Voleu que ens prenguem seriosament una hipotètica proposta de tercera via? Entesos. Diuen que faran una proposta. Parlem-ne. Sigui com sigui, una proposta d’última hora no ens farà pas retirar la pregunta sobre la independència. Els catalans ens expressarem sobre si volem un estat independent tant sí com no. Si algú es pensa que un joc de mans improvisat impedirà que es consulti sobre allò que fa molts anys que es prepara amb honestedat, va ben servit. Però siguem generosos i no descartem d’entrada la possibilitat de prendre’ns seriosament la tercera via.
Que l’estat espanyol demani perdó per l’afusellament del president Lluís Companys en un acte solemne amb les màximes autoritats presidides pel rei Felipe VI.
Que el Tribunal Constitucional esmeni la decisió de liquidar l’estatut aprovat pels catalans en un referèndum i que es restitueixi íntegrament el text aprovat al parlament el setembre del 2005.
Que el govern balear del PP retiri el decret de llengües (TIL) i deixi en pau la comunitat educativa. Que el govern valencià del PP faci possible que els milers de famílies que ara no poden escolaritzar els seus fills en català ho puguin fer. Que s’aturin totes les sentències invasives sobre la immersió lingüística que no reconeixen l’autoritat de la Llei d’Educació de Catalunya. Que se suprimeixi la llei de llengües de l’Aragó que denomina ‘LAPAO’ el català de la Franja. I, evidentment, que es retiri completament la LOMCE promoguda pel ministre Wert.
Que l’estat espanyol faci la petició formal per a l’oficialitat del català a la Unió Europea. Que el congrés espanyol i el senat reformin sengles reglaments per permetre les intervencions i les activitats parlamentàries en català, èuscar i gallec.
Que l’estat ordeni les inversions immediates per a començar la construcció del corredor mediterrani amb amplada de via europea. Que retiri la proposta de llei de ports que pretén furtar els beneficis del port de Barcelona per finançar les infrastructures deficitàries espanyoles. Que es reconegui la propietat i el control de la gestió de la Generalitat sobre tots els aeroports catalans. Que restin sense efecte els centenars d’acords bilaterals amb més estats que impedeixen als aeroports internacionals d’establir connexions directes amb l’aeroport del Prat i que els obliguen a fer parada al de Madrid.
Que les seleccions catalanes puguin disputar competicions oficials internacionals i no siguin boicotades per les institucions espanyoles. Que els conductors dels Països Catalans puguin portar el CAT a la matrícula enlloc de la E d’Espanya.
Que el govern d’Alberto Fabra retorni els diners de les multes imposades a Acció Cultural del País Valencià i es reconnectin immediatament els repetidors. Que torni a obrir la Ràdio Televisió Valenciana i s’activi automàticament la reciprocitat total dels canals públics de tot el país.
Que es retornin a Catalunya, al País Valencià i a les Illes els interessos pagats en concepte de retorn del crèdit del fons de liquiditat autonòmica (FLA) i es paguin els deutes de les disposicions addicionals dels estatuts. Que s’ordeni una distribució equitativa i proporcional dels objectius de dèficit públic entre l’estat, els governs autonòmics i els municipis d’acord amb les seves càrregues socials.
Que l’estat espanyol reconegui l’espoliació fiscal sostinguda en una moció aprovada per dues terceres parts del congrés espanyol. I que s’aprovi la reforma del sistema de finançament amb una limitació del dèficit fiscal del 2,5% del PIB.
Que s’estableixi l’obligatorietat d’entendre el català en tots els tribunals de justícia dels Països Catalans per respectar els drets lingüístics dels ciutadans. Que s’acomiadin tots els agents i funcionaris de l’estat que hagin humiliat o discriminat ciutadans per raó de llengua o d’identitat.
Que retirin tots els policies espanyols, guàrdies civils i l’exèrcit del territori català. Que la delegada del govern espanyol procuri pel bon funcionament de les institucions espanyoles a Catalunya i el compliment dels seus compromisos amb el govern i els ciutadans, en lloc d’assetjar –amb diners públics– els municipis per la bandera espanyola o les mocions de sobirania aprovades.
Que es renunciï definitivament al transvasament del riu Ebre i que s’abandonin tots els projectes que malmeten el territori i el medi natural de les nostres comarques.
Que el rei d’Espanya passi per totes les ciutats i viles cremades durant la guerra de Successió per demanar perdó i reconèixer que és monarca per aquells fets funests. En aquests mateixos actes de petició de perdó, que reconegui que la llengua espanyola va ser una llengua d’imposició i que es va perseguir el català.
Una vegada fet tot això, i no pas abans, estudiarem amb molt de gust qualsevol proposta que ens vulguin fer de convivència i d’encaix. Potser aleshores podrem començar a entendre això de ‘la diversitat en la unitat’ com una idea positiva i no com un insult a la intel·ligència dels catalans. Nosaltres som gent a qui abelleix el diàleg i el pacte, que aprecia les bones maneres i la voluntat d’entesa. Que no ens prenguin per ases ni per beneits. Tot això s’ha acabat. Catalunya ja no fia. A partir d’ara diem ‘fets, no paraules’. Qui vulgui ser escoltat que demostri que s’ho mereix. Mentrestant, no ens feu perdre el temps. La ‘diversitat en la unitat’ d’aquests últims tres-cents anys ja l’hem tastada. A fe de Déu que l’hem tastada.
No hi ha dubte que el Partit Popular està portant a terme una ofensiva descarada d’extermini de la llengua catalana. La vaga de fam de quaranta dies feta per Jaume Sastre, a Palma, contra la política catalanofòbica del govern de les Illes, diu molt de la gravetat de la situació. I és que en realitat ens enfrontem a una versió actualitzada dels decrets de Nova Planta. Amb tot, la minorització de la nostra llengua també es nodreix del comportament de la immensa majoria de catalanoparlants que abandonen el català tan bon punt es troben amb un interlocutor hispanoparlant o d’un altre origen que els entén perfectament. És una submissió lingüística que resta sentit a l’existència de la llengua catalana i que transmet la inutilitat d’aprendre-la.
Una llengua que s’usa poc acaba no tenint raó de ser i allò que no té raó de ser desapareix. No tenim cap dret a acusar els nouvinguts de no parlar català si nosaltres som els primers que els parlem en una altra llengua. Quin interès poden tenir-hi si amb el nostre comportament els estem dient que no cal que l’aprenguin? Hem de comprendre que el gran motor de la humanitat és la necessitat. No hi ha evolució sense necessitat. I la llengua catalana, per molts segles d’història que tingui al darrere, només sobreviurà si és útil i necessària per viure a la terra a la qual pertany.
N’hi ha prou de tenir un cert nivell lingüístic per adonar-se que el català s’està convertint en un patuès, en un dialecte de l’espanyol. I això s’està fent en connivència amb els llibres d’estil de molts grans mitjans de comunicació catalans que, amb l’excusa «d’arribar a tothom», no sols naturalitzen els castellanismes, sinó que també arraconen sistemàticament les paraules i les expressions catalanes que els semblen ‘massa genuïnes’ i utilitzen les que presenten menys diferències morfològiques i fonètiques amb l’espanyol. És a dir, que l’arquitectura de la llengua és cada cop més pobre, la sintaxi fa pena i creix per moments la ignorància dels referents culturals propis. Això fa que la major part dels catalans es vegin obligats a recórrer a les frases fetes i als refranys espanyols per il·lustrar les seves argumentacions. No és que no n’hi hagi, de frases fetes i de refranys en català, no és que la llengua catalana sigui pobra, petita o limitada -la seva riquesa és immensa-, però si ignorem aquest patrimoni, que és un tresor de creences, d’experiències, de prejudicis, de supersticions, de saviesa popular i de filosofia de vida acumulat al llarg dels segles, és com si no existís. I certament no existeix per a nosaltres. Ho demostra el fet que si no recorrem a la dita espanyola no sabem què dir. Intuïm, això sí, que hi deu haver l’equivalent en català, però no el sabem, la qual cosa fa que sembli una mancança de la llengua allò que no és res més que una mancança nostra. Així culminem la substitució d’un univers cultural per un altre.
Tanmateix, encara som a temps de capgirar aquesta substitució anihiladora. Pensem que si perdem la llengua perdem el país. Treballem, cadascú des del seu àmbit, perquè la llengua i el país assoleixin l’únic estatus polític que els pot retornar la normalitat. Treballem, en definitiva, per normalitzar políticament el nostre poble, perquè normalitzant-lo normalitzarem també la nostra llengua i la nostra vida.
Una mirada atenta a les actituds nacionals existents al si de la societat catalana d’avui permet, entre altres coses, detectar amb precisió el grup de ciutadans que podríem qualificar com a militants a la secta de l’autoodi. Generalment, hi sovintegen persones d’un determinat nivell cultural i amb una certa experiència política, fins i tot, en molt bona part procedents del món de les esquerres. L’autoodi pateix una incomoditat obsessiva amb el país i amb qualsevol cosa que hi tingui relació, per insignificant que aquesta sigui, i s’expressa amb una crítica destructiva permanent contra el que és d’aquí, contra qualsevol iniciativa, projecte o proposta que vingui d’aquí, amb un menyspreu malaltís, un odi infinit contra tot allò que sigui català o que ho sembli. Salta com un reflex automàtic al simple esment o aparició dels mots “català” o bé “Catalunya”, tant se val la idea posterior que acompanyi aquestes dues paraules. Hi ha gent, doncs, a qui desagrada ser el que són, d’on són o bé d’on poden ser si així ho volen. En ocasions, la visceralitat anticatalana els duu a proferir tota mena de penjaments i mentides, a menystenir tot el que és català, bo i elevant als altars de la veneració coses positives d’altres latituds, sobrevalorades ben sovint, a cops simples mediocritats. Establerts en l’estadi permanent de “ciutadans del món”, militants d’un cosmopolitisme sense arrels, a la pràctica això acaba sent sempre sense arrels catalanes, tot i que amb una vocació i militància espanyola inequívoca, per acció o per omissió.
N’hi ha que són professors a la universitat, periodistes, polítics de segon nivell, actors i cantants amb aires de “progre”, rebuts a cor què vols als mitjans de comunicació espanyols, on són estrelles a les seves tertúlies i programes que vomiten fel contra Catalunya i on coincideixen, ai las, amb el més caspós de la societat espanyola. Es belluguen pels platós amb familiaritat i un cert aire d’arrogància, barreja, més aviat, de decepció i insatisfacció personal en no sentir-se valorats per les administracions del país i la mateixa societat catalana. Estan convençuts que, a Catalunya, no tenen la rellevància que es mereixen, ni tampoc la consideració social i que la seva obra hauria de conèixer un èxit comercial i de públic molt per damunt del que ara tenen. A Espanya, són exhibits com a víctimes indefenses i innocents d’una cruel persecució catalanista – pobrissons,!- , segons la qual l’espanyol, el segon idioma més parlat del món, oficial en tres continents i en vint estats, veuria perillar el seu futur, gairebé al límit de l’extinció, però no pas al seu territori propi, sinó als Països Catalans, no per part de l’anglès o el xinès, sinó del català, llengua encara minoritzada, absent de tots els organismes internacionals.
Són especialment bel·ligerants amb la cultura tradicional i popular catalana, a la qual consideren provinciana i de poca volada (castells, sardanes, gegants, etc), però són del tot comprensius i defensors de tota mena d’expressions culturals populars de qualsevol indret, a propòsit de les quals els manquen paraules per elogiar-ne l’autenticitat, originalitat o vistositat, això sí, amb l’únic requisit que no siguin catalanes. No tenen inconvenient a extasiar-se, en públic, davant la primera xavacaneria arribada tant se val d’on, sobretot si aquest on és espanyol. D’aquesta manera, mentre el que és català és sinònim de carrincló, vulgar, tronat, antiquat, tancat i passat de moda, allò que arriba d’altres indrets és, en canvi, característic, interessant, ètnic, antropològic, curiós, singular, original, autèntic, bella manifestació de la cultura popular, encara que a cops sigui d’un primitivisme senzillament bèstia, però, això sí, espanyol.
Es tracta de gent a qui molesta ser catalans o, potser, de gent que pensa que mai no en serà vista i admesa del tot com a tal. És un comportament farcit de tot de complexos, frustracions i traumes i, cercant, cercant, no és casual que hi aparegui algun factor de procedència que sigui, de fet, el factor principal desencadenant de la incomoditat i l’autoodi. De vegades cal parar compte amb la pertinença originària a un determinat estatus socioeconòmic: o bé molt alt, fastiguejats en saber-se fills de l’alta burgesia o bé molt baix, mortificats constantment en recordar que a casa es guanyaven la vida treballant en una porteria de l’Eixample barceloní. En altres ocasions, hi té a veure l’origen geogràfic, cultural o lingüístic que, amb una visió ètnica, nacionalista i antiquada dels fenòmens nacionals contemporanis, els fa autoexcloure de la possibilitat de ser membres actius del projecte nacional català. Ente alguns dels noms més rellevants intel·lectualment de l’autoodi (hi ha cognoms que delaten), n’hi ha de fills de col·laboradors del franquisme, tan progres ells, gent que va enriquir-se amb la dictadura i amb familiars directes culpables d’haver delatat demòcrates, republicans i catalanistes davant les autoritats falangistes que acompanyaven l’exèrcit d’ocupació i que van dictar sentències de mort o de presó contra les persones denunciades.
Madrid sap de quin peu calcen i per això els enlluerna, beneficia i promociona, a canvi d’adoptar una actitud de menyspreu metòdic de tot el que és català i de sobrevaloració de tot el que pugui agradar allà, en un gest majúscul de provincianisme servil. Embadocats davant qualsevol mitjania procedent del Cinca enllà, bavacaiguts davant un grapat de famosos hispànics d’estètica casposa i que els riuen totes les gràcies, atents al respir més lleu de polítics espanyols de quarta regional, el nivell desproporcionat del seu autoodi els ha dut a pensar Catalunya en clau de petitesa i Espanya com a sinònim de grandesa. Tenen una hipersensibilitat desmesurada amb l’univers simbòlic català, tic d’irritabilitat dermatològica inusitada, que mai no es produeix davant cap altre univers referencial. En fi, en cas d’un debat per televisió o en directe en un acte públic, són els més senzills d’identificar, fins i tot abans que badin boca: són aquells que fan més cara de tristos i amargats i que apareixen, als ulls de tothom, com a permanentment emprenyats. No riuen mai, ni se’ls coneix cap somriure, per lleu que sigui. És lògic, la imminència de la seva derrota a les urnes, doncs, no els deixa espai per a gaires alegries. És comprensible…
