Bon dia,
Avui us adrecem un parell d’articles profunds, un d’en Salvador Cardús i un d’en Pere Cardús. Com sempre són articles què, al meu entendre, són visionaris i ens fan una radiografia exacta de la realitat que està transformant la Nació.
Amb el d’en Salvador em sento molt identificat, ja que, com ell, jo també sóc un «vell independentista« i reconec moltes de les actituds conscients o inconscients que al meu voltant, laboral, social o familiar, he hagut de viure, i de com havia de mesurar les meves argumentacions per evitar «riotes» emparades en l’status quo inqüestionable.
D’altra banda, l’article d’en Pere introdueix el concepte Indefensió Apresa, que ell descriu perfectament en l’article, i que em recorda vivament al tarannà i idiosincràsia catalana dels meus pares, catalans de la Generació del Silenci, i esclaus del condicionament reflex fruit de la apallissament de la catalanitat exercida per l’Estat Espanyol en tota la seva història, amb especial acarnissament i genocidi en les dues dictadures del segle XX (deixant de banda la repressió posterior al 1714, de la que el país sencer n’és fill). Cal destacar com el llenguatge els «delata», de com anem guanyant batalles en l’univers mental de la societat espanyola, i el que és més important, dels catalans. Pensa-m’hi, els seus exemples són ben trobats i reals.
Papà! Però sobretot Mamà! (amb la que vaig poder conviure més anys), no és impossible! Ho estem fent realitat! Petons allà on sigueu.
Salut i Esperança
Una de les crítiques que s’han fet al moviment per la independència de Catalunya -generalment, amb paraules menys amables que les que jo faré servir- és que ha creat una nova hegemonia que fa molt difícil, per no dir impossible, la lliure expressió dels que no en formen part. I, molt particularment, s’ha posat l’accent en el presumpte paper que han exercit els mitjans de comunicació -especialment els públics- per crear un clima “asfixiant”.
Una vegada més, la crítica no es posa en el què sinó en el com, que és una manera de combatre el què per la porta del darrere. Però, així i tot, és una crítica que mereix ser atesa i comentada.
En primer lloc, cal admetre que, en pocs anys, el moviment sobiranista ha tingut un creixement exponencial imprevist. De ser durant molts anys l’expressió de l’aspiració d’entre una quarta part i un terç dels catalans, ha passat a ser-ho de sis de cada deu. I, efectivament, això vol dir que s’ha convertit en el corrent hegemònic, reduint l’autonomisme a ser representat per, aproximadament, una quarta part dels catalans. El marc de significació avui dominant a Catalunya és independentista i, per tant, la majoria de la majoria silenciosa -valgui l’expressió- també es mou en aquest marc. I, en conseqüència, és cert que els qui abans se sentien còmodes en la lleialtat autonomista, perquè era la que dominava de manera implícita i ningú no els en demanava explicacions, ara senten la incomoditat d’haver-se de justificar.
Tot el contrari és el que ens passa als vells independentistes. En temps d’hegemonia autonomista -permetin-me que m’hi inclogui, no per exhibir cap mèrit, sinó per honestedat intel·lectual-, la defensa de la independència de Catalunya es feia molt difícil. No es podia donar per descomptat que els interlocutors en compartissin l’ambició, i per tant, a vegades calia amagar-se’n per evitar ser objecte de riota, per evitar discussions que hom sabia inútils o, és clar, per no posar en risc interessos personals.
A més, calia desmarcar-se constantment de les expressions més agressives d’aquest projecte polític, o del fet que se l’associés a determinats moviments terroristes, com encara fa ara algun polític a la desesperada. En canvi, per primera vegada, hom sent el confort de no haver-se de justificar a cada moment. Això sí que relaxa! Encara que, val a dir-ho, es tracta d’una comoditat perillosa que, atenció, podria estovar l’exigència d’un pensament sobiranista crític.
I per tant, sí: ara són els autonomistes -o els neofederalistes-, i molt especialment els que obtenien els avantatges de ser a la banda de les majories, els que se senten fora de l’hegemonia política catalana i que estan experimentant allò que es viu quan no en formes part. No és estrany que hi hagi autonomistes a qui, en sentir-se per primera vegada fora del consens de la majoria, els irriti haver-se de justificar sense tenir-ne ganes.
A més, el sentiment de ser minoria pot derivar en victimisme quan no s’hi està acostumat, que és justament del que acusaven ells les minories cognitives discrepants de l’hegemonia constitucional i autonomista anterior. Canvi de tornes! Si en aquest punt algú pot entendre el malestar dels autonomistes, som els vells independentistes.
Per algunes queixes que he llegit, de tot això se’n sol donar la culpa al paper dels mitjans de comunicació catalans. Sincerament, crec que les causes del canvi d’hegemonia no passen per aquí, com he mirat de raonar en articles anteriors. Però voldria discutir aquest argument dels mitjans de comunicació, esgrimit des del desconeixement de la realitat catalana i que els fets desmenteixen. Donaré dades d’audiència de la segona onada de l’EGM Baròmetre de Catalunya, del 4 de juliol del 2013. Pel que fa a la premsa generalista editada a Catalunya, la relació és d’un 16% amb línia editorial sobiranista per un 84% de, diguem-ne, tercera via.
Si hi afegim la premsa espanyola llegida a Catalunya, l’audiència de la premsa sobiranista cau al 13%. A la televisió, les audiències són del 75% a favor dels canals estatals (Antena 3, Telecinco, TVE1, La 2, Cuatro i La Sexta), mentre que totes les locals (TV3, 8tv, 33 i Super3) representen només un 25%, i sense entrar en les línies editorials. Només a la ràdio, l’audiència de RAC1 més la de Catalunya Ràdio suposa el 60%, mentre que el 40% restant se’l reparteixen les ones de titularitat espanyola. Si ens limitem als mitjans públics, la ràdio només arriba al 27% i la televisió al 21%.
I, per si fos poc, la pluralitat política als mitjans catalans comparada amb la pràctica nul·la presència del sobiranisme català als debats espanyols descriu una realitat encara més contundent. Ras i curt: d’hegemonia sobiranista en les audiències dels mitjans de comunicació que se segueixen a Catalunya, res de res.
És l’obsessió per suggerir la possibilitat d’un rentat de cervell col·lectiu que justifiqui el desvetllament sobiranista allò que porta a tesis tan fàcilment rebatibles com la d’atribuir una força desmesurada a uns mitjans amb audiències minoritàries. O a supòsits tan inversemblants com la d’un Govern coaccionat pel segon partit parlamentari -que, per cert, sumen majoria-, i que, en plena acció retalladora com no s’ha hagut de fer a cap altre territori, hauria tingut la capacitat d’encaterinar els seus ciutadans per portar-los a un suïcidi col·lectiu.
Vaja, un duet de flautes de Mas i Junqueras que, en una versió política Hamelin, estarien portant tots els ratolins a llançar-se de cap al mar. Si us plau: canvieu de cançó.
Combats que anem guanyant
Pere Cardús 09.10.2013
Guanyar el combat del llenguatge és guanyar mitja guerra. Qui pot imposar les regles del joc del combat dialèctic té la victòria final a la punta dels dits. No és pas fàcil de fixar les normes quan te les heus amb un estat que té totes les eines d’un estat. Calen una colla de coincidències que costa Déu i ajut de fer confluir. Però tinc el convenciment que els catalans anem guanyant aquest combat contra l’estat espanyol. Per tant, tenim les condicions per a aconseguir la independència.
Dit d’una altra manera: per alliberar-se políticament com a nació, primer cal alliberar-se mentalment com a individus. Fèlix Cucurull deia que l’home no pot ser lliure si no ho és el seu poble. Però també és certa la frase invertida: la nació no pot ser lliure si no ho són també els seus individus. Per a ser lliures nacionalment, cal arrencar aquella ànima externa que Guillem d’Efak deia que ens havien empeltat a tots els catalans mentre dormíem.
Diguem-ho en termes científics. Cal superar la condició que Martin Seligman va anomenar d’indefensió apresa: aquella reacció per la qual hom ha après a comportar-se passivament, sense fer res per ajudar-se a si mateix, malgrat que hi hagi oportunitats per a millorar una situació desagradable o no desitjada. Els catalans, després d’anys i panys de maltractament, humiliació i indefensió, semblava que haguéssim desenvolupat el mecanisme de la indefensió apresa i no ens vèiem amb cor de fer el pas imprescindible per a millorar la nostra situació. Allò tan suat de ‘la independència estaria bé, però és impossible’.
Per explicar per què penso que guanyem aquest combat i ja ens anem espolsant l’ànima externa empeltada, posaré exemples concrets:
–Dins de la UE o fora. Que els espanyols hagin acceptat, mal que sigui inconscientment, de discutir sobre aquesta qüestió demostra com hem avançat. Recordem-ho: hem passat de ‘la independència és impossible’ a ‘us quedareu fora de la UE’. Si podem quedar-nos fora de la UE és que podem ser independents. Accepten aquest debat perquè saben que la independència, tant si és bona com si és dolenta, és inevitable.
–Terceres vies i propostes de singularitat. Del moment que l’unionisme –més descarat o més tímid– s’ha trobat obligat a presentar propostes alternatives a la independència, és que s’adonen que la majoria –silenciosa i sorollosa– ja és independentista. Van a remolc. La independència és la proposta central i les seves són meres alternatives per a aturar-la.
En aquest terreny és prou significatiu que Sánchez-Camacho hagi hagut de moure peça després d’haver passat els últims anys dient que calia abandonar deliris i derives secessionistes. És ben palès que la seva desesperació pel renaixement de Catalunya és total. També cal incloure en aquesta observació el solitari Pere Navarro. Després d’haver repetit fins a esgargamellar-se que el govern de Mas havia d’abandonar els somnis i les quimeres que no caben a la constitució i centrar-se a sortir de la crisi, ara no té cap més remei que presentar una reforma constitucional impossible que tan sols li han comprat els seus col·laboradors més íntims.
–Ofensiva diplomàtica posterior a la Via Catalana. Conscient de l’impacte internacional de la Via Catalana, el govern espanyol va emprendre una forta ofensiva diplomàtica i va rescatar Almunia per espantar el personal. Aquella reacció no va ser sinó una extravagant demostració de feblesa. Tot plegat fou un reconeixement implícit de la legitimitat democràtica del dret d’autodeterminació dels catalans. Si l’estat espanyol no fos conscient d’aquesta legitimitat i de la predisposició d’una bona colla d’estats a reconèixer Catalunya, no caldrien aquestes operacions a la desesperada. L’ús de la força o la intimidació és el recurs dels febles. I Espanya fluixeja de cap a cap.
–L’estratègia de deixar passar el temps. Diuen que el govern espanyol ha decidit de deixar passar el temps sense encarar el cas català; que espera que la crisi vagi de baixa i que això ens farà desistir. Si l’estratègia és aquesta, serà un reconeixement clar de la incapacitat d’oferir res de bo als catalans. I també demostrarà que confien, equivocadament, que els catalans patim d’indefensió apresa i que restarem plegats de braços com si no hi hagués res a fer sense llur consentiment.
S’equivoquen rotundament. Però ja s’ho faran. Nosaltres, endavant. Continuem guanyant combats fins a la victòria final.
Sergi Alcon i Gibert
