Ahir, 26 de setembre, era el Dia Europeu de les Llengües, entre elles el català, però aquesta encara no s’ha reconegut com a llengua oficial a la Unió Europea.
En aquest sentit, la Plataforma per la Llengua recorda que no hi ha a la Unió Europea una llengua europea tan parlada com el català que no sigui llengua oficial d’aquest estament, així, després de 30 anys de demandes reiterades, encara no han aconseguit allò que se’ls reconeix a la resta d’europeus amb llengües de dimensions similars. De fet, el català és la setena llengua d’Europa, just per darrere de l’anglès, el francès, l’alemany, el castellà, el rus i l’italià; per tant, totes les llengües que li passen al davant són d’un abast demogràfic molt superior.
La Plataforma per la Llengua i la Fundació Vincle expliquen el cas excepcional de la llengua catalana a la Unió Europea. El vídeo denuncia que totes les llengües de dimensions similars a la catalana ja són oficials de la Unió. El català és un cas excepcional per voluntat expressa dels respectius governs espanyols, tant del PP com del PSOE.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=G4Z0EnockSk&feature=share&list=UUr_6TTko7tsq00mi0pZh9fA[/youtube]
El català a l’Estat Espanyol. Recordem que l’Estat espanyol té l’obligació de protegir totes les llengües que s’hi parlen, per tant, hauria de ser el primer defensor de l’oficialitat del català a Europa i, en canvi, sempre s’ha produït una persecució del català.
En aquest sentit, al Títol preliminar de la Constitució Espanyola del 1978, que recull els principis generals de l’ordenament constitucional (Articles del 1 a 9), tenim l’Article 3 que estableix:
1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.
No obstant, tots els règims espanyols han perseguit el català i han intentat imposar el castellà des de l’absolutisme monàrquic, les dictadures, i els governs democràtics de dretes i d’esquerres, sent perseguit encara avui en dia, així, el català serà perseguit mentre Catalunya no esdevingui un Estat propi.
El català a Europa. El castellà és parlat únicament a un Estat europeu. La llengua catalana, en canvi, es parla a 4 estats actuals d’Europa: França (Catalunya Nord), Itàlia (L’Alguer), Andorra (l’únic d’aquests que no és estat membre de la Unió Europea) i l’Estat espanyol (Catalunya, País Valencià i El Carxe murcià, Illes Balears i Franja de Ponent). Així, de ser Catalunya independent, la llengua catalana es parlarà a cinc estats europeus. Així, la llengua catalana és parlada en una àrea de 68.000 km2 en els quals viuen 13.529.127 persones.
Actualment, a la Unió Europea són oficials vint-i-quatre llengües: alemany (Alemanya, Luxemburg i Àustria), anglès (Regne Unit i Irlanda), búlgar, croat, danès, espanyol, eslovac, eslovè, estonià, finès, francès (França, Luxemburg i Bèlgica), gaèlic irlandès, grec (Grècia i Xipre), hongarès, italià, letó, lituà, maltès, neerlandès (Països Baixos i Bèlgica), polonès, portuguès, romanès, suec (Suècia i Finlàndia) i txec.
A la Unió Europea són oficials les llengües que decideix el Consell per unanimitat. En el cas de l’Estat espanyol, que té quatre llengües oficials, només va sol·licitar per al castellà l’estatut de llengua oficial de la Unió Europea, mai ha demanat l’oficialitat del català, gallec i èuscar a les institucions europees.
Estatus del català. El català té algunes de les característiques de les anomenades llengües minoritàries, com són la pràctica inexistència de persones monolingües i, per tant, població bilingüitzada, la pertinença dels territoris de la seva àrea lingüística a estats més extensos on la llengua de la majoria és una altra, o la falta de presència en alguns sectors de la vida social.
No obstant això, el català no pot ser considerat una llengua minoritària ja que es diferencia d’aquestes llengües per diversos motius:
Pel seu estatut jurídic. És oficial en un estat sobirà (Andorra) i, al costat del castellà, en tres comunitats autònomes espanyoles, fet que comporta una presència significativa a l’Administració pública i el seu ensenyament obligatori en el sistema educatiu.
Per la seva demografia. El nombre de persones que parlen català és superior al de les que parlen finès o danès, i equiparable al de les que parlen suec o txec a Europa.
Per la seva situació sociolingüística. No ha estat abandonat pels seus parlants i es transmet de manera intergeneracional amb normalitat. L’entenen més del 90% dels ciutadans d’Andorra, Catalunya i les Illes Balears i el 75% dels del País Valencià, no obstant, en general, el català als països catalans està en regressió.
Pel seu equipament lingüístic. És un idioma plenament codificat, normativitzat i estandarditzat amb un total consens acadèmic i ciutadà, té una autoritat lingüística reconeguda i els seus recursos lingüístics i estudis sobre gramàtica, lexicografia, etimologia, dialectologia, terminologia, història de la llengua o onomàstica, són comparables amb els de les grans llengües llatines. Disposa d’un diccionari normatiu (el de l’Institut d’Estudis Catalans) i amb un gran nombre de diccionaris editorials, així com diccionaris d’equivalències amb les llengües més difoses del món, com són l’anglès, el castellà, el francès, l’alemany, el rus i el xinès. A més, el català té una notable capacitat d’elaboració i difusió de neologismes de tota mena i un sistema organitzat per a la seva normalització (Centre de Terminologia Termcat: http://www.termcat.cat), així com una Comissió de Toponímia que és l’òrgan d’assessorament, consulta i proposta en matèria de fixació oficial dels topònims de Catalunya (http://www.gencat.cat/toponimia).
