Bon dia,
L’estratègia de la tensió i l’intent de fracturació de la Societat Civil Catalana ja ha començat. Ahir va tenir lloc l’assaig general, en el sí del Parlament Català, del que ens anirem trobant els pròxims 15 mesos, però no se’n sortiran.
En aquest sentit us faig arribar l’editorial del Vicent Partal a Vilaweb d’avui (el portal digital més visitat a Catalunya), que m’ha fet arribar el company dels GOAL Carles Cosialls. Més clar i nítid per a desemmascarar-los impossible. Els dos arguments que resumeixen l’article són d’una evidència aclaparadora, i el fet de comparar les CUP amb ETA una aberració a banda d’una estratègia.
«Atenció al detall. La mateixa acusació que David Fernàndez va formular ahir, i que desfermà l’escàndol que acabà amb l’eixida de l’hemicicle de Ciutadans i PP, la mateixa acusació, s’havia formulat pràcticament en el mateixos termes dimecres. Però dimecres no va passar res. Per què? Què havia canviat en vint-i-quatre hores?»
«Perquè no és cap opinió, sinó un fet que la Falange, España 2000, el Casal Tramuntana, Plataforma per Catalunya i en general tota l’extrema dreta convoquen a l’acte al qual també aniran Ciutadans i PP, a la plaça de Catalunya.»
Salut i NO caiguem en Provocacions!
Vicent Partal 11.10.2013 Una actuació de manual Atenció al detall. La mateixa acusació que David Fernàndez va formular ahir, i que desfermà l’escàndol que acabà amb l’eixida de l’hemicicle de Ciutadans i PP, la mateixa acusació, s’havia formulat pràcticament en el mateixos termes dimecres. Però dimecres no va passar res. Per què? Què havia canviat en vint-i-quatre hores?
He dit ‘acusació’ i havia d’haver dit ‘descripció’. Perquè no és cap opinió, sinó un fet que la Falange, España 2000, el Casal Tramuntana, Plataforma per Catalunya i en general tota l’extrema dreta convoquen a l’acte al qual també aniran Ciutadans i PP, a la plaça de Catalunya. Hi ha comunicats públics i crides expressades per tots els mitjans imaginables. S’hi trobaran tots junts defensant una cosa que els uneix i que es diu Espanya. Que als uns els moleste la cosa, pels motius que siga, no canvia el fet. Ni la significació.
Ens podem demanar doncs, serenament, què havia canviat entre dimecres i dijous. Segurament hi ha la constatació, ja molt evident per la proximitat de la convocatòria, que l’acte de la plaça de Catalunya serà molt complicat de gestionar. Perquè pensen que no reunirà la gent que esperaven o volien, perquè pensen que el circ feixista el desvirtuarà o perquè veuen acostar-se totes dues coses juntes. Tinc molt la sensació, veient els vídeos, que ahir els convocants de la manifestació es posaven la bena abans de la ferida. Si fracassen podran dir que el fiasco no és significatiu perquè el clima de crispació que s’ha creat entorn de la convocatòria ha cohibit aquesta famosa ‘majoria silenciosa’. La majoria silenciosa partidària d’Espanya que ningú, tret d’ells, no sap veure on és.
Però això és tot? Sincerament em sembla que no. Diria, veient el to i la crispació, que algú ha decidit de prémer l’accelerador i arribar ja a aquella fase típica de tots els processos d’independència, que és la de simular com més teatralment millor que en el país no hi ha llibertat. Es tracta, ja que no es poden negar més temps les evidències, de negar la major. Maldar per provocar la intervenció, si cal violenta, de l’estat com a últim remei contra una secessió que, tots sols, ja es veuen incapaços d’aturar. Però no ens alarmem, que és un moviment de manual. Calcat del que van fer, per exemple, els d’Interfront a Estònia o l’SDS a Croàcia.
Mireu-vos-ho així: en tots els casos que conec l’espectacle, vist en perspectiva, demostrava que el final era molt més pròxim que no semblava a primer colp d’ull. I quan dic el final parle d’un final que no va, precisament, a favor d’ells.
Sergi Alcon i Gibert
