Com cada any, La Licorera del Poblenou va participar a les Festes del Poblenou donant la benvinguda al Correfoc! El passat dissabte 14 de setembre, nombrosos representants polítics i entitats del barri van visitar l’establiment per saludar a la propietària, na Teresa Ferreres, que junt amb els seus dos fills, la Júlia i en Mingo, ofereixen als Diables del Poblenou begudes i aperitius abans de l’inici del Correfoc!
Enguany, una representació del Grup d’Opinió Els Almogàvers van assistir-hi per a retre un petit homenatge als amics Teresa, Júlia i Mingo (tot recordant també en Josep Cahué i Palanques, marit i pare, que va traspassar l’agost del 2006). Li vam lliurar un exemplar del llibre «#11s2012 Hem fet Història» per a recordar mitjançant un recull d’excel·lents imatges la Diada Nacional de l’any passat, dia històric, com també ho és l’establiment que regenten.
La Licorera del Poblenou, situat al número 91 del carrer Taulat, va obrir les seves portes l’11 de maig de 1932, festivitat de Sant Ponç. Els seus fundadors, Tino i Júlia, els pares de la Teresa, van posar a la venda tota classe d’aiguardents, licors i anisats elaborats artesanalment. D’aquells inicis, encara es conserva el taulell que, tal com ens comenta la Teresa, és de la República, de l’any 1932, a més conserven algunes de les primeres mesures per a vendre el vi a granel, com ara la de mig litre i la d’un petricó (que era una unitat de mesura de volum per a líquids que es feia servir a Catalunya per l’oli, vi o llet; equivalia a 1/4 de porró, però la mida del porró variava segons la localitat, així, a Barcelona el petricó era de 23’5 cl), a més del embut que usaven per a abocar els vins.
L’any 1958, La Licorera del Poblenou va ser protagonista d’una història que va donar a conèixer tots els diaris de l’època i també la televisió. Aquell any, un client que era capatàs de la Companyia Anónima de productes Africans els va regalar un lloro de Guinea d’uns cinc anys d’edat, que el van anomenar Lorito, tot i que va passar a ser conegut popularment com el Lloro del 36.
Aviat el lloro va mostrar el seu caràcter més poca-solta, va aprendre a dir frases com ara «hola, bon dia, has menjat?” o “borratxa, sap el teu marit que estàs aquí?» però el més greu va ser que va aprendre a imitar el xiulet que utilitzaven els tramviaires per a donar l’ordre de sortida als tramvies, donat que davant de la botiga hi havia la terminal del tramvia 36, que recorria l’Avinguda Icària i arribava fins a la Plaça Palau. Aquest fet, va provocar en més d’una ocasió un autèntic caos ja que els conductors, en sentir la senyal, iniciaven la marxa i els tramviaires tenien que anar corrent a dir-li que aturés el vehicle fins que arribés la veritable hora de sortida. De fet, el responsable de trànsits de la companyia de tramvies es va personar a l’establiment per sol·licitar que no treiéssin la gàbia del lloro fora, que el mantinguessin dins.
El Lorito va morir el 1992, amb 41 anys d’edat però encara avui en dia el podreu trobar embalsamat dins la seva gàbia, a La Licorera del Poblenou. De fet, fou tant popular que ha passat a ser un dels signes d’identitat del barri, i des de l’any 1996, el Lloro del 36 és un gegantó, creat pel terrassenc Jordi Grau, que acompanya en Bernat i la Maria de la Colla de Gegants del Poblenou!
