Bon dia,
Avui, en homenatge a Max Cahner, reproduïm les sàvies paraules d’algú que va treballar colze a colze amb ell i que no necessita presentacions. Alhora que vull destacar un paràgraf vital de les seves paraules, no vull oblidar-me de dir que Catalunya és la Nació que ha rebut més immigració del món, repeteixo, del món, en temps de Pau i en uns períodes tan curts, no ho oblidem, aquí s’integra!, som una Nació cultural, lingüística i de convivència i valor cívics
«Un país com el nostre, que de 1.945 a 1.980 va passar de tres milions de persones a sis milions tres-cents mil, i que de l’any 2.000 ençà ha pujat a més de set milions i mig –i amb poc poder polític–, no podrà mantenir la seva identitat si les generacions futures no aprenen el català des de molt aviat. Això és la immersió lingüística. Que, després de trenta anys, està demostrat que no perjudica la convivència, ben al contrari, ni representa cap perill ni cap desconsideració per al castellà»
Salut I Parlem Català!
En memòria de Max Cahner*
Jordi Pujol Editorial / 07 de novembre de 2013
Permetin-me que dediqui les primeres paraules… no directament a Max Cahner. Vull fer referència a cites d’altra gent, catalana i no catalana, sobre temes cabdals, idees i conceptes que poden ajudar a entendre Catalunya, la seva continuïtat, la seva viabilitat, la seva ambició com a país.
1. Catalunya no és una nació ètnica, ni pretén ser-ho, però sí que és i vol ser, i li cal ser, una nació de llengua, cultura i convivència.
2. El judici de ja fa uns anys d’un polític espanyol important, ja retirat, prestigiós, demòcrata i coneixedor de Catalunya. Que veu Espanya com un país plural «en cuanto a cultura», i que afegeix que «en este contexto el nacionalismo catalán es muy preocupante». Pel gruix cultural que té. Perquè creu i diu que «en Cataluña nunca habrá tiros», però que democràticament «es capaz de poner al Estado español contra la pared». Perquè fins i tot en temps d’en Franco «leían poesía en catalán». És a dir, per la cultura.
3. Fa pocs dies hem tingut a Barcelona en Martin Schulz, president del Parlament Europeu, que ha dit –sota l’impacte de Lampedusa– que «Europa necessita immigració legal». És a dir, no clandestina i condemnada a amagar-se i viure al marge. O sia, immigració que pugui ser reconeguda i integrada. De fet repetint el que ja fa molts anys va dir el canceller Helmut Schmidt: que a Alemanya i a Europa li calien amb urgència una política i una doctrina d’immigració i d’integració.
Pot semblar estrany, i per a algú pot ser poc idoni, que comenci aquest parlament amb aquestes cites. Però ho faig perquè subratllen aspectes cabdals com la llengua, la cultura i el sentit de pertinença a un cos social. Palesen la importància de l’economia, l’estat del benestar, la llengua i la cultura.
Tot i així, insistiré. Què ens diuen els francesos quan els preguntem què és França? Què, textualment? Què és França? Diuen dues coses principals: l’estat i la llengua (i la cultura connectada amb la llengua). Parlen de més coses, és clar. Parlen també d’economia i d’estat del benestar. Però com a fets bàsics, l’estat i la llengua (i la cultura). Això és el sòcol del país. I de la Republique.
__________________
En Max Cahner es va dedicar a reforçar i a assegurar tot això. També a altres coses, algunes més específicament polítiques. Però sobretot a crear eines, a fer fonaments, a impulsar projectes i a mantenir la fe, la il·lusió i l’exigència en el camp de la cultura. Ell ha estat un seny ordenador i un impulsor.
És evident que en el cas de Catalunya, com en el de França, hi ha altres coses que compten. I molt. Compta l’economia, l’estat del benestar, la seguretat, etc. És més, en el viure quotidià molt sovint compten més que cap altra cosa. Però quan ho dic als meus amics francesos em diuen que sí, que tinc raó, però que si no els falla ni l’estat, ni la llengua ni la cultura, és a dir, la personalitat col·lectiva, la resta ho tiraran endavant. Segur, diuen.
Doncs bé, en aquest camp essencial de la llengua i la cultura l’obra d’en Cahner ha estat immensa. I ho ha estat des dels fonaments i amb una visió molt total del que vol dir «cultura». Una visió que anava del que se’n sol dir «alta cultura» fins a la més divulgativa. Des de la més creativa a la més instrumental. Des de la més realista a la de caràcter més social.
Hi ha un exemple ben clar, ben demostratiu, que en Cahner tenia una visió del país, i de la cultura que el país havia de produir, i del concepte de país que havia de contribuir a formular: la decisió d’editar Els altres catalans d’en Paco Candel. Ajudat i aconsellat –és de justícia recordar-ho– per Josep Benet.
Val a dir que la resposta del país al missatge, i de fet al repte d’en Candel, ha estat molt positiva. El toc de gràcia fou d’en Candel, però la visió del que aquell text podia significar fou d’en Cahner. I això ha tingut tanta importància que aquests dies –i d’aquí vénen les cites de l’inici del meu parlament– hem pogut parlar amb francesos i alemanys –i alguns de prou importants com he dit al començament– i amb gent de la Unió Europea, i dir-los que malgrat la nostra feblesa institucional i política davant d’aquest gran problema tenim una doctrina i una actitud col·lectiva més a punt que la seva. I operativa.
No sé si valorar la transcendència d’això. I el mèrit. Un mèrit del qual participa la nostra societat, però amb una aportació molt important d’en Cahner. I d’en Candel, és clar.
__________________
La mort d’en Cahner, i aquest homenatge, s’escauen en un moment molt transcendental per a Catalunya. Per a Catalunya com a nació de llengua i cultura. Com a nació capaç d’incorporar gent a través de la llengua i la cultura, i de la capacitat de crear una societat convivencial.
El perill ens ve de l’escapçament del poder polític, de l’ofec financer i del risc que això afecti la qualitat de vida de la nostra societat. Però ens ve, sobretot, de l’atac contra la llengua. Un país com el nostre, que de 1.945 a 1.980 va passar de tres milions de persones a sis milions tres-cents mil, i que de l’any 2.000 ençà ha pujat a més de set milions i mig –i amb poc poder polític–, no podrà mantenir la seva identitat si les generacions futures no aprenen el català des de molt aviat. Això és la immersió lingüística. Que, després de trenta anys, està demostrat que no perjudica la convivència, ben al contrari, ni representa cap perill ni cap desconsideració per al castellà.
Parlant de la llengua cal fer avinent que una de les tàctiques que empren les polítiques que pretenen la gradual revitalització, i finalment l’ofec d’una llengua, és la seva fragmentació. El cas de la LAPAO, n’és un exemple. La visió i la relació d’en Cahner amb el País Valencià té diversos aspectes. Que van des de la col·laboració amb en Fuster i l’Eiseu Clement fins al terreny també de la llengua. I especialment de la lluita contra els intents de trencar la nostre unitat lingüística.
L’homenatge que avui retem a en Cahner no seria complet sense subratllar la seva contribució positiva i molt respectuosa cap al País Valencià. Que des de Catalunya hem d’agrair i valorar. Perquè ha ajudat a contrarestar la política de fragmentació i de fractura.
___________________________________________________________________
*Parlament del M. Hble. Sr. Jordi Pujol com a glossa de la figura de Max Cahner en l’acte de concessió de la Medalla d’Or de la Generalitat als Srs. Max Cahner i Oriol Bohigas, celebrat el 4 de novembre del 2013 al Palau de la Generalitat.
Sergi Alcon i Gibert
