El seu càlcul pot fer-se seguint dos mètodes: el flux monetari, que mesura l’impacte econòmic generat  per l’activitat del sector públic en un territori, i el flux del benefici, que  calcula com s’incrementa el grau de benestar dels ciutadans residents en un  territori per l’actuació del sector públic. El primer mètode és  simple per la seva focalització territorial i el segon és més  complex, ja que fa falta estimar l’impacte d’ingressos i despeses públiques  sobre els catalans amb independència de la localització, és a dir, tenir en  compte els serveis públics rebuts fora de Catalunya per qüestions tals i tan  diverses com la defensa, la diplomàcia, l’aeroport de Barajas o el Museu del  Prado. El càlcul de la incidència dels beneficis d’alguns  d’aquests béns sobre els catalans és un assumpte complex. Per exemple,  cal preguntar-se quina diferència hi ha per a un  català entre el benefici que li pot proporcionar l’existència del Museu del  Prado o la del Museu del Louvre. En canvi, un es comptabilitza i l’altre  no.

Pel mètode  del flux monetari, segons dades del 2010, el dèficit fiscal és d’un 8,5% del PIB  català, i pel del flux del benefici, d’un 5,8%. Catalunya  contribueix amb el 19,35% dels ingressos del sector públic central i només  participa en el 14,18%% de les despeses públiques centrals. Si obviem la  Seguretat Social, els percentatges són del 19,51% i de l’11,31%, respectivament.  La població de Catalunya és el 16% del total de l’Estat, és a dir,  Catalunya és contribuent net a les arques  estatals. Una qüestió metodològica rellevant és que  el càlcul del dèficit fiscal per qualsevol dels  dos mètodes és necessari fer-lo amb el pressupost estatal equilibrat: igualant  els ingressos i les despeses de l’Estat. Una manera  d’equilibrar el desequilibri que suposa l’existència d’un dèficit pressupostari  és incrementant els impostos, ja que es té en compte la càrrega impositiva  futura que suposarà el deute que s’utilitza per finançar una part de la despesa,  i d’una situació de superàvit pressupostari, reduint-los, ja que les situacions  de superàvit i dèficit són necessàriament temporals en una llarga sèrie  d’anys.

Imaginem que l’Estat decidís finançar tota la despesa  pública endeutant-se i no exigís impostos. Si no es  tingués en compte la càrrega d’aquest deute, això implicaria que totes les  comunitats autònomes tindrien superàvit fiscal i no farien cap  contribució impositiva a l’Estat. No obstant,  aquesta seria una situació fictícia, ja que el deute s’hauria de retornar més  tard o més d’hora, i això hauria de fer-se exigint el pagament d’impostos als  contribuents: cada territori faria una contribució major o menor en funció del  seu nivell de renda i riquesa.

Així doncs, en una situació de dèficit pressupostari  estatal, per calcular el dèficit fiscal de Catalunya en un any necessàriament  s’ha d’afegir als impostos pagats des de la comunitat autònoma la part  proporcional que del dèficit de l’Estat correspon a Catalunya sobre la base del  pes relatiu dels impostos pagats pels catalans, ja que part de l’aportat per  l’Estat en inversions o transferències a Catalunya, aquest ho ha deixat a deure,  i algun dia qui ho ha rebut, Catalunya, haurà de retornar-ho. Pot sostenir-se  que el dèficit de l’Estat no és un deute i per tant una responsabilitat contreta  pels espanyols i també els catalans?

En una situació com l’actual,  en què una part important de la despesa estatal es finança mitjançant  endeutament, no tenir en compte aquest aspecte és un error. A més, tenir en  compte la càrrega impositiva que suposa endeutar-se es fa necessari per comparar  l’evolució dels saldos al llarg del temps, perquè el cicle  econòmic farà que la situació financera del sector públic central sigui diferent  d’any en any i, com a conseqüència, els saldos estaran influïts pel cicle  econòmic. Per això, més que reflectir aspectes estructurals dels fluxos de  despeses i ingressos, els saldos poden estar recollint la posició cíclica de  l’economia o canvis en la política pressupostària del govern central.  En concret, els impostos pagats pels catalans el  2010 van ser de 51.164 M€ i les despeses fetes per l’Estat a Catalunya, de  45.329 M€. Això suposa un dèficit fiscal per a Catalunya de 5.835 M€, el 3,00%  del PIB català. Ara bé, als impostos pagats pels catalans, 51.164 M€, se’ls ha  d’afegir la càrrega que suposa la part corresponent a Catalunya del dèficit de  l’Estat, és a dir el 19,35% del total o 10.708 M€. Llavors, el dèficit  fiscal català passa a 16.543 M€ o el 8,5% del PIB. Aquest càlcul s’ha fet sobre  la base del mètode del flux monetari, però la correcció pel mètode flux del  benefici és similar.

En períodes temporals curts, pocs  anys, pot haver-hi una notable diferència entre el càlcul del dèficit fiscal de  Catalunya fet amb el pressupost equilibrat de l’Estat o no, però en períodes  llargs la diferència és necessàriament petita perquè els superàvits de certs  anys compensen els dèficits d’uns altres. En concret, el dèficit fiscal mitjà  calculat del 1986 al 2010 pel mètode del flux monetari sense corregir és del  7,4% del PIB català, similar a la mitjana del mateix període, 8,0%, calculada  amb la correcció abans explicada.

Per tant, la mitjana dels saldos  fiscals al llarg del cicle econòmic corregits pel dèficit o superàvit  pressupostari o sense corregir tendeix a ser el mateix i són una bona mesura del  saldo fiscal entre Catalunya i Espanya.

Arribats aquí, cal reconèixer  si el dèficit fiscal català, 8,5% del PIB de Catalunya, és objectivament  alt. Podem agafar diversos punts de referència. Per exemple,  Massachusetts té un dèficit segons flux monetari i pressupost equilibrat de poc  més del 2% del PIB, i Flandes, de poc més del 4% del PIB. Una altra referència  que cal esmentar és que la contribució mitjana anual de Catalunya al govern  central en el període 1986-2010, 12.251 M€ corrents, és superior a la dels fons  de cohesió i estructurals rebuts per Espanya provinents de la UE, 5.196 M€.  Davant aquesta evidència, el passat octubre, en una  carta oberta d’un nombrós grup d’intel·lectuals espanyols de prestigi en els  àmbits de les arts i les lletres, s’afirmava que el dèficit fiscal català és una  falsedat perquè no existeix. En un recent article en un altre  periòdic d’àmbit estatal un prestigiós economista arribava a gairebé idèntica  conclusió. La qüestió no és ni complexa ni difícil i, per tant, ha de  concloure’s que les seves tesis no es justifiquen per l’error o la ignorància,  sinó per la intencionalitat política.