Bon dia i bona Setmana Santa!

1. Avui  comencem amb iniciatives creatives que és lo nostre! No us perdeu el proper «stop-motion» per a la independència  que es farà a Igualada el proper dissabte 18 de maig, aneu reservant el dia per  afegir-vos a la festa. Sereu benvinguts! Recordeu que res podran fer contra un  poble culte, alegre i combatiu! I recordeu de difondre la iniciativa entre el  vostre cercle! Reenvieu-la!

Igualada prepara l’stop-motion per la  independència més gran de Catalunya

L’objectiu de la iniciativa és crear una  estelada humana amb 2.014 persones per editar-ne un vídeo amb la tècnica de  l’stop- motion. L’estelada humana tindrà lloc el 18 de maig a la plaça de  l’Ajuntament d’Igualada

Estelada Humana Igualada és una  idea impulsada per un grup d’igualadins i igualadines que consisteix en  organitzar el primer stop- motion per la independència de Catalunya. La  iniciativa pretén reunir 2.014 persones que hauran de vestir  una samarreta de color vermell, groc, blau o blanc. Aquest conjunt de ciutadans  formaran l’estelada humana, que serà fotografiada per a poder crear un vídeo amb  la tècnica de l’stop- motion.

2. Ja fa un  parell de capítols que vam dedicar un Recull Comentat Monogràfic per la  conferència del Col·lectiu Wilson al Cercle d’Economia, fita important en el  Procés d’Independència, avui tenim tot allò que no  es va veure, gestos, assistents, cares, es adir tot allò que  porta en sí el llenguatge no verbal! No us perdeu la crònica de Vilaweb! La cara  d’en Piqué no té preu!

Allò que no es va veure de l’acte del Col·lectiu  Wilson al Cercle d’Economia

Qui va impulsar-lo? Quines reaccions va desvetllar? Quins  detalls van passar més inadvertits?

La incomoditat de Josep Piqué durant l’acte. Foto: ACN.

Els sis ponents del Col•lectiu Wilson amb Josep Piqué. Foto:   ACN.

Jordi Pujol i Salvador Alemany, dos dels assistents a   l’acte. Foto: ACN.

Tot eren cares de curiositat i d’expectació, entre els  assistents que dimecres omplien l’auditori del Cercle  d’Economia per escoltar els sis acadèmics de  prestigi que integren el Col·lectiu Wilson i que van exposar els  arguments econòmics a favor de la independència de Catalunya. No jugaven pas a casa, tenint en compte la posició  del president del Cercle, Josep Piqué, que havia arribat a qualificar la  independència de tragèdia. I Piqué  era al bell mig de la llarga taula de ponents, assegut entre Carles Boix i Jordi  Galí. Era un dels pocs que feia mala  cara, malgrat l’intent de gairebé tots els membres del  col·lectiu de fer servir un to pedagògic i pausat per convèncer un públic que  tenia força ganes de ser convençut.

Aquest és justament un dels fets que demostren la potència  del procés sobiranista a Catalunya, malgrat tots els entrebancs, d’ací i d’allà: la demanda d’independència ve del carrer, i les  elits polítiques i econòmiques ho han anat entenent. Les unes  malden per guiar-lo d’acord amb els ritmes propis; les altres es miren amb lupa  els pros i els contres que la independència pot tenir d’acord amb els seus  interessos.
Pol Antràs (Harvard), Carles Boix (Princeton), Jordi Galí  (CREI, UPF, Barcelona GSE), Gerard Padró (London School of Economics), Xavier  Sala i Martín (Columbia) i Jaume Ventura (CREI, UPF i Barcelona GSE) s’adreçaven  a aquest públic. I sabien quins dubtes els assaltaven i per què molts encara hi  eren refractaris.

Qui va proposar l’acte?

I com és que el Cercle  d’Economia, tenint en compte la tradicional posició contrària a la independència  i els actes previs avalant el discurs de la por, va convidar el Col·lectiu  Wilson perquè exposés els arguments contraris? La  iniciativa no va ser del Cercle, sinó del Col·lectiu Wilson mateix. Un dels  membres és soci del Cercle d’Economia, i va traslladar la proposta de fer aquell  acte a la junta. I la junta la va acceptar. Un símptoma, potser,  d’un cert canvi dins la institució i d’un cert canvi generacional que veu amb  més interès i amb més disposició a escoltar els beneficis que podria tenir un  estat propi sense les tenalles econòmiques, polítiques i culturals d’un estat  com l’espanyol.
Però allà encara hi ha un  gruix d’empresaris que hi fan oposició activa; són aquells que formen part de consells d’administració d’empreses  amb seu a Madrid, els qui tenen empreses que només exporten o venen a l’estat  espanyol i les que tenen una relació política molt estreta amb  Madrid, i les empreses que, com diu Joan Canadell, del Cercle  Català de Negocis, viuen ‘a cop de BOE’.

Pesos pesants, expectació
Tot amb  tot, dimecres hi havia molt d’interès per l’exposició de motius que havien de  fer els sis acadèmics del Col·lectiu Wilson. Fins i tot el pis de dalt de la  seu, en ple Eixample barceloní, es va omplir de gent que va seguir l’acte en una  pantalla. ‘És un dels dies que ho he vist més ple,  això’, va dir Josep Piqué en la benvinguda, mentre encara  acabaven d’acomodar-se als seients l’ex-president Jordi Pujol, el conseller  d’Economia, Andreu Mas-Colell, i el president d’Abertis, Salvador Alemany. Tots  tres a primera fila. A la segona hi havia els filòsofs Xavier Rubert de Ventós i  Josep Ramoneda. Més enrere, a l’ala dreta de la sala, mirant a la taula de  conferenciants, gent de mitjana edat, la gran majoria homes, molts dels quals membres del Cercle que van escoltar en silenci i amb  molta atenció durant tot l’acte. A les cadires de l’ala esquerra  de l’auditori hi havia ‘majoria sobiranista’: alguns membres del Col·lectiu Emma  i l’editor Quim Torra, entre més convençuts i defensors del procés  d’independència. Era la claca dels Wilson.

El tràngol de Josep Piqué

La cordialitat de Josep Piqué al començament de l’acte es  va anar esvaint de seguida. Va donar la paraula a Jordi Galí, que va començar la  conferència, i no va dir res més fins al torn de preguntes. I a mesura que  avançava l’acte es va anar enfonsant en la cadira,  amb la barbeta recolzada a la mà, la boca tapada, la mirada  seriosa. I les galtes enceses quan escoltava com Galí deia: ‘Si  fos una bogeria crear un país nou, per què se’n continuen creant? Per què no  se’n penedeix ningú? Cap país no ha demanat de tornar a Espanya’; quan Carles  Boix deia: ‘Tenim un espai flexible per a poder fer pacíficament el procés, per  a portar el vaixell on la gent vulgui’; quan Jaume Ventura assegurava que amb un  estat propi cada català s’estalviaria 1.800 euros per persona i any i, sobretot,  quan va prendre la paraula Xavier Sala i Martin i va arrencar així: ‘Deixeu-me  començar per «Su Majestad el Rey» i els seus elefants, el seu gendre Urdangarin,  i ara ens hi han afegit al sac la princesa Corinna. Deixeu-me continuar pels  tribunals: el president del Tribunal Suprem expulsat per haver utilitzat, robat,  diner públic; en el cas Gürtel, l’únic que ha estat castigat fins al moment és  el jutge…’ El professor de Columbia va comparar Espanya ‘amb un gran Homer  Simpson’. I va acabar dient: ‘A aquestes ciutadans, que eren ciutadans europeus –perquè som ciutadans europeus, no som com Sèrbia o altres que hi volen  entrar–, nosaltres els hem fet fora.» I quan algú els pregunti: «I per què els  heu fet fora?» Els europeus hauran de dir: «És que van tenir els nassos de  votar.» Això, perdoneu, jo no m’ho crec.’

Un moment de tensió
Fou poc  després, en el començament del torn de preguntes, quan es va viure el moment de  més tensió i incomoditat de l’acte. La professora Maria Antònia Monés, ex-directora d’anàlisi política al  departament d’Economia d’Antoni Castells i amb el primer govern de  Mas, va agafar el micròfon i va citar un article de La  Vanguardia escrit per Alfredo Pastor, ex-secretari d’Economia de governs  socialistes. Deia que els arguments econòmics per a  la independència eren poc convincents i que hi havia massa incertesa en un  moment tan delicat per a l’economia catalana.
Monés es va allargar en  l’exposició, Josep Piqué li va fer un gest indicant-li que anés acabant i ella  va confessar que no volia fer pas cap pregunta, sinó una reflexió. Algú del  públic va cridar: ‘Calli!’ I Piqué es va indignar. Va preguntar  qui havia dit que callés, i li va dir que marxés, que allà tothom podia dir-hi  la seva lliurement i que no es podia fer callar ningú. ‘Aquests senyors han  explicat els seus arguments aquesta estona, i ara tothom ha de poder dir què  pensa’, va exclamar.
La resta de les intervencions van ser aclariments  sobre alguns dels punts exposats, acompanyades d’elogis al nivell de l’acte. I  una de les últimes fou la intervenció de  l’ex-president Pujol. Va deixar clar que els països petits, com seria una  Catalunya independent, eren viables econòmicament, posant d’exemple Estònia,  Letònia, Lituània, Eslovàquia i Eslovènia.

Bona cara o mala  cara?
La conferència va acabar amb  un aplaudiment fort i sostingut, molt generalitzat entre elsassistents. Molts es van atansar cap als membres del Col·lectiu Wilson  per felicitar-los. Piqué va fer una encaixada amb cadascun i  se’n va anar de seguida, sense fer cap comentari, i amb mala cara. Alguns  membres destacats del Cercle, en canvi, els van saludar i els van agrair el to i  la manera de fer l’exposició. I la van  contraposar a l’acte que hi havia hagut tan sols una setmana abans, en  aquell mateix lloc, a càrrec de membres de l’Instituto de Estudios Económicos de  Madrid (IEE): l’acte de l’IEE va tenir un to amenaçador, prepotent i sense  admetre discussió en els arguments que exposaven contra la independència i sobre  els efectes apocalíptics que tindria. Els membres de l’IEE  van avisar que la independència seria una catàstrofe: que portaria unes  pertorbacions i uns xocs molt dolorosos; que els costs de la transició serien  ‘demolidors’ i que afectarien ‘tres o quatre generacions’; que Catalunya se  separaria no únicament d’Espanya, sinó també de França i d’Alemanya.

Francesc Canosa proposava dissabte  en un article: ‘Facin un experiment no científic:  comprovar que els qui són contraris a la independència sempre foten mala cara  […]. El seu problema és d’humor, de mal humor.’ Comprovat.  Si més no, en el període d’una setmana i al Cercle d’Economia de  Barcelona.

A Europa, generalment, el procés  dura menys de quatre anys · La majoria han arribat a la independència abans de  dos anys

 

La polèmica sobre quan  s’hauria de fer el referèndum d’independència a Catalunya ha portat a  discutir quant temps cal per a acomplir un procés com aquest. A cada país ha  estat diferent, però els processos oberts a Europa els darrers decennis no han  superat els quatre anys, amb la sola excepció del cas tan complicat de  Kossove.

 

Estònia. Poc menys de tres  anys. La declaració de sobirania d’Estònia es va fer pública el 16 de  novembre de 1988, encara a càrrec del Soviet Suprem de la RSS d’Estònia. El març  del 1991 s’hi va fer un referèndum sobre la independència i el 20 d’agost del  mateix any la independència es va fer efectiva, enmig del caos ocasionat per  l’intent de cop d’estat a l’URSS. Tanmateix, no fou fins el 21 d’agost de 1994  que les darreres tropes russes abandonaren el país.

Letònia. Un any i tres  mesos. El 4 de maig de 1990 el Soviet Suprem de Letònia va adoptar la  declaració sobre la restauració de la independència. El gener de l’any següent  tropes de l’exèrcit soviètic van intentar enderrocar el govern letó, però no  se’n van sortir. El 3 de març de 1991, dos mesos després, un referèndum no  oficial va demostrar que hi havia un suport massiu a la independència. I el 21  d’agost de 1991, en ocasió del cop d’estat a la URSS, es va proclamar la  independència.

Lituània. Un any i  mig. El febrer del 1990 Lituània va convocar eleccions lliures, que van  ser guanyades pel moviment democràtic Sajudis, amb un programa independentista.  L’11 de març de 1991, el Soviet Suprem de Lituània va votar la llei de  restabliment de l’estat de Lituània i va declarar la independència del país, que  immediatament va ser reconeguda per Islàndia. L’endemà passat, l’exèrcit  soviètic va envair el parlament lituà i causà molts ferits. El 6 de setembre de  1991, després del cop d’estat a l’URSS, la independència va ser reconeguda  internacionalment.

Eslovàquia. Tres anys i un  mes. La ‘revolució de vellut’ del novembre de 1989 va ser l’inici del  procés d’independència d’Eslovàquia. El 17 de juliol de 1992 el parlament  eslovac va votar la declaració d’independència de la nació eslovaca. L’1 de  gener de 1993 es va dissoldre Txecoslovàquia i Txèquia i Eslovàquia van  esdevenir estats independents.

Eslovènia. Un any i  mig. El setembre de 1989 el parlament eslovè va aprovar un seguit  d’esmenes constitucionals que van transformar el país en un règim democràtic  d’estil occidental. Una de les reformes va consistir a canviar el nom del país,  que es va anomenar República d’Eslovènia. El 23 de desembre de 1990 es va fer un  referèndum sobre la independència, i els vots favorables van ser el 88%. Mig any  després, el 25 de juny de 1991, Eslovènia va proclamar la independència sota la  pressió d’un atac de l’exèrcit iugoslau que només durà deu  dies.

Croàcia. Un any. El 30  de maig de 1990 el primer parlament multipartidista croat va proclamar una nova  constitució i el 21 de gener de 1991 va definir les institucions croates com les  dipositàries de la sobirania. Croàcia va declarar formalment la independència el  juny de 1991, després d’un referèndum sobre la independència que va tenir lloc  el 19 de maig. Mig any després, els principals països europeus reconegueren el  nou estat.

Bòsnia i Hercegovina. Dos  mesos. L’1 de març de 1992 els ciutadans de Bòsnia i Hercegovina van  votar la independència en referèndum. El 3 de març el parlament va declarar la  independència i els serbis van proclamar la independència de la seva part de  Bòsnia, cosa que feia començar la guerra. El 22 de maig Bòsnia era acceptada com  a membre de les Nacions Unides.

Montenegro. Tres anys i quatre  mesos. El 4 de febrer de 2003 es va aprovar la nova constitució federal  de Sèrbia i Montenegro, que incloïa el dret de separació. S’hi deia que no es  podia començar un procés d’independència abans de tres anys. Tres anys després,  el 21 de maig de 2006, es va fer el referèndum a Montenegro que va ser guanyat  de manera justa pels partidaris de la separació. El 3 de juny es va proclamar la  independència.

Macedònia. Vora tres  anys. Macedònia va fer el referèndum d’independència el 8 de setembre  de 1991. Després d’un procés complicat, en què Grècia s’oposava al reconeixement  del país si Macedònia no canviava de nom, va ser admesa a les Nacions Unides el  8 d’abril de 1993.

Kossove. 18 anys. La  primera declaració d’independència de Kossove va ser aprovada el 7 de setembre  de 1990 com a resposta a la declaració de l’estat d’emergència per part del  govern iugoslau. Dos anys després, el 22 de setembre de 1992, la Assemblea de  Kossove, que havia estat dissolta, es va reunir clandestinament per proclamar la  creació de la República de Kossove. Fou revalidada en un referèndum convocat  dies després i perseguit per les autoritats iugoslaves, que van detenir tants  votants com van poder. El 1999, després de la guerra, Iugoslàvia va reconèixer  que no podia controlar el territori, que va passar a ser un mandat de l’ONU. El  2008, finalment, Kossove va proclamar la  independència.

4. Interessantíssim i cabdal  veure com, lluny de crear una fractura social, cada  cop més col·lectius, aparentment allunyats de l’independentisme, van prenent  partit i se senten partíceps de la nova era que ens espera a  tots i totes. No us perdeu les piulades i feu-ne difusió, no tenen  pèrdua!

Existeixen Independentistes en castellà?  @IndEnCastellano

Un compte al twitter amb més  de 8.000 seguidors i una pagina al facebook portades amb fina ironia treballant  per convèncer als castellanoparlants dels avantatges de la  independència

El seu logo, una estelada  amb la lletra més emblemàtica de la llengua espanyola, la “Ñ” és la seva carta de presentació d’un compte de twitter que ha  superat àmpliament els vuit mil seguidors i amb més de 4000 piulades plena de  fina ironia ha omplert la xarxa per convèncer a gent castellana parlant de les  avantatges d’una Catalunya independent. “Dice @LaVanguardia que, en  lugar de saltar la pared, hay que dialogar con la pared” o aquesta altre piulada  en són alguns dels exemples “Cuando se aprobó el dominio @puntCAT, el  españolismo auguraba el caos en Internet. Hoy es el 2º q más crece del mundo” per visualitzar les avantatges d’una Catalunya independent, pedagogia  independentista entre els espanyols, una bona manera de treballar per l’èxit del  futur referèndum per la independència de Catalunya. 

 

Si España desea Gibraltar, bastaría con ofrecerles un  proyecto seductor. No se lo ofrece a ellos… ni a los  catalanes.

La consideración que tiene  España de Catalunya es la misma que tenía un amo de su esclavo: el segundo era  una propiedad que no podía decidir

 

España considera «hermanos» a los países que se le  independizaron. Nosotros también seremos hermanos y no súbditos tras la  independencia.

.@Junqueras en @8aldia: «El recorte  que nos quiere imponer Montoro es peor que el recorte que la UE impuso a  Grecia»

.@MartaRovira (ERC) a @Albert_Rivera (C’s): «Yo defiendo que usted pueda votar NO. Defienda usted que  yo pueda votar»

La UE considera ilegal y abusiva la ley española de  desahucios

Si la constitución española  prohibiese la gravedad, las cosas seguirían cayendo.

 

La #independencia también caerá por su  propio peso.

El príncipe Felipe, 1990: «Catalunya  será lo que los catalanes quieran que sea»

¿Por qué son deficitarios los  peajes de Madrid? Mirad mapa(en naranja oscuro); al lado siempre hay ¡autovía  gratuita!

@XSalaimartin en @rac1: «Los catalanes  pagamos suficientes impuestos para que no tuviésemos q hacer ningún recorte… pero se van a España»

.@guerrazuluaqui Catalunya independiente y doble  nacionalidad para quien quiera mantener española (España no la puede retirar:  art.11.2 CE)

5. El meu  nebot, Alberto Alcon, em comentava els seus dubtes i pors sobre la economia  de la Catalunya Independent, és un home llegit i força informat. Després d’un  intercanvi de correus ha sorgit l’altra cara de la moneda, que no hem d’oblidar,  ja que també forma part del benestar social, parlo de l’ofec històric, cultural i lingüístic de Catalunya i tots els  territoris de parla catalana, on es fan autèntiques barbaritats  que no podem continuar obviant, la Independència serà el seu  revulsiu!

Clica per veure el video.

6.  Finalment ens acomiadem avui amb un nova notícia comentada per la companya Olga Hiraldo dels GOAL (Grup  d’Opinió Els Almogàvers), aquest cop sobre una notícia cabdal que no he  desenvolupat ja que he volgut que el seu comentari i síntesi fos el que  parlés per si sol, tot i que no hem d’oblidar que aquesta notícia és una  de les fites més importants en tot aquest Procés de Secessió! És un Consell Assessor amb noms de primeríssima  fila, vaja equipàs diria jo!, i, com també diu l’Olga,  encara tenim bons reserves, de moment, Elisenda Paluzie, Patrícia Gabancho,  Hèctor Lòpez Bofill, Alfons López Tena, etc.. etc… les ments més preparades de la Nació treballant en la  causa de la Llibertat Nacional i per tant el Benestar social de tots i  totes! Endavant!

 

Creació del Consell Assessor per a la Transició Nacional

Salut i a Remar!

Sergi Alcon i  Gibert