La primera es fa al reconegut historiador català Borja de Riquer i va en la línia que sempre hem comentat aquí «Catalunya serà Independent perquè Espanya no ha volgut mai ser plurinacional», no entenen la relació igualitària entre els pobles de la península, sinó la subordinació a la matriu castellana en llengua, economia, història, etc, etc…
La segona entrevista la fa Vilaweb a Hernn Karits, un dels organitzadors de la Cadena Humana Bàltica que va ajudar a aquest països a accedir a la seva llibertat. La seva experiència ens pot guiar amb el repte de la nostra Cadena Humana del proper 11 de setembre.
Salut i Fraternitat
BORJA DE RIQUER HISTORIADOR
“Els espanyols només ens accepten en subordinació”
18/06/13 02:00 – David Castillo
«Hi ha més càtedres de català a les universitats alemanyes i italianes que a Espanya. És significatiu « Borja de Riquer ens ofereix un estudi farcit de documents d’època confidencials o poc coneguts, en especial epistolars, a ‘Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político’ (RBA). Es tracta d’un assaig històric que es pot llegir en clau actual perquè demostra fins i tot com Cambó es va sentir un ostatge mentre era ministre. S’adonava que no en trauria res i que li amagaven coses. Revelador.
Han passat cent anys, però el seu assaig és d’avui mateix. El 1918 Alfons XIII va animar Cambó a resoldre el plet català…
El rei actual no té el caràcter intervencionista del seu avi. Aquestes atribucions li toquen al cap del govern, però per ara no hi ha hagut cap oferta del govern espanyol que sigui mínimament engrescadora.
En un altre dels capítols explica que Alfons XIII va oferir a Cambó tot el poder a canvi que deixés de ser catalanista. Ara podria passar?
Avui continua sent impossible que un catalanista pugui ser president del govern espanyol, sobretot perquè s’ha arribat a un nivell tan alt d’intoxicació de la qüestió identitària, que hi ha una actitud per part dels partits polítics espanyols totalment reticent al que soni a catalanisme. Si l’any 1986 va fracassar l’operació Roca, a hores d’ara encara seria pitjor. Està bastant descartada la participació catalana en la política espanyola.
Valentí Almirall va considerar fracassat el republicanisme federal. El federalisme no és anacrònic? Almirall el va descartar per un problema que es van trobar durant la Primera República: només hi havia federals a Catalunya. A Espanya eren molt pocs. El federalisme és un pacte entre iguals, i els d’aquí actualment no troben amb qui pactar. Acceptar el federalisme implicaria un pacte entre iguals, però no una subordinació.
Per què el PSC està obsedit per aquesta via? El plantejament que en certs moments va fer el socialisme espanyol d’una Espanya plural plurinacional no se’l van creure i, per tant, no el varen practicar. Avui encara menys. Pel que es veu en les reaccions dels barons del PSOE, això no els interessa ni al balear, ni al valencià ni a l’aragonès; i no parlem dels extremenys i els andalusos.
També recull que els catalanistes del XIX ja consideraven que el seu país estava desatès i que era menyspreat pel govern espanyol.
En tot el procés de la transició cap aquí no hi ha hagut cap interès oficial, manés qui manés, per creure seriosament a apostar per un país plurinacional. ¿Com és que un poeta com Ausiàs March, el poeta hispànic més important del segle XV, no és estudiat pels nois de fora de Catalunya i del País Valencià? És una actitud de menyspreu, una anècdota de moltes més. Ells, un menyspreu així a Cervantes, el considerarien una ofensa inacceptable, i en canvi han menyspreat la literatura catalana sempre. Hi ha més càtedres de català a les universitat alemanyes i italianes que a Espanya. És significatiu.
No hi haurà encaix? Ho veig difícil, perquè és una cosa que porten profundament arrelada en la ideologia del moll de l’os de l’espanyolisme, ben mamat.
Quina serà la solució? Un dia s’haurà de fer un pacte democràtic i dir: “Aquí som nosaltres i allà sou vosaltres.” Els espanyols només ens accepten la subordinació sent ells els que manen. Fa uns dies, un empresari madrileny els va dir a uns empresaris catalans que li plantejaven el tema: “Muy bien, pero el solar es nuestro.” Aquesta concepció que ells són els amos del ranxo fa que et puguin deixar pasturar sempre que ells ho vulguin.
És una situació de domini. No volen cedir ni el domini polític, ni l’econòmic, ni el cultural.
Al llibre parla dels diferents partits històrics del catalanisme. Com observa les previsions de victòria d’ERC davant els moderats?
Les enquestes sempre s’han de llegir amb calma pel percentatge d’indecisos. El que sembla és que hi ha una pèrdua d’influència i de reconeixement dels partits tradicionalment espanyols, PSC i PP, i dins del món del catalanisme. Hi ha més polarització cap a un catalanisme més radical davant del moderat. Cal ser prudents, perquè els dubtosos i abstencionistes corresponen a sectors moderats que, en un moment electoral de caire plebiscitari, ja veuríem si s’abstindrien.
Hernn Karits: ‘La cadena humana al Bàltic va ser el cim en el procés d’independència’
http://www.vilaweb.cat Un dels organitzadors de la cadena humana a Estònia, Letònia i Lituània anima els catalans a fer de la cadena de l’11 de setembre un gran gest cap a la independència
Hernn Karits va viure de molt a prop de cadena humana dels països bàltics, que es va conèixer com la Via Bàltica. Aquell agost del 1989, dos milions de ciutadans d’Estònia, Letònia i Lituània van cobrir, enllaçats de les mans, els 560 quilòmetres que separen Tallin de Vilnius. Va ser una gran demostració de força independentista que l’ANC vol repetir amb la cadena prevista per a l’11 de setembre. Karits, que després fou un dels encarregats de delimitar les fronteres de la nova república amb Rússia i Letònia, va viure la cadena humana com a organitzador, coordinant els diversos grups que la formaven. Ara és a Barcelona per a promocionar la Via Catalana de l’11 de setembre.
—La independència d’Estònia va ser un procés molt ràpid. Com el recorda i com recorda el paper de la cadena humana? —A mi em sembla, vist des d’avui, com un somni molt llarg, no curt i ràpid. Segurament, des de la perspectiva de la història, que és tan llarga, tot el que va passar aleshores pot semblar ràpid, però en realitat, estant dins de tot aquest moment i vivint-ho en directe, a nosaltres ens semblava que per arribar a la fita de la independència el camí era interminable.
—Què va significar la cadena humana, la Via Bàltica? —En aquell moment no podíem continuar fent el camí sols. Calia fer conèixer al món el llarg camí dels països bàltics: què desitjàvem a Estònia, Letònia i Lituània, quina era la situació i per què ens hi trobàvem. La cadena bàltica va ser un cim de la muntanya en tot aquest procés, el qual havia de demostrar al món que existien uns estats i unes nacions com aquestes que estaven a punt de naufragar. Per tot això, el principal objectiu va ser fer conèixer la nostra realitat, i això realment ho vam aconseguir. La cadena bàltica va arribar a tot arreu a través de la televisió.
—Contra el que vostès esperaven, Occident no els va ajudar i va pressionar molt perquè no trenquessin la Unió Soviètica. Quin record en té?
—Els estonians ja som d’aquesta manera: una mica tossuts i consistents; en un país nòrdic no es pot viure d’una altra manera. Ja sabíem i copsàvem que per part dels països occidentals, malgrat tot, no tindríem un gran suport. I això passava perquè a Rússia hi havia un procés de democratització, que hauria pogut durar desenes d’anys i encara ara no hi ha arribat del tot. Però nosaltres no teníem temps d’esperar. I és per això que de manera tossuda i consistent vam insistir en la independència conjuntament els tres països bàltics. No vam fer cas dels arguments que ens demanaven ajudar a la democratització de la Unió Soviètica i no trencar la relació amb ells. Era el moment de la nostra independència i no podíem acceptar condicionants de ningú.
—Creu que la cadena humana catalana de l’11 de setembre pot repetir l’efecte de la Via Bàltica? —La Via Bàltica, ara, és fins i tot en les llistes de la UNESCO, i crec que realment va ser un fet que va impressionar les nacions del món. Per una altra banda, em sembla que realment els esforços dels catalans es coneixen poc. En aquest sentit la vostra cadena us pot aportar més autoconfiança per als vostres desitjos. I crec que el món us pot conèixer millor però no necessàriament perquè això sigui cap repetició; jo no ho veuria com una repetició de la nostra cadena. Més aviat és la vostra oportunitat històrica…
—Quina visió creu que tenen els estonians del procés independentista català? —Els catalans sou una nació coneguda a Europa i els estonians coneixen prou bé desitjos i situacions anàlegs als vostres, ja que també Estònia va voler començar el camí amb la independència econòmica, és a dir, anant primer pel camí que podríem anomenar suau. La meva opinió és que amb Estònia no hi haurà cap problema per al vostre reconeixement, perquè nosaltres vam ser ràpidament reconeguts per tothom i ara la nostra missió és donar suport als altres, a Catalunya també.
—S’imagina com seria la seva vida si no s’haguessin arriscat en el procés i no haguessin obtingut la independència? —Les emocions van ser fortíssimes en aquell moment i em sembla que no pensàvem mai en el risc que podríem tenir. No ens importava el risc ni els senyals de perill, tot i que hi havia confrontaments molt violents a Vilnius o a Riga. Era clar que no es podia preveure res. Però no sé ben bé què podria dir, ni m’ho imagino! La Unió Soviètica ja no existeix i jo no m’imagino que ara jo continués vivint en una Unió Soviètica, que en aquell temps dèiem que era la presó de les nacions. No m’imagino perdre les llibertats que tinc ara, com la de poder venir a una ciutat com Barcelona… És impensable per a mi.
Sergi Alcon i Gibert
