Jornada LXXII del setge. Dimecres. L’enemic ha fet algun moviment en el seu camp: els hem observat amb atenció, a l’espera que tanta pausa no ens porti algun ensurt i qualsevol novetat important. El nostre comandant general en cap Antoni de Villarroel també està delerós de rebre notícies positives de l’expedició del diputat militar. Espera poder organitzar un atac general contra la línia de contraval·lació que provoqui l’aixecament per part dels borbònics del setge de la Ciutat. Després de veure’ls combatre durant més de dos mesos, està convençut que nosaltres tenim prou homes per prendre d’una vegada per totes la iniciativa i que els efectius borbònics, delmats per un atac des de la rereguarda, potser no seran prou nombrosos com per resistir. És la nostra millor oportunitat, abans que canviïn les aliances internacionals. Entretant, continuen els atacs de la nostra artilleria contra la part de Safont i la caserna borbònica a Sants. Els enemics han atacat des de les seves bateries de Gràcia, per la seva banda, les nostres posicions al Convent de Caputxins. Avui ens han arribat 20 desertors més, un trompeta i un tambor.
Font: http://www.diaridesetge.cat
Foc creuat, la nostra artilleria dispara la zona de Sants i Safont, i, des de Gràcia, l’enemic ataca Caputxins. Arriben 20 desertors d’infanteria, un trompeta i un tambor.
Convent dels Caputxins
Expedició del Diputat Militar: Alella. Entre el 9 d’agost i el 5 d’octubre del 1713 es va produir l’expedició del Diputat Militar. Antoni de Berenguer i Novell, diputat militar, i el general Rafel Nebot s’embarcaren al port de Barcelona amb forces de cavalleria i infanteria i desembarcaren a Arenys de Mar. Des de Barcelona s’havien reclutat per a aquesta expedició uns 400 soldats de cavalleria i entre 200 i 300 fusellers, als quals s’afegiren més tard els regiments d’Ermengol Amill i de Manuel Moliner i Rau, a Maçanes, i el del Marquès del Poal, a Terrassa. L’expedició travessà el Vallès Oriental, s’apropà a Vic sense èxit, travessà el Ripollès, la Cerdanya, l’Alt Urgell i el Pallars, i s’aturà a Cardona, on algunes tropes es quedaren per lluitar a l’interior de Catalunya sota les ordres del Marquès del Poal. L’expedició continuà cap a Manresa, travessà el Vallès i un contingent de més de 700 combatents aconseguí retornar a Barcelona. Sembla ser que les forces d’aquesta expedició arribaren a sumar uns 2.000 combatents, que foren perseguits i controlats de prop pels 3.500 infants i 1.500 genets de cavalleria que estaven a les ordres del general borbònic Feliciano Bracamonte. L’expedició del Diputat Militar va acabar en fracàs. En apropar-se a Barcelona, assetjada per terra per les tropes borbòniques, el Diputat Militar va trair els seus soldats i féu embarcar amb ell tots els comandaments militars. Va deixar el seu exèrcit de soldats i voluntaris abandonat. A causa d’això, el Diputat Militar i el general Nebot van ser arrestats, i aquest darrer va ser enviat a Gènova.
El 4 d’octubre, a les 9 del matí, el Diputat Militar convoca Consell de Guerra a Caldes. El Diputat Militar demana el parer sobre el què s’havia d’executar, tenint en compte que la gent estava fatigada; estaven molt a prop del camp borbònic; s’ignorava l’estat de Barcelona en quant als queviures; i, introduir aquells milers de persones a Barcelona podia causar manca de queviures. El General Nebot respongué que no s’havia d’exposar la persona del Diputat Militar, en tant en quant residia en ell l’Honor del Principat i representava Catalunya. Per tant, proposava embarcar al Diputat Militar per fer-lo entrar a Barcelona sense perill, resolent-se després què es faria militarment parlant; o bé, entrar a Barcelona alguns oficials per a prendre ordres directes de la Ciutat, a fi de saber si era convenient fer entrar la tropa; o bé, marxar de Caldes i anar fins a Alella i allí, acabar-ho de decidir.
El Diputat respongué en veu alta que no volia que la seva persona fos un destorb, i que si militarment es resolia que calia trencar el cordó borbònic, que li posessin una guàrdia de 4 soldats de confiança, i que si en trencant el cordó hi havia perill que caigués presoner, que els soldats de confiança el matessin abans que els borbònics el capturessin.
El General Nebot respongué que no calia arriscar la persona del Diputat Militar fins a aquell extrem, i que primer anessin fins a la costa i després ja decidirien. El Consell assentí, i el Diputat Militar encarregà al Coronel Dalmau que preparés una embarcació.
Així, seguint les ordres del Diputat Militar, el Coronel Dalmau va fer preparar una embarcació per marxar de Caldes fins a Alella, que tingué preparada ràpidament en Salvador Lleonart.
El Coronel Dalmau entengué que la resolució del General Nebot havia estat persuadir al Diputat Militar per fer-lo embarcar a ell, als Representats polítics i Prohoms que l’acompanyaven, i als Oficials Majors, i fer-los entrar a Barcelona, i un cop allí, que el Govern decidís exactament què fer amb la gent reclutada i a qui s’havia d’atorgar el comandament de la gent. Per tant, el Coronel Dalmau va decidir no embarcar-se, i ho va fer saber al Coronel Ermengol Amill, demanant-li si podria comptar amb la seva gent, Amill va acceptar. Així doncs, el Coronel Dalmau, prop ja d’Alella, i per mitjà dels seus ajudants, va comunicar als capitans del seu regiment que la resolució del General Nebot no era d’embarcar tant sols al Diputat Militar, sinó que tots els Oficials Majors s’embarquessin també, mostrant el desacord amb la resolució del General Nebot.
Els capitans del Regiment de Cavalleria del Coronel Dalmau van resoldre que en Josep Aguilar i n’Ignasi Torres de Bages demanessin al General Nebot sota el comandament de qui quedarien entre tant els Oficials Majors estaven a Barcelona. En saber la resposta, els capitans van exposar que el Tinent Coronel proposat no era espanyol, havia estat tret del servei de l’Emperador, o al menys suspès del seu servei, no tenia cap crèdit, i que havia seguit l’Expedició del Diputat Militar a fi de recuperar el seu crèdit, però que no tenia cap servei; i que per aquestes raons, si aquell era l’escollit per a restar en el comandament, i el fet de no ser conegut, causaria desànim entre la gent.
El General Nebot respongué que a aquest Tinent Coronel se l’havia esperançat amb el grau de Coronel, i que el seu comandament tant sols duraria unes hores. Que un cop arribats a Barcelona, el Govern dictaminaria qui havia de ser el comandant de les tropes reclutades. Que si tenien res més a dir, ho fessin saber al Diputat Militar.
Els capitans anaren a trobar al Diputat Militar, que ja s’estava embarcant; així mateix s’estaven embarcant tots els Oficials Majors, seguint ordres del General Nebot fetes en nom del Diputat Militar. Allí, els capitans parlaren al Diputat Militar, comunicant-li que els semblava estrany i irregular que la totalitat dels Oficials Majors s’embarquessin sense deixar-ne al menys un de caràcter superior per a què restés en el comandament.
Per la tarda del mateix dia, cap a les 16:00h, el Coronel Dalmau, davant dos capitans i d’altres suboficials, demana en veu alta al Diputat Militar llicència per quedar-se com a comandant, que així ho considerava com a just, a l’honor a les armes, i al seu propi honor.
El General Antoni Martí, ja embarcat, cridà que no tant sols el Coronel Dalmau tenia honor. El Coronel Dalmau replicà al General Martí que no ho dubtava, però que no trobava ni just ni de raó deixar el seu regiment a les ordres d’un Tinent Coronel que no tenia servei i que desitjava seguir la sort del seu regiment.
El Diputat Militar repetí al Coronel Dalmau les ordres d’embarcar-se, i assentint, el Coronel Dalmau exposà als seus capitans que no podia rebutjar una ordre directa, però que si no es prenia una ràpida resolució a Barcelona, la nit següent, a costa del seu patrimoni, enviaria embarcacions per tal que tot el regiment s’embarqués.
El General Nebot, ja embarcat i veient com alguns oficials i soldats s’acostaven a la platja i començaven a commoure’s, digué al Diputat Militar que ordenés al Coronel Dalmau que s’embarqués.
El Diputat Militar repetí al Coronel Dalmau l’ordre d’embarcar-se, i aquest es girà als seus capitans i feu constar que acatava l’ordre, però protestava de no ser part en els mals que poguessin ocórrer a la tropa, així, els comandants de l’Expedició s’embarquen a Alella per entrar a Barcelona malgrat la protesta i el desacord del Coronel Dalmau.
Olga Hiraldo i Martí
Fonts consultades: Gazeta de Barcelona, Narraciones Históricas de Francesc de Castellví, http://www.11setembre1714.org
