Jornada VII del setge. Dilluns. Avui el govern de la Diputació del General, que també anomenen Generalitat, ha baixat a les Cases de la Bolla i del General amb el propòsit de fer encant dels principals impostos de la fiscalitat del país. Naturalment, han quedat vacants: ningú vol assumir ja la seva impossible recaptació. Ens ofeguen. Diuen que els taulers o recaptadors d’impostos de la Generalitat a les viles de Cardona i la Bisbal d’Empordà s’han presentat davant el consistori a Barcelona i han renunciat formalment als seus oficis. La Diputació del General ha demanat a la Reial Audiència i a la Governació la capacitat de fer confiscació, escrutini i aprehensió dels béns que han deixat els botiflers que han fugit de la Ciutat. La Junta General de Braços s’ha reunit avui i els Consells de Política, Guerra, Provisions i Medis continuen amb els seus treballs. L’exèrcit enemic continua sense moure’s. Diuen que han pres Mataró per la força, sense el consentiment del Consell municipal. Els generals Antoni de Villarroel i Rafael Nebot, acompanyats d’altres oficials i de dues companyies de cavalleria han sortit a reconèixer les línies enemigues i han donat ordre de fortificar més i millor el convent de Caputxins, la principal posició defensiva de la ciutat fora de les muralles.
Font: http://www.diaridesetge.cat
General Wallis i l’ocupació borbònica de Mataró. Les Galeres borbòniques van arribar a Mataró el 31 de juliol de 1713, ciutat que es trobava ocupada pel general austriacista Wallis amb les tropes alemanyes, on reben la obediència d’alguns botiflers de la Ciutat, sense el consentiment del Comú de la Ciutat.
Al quart dia de setge, ja vam parlar del general Wallis, tal com ens deia el diari del nostre patriota protagonista: «uns quaranta membres del Braç Militar, que desisteixen de la resistència a ultrança que va acordar la Junta General de Braços fa dues setmanes, presidits per don Carles de Llupià, s’han aplegat a la ciutat de Mataró, ocupada encara per les tropes imperials del general Wallis, a l’espera que sigui lliurada als borbònics». Així, Mataró va ésser la ciutat que va aglutinar un gruix important dels botiflers i de la noblesa que no volien entrar en el conflicte.
El dia 31 de juliol de 1713, Mataró es troba assetjada per mar i per terra, aleshores el consell mataroní decideix prestar fidelitat i obediència a Felip V de Castella i IV d’Aragó:
Es estat proposat per lo sobredit I[l·lustr]e Señor Jurat en orde primer y per tot lo concell ningú discrepant deliberat que en vista de trovarse en la Platja de la present Ciutat de Mataró sobre la ancora quatre Galeras de la Catholica y Real Magestat del Señor Rey Felip quint (Deu lo g[uar]de) vingudas lo die present y trobarse tambe en esta Ciutat los Ex[cel·lentíss]im Señor Marques Grimaldi General de las tropas de terra a fi que la present Ciutat preste la obediència a la dita Catholica y Real Magestat, y axi mateix existir son Real exercit a tres lleugas desta Ciutat, y per conseguent se vege ser inexcusable la prestacio de dita obediencia en nom de la dita present ciutat a la predita Catholica y Real Magestat del Señor Rey Felip quint y en son nom al Ex[cel·lentíss]im Señor General Marques Grima per medi del dit I[l·lustr]e Senyo]r Jurat en orde primer (…) com axi immediatament se es posat en exequucio.
Tres dies més tard, el 3 d’agost, les tropes austriacistes comandades pel general Wallis pacten l’evacuació de la ciutat amb el tinent general filipista Ceva Grimaldi. Sembla ser que durant el mes de juliol, una delegació mataronina hauria anat a Cervera a pactar la rendició de la ciutat.
Així, rere la negativa a la rendició de Barcelona proposada pel duc de Populi, l’estratègia per obtenir la rendició de dita ciutat, va consistir en l’establiment d’un sever control de tots els accessos a la ciutat, tant per via terrestre com per via marítima. Tot i que ja s’havia establert el cordó de setge, encara avui van divisar un nou campament al camp enemic des del Convent de Gràcia fins al quarter de Mas Guinardó. Tal com ens diu el Diari de Setge, les tropes borbòniques continuaven en les seves posicions, sense moure’s, pot ser esperant la rendició dels catalans en veure que estaven bloquejats per un exèrcit molt més nombrós, però els catalans ja ho havien decidit, viurien lliures o moririen!!
Aquestes eren les ordres concretes del duc de Populi: «Se hará quanto se pudiere para bloquear la plaza [de Barcelona], y empezar la circunvalación por tierra, ocupando el terreno con cinco o seis quarteles, los quales, por vía de líneas de circunvalación, se comunicarán [entre ellos], pero lo más esencial es que la plaza quede bloqueada por mar con la mayor celeridad que fuere posible, con una esquadra de seis fragatas de 30 piezas de cañón cada una, y otra de seis galeras para el mismo fin».
Així, per tal d’assegurar la intendència i el proveïment d’aquest nombrós exèrcit d’ocupació, l’estat major borbònic va convertir la ciutat de Mataró en el centre de comandament de la rereguarda i en el magatzem fonamental per al proveïment de les tropes. Com assenyalava el duc de Populi, «aquella ciudad [de Mataró] fue importantíssima para el abasto de víveres de nuestras tropas, y para quitarlos al mismo tiempo a los de Barcelona«.
Convent dels Caputxins. Des del Castell de Montjuic hi havia una via de comunicació que baixava cap a la plaça de Barcelona, i en posició avançada per la seva defensa i havia el Convent dels Caputxins que sempre era fortificat en cas d’amenaça de setge a la ciutat. Així, al 1713, novament assetjada la ciutat, el convent, situat en un lloc estratègic per a la defensa de la ciutat, va ésser ocupat militarment i el Comandant General Antoni de Villarroel i el General Rafael Nebot, acompanyats d’alguns oficials superiors i escolta de dos esquadrons de cavalleria, reconeixent les línies enemigues, van ordenar novament intensificar la fortificació del Convent dels Caputxins.
Detall del «Plan de Barcelona du fort de MontJoui et leurs environs…» amb la situació del convent dels Caputxins, a Montjuïc, i les vies de comunicació entre la plaça de Barcelona i el castell de Montjuic. Gravat per Incelin (1715-1718?). Font: Arxiu Històric de la Ciutat.
En acabar la Guerra de Successió, les tropes borbòniques el varen destruir a canonades, i el Convent dels Caputxins es va refer a la Rambla de Barcelona, mentre que el lloc original va ésser urbanitzat amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929.
El darrer punt avançat era el Convent de Santa Madrona, als peus de la muntanya de Montjuïc, que també es va fortificar durant el setge de 1713-1714.
De fet, aquest mateix dia, la Junta 36ª va demanar al Consistori dels Diputats la facultat per a extraure de les Drassanes tota la fusta necessària per les fortificacions i per altres requeriments de guerra.
La Junta 36ª. Era la Junta General de Govern, permanent, per delegació de la Junta General de Braços de Catalunya. És a dir, la Junta 36ª tenien el poder absolut i ple per delegació de la Junta General de Braços de Catalunya. Constituïda el 9-10 de juliol, estava formada per 36 persones: 12 per cadascun dels 3 Braços que representaven equitativament la totalitat del Principat de Catalunya. En un context de guerra i setge, l’estructura limitada de la Diputació del General, que era només de 6 persones, forçaven la necessitat de nomenar un equip de govern més executiu. És a dir, la Diputació del General mantenia la representació simbòlica del Principat de Catalunya, però de Junta 36ª era l’equip de Govern efectiu del Principat de Catalunya.
Olga Hiraldo i Martí
Fonts consultades: Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica…, de M Bruguera; Relació del siti de Barcelona de 1713 i 1714, de Mas i Soldevila; Gazeta de Barcelona; Narraciones Históricas, de Francesc Castellví; El tombant decisiu de la guerra de la Successió a Catalunya: evacuació de l’exèrcit imperial i repressió borbònica (1713), de Josep M. Torras i Ribé; 1714 el setge de Barcelona, de GH Pongiluppi i FX Hernàndez Cardona; Arxiu Municipal de Mataró (AMM), Acords Municipals. 31.7.1713; i «Junta General de Braços de 1713» Diputació del General de Catalunya (1713) publicat a Textos Jurídics Catalans Junta General de Braços de 1713, l’ambaixada Dalmases i altra documentació, (1713-1713), Ed Parlament de Catalunya.
