El cas dels Catalans va tenir lloc ara fa fa tres-cent anys, en signar l’acord de 1713 que va canviar la història de Catalunya: el Tractat d’Utrecht. On anglesos, germànics, francesos i castellans van decidir la sort de Catalunya sense poder participar els ambaixadors catalans a Utrech en el debat originat a partir del pacte secret de la Gran Bretanya i França al 1711, ja que se’ls considerava representats per l’imperi! El tractat de pau que va posar fi a la guerra de Successió va perjudicar greument els catalans, fins aleshores aliats d’Anglaterra però van ser traïts pels mateixos amb els que havien estat lluitant junts durant la guerra. L’inici de tot, però, l’hem de situar al 1705, amb el Pacte de Gènova, precedit pel Pacte dels Vigatans.Parlem una mica d’aquests dos pacte, i en concret del Tractat de Gènova que just el signaven tal dia com avui, el 20 de juny del 1705, una comissió de catalans encapçalada per Domènec Perera i Antoni de Peguera amb M Crowe, com a representació de la reina Anna d’Anglaterra, i en el que Catalunya es comprometia amb Anglaterra a donar suport a la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria, i malgrat que les Corts Generals ja havien acceptat Felip V com a rei. En aquest acord, Anglaterra es comprometia a respectar els privilegis i lleis del Principat, fins i tot si la causa austriacista perdia. No obstant, aquest acord fou fet mentre el poder estava a mans dels whigs, i quan al 1710 hi ha un canvi de govern i els tories accedeixen al Parlament, aquests van trair als catalans en no respectar el pacte. Aleshores, els whigs van denunciar els seus contraris per l’abandonament dels catalans, manifestant la seva vergonya per trencar l’honor britànic. Com a conseqüència, en part, va caure el goverb tory, coincidint amb l’ascens del rei Jordi I, que va accedir al tron el 18 de setembre del 1714 i va enviar una flota per ajudar Barcelona, tot i que va ser una setmana massa tard…
Pacte dels Vigatans
El Pacte dels Vigatans és un document signat el 17 de maig de 1705 per diverses personalitats de la petita noblesa vigatana, coneguts popularment com a «Els Vigatans» i més oficialment com a Companyia d’Osona, que s’aplegaren a l’ermita de Sant Sebastià, a la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona). Segons aquesta proposta de pacte secret amb el Regne d’Anglaterra, aquests facilitarien ajuda militar enfront Felip V de Castella, així com es comprometien a respectar Carles III i les lleis catalanes. A canvi, els catalans austriacistes es conjuraven a facilitar el desembarcament de tropes de la Gran Aliança a la costa catalana.
Un mes més tard, el 20 de juny del 1705, els comissionats Domènec Perera i Antoni de Peguera i d’Aimeric es reunirien a la capital de la República de Gènova, per tal de signar el pacte amb Mitford Crowe, l’enviat de la reina Anna d’Anglaterra, també conegut com a Tractat de Gènova.
Els assistents a la reunió a Santa Eulàlia varen ser:
– Llorenç Tomàs i Costa, de la Seu d’Urgell (Alt Urgell), rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer, que fou qui convocà els patriotes. – Antoni de Peguera i d’Aimeric i Josep Anton Martí, ambdós de Vic (Osona) – Antoni de Cortada i Carles de Regàs i Cavalleria, ambdós de Manlleu (Osona) – Francesc Macià Ambert, Bac de Roda, de Roda de Ter (Osona) – Jaume Puig de Perafita i els seus fills Antoni i Francesc de Perafita (Lluçanès) – Josep Moragues i Mas, el general Moraguea, de Sant Hilari Sacalm (La Selva) tal i com ja vam comentar en el article dedicat a aquest heroi català al nostre blog (http://goal.blog.cat/?p=687).
Tractat o Pacte de Gènova
El 20 de juny del 1705, a la capital de la República de Gènova, en el marc de la Guerra de Successió pel tron espanyol, els comissionats catalans Domènec Perera i Antoni de Peguera i l’enviat de la reina Anna d’Anglaterra, Mitford Crowe, van signar un pacte secret en nom de Gran Bretanya i els austriacistes catalans, països majoritàriament partidaris de Carles III d’Àustria. Amb aquest pacte, la corona anglesa prometia «la seva garantia perpètua per a assegurar els privilegis i lleis del Principat», en moments en què la nació catalana lluitava contra els exèrcits espanyol i francès per salvaguardar la seva llibertat i el seu sistema constitucional, que va ser finalment suprimit pels decrets de Nova Planta.
Gran Bretanya prometia ajuda militar, el respecte per part de l’arxiduc Carles d’Àustria de les constitucions de Catalunya i la ratificació del pacte per part del representant britànic Crowe davant de la Generalitat i el Consell de Cent un cop rendida Barcelona; els austracistes catalans prometien ajuda militar per prendre Barcelona i adherir-se als Aliats, és a dir, a les potències de la Gran Aliança de l’Haia (Gran Bretanya, Holanda i Àustria), defensores de Carles d’Àustria contra Felip d’Anjou. A la Gran Bretanya, el Pacte fou confirmat solemnement per la reina Anna, però no pas pel Parlament britànic. Entre els signants del pacte, hi figuraven els vigatans Francesc Macià i Ambert dit Bach de Roda i el militar Josep Moragues i Mas –el general Moragues-. El Pacte de Gènova fou la concreció de l’actuació a Catalunya del partit austracista, actiu des de 1702 davant dels recels de l’actuació de Felip V. Un mes després del Pacte de Gènova, alhora que la flota aliada arribava a Barcelona, els vigatans iniciaren la marxa sobre la capital del Principat; durant el setge, l’arxiduc Carles rebé la visita del conseller en cap de Vic i dels jurats de Mataró. L’arxiduc Carles d’Àustria va entrar solemnement a Barcelona el 7 de novembre de 1705 i jurà les constitucions catalanes; aleshores, fou proclamat rei com a Carles III.
La corona anglesa, malauradament, no va complir el seu compromís i deixà el poble català a la seva sort, en manifestar inferioritat davant dels ocupants. Ja el mateix 1714 diputats anglesos van fer sentir la seva protesta pel que s’anomenà «el cas dels catalans».
TRATADO DE ALIANZA
Entre la Serenísima Reyna Anna de Inglaterra y el Principado de Cataluña
contra el Serenísimo Duque de Anjou y sus adherentes:
para establecer en la monarchia de España a su verdadero
Rey Carlos III Archiduque de Austria
en que dicha Serenísima Reyna promete
su garantía perpetua para asegurar los privilegios y leyes de dicho principado.
Concluido en Génova por los enviados de ambas partes: día 20 de junio del año 1705.
El M. lile. Mitford Crow,
enviado de la Serma. Reyna de Ingalaterra a las partes de Italia;
y los Illes. Sres. D. Antonio Peguera y Aymerich,
y el Dr. en ambos Derechos Domingo Perera,
en nombre propio y de los Illes. Sres. de quienes se hallan con authorizadas Credenciales y Comissión; convienen,
prometen y declaran lo contenido en el tratado abaxo escrito.
El dicho M. lile. Mitford Crow declara: que la Muy Poderosa y Serma. Princessa Anna, por la Gracia de Dios Reyna de la Gran Bretaña, de Francia, de Irlanda, etc., movida del bien común de la Europa, para librarla de la esclavitud que le amenaza la desmesurada ambición de la Francia: es notorio al mundo que con estrechas alianzas ha unido las armas y fuerzas de la Corona de Inglaterra con las de sus Altos y Poderosos Aliados;
no sólo a este fin, sino también para auxiliar con el todo de sus Armas a la entera recuperación de toda la Monarchía de España para el Serenísimo Archiduque de Austria Carlos III, reconocido de los Aliados y otros Soberanos de Europa por legítimo Successor de los Reyes de España y demás Dominios y Señoríos que posseía el difunto Rey Carlos II en el día de su muerte;
los que hoy tiene violentamente ocupados y tiranizados Francia, y en los que con la fuerza de sus armas ha hecho reconozer el Serenísimo Felipe de Borbón, Duque de Anjou; violando los Sagrados tratados de Paz, Juramentos y Renuncias Solemnemente hechas por las Serenísimas,» Infantas de España, Da. Anna y Da. María Teresa, Reynas de Francia, por ellas y por sus Descendientes, aprobadas y ratificadas por los Reyes de Francia Luis XIII y Luis XIV con aprobación y consentimiento del Parlamento de Francia y de las Cortes tenidas en España.
El Real, pues, y Piadoso ánimo de la Ser. ma Reyna de Ingalaterra, compadecida en general de la muy Noble y Esclarecida Nación Española, y en particular de la Inclita Nación Catalana, se ha dignado con PLENA AUTHORIDAD delegar Personalmente a Mitford Crow, con poderes pleníssimos en la devida forma, para Contratar, Convenir y Firmar una estrecha ALIANZA y AMISTAD ENTRE LA CORONA DE INCGLATERRA y EL M. ILLRE. y PRECLARO PRINCIPADO DE CATALUÑA, mandando al mismo Mitford Crow passar a las partes de Italia, para el recto y justo motivo de hazer entender a toda la M. Illre. y Esclarezida Nación Española sus sanas y rectas intenciones, y las de sus Altos Poderosos Aliados; y plenamente informada de las opressiones y violencias que experimentaba toda la Nación Española y singularmente los Comunes y Particulares del Principado de Cataluña; para tratar y Concluir con las Personas que destinare el dicho Principado.
Los dichos Illes. Sres. D. Antonio Peguera y Aymerich, y el Dr. en ambos Derechos Domingo Perera, por sí propios, y en nombre de los Sres. de su Comissión, declaran y asseguran que han sufrido violentamente el Dominio Francés, y que, por no tener fuerzas propias ni auxilios de algún Soberano, no se han opuesto con las Armas desde la introducción del Sermo. Duque de Anjou en España …
Que reconocen y tienen por cierto que la Francia ha ocupado al Reyno de España y hecho reconozer por Rey al Sermo. Duque de Anjou contra Derecho y voluntad de los Reynos … Favorecidos sus designios por los Ministros del Piadoso difunto Rey Carlos II; turbando éstos sus rectas y justas Providencias; oprimiendo su Pacífica Real moderación; interpretando y declarando siniestramente las rectas disposiciones que la justicia de su Real ánimo tenía establecidas para la Sucesión de sus Reinos, derogando las leyes peculiares de los reinos de España, en particular las del Principado de Cataluña, y que creen y están bien noticiosos que los naturales del Principado de Cataluña sufren y toleran con la violencia y la fuerza el dominio francés, mayormente extendiéndose la usurpada autoridad del duque de Anjou a derogar y abolir muchas de las más estimables prerrogativas, constituciones y leyes que goza el Principado de Cataluña.
Por el conocimiento de estos motivos muchos de los naturales del Principado se han ausentado de su patria, otros por oponerse a tan notorias infracciones se hallan detenidos en públicas cárceles y destierros, excediendo a tan escandaloso exceso el absoluto dominio hasta los límites de la ignominia y ultraje con que ha sido conducida a las cárceles de Madrid el día 6 de febrero pasado la persona de don Pablo Ignacio Dalmases, enviado de la ciudad de Barcelona en Madrid, notoria y pública infracción del derecho de las gentes y de las más estimables prerrogativas y privilegios que el Principado de Cataluña está en posesión de gozar en las personas de sus embajadores y enviados, no permitiéndole representar los gravámenes hechos a la más preciosas leyes y privilegios del Principado, y en este mes de marzo sacado de la cárcel pública y desterrado a la ciudad de Burgos donde, nos aseguran, se halla reconocido por los Illtres. Sres. Contratantes ser más que dificultoso que los Comunes de Cataluña, oprimidos del Dominio Francés, pueden Autorizar y delegar Personas a este laudable fin; executadas las diligencias que lo calamitoso de los tiempos ha permitido: Y informado dicho lile. Mitford Crow de que generalmente los Naturales del Principado de Catalunya aborrezen el duro yugo de la Francia; viendo que los Illes. Sres. D. Antonio Peguera y Aymerich yel Dr. D. Domingo Perera están authorizados con amplia Comissión de Personas de séquito y representación en aquel Principado, que perseguidos de la Tiranía Francesa viven con resguardo, resueltos a tomar las armas y aclamar a su legítimo Rey Carlos III ayudados de las Armas de los Altos Aliados; y que los dichos Sres. asseguran baxo su palabra de honor, por sí propios y por los Illres. Sres. de su Comissión, que cumplirán y executarán lo Contenido en el tratado o tratados que se juzgue conveniente establezer y firmar según el thenor y inteligencia de los Poderes que recíprocamente se han reconozido de una. y otra parte, y incluido en el presente Tratado. Tenidas diferentes y repetidas Juntas para este laudable y saludable fin: han Convenido y Firmado los siguientes Capítulos de Amistad, Alianza y Protección; los quales prometen que serán firmes y valedores, y que por ningún tiempo ni acaso podrán ser interpretados en otro sentido que su propio tenor Literal con que aquí se explican. Los Capítulos en que las Partes Contratantes han convenido son los siguientes:
1) El Iltre. Mitford Crow promete y asegura: que a fin de facilitar y ayudar a los Naturales y Habitantes del M. Illre. Preclaro y Inclito Principado de Cataluña a apartar el violento Dominio de la Francia, lo que los Altos y Poderosos Aliados, y principalmente la Inglaterra, asseguran y prometen: que el número de las tropas Aliadas de desembarco que se destinarán para Cataluña será efectivo de 8.000 Infantes y 2.000 Cavallos, poco más o menos.
2) Como los dichos Iltres. Sres. asseguran la grande inclinación de los Naturales a sacudirse el yugo de la Francia, ya auxiliar con sus Armas a los justos fines de los Altos Aliados; y esperar que concurrirá crecido número de Gente luego de executado el desembarco; y que no todos tendrán buenas armas y municiones: promete que se desembarcarán también hasta el número de 12.000 fusiles, para armar a los naturales que no tendrán armas: y que toda la gente de armas destinada al servicio será provista de Pólvora y Balas; y uno y otro expressado en este Capítulo será distribuido por los Comissarios de Inglaterra o Altos Aliados, interviniendo los dichos Sres.
3) Siendo la intención de la Serma. Reyna de Ingalaterra no gravar ni molestar a los Naturales de la muy noble Nación Catalana, antes bien protegerles para su mayor bien, consuelo y libertad: dicho IlIre. M. Crow promete y assegura que la Serma. Reyna pagará real y efectivamente los 6.000 hombres armados que los dichos IlIres. Sres. prometen que serán efectivos y prontos a unirse con las tropas de Desembarco: y queserán pagados por los Comissarios o Tesoreros de la Serma. Reyna hasta que el Sermo. Rey Carlos III diere las providencias para la paga efectiva de dichos 6.000 hombres.
4) Siendo justo y proporcionado a la razón compensar con el premio al mérito que se gana con el riesgo y con el honor: y declarando los dichos Illes. Sres. que con los Sres. de su Comisión desean servir al Sermo. Rey Carlos III ya sus altos Aliados; y que de dichos 6.000 hombres que prometen efectivos se formen Regimientos de Cavallería y Infantería, conforme parezerá conveniente; y que de dichos Cuerpos sean los dichos Sres. nombrados oficiales: El dicho Iltre. Sr. Mitford Crow promete que, de los dichos 6.000 hombres, los dichos Sres. serán nombrados Capitanes, ellos y los demás sugetos que dichos Sres. destinaren; y que assí mismo serán a su voluntad nombrados los Tenientes y Alférezes; bien entendido que la Nominación de Coroneles, Tenientes-Coroneles y Sargentos Mayores quede reservada a la voluntad y Elección del Sermo. Rey Carlos 111, o de los Generales de los Altos Aliados.
5) En consideración de que los dichos IIlres. Sres. asseguran que, según las Leyes del Principado de Cataluña, está establecido que el Rey que según Derecho y Leyes de Cataluña entra en Possessión del Dominio deve en su ingresso Jurar las Leyes, Constituciones y Privilegios: El dicho Iltre. Mitford Crow promete, informado de las rectas intenciones del Sermo. Rey Carlos III, y insiguiendo las Ordenes de la Serma. Reyna de Ingalaterra, que instará, pedirá y solicitará los Poderes del Sermo. Rey Carlos III para assegurar el total cumplimiento y seguridad de que las Leyes de dicho Principado no serán alteradas en la más leve práctica de ellas; y en el caso de importar al dicho Principado, para mayor conservación de sus leyes (contra lo que no deve presumirse de la rectitud del Sermo. Rey Carlos III, ni dichos Sres. lo dudan en la más leve circunstancia), ofreze y promete, ahora, y por cualquier acaso que pudiesse sobrevenir, toda seguridad y garantía, de que los Privilegios y Leyes del Principado no sufrirán la menor alteración en todas sus circunstancias.
6) Para más manifestar el zelo al bien público y la inclinación de la Serma. Reyna de Inglaterra a la Inclita y Noble Nación Catalana: el dicho Iltre. Mitford Crow promete que siempre y cuando (lo que Dios no permita) sucediessen adversos e imprevenibles successos en las Armas:
Assegura que los dichos Sres., las Personas de su séquito y demás Naturales y Habitantes de dicho Principado que se declararen y tomaren las Armas a favor del Srmo. Rey Carlos III y Altos Aliados, auxiliados y ayudados de las Armas de Ingalaterra y sus altos Aliados para el fin de sacudirse el oneroso yugo de la Francia, quedarán con toda seguridad, garantía y protección de la corona de Ingalaterra, sin que puedan padezer la más mínima alteración ni detrimiento en sus Personas, Bienes, Leyes, ni Privilegios; de modo que ahora y en lo venidero goze el Principado de Cataluña de todas las gracias, privilegios, leyes y costumbres, tanto en común, como en particular, del modo que dicho Principado gozava de dichos Privilegios, Leyes y Gracias, en el tiempo del difunto Rey Carlos II.
7) Como el sincero y Real ánimo de la Srma. Reyna de la Gran Bretaña sea de assegurar con toda su Protección a los Reynos, Dominios, Señoríos y Provincias de España que se declararen a favor de su legítimo Rey Carlos III y de los Altos Aliados; y de que sean conservados y mantenidos sus Privilegios y Leyes, y en particular los del Muy Iltre. Principado de Cataluña, assegurada de que se declararán con esfuerzo sus Naturales: El dicho Iltre. Mitford Crow promete que, luego de ocupada la Plaza de Barcelona, o antes si importare, declarará, de palabra y por escrito, a los Diputados del Principado de Cataluña, o a otras Personas destinadas a representar los Comunes del dicho Principado, y expressará y ratificará todo lo contenido y convenido en el presente tratado, a fin de que ni ahora, ni en algún tiempo, los Naturales y Habitantes del dicho Principada puedan ni devan sufrir la menor duda de que sus Privilegios y Leyes serán con todas las formas mantenidos y conservados.
8) Los sobredichos IItres. Sres. Antonio Peguera y Aymerich y el Dr. Domingo Perera, en nombre propio y de los Iltres. Sres. de su Comissión, atendiendo y reconoziendo que por los antecedentes Capítulos quedan los Naturales del Principado de Cataluña, tanto en Común como en Particular, assegurados en sus Personas, Bienes, Leyes, Constituciones, Privilegios y prerrogativas, Prometen que, luego de desembarcadas las Armas Aliadas en el Principado de Cataluña, reconozerán por su Legítimo Rey, Señor y Successor de toda la Monarchía de España, según las Constituciones y Leyes del Principado, al Srmo. Carlos III, Archiduque de Austria, acceptándole por su Rey y Señor Natural.
9) Los dichos Iltres. Sres. en los sobreexpresados nombres prometen que diez horas después de tener ellos aviso de que la Armada Marítima de Ingalaterra o Altos Aliados esté ancorada en las Costas de Levante, desde la Ciudad de Barcelona hasta las Costas de Francia, marcharán desde las montarlas y partes de la Ciudad de Vique, en número de 6.000 hombres, armados y capitaneados por los dichos Sres., y se juntarán con las tropas de Ingalaterra y Aliados, y obedecerán las órdenes … y quanto les mandaren en servizio de su Rey y sus Altos Aliados.
10) Prometen así mismo que procurarán y tendrán en el Campo, tres días después de desembarcadas las tropas, todas las Azémilas necessarias para el tren de la Artillería y Bagages correspondientes para el número de las tropas.
11) Prometen así mismo que las tropas que se desembarcarán serán Alojadas en las Villas y Lugares según las Constituciones y Leyes de Cataluña y como en el tiempo del difunto Rey Carlos II.
12) Prometen asimismo que a fin que los precios de los comestibles o víveres sean regulares y no haya ningún aumento harán poner precio en el trigo, harina y pan, de modo que ninguna cuartera de trigo, medida del país, exceda el precio de 40 reales, regulado el precio de la harina y pan sobre esta tasa, y la cuartera de cebada a 13 reales.
13) Prometen asimismo que para la mayor comodidad y beneficio de las tropas harán que la carga del vino, medida del país, no exceda el precio de 45 reales moneda catalana y que la libra de carnero, tocino y buey no excederá el precio en que hoy día se vende en Cataluña.
14) Prometen assí mismo, para que los Successos de las Armas no tengan el menor retardo, que dispondrán conduzir al Campo las Faxinas, Pertrechos y demás cosas necesarias, a Costas y Gastos de los Naturales.
15) Prometen assí mismo que, baxo la buena fe y palabra que el M. Iltre. Mitford Crow les da y promete de que todas las sumas de dinero que constare haver empleado, assí en juntar las Gentes, como en la paga de ellas, y las demás importancias, serán real y efectivamente pagadas, y asimismo las deudas a que este fin se obligaren para la manutención de dichos 6.000 hombres, que prometen tendrán efectivos al tiempo establecido, desembarcadas las tropas; se obligan y prometen por el espacio y término de un mes y medio a pagar dichas gentes, tomando a prestado o interés si es menester, y que pasado este término el dicho Iltre. Mitford Crowe promete pagar real y efectivamente lo que constare haber los dichos señores pagado y gastado por el sustento y manutención de dichas gentes, bien entendido en el caso que el serenísimo rey Carlos III no los pague, y que pasado dicho término no estén ya desembarcadas las tropas en las costas de Cataluña el dicho Iltre. Mitford Crowe promete que pagará las sumas de los sueldos que importará la paga de la gente que tendrán dichos señores efectiva, anticipado el dinero de 3 a 3 meses por las contingencias de la mar.
Y finalmente han convenido las Iltres. Partes Contractantes en que se designará el Mes y Día en que dichos Sres. y sus Gentes deverán públicamente proclamar por su Legítimo Rey y Señor al Ser.mo Rey Carlos III Archiduque de Austria. Conviniendo también las Partes en tener secreto ahora este tratado, por los grandes perjuicios que podrían ocasionarse a dichos Sres., a sus Gentes y demás Naturales y Habitantes del Principado de Cataluña
En fe y seguridad de lo convenido en los sobreexpresados capítulos de este tratado por el muy Iltre. Sr. Mitford Crowe, enviado de la serenísima reina de Inglaterra a las parte de Italia por este fin, y por los Iltres. Srs. don Antonio Peguera y Aimeric y el doctor Domingo Perera en nombre propio y de los Iltres. de su comisión, comunicadas recíprocamente las letras Credenciales y Comissiones, que están unidas al presente tratado: Se han hecho Copias Uniformes para las Iltres. Partes Contractantes; Firmadas de mano propia de dichos Iltres. Sres.; y Selladas con los sellos de sus propias Armas. Hecho; Concluido; Sellado; y Timbrado el presente tratado,
en Génova, a 20 de junio de 1705. Mrno RD CROW, D. Antonio Peguera y Aymerich. Dr. Domingo Perera.
Els cas dels Catalans
Per a tenir més informació entorn als pactes comentats, recomanem l’article La gran farsa d’Utrecht, publicat al número 129 de la revista Sàpiens (maig, 2013) i el següent article, d’en Vicente Moreno Cullell, publicat al web de la mateixa revista (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/) que transcrivim a continuació.
El cas dels catalans
Després de la coronació de l’arxiduc Carles com a nou emperador austríac el Cas dels catalans, tal i com es coneixia la qüestió de Catalunya en les cancelleries europees, va prendre protagonisme en les negociacions de pau d’Utrecht i Rastatt. Tant l’ambaixador anglès Baró de Lexington com el mateix Lluís XIV de França van realitzar gestions i instàncies perquè es es mostrés una certa flexibilitat, es respectessin les constitucions catalanes i s’assolís una pau ràpida, però van topar amb la intransigència i el radicalisme anticatalà desenvolupat per un Felip V cegat pel càstig i la repressió com a eines de la raó d’Estat i que no perdonava la revolta catalana.

En aquest sentit, el radicalisme anticatalà exhibit per Felip V en les negociacions celebrades a Utrecht es reflecteix en les instruccions donades als seus emissaris:
En quanto a Hespanya combiene tener presente como punto de suma importancia que de ninguna manera se den oydos a propósito de pacto que mire que a los catalanes se les conserven sus pretendidos fueros, pues sobre ser tan indignos de ellos aunque fueren solo los que tenían en tiempos del Rey Don Carlos II, mi tío […]. No es de conveniencia ni decoro que la paz general salga garante de tan vergonzante condición ni que por ella quedase a la abitual propensión de los cathalanes a la rebelión, con amarres y permitido recurso a los coligados enemigos.
O en aquesta carta adreçada al seu avi Lluís XIV en el marc de les negociacions del Tractat de Rastatt:
Quiero tomar algún temperamento por lo que mira á ellos. V.M. sabe les concedía que quedarían sobre el pie de los castellanos. Esta gracia que no merecían, no ha hecho cesar su rebelión; después les he dado todo el tiempo de reconciliarse, les he varias veces hecho ofrecer una amnistía, y todo esto no ha producido nada. En fin, si es menester, les conservaré sus Privilegios con condición que estos no sean más que aquellos que se llaman municipales, y de los que será excluido todo lo que es contrario a mi autoridad y a mis derechos de soberanía, y con condición también de que me pagaran todos los gastos de la guerra de Cataluña, hechos así en Mar como en Tierra, desde el 1º de julio hasta que se hayan rendido las armas.

Lluís XIV, rei de França
Finalment, en els acords de pau entre Anglaterra i Felip V de juliol de 1713 s’establia que aquest concediria als catalans “tots aquells privilegis que posseeixin els habitants de les dues Castelles”. Ara bé, la manca explícita del reconeixement específic dels drets constitucionals dels catalans va motivar uns intensos i interessants debats polítics a Anglaterra, on els whigs van fer de l’anomenat Cas dels catalans un dels principals cavalls de batalla contra els tories en la primavera de 1714. I és que el radicalisme anticatalà de Felip V no va ser políticament correcte a Europa.
Per exemple, el 3 d’abril de 1714, Lord William Cowper va presentar una súplica per a la reina Anna en nom de vint-i-quatre lords en la qual es demanava a la monarca que continués intercedint perquè els catalans poguessin conservar “aquelles llibertats que no poden sinó ésser molt valuoses per a ells” i d’aquesta manera “seguir tenint el complet gaudiment de llurs justos i antics privilegis”. Tanmateix, la reina Anna va respondre amb evasives i desviant l’atenció cap a l’antic arxiduc i actual emperador austríac Carles VI perquè “en el temps en què vaig concloure la meva pau amb Espanya, vaig resoldre de continuar la meva interposició, a cada escaient ocasió, per obtenir aquelles llibertats i per prevenir, si fos possible, els infortunis als quals aquell poble és exposat per la conducta d’aquells als quals toca més a prop d’auxiliar-los”.

Lord William Cowper

Anna, reina de la Gran Bretanya
D’altra banda, dos impresos anònims fent-se ressò del Cas dels catalans van aparèixer a Londres el 1714: The Deplorable History of the Catalans (La deplorable història dels catalans) i The Case of the Catalans Considered (Consideracions sobre el Cas dels catalans). tots dos es mostraven molt crítics amb la monarquia britànica, a qual retreien la falta de respecte dels compromisos contrets amb els catalans després d’haver-los incitat a la rebel·lió contra Felip V.
Per exemple, a The Case of the Catalans Considered podem llegir:
És evident que els catalans es van sotmetre al rei Carles per instigació dels anglesos […]. Encara que deixem de donar suport a l’emperador no hauríem d’abandonar els catalans […]. És ridícul pensar que els nostres ministres siguin guardians tan ineptes de l’honor de la nostra Nació. Vam tenir en les nostres mans el poder d’imposar qualsevol condició que volguéssim. ¿Abandonarem un poble fidel, l’únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres? […]. ¿Ha de ser sacrificat aquest poble a la còlera del qui és ara el seu rei? ¿No seria la seva sang un monument etern a la nostra crueltat? […]. Tot això toca el cor de tot ciutadà britànic generós quan considera el cas dels catalans […]. [Si] aquell poble és abandonat i perdut, ¿no mereixem la censura de tothom com a autors de la seva ruïna? ¿El mot catalans no serà sinònim de la nostra deshonra?
Un cop finalitzada la guerra, el Cas del catalans va seguir cuejant. Així, el Committee of Secrecy nomenat per la Cambra Baixa del Parlament britànic va qüestionar les ordres de l’ambaixador Baró de Lexington per reconèixer Felip V com a rei d’Espanya, fet que va permetre-li el rebuig de les lleis i constitucions catalanes. Igualment es criticava que Lexington havia qualificat els catalans de “rebels” i de “poble turbulent”. Tampoc escapava de la crítica el vescomte de Bolingbroke, qui havia declarat que assegurar que preservar la llibertat dels catalans no era de l’interès d’Anglaterra i que els catalans havien de viure en una deguda subjecció a l’autoritat. I en les conclusions de l’informe s’afirmava que els antics aliats catalans havien estat abandonats per Anglaterra tot contradient la paraula donada.

Vescomte de Bolingbroke

Jordi I, rei de la Gran Bretanya
Del distanciament europeu respecte de Felip V i el Cas dels catalans segurament trobem el millor testimoni en l’obra de Voltaire, qui va parlar admirat de la memòria de la resistència heroica de Catalunya a Le Siècle de Louis XIV (1752), tot i que des d’una posició més ambigua del que sovint s’ha volgut interpretar:

Voltaire
Cataluña es uno de los países más fértiles de la tierra y de los mejor situados […]. Produce todo lo que es requerido para las necesidades del hombre […]. Puede pasar del universo entero y sus vecinos no pueden pasar de ella. Lejos que la abundancia y las delicias hayan reblandecido a sus hombres, estos han sido siempre guerreros. Pero a pesar de su valor y su amor extremo por la libertad han sido sojuzgados en todos los tiempos: los romanos, los godos, los vándalos, los sarracenos la conquistaron […].
Felipe V, librado de su competidor, no pudo reducir el solo a los catalanes. Luis XIV le ayudó […]. Los sitiados se defendieron con un coraje fortificado por el fanatismo. Un fanatismo de libertad les hizo sordos a todas las promesas que recibieron del rey […]. Habiendo penetrado los sitiadores, los sitiados se batieron de calle en calle […]. No obtuvieron más que la vida y los bienes. La mayor parte de sus privilegios fueron destruidos […]. Este furor de los catalanes, que no les había animado cuando Carlos VI estaba entre ellos y que les transportó cuando estuvieron sin auxilio, fue la última llama del incendio que había abrasado tan largo tiempo la más bella parte de Europa por el testamento de Carlos II.