Bona Tarda,
1. Avui, entre tot el que hem rebut, tenim un interessantíssim article d’en Vicent Partal al digital Vilaweb. Els GOAL tenim una presentació en els nostres «Racons del Xerraire», que és diu «La Via Morta«, i parla al voltant del que cita en Vicent.
En Vicent ens enumera el que seria per ell uns mínims si hi hagués voluntat de pacte real, ell sap, perfectament, que la voluntat és del tot irreal per història, idiosincràsia, experiència i des de qualsevol punt de vista. En tot cas fa un exercici de síntesi com va fer a La Vanguardia en Duran fa unes setmanes en un article seu (Déu me’n guardi de comparar en Partal amb en Duran…), on desgranava una altra proposta de mínims molt semblant. Al mateix temps en Pere Navarro i la propia Sànchez Camacho han fet també «gala» d’alguna «mena» de 3a via, que tornem a insistir que és uns Via Morta.
I perquè és una Via Morta? Doncs per moltes raons, però simplificant, algú s’imagina el que proposa Partal proposant-ho l’Estat? Oi que no? A més, les propostes haurien de sortir d’Inciativa de l’Estat! I l’únic que surt és més opressió i recentralització dia a dia! Hem d’entendre que el problema és de base, és a dir, el No Reconeixement, per part d’Espanya, de la Nació, Poble, Ens propi (digueu-li com vulgueu) , que és Catalunya, que te consciència de ser! Per tant no som Part de (objecte) sinó Som i Serem per nosaltres mateixos! (subjecte), i ho hem demostrat amb les Manifestacions més grans d’Europa, Vies Catalanes, Jocs Olímpics etc, etc.. (per dir els més recents en la Història).
Aquest és el problema de base que MAI acceptaran, és a dir, com sempre repeteixo:
«Catalunya serà Independent perquè Espanya Mai ha volgut ser PluriNacional»
Pels dubtosos/es: Més clar aigua!
Propostes a Rubalcaba sobre la reforma constitucional
Vicent Partal
25.10.2013
Crec que és molt important que el dirigent del PSOE vinga a Barcelona a oferir una reforma de la constitució espanyola. És important primer perquè demostra una voluntat de diàleg fins ara poc visible i que, per tant, cal atendre. Però també perquè és la prova que a Espanya comencen a creure’s allò que no s’han volgut creure fins ara, que és que això, el procés sobiranista, va de veres.
Pérez Rubalcaba fa una proposta i crec que és important d’escoltar-la i respondre-hi. És cert que no ha estat gaire explícit. Però algunes coses crec que ja es poden dir.
En primer lloc –i és el dubte fonamental que tinc–, s’ha de saber de quina manera pensa acomplir aquesta reforma. Pel nombre de diputats necessari, és simplement impossible de fer-la sense el suport del Partit Popular. Ha vingut a insinuar que Rajoy i ell parlen, però caldria molta més concreció, i no cal que siga ara ja. Sense que PP i PSOE aproven aquesta reforma constitucional conjuntament, em sembla que serà molt difícil de parlar de res.
I la segona gran qüestió que tampoc no respon és què es reformarà. La reforma de la constitució espanyola no pot ser abstracta. S’han de reformar coses concretes. I la llista concreta ens dirà si paga la pena de parlar-ne o no.
Rubalcaba avui ha assenyalat uns àmbits on diu que caldria reconèixer la ‘singularitat’ de Catalunya, però ja n’ha exclòs directament el concert econòmic. Sincerament, és un mal inici. Perquè l’espoliació fiscal és un dels motius més evidents de desafecció.
Siga com siga, i tot esperant que concreten l’oferta, crec que és possible d’explicar-li algunes coses que realment demostrarien la voluntat de canvi i que si es mai s’incloguessen en una reforma constitucional espanyola donarien una gran credibilitat al projecte. Sense voler ser massa detallista, en veig unes quantes –òbviament, tot això és una visió molt personal.
1) Qualsevol reforma constitucional espanyola hauria de partir de la base que la nació catalana és una nació distinta de la nació espanyola, no pas un subconjunt com va dir el constitucional. I tot hauria de seguir aquesta línia. Vol dir que els poders de l’estat haurien de tenir en compte l’existència de dues nacions, o tres o quatre o les que siga, però aquesta vegada no ens empassarem això del cafè per a tothom. Tenir-ho en compte realment. Per exemple: el Tribunal Constitucional com a àrbitre de la situació política hauria de ser format per un mateix nombre de magistrats de cadascuna de les nacions. Si són dues, Catalunya hauria de tenir-ne la meitat.
2) Evidentment, la llengua catalana hauria de ser oficial a tot l’estat espanyol i no únicament en les comunitats autònomes on es parla. Amb una protecció especial arreu, però molt intensa en els territoris on la parlem, dels quals s’haurien d’eliminar les traves actuals. Els organismes centrals de l’estat haurien d’usar regularment i quotidianament el català. TVE hauria de tenir un canal en català per a tot l’estat. Els catalanoparlants de Madrid haurien de poder tenir escoles en català per als seus fills, etcètera.
3) La caixa dels imposts hauria de ser a Catalunya. Si no en volen dir concert econòmic, tant se val. El fet és qui té la clau. I la solidaritat interterritorial hauria de ser clarament definida i marcada en la constitució, amb topalls que no es podrien superar de cap manera.
4) La pertinença a l’estat espanyol no hauria de ser contradictòria amb la presència catalana en organismes internacionals, especialment la Unió Europea o la UNESCO. Presència no subordinada, sinó igual i regulada constitucionalment per a evitar que el govern de torn l’eliminàs.
5) I aquesta és la principal: la nova constitució espanyola hauria de reconèixer el dret d’autodeterminació i marcar explícitament i clara com s’exerceix. Que s’exercesca o no ho decidirà cadascú quan convinga, però la llibertat de fer-ho no pot ser retallada.
Si el senyor Rubalcaba presenta una reforma en aquests termes, o molt semblants, em sembla que paga la pena parlar-ne. Parlar-ne per veure si aconsegueix res, perquè, sincerament, a mi em sembla més difícil que Espanya accepte això que no pas la independència.
I, perquè no siga dit que aquesta proposta de reforma és exagerada, aclariré que majoritàriament és la reforma que els Països Baixos van fer fa uns pocs anys i que els ha convertits en un dels estats més interessants i progressistes que hi ha actualment.
2. Per completar el Recull Comentat del Procés d’Independència d’avui, us adrecem un article magnífic d’en Pere Cardús (fill d’en Salvador Cardús), que ens posa el mirall al davant.
I és que a partir de la convocatòria de dia i pregunta, prevista per d’aquí unes poques setmanes, EMBOGIRAN (com diu l’estimat amic Joan Tardà), i llavors si que començarà la «batalla»! Batalla on farà falta la real implicació de tota la ciutadania possible! Hem de ser conscients!
Arriben temps greus, però no hi ha glòria sense risc! Endavant, sempre endavant!
Estem preparats per al conflicte?
Pere Cardús
28.10.2013
Abans d’avançar en la reflexió d’avui, vull deixar clar que tinc la certesa que el conflicte ja ha començat. Ara és de baixa intensitat i somort, però l’estat espanyol, enfront de la insubornable voluntat dels catalans d’exercir la sobirania, ja fa mesos que han activat tots els aparells i recursos que tenen a disposició. Des de les pressions i xantatges diplomàtics, fins a l’escampada de rumors, passant pel discurs de la por i l’estratègia política de llançar falses expectatives sobre possibles terceres vies que no han existit ni existiran mai.
Per tant, de conflicte n’hi ha. Però l’anunci de la data i la pregunta que CiU i ERC –més aquells que s’hi vulguin afegir– s’han compromès a fer a mitjan desembre serà el detonant de l’escalada de nivell del conflicte. Si us hi fixeu, l’estat espanyol –tots els estaments sense excepció– s’ha dedicat a plantar una llavor a través del seu discurs: la democràcia en un estat de dret és el compliment de les lleis vigents. Aquest discurs, repetit fins a sadollar, servirà a partir d’ara per a fer l’ofensiva de judicialització del conflicte. Llei, llei i més llei. Aquesta és la recepta espanyola contra el procés d’independència de Catalunya. Més ben dit: llei espanyola, llei espanyola i més llei espanyola. Aquesta és la seva fórmula.
L’ús dels tribunals contra la voluntat democràtica pot portar-nos a situacions molt difícils i compromeses. Des de l’actuació policíaca contra la convocatòria d’una consulta sobre la independència, fins a la suspensió de la Generalitat, passant per l’empresonament dels màxims dirigents polítics –president Mas, govern, Oriol Junqueras, David Fernàndez, etc.–. Totes aquestes possibilitats no són hipòtesis llunyanes, sinó que formen part de la guia d’actuació que han preparat a Madrid per respondre a cada situació desafiant que presentem els catalans.
Qualsevol d’aquestes situacions necessitarà una resposta adequada i ferma de la societat catalana. En alguns casos caldrà una resposta institucional; en alguns altres, una resposta jurídica; i en alguns, una resposta ciutadana. I probablement caldrà combinar-les. Però em temo que les coses aniran molt mal dades i el poble català haurà de demostrar una immensa capacitat de resistència per plantar cara a les envestides de l’estat espanyol, que haurà d’anar molt més enllà que fer una cadena humana un dia de festa.
Espanya no deixarà perdre la seva bota de Sant Ferriol sense fer-nos pagar un preu molt alt. I com més resistència i més caràcter demostrem, més baix serà el preu que finalment pagarem. Caldrà fermesa, i això vol dir disciplina i confiança amb aquells qui hi hagi al capdavant, i disposició a arriscar-se. Algú em va dir una vegada que si no hi havia risc, no hi havia glòria. I cal ser conscients que si volem aconseguir la victòria de la llibertat hem d’estar disposats a arriscar-nos i a perdre alguna cosa. És clar que hem de mirar de fer el procés sense perdre-hi bous i esquelles. Però que ningú no es pensi que l’acabarem immaculats i sense esgarrinxades. Anem-hi forts i amb il·lusió, però també amb disciplina i voluntat de resistir qualsevol atac, per fosc i bèstia que sigui.
Salut i Valentia
Sergi Alcon i Gibert
