc Álvaro va definir l’abdicació del rei espanyol com la primera jugada intel·ligent que feia l’estat contra el procés. Exactament això vaig pensar aquell dilluns a primera hora, quan va començar a córrer que l’anunci de Rajoy seria allò que va ser.
No vull ser derrotista. No ho sóc gens. Ni tampoc alarmista. Però em sembla que farem santament de no pensar, bo i refiats, que tots aquests canvis arriben tard i que ja no són a temps de canviar res. D’entrada, tinc la impressió que la jugada és un entrebanc per a la consulta. Espero que no aconsegueixin el propòsit, però caldrà encara més unitat i més fermesa en el bloc sobiranista. Ara podem perdre pistonada en un debat inútil sobre la república i la monarquia espanyoles.
Nosaltres caminem cap a la república catalana i els espanyols ja decidiran com volen el seu estat. I, com que aprecio la democràcia i desitjo que s’estengui per tot el món, m’estimaria més que els nostres veïns decidissin d’establir un sistema republicà en tots sentits –no tan sols respecte del cap d’estat. Però ara aquest debat no és el nostre. Objectiu: la llibertat. Eugeni Xammar ho va resumir perfectament: ‘Amb república o sense república, Espanya és Espanya; sense llibertat, Catalunya no és Catalunya.’
Vicent Partal
11.06.2014
Navarro no importa, importa el PSC
La dimissió de Pere Navarro és una bona notícia per al país però podria ser també la millor notícia per als socialistes catalans. Ara tenen una oportunitat, una de sola, d’intentar tornar a ser allò que havien estat, de connectar amb la societat catalana. Per a aconseguir-no no n’hi ha prou amb un canvi de cares, però certament sense el canvi de cares era impossible, especialment sense canviar Pere Navarro.
En l’editorial del 15 de maig, a propòsit de l’afer de la dona de Terrassa, vaig escriure: ‘Ell pot seguir amb la seua història però estic segur que el PSC prendrà les mesures oportunes quan ho considere convenient.’ La indecent manipulació que Navarro va fer d’aquella agressió que no ho era va acabar d’encendre els ànims dels seus correligionaris. Ningú no li va fer costat en públic i fins i tot Collboni, un dels noms que més cal tenir en compte d’ara endavant, va rebutjar obertament les seues paraules.
Tothom sap que Navarro tenia els dies comptats, oimés que va portar el PSC als pitjors resultats de la seua història, en les eleccions europees. La pressió dels batlles, espantats pels resultats d’ERC, i fins i tot de CiU, en ciutats de gran ‘tradició socialista’, l’ha acorralat. Però hi ha més.
Navarro ha intentat superar l’enorme crisi que ell mateix va obrir apartant els anomenats diputats díscols pel dret de decidir. Sense adonar-se que després del 25-M són encara més forts. Fins al punt d’amenaçar d’anar-se’n i exigir un congrés extraordinari que finalment es farà i que esperem que retorne el PSC a la seua tradició.
Tancat al búnquer, Navarro ha intentat aguantar, fins i tot tenint com a comparació les dimissions de Rubalcaba i Patxi López. Però finalment el PSC ha pres les mesures necessàries per a impedir, o mirar d’impedir, la seua caiguda a l’infern. Ara depèn d’ells. Del congrés. De si són capaços de tornar al camp on hi ha tots els altres partits de tradició democràtica i alinear-se a favor del 9-N i del dret de decidir. Navarro té poca importància en aquest sentit –quedaria com un lamentable parèntesi embogit. Ara importa, i ens importa molt a tots, el PSC.
Per cert que els diaris unionistes no paren d’imaginar crisis del sobiranisme, però la crisi, evident, està en l’altre camp: Cañas, Rubalcaba, Navarro, Duran, Juan Carlos. Caram, caram…
