1. Com que aquests dies no ha hagut Recull Comentat del Procés de Independència, farem un repàs de la tria de novetats que he fet dels darrers dies. I comencem amb un acudit del sempre encertat Ferreres. Tant de bo Duran sigui un agent doble per a despistar l’enemic com a vegades pot semblar!
2. Com bona senyal dintre del PSC destacarem aquesta notícia difosa pel company dels GOAL, Carles Cosialls. Efectivament Federalisme no es Unionisme, per tant no se li ha de fer el joc a Espanya, i la negació del primer hauria d’implicar votar SÍ a la Independència x coherència amb la sobirania de la Nació Catalana que diuen defensar! Així ho expressen ja Joaquim Nadal, Pasqual Maragall, Marina Geli, Montserrat Tura, Antoni Castells, Maria Badia, etc…
La independència comença a fer-se lloc al PSC
‘Federalisme no és unionisme’, diuen els catalanistes en una declaració · Els ex-consellers Nadal i Castells votarien sí a la independència
‘Els federalistes no podem esdevenir de cap manera la coartada de l’unionisme’, diuen l’ex-consellera Marina Geli, l’ex-diputada socialista Pia Bosch, l’eurodiputada Maria Badia i l’ex-diputat Daniel Font. Tots quatre van fer públic ahir un manifest en què demanen un tomb sobiranista al PSC. És un signe més de la pressió que sectors dels socialistes catalans fan a la direcció, que acusen de callar ‘i atorgar’ en el cas del pacte que va fer el PSC a l’Hospitalet de Llobregat amb el PP i Plataforma per Catalunya per impedir-hi un referèndum sobre la independència.
En el manifest, els quatre signants diuen ben clarament que avui ‘la sort del nostre federalisme és a les mans de la política espanyola’ i deixen entreveure que si aquesta opció cau definitivament en via morta la independència seria ‘legítima i coherent’. Ho expressen en aquests termes: ‘Si aquest pacte resultés finalment impossible, a causa de la posició regressiva de l’estat, seria greument contradictori que els federalistes esdevinguéssim mers unionistes, mers defensors de l’statu quo: voldria dir que es tractava tan sols d’un federalisme instrumental. No és el nostre cas: per això, si la solució federal fos invalidada i també, doncs, la viabilitat d’un pacte Catalunya-Espanya, pensem que, per als federalistes, tota opció democràtica contra l’statu quo imposat seria legítima i coherent.’
De fet, en el mateix text veuen difícil que el federalisme pugui reeixir a Espanya tenint en compte les objeccions del PSOE a la proposta federalista elaborada per la Fundació Rafael Campalans.
I demanen a la direcció que federalisme no vulgui dir unionisme: ‘Entretant, el socialisme català, sense abandonar mai el seu ideari federal, ha de situar-se de manera inequívoca, en el vigent plet, en funció dels estrictes interessos de la nació catalana.’
El manifest del PSC es fa públic gairebé al mateix temps que l’ex-conseller socialista Joaquim Nadal expressava en públic que ara votaria sí a la independència de Catalunya en una consulta. En uns termes molt semblants s’expressava Antoni Castells, també ex-conseller socialista, en el documental ‘Hola, Europa’ de TV3, emès fa poc: »Independència, sí o no? Si l’alternativa a la independència és un estat franquista, si és continuar com fins ara, si és aquest federalisme «de boquilla», jo voto a favor de la independència.’
3. Seguidament entrarem en temps de reflexió, amb un article de Manel Fantassin, que ens ha fet arribar el company de Berga, Jordi Pons. Efectivament, parla de la lletra del nostre himne nacional, aquella part que parla de la gent superba!
Si hemos vencido a ETA no vamos a vencer a los catalanes?
MANEL FANTASSIN (31.05.13). La percepció del món amb ulls catalans està separada de la percepció espanyola per un abisme tan gran que sembla que siguem de planetes diferents. Mentre nosaltres veiem com els catalans van convertint-se (per efecte dels menyspreus espanyols) en independentistes, i van imposant aquest independentisme als fins ara cagats governants catalans, resulta que els espanyols veuen l’esperpent d’uns governants catalans suposadament arrauxats que estarien imposant l’independentisme a la població.
Mentre nosaltres trobem un insult a la intel·ligència que una majoria de no-catalans decideixi el futur dels catalans (com pretenia ahir l’Alfonso Guerra als micròfons de RAC-1), resulta que l’espanyolisme es declara no-nacionalista i acusa de no-democràtic allò que han fet tants i tants milions d’ex-espanyols a les colònies ex-espanyoles.
Ara sembla ser que Izquierda Unida recolça el nostre Dret a Decidir, i alguns ho atribueixen a la tradició autodeterminista de les esquerres, però jo estic segur que tal actitud està obligada per ICV-EUA, una coalició catalana que la formació espanyola de Cayo Lara necessita pel gran pes que té en en conjunt de la Izquierda Plural (tres diputats d’onze). Alhora, el partit ICV està collat per la seva militància, tradicionalment catalanista i democràtica, a participar en l’anomenat “procés” català.
La realitat és que, en matèria nacional, els polítics de nacions dominants, com els espanyols i els francesos, acostumen a manipular els principis per adequar-los a la supèrbia. En el cas espanyol tenim exemples a dojo, començant pel mateix Alfonso Guerra, que fa anys reconeixia sense embuts el dret d’autodeterminació dels catalans. També en el cas francès he vist anarcosindicalistes queixant-se per l’ús de l’occità en la megafonia bilingüe del metro de Tolosa de Lengadòc i he vist comunistes contraris a la cooficilialitat de la llengua corsa a Còrsega. Al cap i a la fi res s’assembla més a un imperialista de dretes que un imperialista d’esquerres. En el cas català IC-V té una influència a Izquierda Unida que no té el PSC al PSOE; a cals socialistes espanyols, per tant, domina “la percepció” espanyola que, com he dit, no té res a veure amb la visió catalana de la realitat, és ben bé com si miréssim planetes diferents!
Faig esment a ETA perquè l’efecte és similar: mentre a Catalunya tothom amb qui he parlat del tema defineix la situació del conflicte basc i, en concret, de l’organització armada, com “un alto el foc” que ha de permetre la negociació amb el govern Espanyol”, en canvi les opinions que he sentit entre els espanyols no tenen res a veure. En totes les converses que he tingut sobre el tema amb espanyols no he aconseguit cap definició del procés basc diferent de “ETA ha sido derrotada”, “¿Negociar, hablar, mediación…?”, “¿Para qué si ETA ha sido derrotada?”, “Ahora lo único que queda es recuperar les armas y meter en la cárcel a los que todavía quedan libres”…
Com us deia, no sols parlem llenguatges diferents sinó que veiem mons distints. Als nostres ulls la seva és una realitat deformada, una percepció que no crec fingida sinó que respon a la cosmovisió dels que es creuen vencedors a base de tancar els ulls a la Història. L’aplicació d’aquest tarannà al problema català és la mateixa: “para qué hablar, para qué negociar, para qué tolerar, si hemos vencido a ETA no vamos a vencer mucho más fácilmente a los catalanes?
Fantassin
4. I com a segon article de reflexió, el mateix Carles Cosialls dels GOAL ens fa arribar el darrer escrit d’en Salvador Cardús, tan preclar com sempre! Aquest podríem dir que també en parla el nostre himne nacional quan parla de «aquesta gent tan ufana» que no entén res diria jo!
Encara no ho han entès
SALVADOR CARDÚS | Diari ARA Actualitzada el 04/06/2013 00:00
Encara no ho han entès
JORDI PIZARRO Diu que a Espanya encara es pregunten si això de la independència de Catalunya va de debò. Sembla que els espanyols no s’ho acaben de creure i es veu que molts pensen que si se surt de la crisi o si Espanya ens fa un més bon tracte fiscal, ens en desdirem. Fins i tot, per convèncer-se que no cal patir, posen en dubte que el president Mas sigui independentista. Així ho desvelava fa pocs dies l’anterior president espanyol, Rodríguez Zapatero, el valor de la paraula del qual coneixem prou bé tots els catalans i, particularment, el mateix Artur Mas.
SENSE VOLER SER CONDESCENDENT, he de dir que entenc molt bé aquesta actitud. Estic segur que no els cap al cap imaginar-se una Espanya retallada, per molt que -deixant de banda les plantilles de funcionaris de l’administració espanyola- sigui l’única cosa que queda per passar-hi les tisores. D’una banda, perquè és cert que la històrica manca de claredat del nacionalisme autonomista havia creat una imatge pidolaire de la política catalana. Això ja no és així, però hi ha catalans amb influència econòmica i política a Espanya que encara afavoreixen el malentès a Madrid. De l’altra, perquè la propaganda anticatalana, que dóna tan bons rèdits a partits polítics i mitjans de comunicació espanyols, contribueix a fer incomprensible el procés. Veieu, posem per cas, les interpretacions de la xiulada del Liceu als prínceps de fa pocs dies, tan útils per mostrar com esmolen l’enginy a l’hora d’emmascarar una realitat que els incomoda i de la qual no poden acceptar la versió més plausible i directa.
L’OBSTACLE PRINCIPAL que té Espanya per fer-se càrrec de la magnitud del procés independentista és que no entén que no s’hi ha arribat per un suposat lideratge capriciós del president Artur Mas. Ni que tampoc no ha estat guiat per una ERC que, fins a l’arribada d’Oriol Junqueras, havia passat uns anys de desorientació profunda i amb uns dirigents fosos pel seu pas pel segon tripartit. Certament, el president Mas ha assumit el lideratge polític d’aquesta voluntat d’autodeterminació (digueu-ne com més us plagui). I ERC s’ha pogut reconciliar amb el seu llegat polític -fer entrar al Parlament un independentisme tranquil i radicalment democràtic a principis dels anys 90 del segle passat-, sense el qual no s’entendria per què som on som. Però la sacsejada es produeix el 2006, i el desvetllament l’ha estirat una societat civil activíssima, cosa que n’explica la fortalesa. Seguir-se preguntant si Mas és o no independentista, o si n’és del néixer o se n’ha fet, és la demostració que encara no s’ha entès gran cosa. La política és compromís, i el president ha quedat lligat -sense possibilitat de marxa enrere- a la promesa de fer possible que els catalans decidim si volem ser independents.
PER AIXÒ FA RIURE que es digui que ara només s’ha de defensar la consulta sense entrar encara en què s’hi vol decidir ni saber la pregunta. L’antic conseller Antoni Castells posava el desafortunat exemple del desembarcament de Normandia, suggerint que com que no sabien si se’n sortirien, l’havien decidit sense plantejar-se quins objectius posteriors perseguirien. No hi estic d’acord: només té sentit emprendre un procés tan arriscat si s’aspira a la independència. Per conèixer l’opinió dels catalans, amb una enquesteta en tindríem prou. I si volguéssim una relació federal amb Espanya, ho deixaríem a mans de Pere Navarro. Però l’assumpció del deure de decidir només pren tot el seu sentit quan es desitja alguna cosa molt gran. Com la que dóna sentit a fer-se voluntari i desembarcar a Normandia. Això és el que sembla que no ha entès Espanya… ni els catalans a qui encara inquieta tant haver de decidir si sí o si no.
5. I mentrestant hi ha que mirar a l’exterior per restar informat de com evoluciona la visió fora de l’Estat de tot el procés, que ens dona moltes bones pistes, bé, com de fet passava en temps del dictador Franco, que des de fora se’l prenia millor la temperatura! Mireu el vídeo i la posterior entrevista, no te pèrdua!
La televisió del senat francès explica els beneficis de la independència de Catalunya
PublicSénatTv parla amb Vila d’Abadal, Salvador Cardús i alguns ciutadans sobre el procés sobiranista. Vilaweb 31.05.13.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Pg5piBZwJ_M [/youtube]
‘Fa massa anys que l’estat espanyol ens oprimeix’, explica una entrevistada, i la veu en off afegeix: ‘Amb la crisi, la gent obre finalment els ulls’ i ‘tothom està convençut que sense Espanya, Catalunya viuria millor’. PublicSénatTv, la televisió pública del senat francès, ha dedicat un reportatge de cinc minuts i mig a analitzar el procés independentista que viu Catalunya, en el qual participen Josep Maria Vila d’Abadal, batlle de Vic, i Salvador Cardús, sociòleg i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional.
‘Som un altre país, un país que no té estat’, explica Vila d’Abadal. ‘No ens volem tancar sobre nosaltres mateixos, al contrari, [la independència] és la possibilitat d’obrir-se a Europa i parlar d’igual a igual amb Madrid’, diu Cardús.
El contrapunt el posa Salvador Guillermo en nom del Foment Nacional del Treball, que assegura que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea, i alerta sobre un boicot espanyol als productes catalans.
El reportatge va seguit d’una entrevista amb la diputada belga al Parlament Europeu Véronique De Keyser, que reflexiona sobre els nous processos d’independència a Europa. ‘Catalunya té una història mil·lenària i fins ara s’havia anat entenent amb Madrid reclamant cada cop més autonomia, però la situació de crisi ho ha crispat tot’, explica.
<!– P { margin-bottom: 0.21cm; } –> 6. En la mateixa línea, a l’Estat, comença a pujar-li la febre…
Preocupació a Espanya per la hisenda pública catalana
Fonts del Govern espanyol veuen amb preocupació que la clau de la caixa comenci a estar en mans catalanes. Mouen fitxa per impedir el desenvolupament de l’Agencia Tributaria Catalana
D’entrada tot han estat somriures i certes foteses per part d’Espanya, però davant els primers ajuntaments i particulars que s’han adherit a la campanya començada per l’entitat Catalunya diu Prou i l’anunci fet pel Govern de la Generalitat que en uns mesos es podrà generalitzar el pagament a la incipient hisenda pública de Catalunya, les alarmes s’han disparat. La caverna mediàtica espanyola ha passat d’intentar ridiculitzar els simbòlics pagaments a posar el crit al cel davant una possible generalització del procés, s’han adonat i ens hem adonat que la clau de la caixa la tenim a Catalunya i fins ara no ho havíem desenvolupat. Ara toca que el Govern de Catalunya faciliti al màxim el procés, cal una campanya pedagògica i de confiança per tal què els ciutadans, empreses, i entitats públiques paguin amb normalitat els seus impostos a Catalunya, donem la futura clau de la caixa al Govern de Catalunya.
El Govern Espanyol comença a fer maniobres per boicotejar-ho
D’entrada provarà la via de pressionar amb més inspeccions fiscals a Catalunya a les grans empreses i lobbys del poder econòmic per tal que no ho facin, i no seria res d’estrany que, fins i tot, legislessin per impedir-ho. Per experiència sabem que el Govern Espanyol sigui de dretes o d’esquerres no és de fiar i farà tot el possible per boicotejar i impedir que els catalans paguem els nostres impostos a Catalunya
La Generalitat de Catalunya ha d’accelerar el procés
El Conseller Homs ho va anunciar, i ara cal fer-ho el més bé possible i aconseguir complicitats, seria molt important que l’Ajuntament de Barcelona ho fes, que empreses catalanes també ho facin, Diputacions, personalitats públiques i que el Govern inverteixi per facilitar-ho, en campanyes pedagògiques i, sobretot, mostrar amabilitat per guanyar-se la confiança. Pagar a Catalunya és garantir el present i el futur del país.
Malgrat que de moment la Generalitat ingressi els diners a Madrid, la clau ja no la tindrà Espanya
Són noves eines, és informació, és preparar una nova administració per a un nou estat, i és sens dubte una de les estructures d’estat més importants que podem crear i clau per a la futura viabilitat d’una Catalunya nou estat d’Europa. No podem pagar els impostos a una Espanya que no paga ni els deutes i malbarata els recursos tal i com diu Europa.
7. I en conseqüència Europa ja treballa amb l’Escenari d’una Catalunya Independent, i més que ho farà, fins a intervenir, si la nostra empresa és seriosa i rigorosa com fins el moment!
Europa ja treballa l’escenari d’una Catalunya independent
El principal ‘think tank’ de Brussel•les proposa que Catalunya i Espanya nomenin «un mediador o conciliador internacional», «la UE o l’ONU podrien jugar aquest rol”
(ACN).- El principal ‘think tank’ de Brussel·les, el Centre for European Policy Studies (CEPS), proposa que Catalunya i Espanya nomenin un «mediador o conciliador extern». En una entrevista a l’ACN, el seu cap d’estudis de Política Internacional, Steven Blockmans, recomana al govern català que si veu «impossible negociar» amb l’espanyol la celebració de la consulta o l’endemà d’una eventual secessió «almenys l’intenti convèncer per convidar la UE a fer de mediadora» i intentar superar així el «bloqueig polític». L’investigador sènior del CEPS i professor de les universitats d’Amsterdam i Lovaina assegura que, si Madrid hi estigués d’acord, «la sortida i reentrada» d’una Catalunya independent a la UE es podria fer «per la via ràpida» i «n’hi hauria prou amb una cimera» a Brussel·les, amb «una simple reunió», per prendre la «decisió política».
El NO a tot d’Espanya ens acosta a la independència
Blokmans defensa que «la UE o l’ONU podrien jugar aquest rol», però avisa que abans «ambdues parts, Barcelona però també Madrid, haurien d’acceptar-ho voluntàriament». Blockmans assegura que la consulta i la possibilitat que Catalunya o Escòcia s’independitzin «s’està debatent» i «surt sovint» a Brussel·les, tot i que «la Comissió Europea no reconeixerà oficialment que s’està preparant» per a aquest escenari.
Catalunya ja compleix tots els requisits per formar-ne part, el respecte dels drets humans, les llibertats fonamentals i l’estat de dret i tota la legislació de la UE»,
Recorda Blockmans. Però alhora alerta que sense acord, el govern espanyol podria vetar l’Estat català a la UE. La legislació europea «no diu res sobre la secessió de part d’un estat membre», però «en dret internacional, la regla bàsica és que la independència és il·legal si no hi ha un acord entre les parts», avisa Blockmans. «Òbviament això tindria un cost molt alt per als catalans i les empreses: es tornarien a aixecar fronteres i es tallaria la lliure circulació de persones, béns i capitals», alerta l’investigador flamenc del CEPS.
En declaracions a l’ACN, Blockmans admet que això «seria inacceptable» i preveu que Catalunya i Espanya haurien de negociar «un acord de transició» perquè els catalans no perdessin tots els drets i deures que ara tenen com a ciutadans europeus. «Però si hi ha bloqueig polític d’un sol estat membre, com que es requereix unanimitat, no hi podria haver aquest acord transitori», avisa.
Catalunya a favor d’un negociador internacional, Espanya no.
El responsable dels estudis de Política Internacional de la UE del CEPS reconeix que «la UE té raons per evitar aquesta situació», però avisa que «la principal interessada és Catalunya». Per això, aconsella la Generalitat que vagi pensant en proposar un «mediador o conciliador extern». Fundat el 1983, el CEPS és el ‘think tank’ més influent de la capital comunitària i «el fòrum de debat líder en afers europeus». Dirigit per l’economista alemany Daniel Gros, té un pressupost de 6,7 milions d’euros anuals i hi treballen una trentena d’investigadors procedents de 21 països diferents.
8. Per anar acabant, el bon amic Jordi Pons de Berga ens fa arribar les fotos on l’Àliga, símbol de la patum, s’ha vestit per primer cop amb la estelada, recollint així l’anhel de tot un poble! Els coneixedor de la festa bé saben el gest històric i simbòlic que això significa en una festa amb centenars d’anys d’història i declarada Patrimoni de la Humanitat!
9. I per acabar, observeu aquest mail que he rebut al voltant de les fotos d’una celebració anual que fan a EEUU sobre l’arribada dels «espanyols» al seu poble, que ha difós en Jordi Bilbeny i que ens ha fet arribar el company dels GOAL Joan Forés. Tot un indici!
Mireu que m’han enviat. A un municipi de Florida als EEUU , que es diu Saint Agustine, celebren la festa de l’arribada dels «espanyols»…. Observeu quina bandera fan servir!!!! Fan servir la bandera catalana!!!!!! Aix qu vol dir? He cercat a wiquipdia i he trobat això: Els voltants de Sant Agustine va ser explorat per primera vegada en 1513 pels espanyols explorar i governador de Puerto Rico, Juan Ponce de Len, Vost reclamar l’rea per a la corona espanyola.
Alguna vegada recordo haver llegit que aquest «Ponce» en realitat es dia «Pon» un cognom català Sembla ser que determinats escrits de Florida, li diuen Pedro Ponce de Cabrera, així ens portaria a Pere Pon de Cabrera
MIRA LA SENYERA AL COLLEGE DE ST AGUSTINE I A LA REPRESENTACI DE LARRIBADA (TEORICAMENT DELS ESPANYOLS.).
Salut i Memòria!
Sergi Alcon i Gibert
