Hi ha diverses llegendes atribuïdes a Santa Eulàlia, canonitzada l’any 633 i adoptada com a patrona de Barcelona, protectora i guia de la ciutat fins el 1687, quan la ciutat va patir una plaga de llagostes i els barcelonins van cercar protecció a la Verge de la Mercè, cessant la plaga en pocs dies. En mostra d’agraïment, el Consell de Cent li va concedir el copatronatge de la ciutat. Tot i així, va anar augmentant la preferència per la Verge de la Mercè i al 1902 es va decidir instituir la celebració de la Festa Major de Barcelona el 24 de setembre, diada de la Mercè, enlloc del 12 de febrer, dia de Santa Eulàlia. Es diu que les pluges que sovint apareixen durant aquestes festes, són les llàgrimes que vessa Santa Eulàlia, entristida perquè els barcelonins l’han relegat a un segon pla.
Segons la tradició, Eulàlia va néixer a Sarrià pels volts de l’any 290, quan hi havia una forta repressió de la fe cristiana decretada per l’emperador romà Dioclesià i dirigida a Barcelona pel seu governador Decià. Filla d’una noble família, Eulàlia era una cristiana convençuda que no va renunciar a la seva fe durant les persecucions dels romans, així, va ser condemnada a patir tretze martiris, tants com anys tenia (morí al 303 a Barcelona), que es van donar als carrers de la ciutat. Fou assotada, se li va estripar la carn amb garfis, li’n posaren els peus sobre brases roents, li tallaren els pits, li fregaren les nafres amb pedra tosca, li aplicaren oli bullent a les ferides, la van ruixar amb plom fos i la van llançar a una bassa de calç. A més, fou ficada en una bóta plena de vidres que van fer rodolar, va ésser cremada a una foguera, tancada amb puces perquè la piquessin i, finalment, quan els jutges van veure que aquests turments no servien per fer-la abjurar del cristianisme, la van condemnar a morir crucificada a la creu en forma d’aspa (creu de Sant Andreu, que trobem, junt amb la creu dels templaris, als bancs de la catedral de Barcelona).
N’hi ha una altra versió que explica que l’empresonament i la mort d’Eulàlia va ser degut a que un fill de Decià se’n va enamorar i es volia casar amb la noia, però Eulàlia, filla d’una família molt rica, era cristiana i en no assistir a les cerimònies paganes, un sacerdot romà la va denunciar. En aquell moment de persecució, l’acusació d’un cristià era compensada amb una part de la fortalesa del denunciat, de manera que el sacerdot deuria veure una manera de fer negoci. L’enamorat fill de Decià, va intercedir a favor de la noia i va suplicar que no fos sotmesa a tortures, comprometent-se a fer-la renunciar de la fe cristiana. El procònsul va acceptar però malgrat els seus intents, Eulàlia no va renunciar i es va mantenir ferma en les seves conviccions religioses. Aleshores, Decià va fer tancar la noia en una masmorra i van posar totes les eines de tortura al seu davant, només veient-les, va tenir una impressió tant forta que va morir en l’acte, i a l’endemà, el carceller que li duia el menjar va trobar el cos inert. El fill de Decià va matar el sacerdot delator en assabentar-se de la notícia.
Diu la llegenda que després de ser fuetejada, va ser tancada a la presó en una cel·la plena de puces perquè els insectes agreugessin el dolor causat per les ferides (diuen que el 12 de febrer, diada de santa Eulàlia, les puces són més grosses i piquen amb major agressivitat). Sembla ser que la presó estaria situada al carrer anomenat Arc de Santa Eulàlia, on, el sol, ofès pel martiri, es va negar per sempre a fer entrar els seus raigs en aquell carreró de manera que habitualment resta en penombra i només s’il·lumina un cop a l’any, per aquesta data. Altres situen la presó a la Volta del Remei o al carrer de Call (nº 7), d’on guiada per un àngel va escapar de la presó, tot i que va tornar a ser capturada i empresonada una altra vegada.
Altre martiri va tenir lloc al carrer de la baixada de santa Eulàlia, on la van posar nua dins d’una bóta plena de claus i vidres trencats, i la van der rodolar tretze cops pels actuals carrers de sant Sever i per la baixada de Santa Eulàlia, d’on procedeix el nom. Al llarg de molts anys, per commemorar aquell fet, el dia de santa Eulàlia, els fidels pujaven i baixaven aquest carrer tretze vegades. En record al martiri, a la façana del nº9 hi ha una capelleta amb la imatge de la santa amb una bota als peus (de fet, va passar a ser la patrona dels boters) i una placa de rajola amb uns versos de Jacint Verdaguer.
Una altre martiri que va patir va ser el de ser cremada a la foguera, així, lligada a una estaca, prengueren foc a la llenya acumulada però es va produir un miracle, les fames van evitar el seu cos i en un moment determinat van canviar de direcció i es van dirigir cap als seus botxins. Al rerecor de la Catedral de Barcelona, trobem un relleu del s. XVI, que representa quatre escenes de la vida de Santa Eulàlia, dues a cada costat de la porta.
Donat que Eulàlia, mentre era a casa seva, tenia cura de les oques que s’hi criaven, en commemoració, al claustre de la Catedral de Barcelona hi ha de forma permanent tretze oques, tantes com els anys que tenia en morir, de color blanc, com a símbol de la seva puresa.
A més, a la cripta de la Catedral trobem el sepulcre de la santa. A la paret del fons hi ha el seu antic sepulcre del segle IX, juntament amb la inscripció de l’any 878 de la troballa de les relíquies a Santa Maria del Mar anomenada aleshores Santa Maria de les Arenas. Al 1339, sota el regnat de Pere III el Cerimoniós, es va traslladar el cos de Santa Eulàlia a la Seu, passant a estar dedicada a la patrona de la ciutat, a més, de la Santa Creu (Santa Helena, la trobem representada en el cimbori de la catedral que, de manera atípica, està sobre l’entrada principal enlloc d’estar a l’alçada de l’altar). El nou sarcòfag d’alabastre, el va tallar l’escultor de Pisa, Lupo di Francesco; i es troba exposat darrere la taula de l’altar, en el centre de la cripta, sostingut per vuit columnes d’estils diferents amb capitells corintis daurats. A la tapa i els seus costats estan gravades escenes del martiri de Santa Eulàlia, als quatre angles superiors hi ha àngels i en el centre la Mare de Déu amb l’Infant.
Durant molts anys, no es coneixia on estava enterrat el seu cos, fins que el 878 van arribar a la conclusió que les presumptes despulles de Santa Eulàlia es trobaven a Santa Maria de les Arenes, una petita esglesiola que hi havia vora la platja, i que va ésser substituïda per l’església gòtica construïda del 1329 al 1383 per Berenguer de Montagut, que va passar a nomenar-se església de Santa Maria del Mar. El 1327, les autoritats consideren que aquell lloc, aleshores allunyat de la ciutat, no era el més adient per a la santa que li tenien tanta devoció, i van decidir traslladar el cos dins de muralla, per tal de rebre sepultura a la nova catedral. Es va organitzar una gran cerimònia que tingué molta concurrència de manera que molts forasters, es van veure obligats a dormir al carrer ja que tots els albergs i hostals estaven plens, tal com es relata a la crònica de Pere III el Cerimoniós. Finalment, el solemne trasllat va tenir lloc el 1339, amb la presència de les més altes autoritats del país. Des de la capella de les Arenes, es va iniciar una processó que va recórrer el carrer Argenteria fins arribar a la plaça del Blat, on hi havia un dels portals d’entrada a la ciutat. Va ser en aquest indret, on el sarcòfag on anaven les restes va prendre un pes tan gran que no va poder ser moguda i van haver de deixar-la al terra. Malgrat els intents d’aixecar-la, no hi havia manera de poder continuar el trasllat i es va pregar perquè el Cel enviés un senyal que permetés conèixer-ne la causa. Un àngel s’aparegué llavors i assenyalà amb el dit un dels canonges de la catedral. El sacerdot, penedit, va confessar que, en fer el trasllat de les restes de la santa al sepulcre, se n’havia quedat un dit del peu, com a relíquia per a conservar ja que sentia un gran fervor per la santa. El bisbe, indignat, va fer obrir allà mateix el sepulcre i, en tornar el dit, van poder tornar a aixecar-lo i continuar la cerimònia. La santa no estava disposada a entrar mutilada a la seva ciutat, per això es va negar a traspassar l’entrada de la ciutat fins que no va estar completa. Per aquest motiu, l’antiga Plaça del Blat va canviar el nom i passà a dir-se Plaça de l’Àngel.
Després de patir els dotze turments precedents, va ser finalment clavada en una creu en forma d’aspa (com a Sant Andreu). Segons la tradició, la plaça del Pedró és l’indret on hauria tingut lloc aquest darrer martiri de Santa Eulàlia. El nom de la plaça prové del fet que acollia el pedró en el qual es va sostenir la creu en record de la crucifixió de l’antiga patrona de Barcelona, esdevinguda el 12 de febrer de l’any 303. Completament nua, diuen que els seus cabells van créixer per cobrir la seva intimitat. Una vegada morta, un colom blanc va emergir de la seva boca ii d’aquesta manera es va elevar la seva ànima cap al cel. D’altres diuen que va tenir lloc una nevada molt forta que va deixar el cos totalment preservat de totes les mirades. Aquest suplici final, va tenir lloc o bé al Pla de la Boqueria (a la casa on es creua la Rambla amb el carrer Boqueria hi ha una estàtua de la Santa), o bé a la plaça del Pedró, on diuen també que va ser exposat el seu cos perquè fos devorat pels ocells.
Olga Hiraldo i Martí
