Parem-ho tot! Ha tornat el Mundial de futbol. Als bars no es parla d’altra cosa. Fins i tot s’ha deixat de parlar de Podemos i les crisis socialistes. La Roja ho és tot. Als mitjans de comunicació ha tornat també la bogeria. Titulars més «imaginatius» que mai i suplements sobre qualsevol cosa relacionada amb la cita esportiva de l’any. Però amb el mundial també han tornar un tipus de converses que desconcerten a moltes persones sobretot fora de les nostres fronteres.
A Espanya més o menys tothom sap que a Catalunya i el País Basc hi ha gent que celebra les derrotes de la selecció que entrena Vicente de Bosque. Que ho sàpiguen no vol dir que ho entenguin però coneixent la diversitat del país poden arribar a comprendre el perquè. Si un d’aquest catalans viu a l’estranger es pot trobar situacions molt curioses. Com que el mundial ho és tot és normal que amics i coneguts s’acostin a aquest català i li donin el condol per la derrota de divendres passat. Llavors aquest català li deixa anar la frase que el descol·locarà del tot: «I don’t support Spain». L’estranger en qüestió girarà el coll uns 45 graus i farà veure que no ho ha sentit bé. Ja sigui alemany, anglès, nord-americà o xinès no entendrà com algú pot alegrar-se de la derrota de la selecció del seu propi país. No importa quantes vegades aquest català li hagi intentat explicar al seu company de feina estranger què és Catalunya. Li haurà ensenyat desenes de vegades fotos de castellers, anuncis d’Estrella Damm i l’haurà avorrit intentant que entengués per què alguns catalans no se senten espanyols i volen formar un país diferent d’Espanya. Amb sort fins i tot l’haurà portat a alguna de les activitats organitzades pels centenars de webs que pengen de la matriu de Catalans al món. L’estranger company de feina del català li haurà dit que ho entén (en realitat no gaire). «Poor Catalans». Fins i tot sembla simpatitzar amb la causa! El català a l’estranger és feliç pensant que ha evangelitzat un nou ciutadà del món. Una persona més ens coneix.
Llavors arriba el dia en que surt a les notícies alguna notícia relacionada amb els toros, la siesta o la crisi espanyola. El company de feina del català s’acosta i diu davant dels col·legues de l’oficina: «Let’s ask the Spanish guy»! Llavors el protagonista d’aquesta història fictícia basada en fets reals pensa per dins que totes les pintes de cervesa que ha compartit amb aquell company de feina parlant del fet diferencial català no han servit de res. Davant del món segueix sent l'»Spanish guy».
El mundial és un període de frustració per aquest català que viu a l’estranger i va celebrar la victòria d’Holanda contra Espanya com un derrota del Madrid. Ha de suportar els condols de tots els seus amics i coneguts i adonar-se’n que no importa quantes vegades hagi explicar allò de «Catalonia is different». Ell però, no es rendeix i fa un esforç per fer entendre els seus interlocutors això tant estrany d’alegrar-se de la derrota «del teu país». L’estranger fa veure que ho entén però en realitat no acaba de copsar el problema.
Després d’anys vivint a l’estranger aquest català ha arribat a una conclusió. El món està fet pels països. Amb les seves banderes. Les seves fronteres. Les seves llengües i costums. Les nacions sense estat, els territoris que lluiten per més autonomia o per a que la seva idiosincràsia cultural sigui reconeguda i/o respectada són només anècdotes. L’imaginari col·lectiu no compta amb ells. Per això, mentre Catalunya no aparegui als mitjans de comunicació, als mapes i a les competicions esportives internacionals com un país ell seguirà sent l'»Spanish guy».
—Què en pensi no és pas important. El model educatiu de Catalunya ha estat escollit pel poble de Catalunya a través dels seus legítims representants al parlament català. És un model que ha estat debatut i sotmès a controls democràtics: compta amb un consens amplíssim. Tanmateix, des de l’estat espanyol s’intenta impugnar. Cal saber la veritat.—Jaume Sastre ha fet vaga de fam durant quaranta dies i no ha aconseguit dialogar amb el govern. La veieu greu, l’agressió a la llengua a les Illes i al País Valencià?
—I tant. L’agressió contra l’educació en català és evident. L’escola no és la solució per al català, però sense escola no hi haurà català. L’única garantia perquè el català sobrevisqui és que l’aprenguin les noves generacions. És imprescindible que tots els ciutadans sàpiguen la llengua; si no, hi hauria ciutadans de primer ordre i de segon ordre, hi hauria discriminació lingüística. La voluntat dels catalans és tenir un model integrador que asseguri que tothom sàpiga castellà i català.
—
Al País Valencià hi ha alumnes que no poden estudiar en català i a Catalunya cinc escoles han estat obligades a fer el 25% de les classes en castellà.
—Sí, el model que s’aplica al País Valencià és el que el govern espanyol voldria que s’apliqués a Catalunya. És un model de supremacia de l’espanyol sobre el català. Com que el govern espanyol no ho pot imposar, fa servir instruments jurídics i polítics de tota mena per evitar que l’escola catalana obeeixi a la voluntat de qui ha d’obeir, el poble català. Hi ha molta pressió perquè s’estableixi un sistema de supremacia de l’espanyol que el poble no vol.—
I com es pot defensar l’escola en català a les Illes i al País Valencià?
—La primera cosa que caldria és fer fora la dreta, el PP. Ho veig complicat perquè si després de tots els casos de corrupció no s’ha aconseguit… Tanmateix, espero que el poble es desperti.—
Sou crític amb la manca de defensa del dret d’autodeterminació a l’estat espanyol.
—Sí, ni les esquerres no el defensen. S’ha vist clarament amb el PSC, com que no han defensat obertament aquest dret, el partit s’ha abocat a una crisi profunda.—
L’entrada de Podem al panorama polític espanyol no us fa canviar d’opinió?
—No, certament. La majoria dels espanyols d’esquerres no volen ni sentir parlar del dret d’autodeterminació. De fet, no reconeixen ni el poble català ni el basc. Diuen que la gent d’esquerres ha de reivindicar l’internacionalisme, i em sembla bé. Tanmateix, primer cal reivindicar la democràcia i si un poble vol autodeterminar-se és completament democràtic. Un poble existeix quan té consciència de ser-ho i reivindica les seves arrels culturals i de tota mena. En aquest cas, el poble català demana a crits d’exercir el dret d’autodeterminació. En això coincideixo amb Pablo Iglesias: qui sóc jo per a dir què ha de fer o què ha de demanar el poble català?—
Ja tenim data i pregunta per al referèndum. Això ha fet canviar la percepció que té l’estat espanyol del moviment independentista?
—Jo no veig cap moviment en aquest sentit, ni crec que el vegem mai.—
I l’abdicació de Juan Carlos, n’és una conseqüència?
—Penso que la monarquia és incompatible amb el dret d’autodeterminació dels pobles. Si per desgràcia es proclama Felipe com a successor serà una derrota de la democràcia i del moviment per la llibertat.—Els vostres estudiants accepten la diversitat lingüística de l’estat espanyol?
—Tinc estudiants de moltes menes i de molts orígens. Hi ha moltes sensibilitats diferents. Noto una certa resistència envers el multilingüisme a l’estat. Hi ha estudiants que protesten quan poso lectures en català i, en canvi, quan en poso en anglès ningú no diu res. Precisament, he observat que darrerament es fa servir l’anglès per atacar el català i l’èuscar. L’anglès és important, però no és l’única llengua.
—L’espanyol ha de ser oficial en la Catalunya independent?
—Torno a dir que no és important què en pensi jo. Però cal tenir en compte que tots els problemes que hi ha actualment arran de les impugnacions del Tribunal Constitucional espanyol i del Suprem contra l’ensenyament en català es deuen, entre més coses, al fet que l’espanyol és llengua oficial. La reflexió que faig és que si l’espanyol no fos oficial totes aquestes accions jurídiques no es podrien emprendre. Per tant, en una possible Catalunya independent, caldria aprendre la lliçó. Evidentment, l’espanyol es parla a Catalunya i es continuarà parlant, no n’hi ha cap dubte!
—Hi ha qui defensa que una Catalunya independent no hauria de tenir cap llengua oficial.
—No em sembla bé. L’oficialitat és un instrument que l’estat empra per a imposar i enfortir una llengua. En el sentit legal del mot, caldria imposar la llengua catalana a Catalunya. Per què? Perquè el català és la llengua comuna i ho ha de continuar essent. Ha de ser la llengua predominant i no en un sentit negatiu, sinó com l’alemany és la llengua predominant a Alemanya.
