1. Avui dilluns comencem per un dels meus referents històrics de l’obrerisme català, en Salvador Seguí, conegut popularment com «el Noi del Sucre». Casualment en el meu darrer any de carrera vaig fer, conjuntament amb un company, un treball sobre la vida i obra d’en Salvador, assassinat a la cantonada del carrer Rull de Barcelona. Vaig descobrir un personatge íntegre, valent i respectat. Eren els anys del pistolerisme alhora que de la reclamació de l’Estatut de Catalunya, fins que Miguel Primo de Rivera va acabar amb els projectes! Un cop més, l’Estat Espanyol responia amb les armes el desig de més llibertat del poble català. Em va sorprendre gratament com, en aquells anys 10 del segle XX, en Salvador i d’altres líders sindicalistes, com Angel Pestaña, van tenir un paper decisiu, i en el cas del Noi del Sucre, com s’esforçava per unir tota la primera immigració espanyola que anava venint a Catalunya després de la 1a Guerra Mundial, època, d’altra banda, d’expansió de la economia catalana pels beneficis industrials que la «neutralitat» espanyola davant la guerra els hi havia significat. Aquesta primera immigració va quedar complementada amb la de murcians, aragonesos i els primers andalusos, sobretot d’Almeria, que van arribar al Principat per les obres de la segona exposició de Barcelona, que tindria lloc el 1929 i que significaria la transformació de tota la muntanya del Montjuïc i la construcció del nostre magnífic Palau Nacional, entre moltes altres obres. El Noi del Sucre feia un conjunt de totes aquelles ànimes i les ajudava a integrar-se en una Nacionalitat com Catalunya. Així, als anys trenta això va cristalitzar i gran quantitat d’obrers catalans i també d’origen espanyol van aixafar la sublevació feixista a Barcelona el dia 19 de Juliol de 1936 després de cruentes lluites i nombroses baixes. Va ser un gest valent i coherent, tal i com havien aprés molts d’en Salvador Seguí, un independentista desacomplexat que deia el mateix aquí que a la capital del regne.
No us perdeu les seves paraules, a vegades sembla que el temps no canvia!, esperem que avui finalment els sectors més conservadors d’UDC, lligats a Foment del treball, s’hagin adonat ja que ara coexisteix l’anhel de llibertat amb els seus nous interessos, ja que el negoci amb Espanya se’ls hi ha acabat!.
I no oblidem que els propers mesos assistirem de nou, com en aquell julilol del 1936, a la magnifica complementació de la població catalana d’origen amb la segona onada immigratòria espanyola dels 50, 60, 70. Digueu-me optimista, però temps al temps (no massa d’altra banda), de Fractura Social important cap ni una!. Només ens falten homes valents com en Salvador Seguí i ciutadans responsables com nosaltres, la formula perfecte que tan reclamava Josep Maria Xirinacs que en pau descansi.
Endavant!
“El Noi del Sucre”, un independentista en l’oblit
Salvador Seguí era un líder del moviment obrer català convençut de la idea de l’emancipació de Catalunya com a motor social
Salvador Seguí “ El Noi del Sucre” tenia 35 anys quan va ser assassinat d’un tret un 10 de març de 1923, ara fa 90 anys, a Barcelona. Va morir en mans de pistolers a sou de la patronal catalana -agrupada al voltant de la Lliga Regionalista, i sota la protecció de representants de l’Estat a Catalunya. En el seu discurs que va fer com a Secretari regional de la CNT a l’Ateneu de Madrid, l’octubre del 1919, Seguí plantejà la relació dels treballadors catalans amb la llibertat nacional de Catalunya, i en la seva anàlisi de la situació hi ha molts aspectes que avui són encara completament vigents. Val la pena llegir el seu discurs per entendre d’on venin, on som i quins són alguns dels esculls que trobarem en el camí de la nostra llibertat com a poble.
“A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments es quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans.
Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola.
En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament.
Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació del pobles hispànics? Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors.
Una Catalunya, alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fora una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avant posa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia”.
(Salvador Seguí: escrits. Recull a cura d’Isidre Molas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975).
2. Les següents dues notícies i l’acudit d’en Ferreres van dedicades a la serie «Enredos» o «Doctor Jeckill i Mister Hyde» en la que s’ha convertit el PSC. Riem una estona i ajudem-los a fer-lis veure que el federalismes asimètrics, de igual a igual, i amb el reconeixement del Dret a Decidir, són molt més que una quimera! Ànim, amics i amigues del PSC, ja se que es dur tirar tants anys enrere de somnis (que m’ho diguin a mi!), però una bona decisió a temps sempre és millor que una espera del tot inútil!
Nadal, ara independentista, ara federalista
L’exconseller assegura podria sumar-se als independentistes si comprova «la incapacitat» dels espanyols per propiciar «una alternativa federal creïble»
L’exconseller i exdirigent del PSC, Joaquim Nadal, té clar que catalans i espanyols no poden seguir amb el model de relacions actual. I considera que són poques les opcions que queden. En una entrevista a l’ACN, Nadal ha afirmat amb contundència que «la relació entre Catalunya i Espanya ha de ser d’igual a igual, sense subordinació». Aquesta aposta, que va més enllà del federalisme de molts socialistes de l’Estat, ve provocada per la reacció a les «agressions sistemàtiques» d’Espanya «contra Catalunya». Tant és així, que admet que «molts federalistes frustrats són independentistes perquè no veuen res més». I és per això que fins i tot ell reconeix que podria acabar sent sobiranista si això no canvia.
Un cop retirat veu més fàcil la independència
Joaquim Nadal es va retirar de la primera línia política en dissoldre’s el Parlament abans de les darreres eleccions de 2012. Ara, des d’una sala propera al seu despatx de la Universitat de Girona, ha concedit una entrevista a l’ACN per parlar del moment que viu el PSC i del procés que ha engegat Catalunya per exercir el dret a decidir.
Tranquil, relaxat i havent perdut pes des que ha deixat la política, Joaquim Nadal ha parlat de la possible consulta sobre el futur polític de Catalunya com una qüestió gairebé irrenunciable. Això sí, en ser preguntat què votaria si el referèndum fos demà, no té una resposta contundent. «No ho tinc clar, perquè no tinc clars quins serien els termes de la consulta», ha sentenciat. No obstant, sí veu molt evident que «les agressions sistemàtiques de l’Estat no afavoreixen un vot de continuïtat de les relacions com fins ara entre Catalunya i Espanya». En aquest sentit, ha estat taxatiu en afirmar que «clarament, Catalunya hauria d’enfocar unes noves relacions amb Espanya d’igual a igual; sense subordinació». De totes maneres encara veu l’espurna federalista
Aquesta opció, que va més enllà de les propostes que alguns socialistes emmarquen en la reforma federal de l’Estat. I és que la resposta que es pugui donar des del costat espanyol a la necessitat d’una nova relació és, per Nadal, essencial, perquè per ell, si res canvia, qualsevol català que tingui aquest anhel pot acabar sent sobiranista. En aquest sentit, destaca que amb actituds tancades des de l’Estat, «el que engreixa l’independentisme ‘at infinitum’ i el que m’hi suma a mi és comprovar la incapacitat de tots els altres realment de propiciar una alternativa federal creïble». «Hi ha un munt de federalistes que, frustrats en el seu federalisme, són independentistes perquè no veuen res més. I és que és així», ha sentenciat.
Fracàs del seu ideari polític
Tot i això, Nadal no vol -almenys encara- fer un pas decidit al sobiranisme complet. I és que la gent com ell «de moment ja fem prou marcant una línia que indiqui quin és el grau d’insatisfacció i el nostre compromís de futur amb el país». «En què es concretarà això, no ho sabem», ha conclòs.
Amb tot, Nadal ha assegurat que el projecte socialista a Catalunya i les sigles del PSC no són incompatibles amb tenir una sensibilitat independentista. Conscient com és que alguns membres del seu partit han votat en favor de la segregació de Catalunya als seus ajuntaments, Nadal ha afirmat que «hi ha una ànima independentista del PSC en moltes candidatures municipals que si quedessin proscrites mutilarien el projecte municipalista del PSC». «La política municipal serveix per fer política municipal», ha considerat.
Les agressions de l’Estat
De tot el camí cap al dret a decidir, l’exconseller posa l’ull en l’Estat quan parla de les actituds poc respectuoses amb «la voluntat dels catalans» de fer una consulta. En aquest sentit, té molt clar que és Espanya qui «ha decidit posar tota la carn a la graella, tot l’aparell de l’Estat contra Catalunya i, en canvi, és Catalunya qui intenta aixecar el cap per una via democràtica». És per això que critica durament les intencions del govern de Mariano Rajoy i alguns polítics de l’Estat de fer marxa enrere en la descentralització del poder. «Aquest tancament cap a la recentralització, que té més elements autodestructius que de defensa radical de la ‘unitat d’Espanya’, és bastant suïcida per part de les forces polítiques espanyoles i per part de l’aparell burocràtic de l’Estat», ha assegurat rotund.
Un altre dels obstacles que reconeix que podrien restar força a la voluntat dels catalans de celebrar un referèndum és la pèrdua de credibilitat derivada dels casos de presumpta corrupció que afecten a CiU per ser el partit del Govern. En aquest sentit, veu amb bons ulls que aquelles persones que envoltin aquests casos facin un pas enrere i no interfereixin. «Si finalment els presumptes implicats s’aparten d’aquest camí, no posaran en perill el procés pel dret a decidir de cap manera», ha conclòs.
Persistir en la «coherència» de votar sense el PSOE
Sobre l’estat actual del PSC, Joaquim Nadal té una visió crítica però constructiva. Durant l’entrevista ha assegurat que no considera que al socialisme català li faci falta una refundació ni un nou «congrés de Sitges». L’exconseller ha afirmat que si el primer secretari, Pere Navarro i la seva direcció «són capaços de tenir cintura política i intel·ligència emocional», no caldrà arribar a aquests extrems.
El que sí ha recomanat a Navarro és que persisteixi en el camí d’independència del PSOE engegat amb la votació sobre el dret a decidir del Congrés, al marge del que puguin dir o fer dirigents com la diputada Carme Chacón. «Ell és el primer que, com a primer secretari, ha trencat unitat de vot amb el PSOE. I això té molt valor, però en tindrà més si això té continuïtat», ha assegurat, tot afegint que la intenció ha de ser «mantenir de la línia de coherència, que no signifiqui un ziga-zaga en les posicions del PSC sinó una línia catalanista, socialista, d’esquerres, a favor de la sensatesa, les classes mitjanes i en contra de totes les agressions, intromissions, interferències i desaires que perpetra l’Estat contra Catalunya cada dia».
«No hi ha risc de ruptura amb el PSOE»
Tot i això, Nadal creu que «no hi ha risc de ruptura» entre el PSC i el PSOE, per més que ho hagin demanat algunes «velles glòries» del socialisme espanyol. «La seva coincidència amb la demanda de trencament feta des del PP desacredita aquestes posicions», ha dit. I és que per l’exconseller, l’episodi del Congrés amb el dret a decidir, lluny de distanciar a PSC i PSOE «haurà servit per accelerar l’establiment de les pautes d’uns i altres a l’hora de votar diferent».
L’eurodiputada afirma que també hagués trencat la disciplina de vot al Parlament per la declaració de sobirania
L’eurodiputada del PSC Maria Badia lamenta no sentir veus dins del PSOE que defensin el respecte a la identitat catalana i «ajudin» Catalunya davant de casos com el de la destitució del fiscal superior Martín Rodríguez Sol. «M’agradaria veure una alternativa molt clara al PP (…) i no la veig», ha afirmat la socialista, qui voldria que els socialistes espanyols demostressin obertament que comprenen el cas català. En una entrevista a l’ACN, Badia ha defensat que el PSC hauria d’haver donat «llibertat de vot» en la votació de la declaració de sobirania al Parlament de finals de gener i ha afirmat que en aquest cas ella també hagués trencat la disciplina de vot com van fer cinc diputats socialistes.
Carrega contra les declaracions de Rodríguez Ibarra i lamenta el silenci del PSOE
Maria Badia considera «lamentables» les declaracions de l’expresident d’Extremadura, el socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra, en què comparava Artur Mas amb Mussolini o Hitler. «Em fa molta pena que haguem de sentir declaracions d’aquest tipus», ha afirmat l’eurodiputada, qui considera que aquestes paraules «fan més gran el conflicte entre Catalunya i Espanya». Amb tot, Badia diu que les postures dels ‘barons socialistes’ són «una minoria» dins del PSOE i lamenta que «aquestes veus que són del passat» facin «pressió» dins del partit.
La socialista és ferma defensora del «federalisme», si bé fa uns mesos va afirmar que, donades les circumstàncies, aquesta opció estava en una «via morta». Ara, celebra que el PSOE estigui «fent moviments» cap el federalisme, però es manté cautelosa sobre quina serà la proposta final dels socialistes espanyols. «Calen més passos del PSOE», considera.
Llistes obertes
Maria Badia es mostra defensora que en l’actualitat hi hagi llistes obertes, atesa la desafecció de la ciutadania amb els polítics. «S’ha d’acabar allò de ‘el que es mou de la foto, no surt a la foto'», afirma, afegint que «convé apostar perquè siguin els ciutadans els que triïn els seus propis candidats i sentin importants les seves decisions a les urnes», defensa l’eurodiputada. «Cal una nova manera de fer política, amb més transparència» i més propera als ciutadans, indica. «Estic veient-me amb molta gent que pensen el mateix, tant de dins com de fora del partit», explica Badia. En aquest sentit, convida el PSC a fer una «renovació de projecte». «Voldria que el PSC fos capaç de fer això», diu.
«M’agradaria molt continuar al Parlament Europeu, però és difícil»
Badia, del sector catalanista, va haver de dimitir com a secretària general dels socialistes espanyols a l’Eurocambra l’octubre passat, després de signar una carta conjunta amb CiU, ICV i ERC denunciant a la Comissió Europea les amenaces militars contra Catalunya. Tot i que segueix com a eurodiputada del PSC, és conscient que «és difícil» que la incloguin de nou a les llistes de cara al 2014. No amaga, però, la seva voluntat: «M’agradaria molt continuar al Parlament Europeu, si pogués», subratlla.
Quotes per fomentar la presència de dones a la política i l’empresa
Maria Badia, que aquest divendres va participar en un acte a l’Ateneu Barcelonès amb motiu del Dia Internacional de la Dona, defensa les quotes per garantir la presència femenina a l’empresa i a la política. Badia posa com a exemple a no seguir el consell executiu del Banc Central Europeu, on no hi ha representació femenina i subratlla que cal «donar facilitats per permetre la conciliació de la vida laboral i familiar, tant per a homes com per a dones», conclou.
Salut i Progrés
Sergi Alcon i Gibert
