Bon dia,
Molts cops he comentat que el PSOE (i ara ja el PSC) és sovint més letal per les aspiracions de Llibertat Nacional del Poble Català que el propi PP o d’altres partits, i això ho dic recolzant-me en els fets que demostren que són més suaus en les formes, més sibil·lins, saben manipular millor alhora d’identificar les seves posicions amb una suposada Classe Mitja Treballadora, etc.. Però igual de contundents en el fons pel que fa al NO reconeixement de la Nació Catalana i els seus drets (com bé vam veure a la Declaració de Granada).
Avui us faig arribar l’article del digital Vilaweb que m’ha enviat el company dels GOAL, Carles Cosialls, que aborda amb nitidessa el tema dels mitjans de comuniciació, centrant-se sobretot en el diari «El País». Sí…, El mateix que durant tants anys han portat, i encara porten alguns, professors universitaris i gent de la intel·lectualitat catalana sota en braç, un diari de referència per a molt públic de la societat catalana formada.
Afortunadament la situació actual desemmascarà les intencions amb més facilitat, i això és el que demostra l’article, que d’altra banda està fet pel Col·lectiu Contrastant (que sempre modifica el número d’assistents a les manifestacions amb un criteri propi). Col·lectiu, vull esmentar, del qual en forma part en Pere Forés, que us sonarà per haver construït, junt a la seva dona i equip, el submarí Científic Català Ictineu III, i que és el fill del nostre company dels GOAL Joan Forés, un dels pares de l’Associació.
Com a interessant, també cal destacar que aquest article ens desmonta TOTES les raons que des d’Espanya ens llencen a sobre al voltant de «dictadures totalitàries mediàtiques» que diuen que la població catalana ha de suportar asfixiada… Res més lluny de la realitat, aquí, com bé sabeu, es te fàcil accés a totes les versions, sovint a la Dependentista amb més facilitat ja que els propis mitjans catalans la contemplen, a banda de ser gairebé monotemàtica en els espanyols.
És cabdal què, a les converses de sobretaula amb els nostres cercles, rebatem amb arguments, com els de l’article i d’altres, les fal·làcies que amb les que volen desacreditar-nos.
El principal damnificat de tota aquesta manipulació cultural de diaris com El País, o d’altres mitjans encara més directes i descarnats, i faig curt, com 13tv, Intereconomia, Tele5, etc.. no som només el Poble Català, sinó també el Poble Espanyol al tenir-lo, històricament, sumit en la pitjor de les ignoràncies, i en bona part d’aquí plora la criatura.
Salut i Contrast
Autor/s: Contrastant
La neutralitat dels articulistes d’El País
Entre els dies 20 i 24 de gener, el diari El País va publicar vuit d’articles d’opinió en les seccions de ‘Tribunas’, ‘Columnas’ i ‘Análisis’ que tractaven directament o indirecta el tema de la independència de Catalunya.
—20 de gener de 2014: ‘El expolio que nunca existió’, de Xavier Vidal-Folch.
—20 de gener de 2014: ‘¿Dónde están los 16.000 millones?’, de Josep Borrell i Joan Llorach.
—21 de gener de 2014: ‘El espejismo de la unanimidad oculta todos los conflictos internos’, de Laura Freixas.
—21 de gener de 2014: ‘PSC: la burocracia ensimismada’, de Josep Ramoneda.
—22 de gener de 2014: ‘Basta ya de Estados’, de Josep Maria Colomer.
—22 de gener de 2014: ‘¿Somos suficientemente catalanes?’, de Francesc de Carreras.
—23 de gener de 2014: ‘La letra pequeña’, de Jordi Gràcia.
—24 de gener de 2014: ‘Lectura vasca del caso catalán’, de Josep Maria Vallès.
Aquests articles tenen diverses coses en comú. La més evident és que tots són escrits per catalans. Aquest fet es pot explicar per dues raons. La primera és que probablement els col·laboradors habituals catalans tenen més interès en allò que passa a Catalunya que no pas els articulistes d’unes altres procedències. La segona és que el rotatiu podia considerar que a l’hora de parlar sobre els temes de Catalunya calia donar veu als catalans.
Un altre comú denominador de set dels vuit articulistes és que no han donat suport al procés sobiranista. Aquest fet no és sorprenent ni casual, atesa la trajectòria de tots set. L’excepció és Josep Ramoneda, que ha defensat repetidament la necessitat i la legitimitat de la consulta i ha escrit que si se es fes un referèndum sobre la independència de Catalunya el seu vot seria afirmatiu.
—Vidal-Folch: ex-director d’El País a Catalunya.
—Borrell: ex-ministre socialista.
—Freixas: escriptora en llengua espanyola.
—Colomer: intel·lectual signant del primer manifest del Fòrum Babel de Carreras: pare ideològic de Ciutadans i de Fòrum Babel.
—Gràcia: escriptor en llengua espanyola.
—Vallès: ex-diputat del grup socialista al Parlament de Catalunya per Ciutadans del canvi, plataforma afí al PSC. Ex-conseller del govern Maragall.
Aportant aquestes dades no pretenem menystenir la vàlua intel·lectual de cap d’ells ni posar en qüestió la legitimitat de les seves idees polítiques. Tan sols volem fer palès que no representen tot l’espectre ideològic de la societat catalana. En conseqüència, quan el diari El País dóna la veu a aquestes persones i no a unes altres d’alguna manera dóna suport a unes idees i a unes posicions polítiques determinades. Tots sabem que les úniques opinions que assumeixen com a pròpies les capçaleres de premsa són els editorials, però en aquest cas hi ha una sintonia molt gran entre allò que diuen els articulistes i la posició sobre el tema expressada pel diari en els diversos editorials.
El País no fa res que no facin els altres diaris. Hi ha diaris més plurals que altres, però no n’hi ha cap que tingui la pretensió d’abastar tot l’espectre ideològic i polític d’una societat. En conseqüència, el lector que vulgui accedir a tot l’espectre ha de llegir uns quants diaris o seguir uns quants mitjans. A Catalunya això és perfectament possible, perquè els catalans tenim accés a prou diaris –en paper i digitals– i canals de ràdio i televisió catalans i espanyols per a garantir la màxima pluralitat de punts de vista. Per a un espanyol, per contra, això és molt més difícil. D’una banda, els diaris i mitjans situats en el sector de l’espectre ideològic i polític que no és representat en els mitjans espanyols són en llengua catalana. D’una altra banda, un ciutadà espanyol no es troba al quiosc, ni al dial ni a la pantalla de televisió els mitjans catalans, sinó que els ha d’anar a cercar a internet. A la pràctica, això vol dir que ignora què pensa un dels actors principals del conflicte, l’independentisme català.
Un tercer aspecte és que cap dels autors d’aquests vuit articles no es pronuncia ni a favor ni contra la consulta ni la independència. Ara, n’hi ha sis (els de Vidal-Folch, Borrell, Freixas, Colomer, Gràcia i de Carreras) que desenvolupen tesis que s’emmarquen dins l’argumentari contrari a la independència: no hi ha espoliació fiscal, el debat sobiranista amaga els problemes reals, el sobiranisme falsifica la història, no s’han de crear nous estats-nació perquè aquest model és obsolet, el PSC ha de prendre una posició clarament contrària a la independència, etc. Són reflexions que volen situar-se al marge del conflicte Catalunya-Espanya esgrimint la tesi que tal conflicte no existeix, que l’únic conflicte que hi ha és entre dos governs, el català i l’espanyol, i entre els partits que els donen suport, és a dir, el PP d’una banda i CiU i Esquerra, d’una altra. Aquesta suposada neutralitat els permet de no pronunciar-se sobre la qüestió del dret a l’autodeterminació i argumentar alhora contra la independència d’una manera abstracta i genèrica, sense assumir el desgast que implica pronunciar-se sobre aquestes qüestions. En aquest sentit, no hem d’oblidar que en situacions de conflicte, no pronunciar-se equival a donar suport al manteniment de l’status quo. Així doncs, en el context actual de conflicte al voltant del dret a l’autodeterminació dels catalans, no manifestar-se en favor d’aquest dret equival a negar-lo.
Sergi Alcon i Gibert
