Bon dia,
Us faig arribar dos magnífics articles. El primer tota una disquisició sobre el concepte Nació i els Drets d’aquestes, Autodeterminació? Decidir? Ambdós? etc… Drets que queden ben conjugats en el Cas Català actual. És admirable com el President Pujol continua tan clarivident en molts temes a la seva edat.
El segon, de Natalia Molero, treu la careta a un inflexible, malgrat que dialogant, Felipe Gonzàlez, ara fa una dies al programa «Salvados» de Jordi Évole, com ella diu:
«No hi havia tensió però es respirava un ambient seriós, de preocupació per part de l’abans (Felipe González) i de determinació per part de l’ara (president Mas).»
De Herder i Renan. I del dret a decidir
Jordi Pujol Editorial / 05 de febrer de 2014
Hem parlat molt aquests darrers temps d’Europa. I relacionat amb Europa i la Unió Europea del paper que hi juguen França i Alemanya. I de la necessitat que aquests països puguin reeixir econòmicament i siguin capaços de posar-se d’acord sobre el que cal fer per a consolidar el procés d’unitat econòmica, fiscal i política d’Europa. Cosa que des de Catalunya hem desitjat sempre, i desitgem.
A més d’això, ens hem fet ressò de la discussió sobre si una Catalunya independent podria formar part de la Unió Europea. En el sentit que sí que podria. Com així ha estat –més o menys de pressa– en el cas de molts nous estats europeus. Però aquest tema ara no és ni el més important ni el més determinant ni el més urgent. Ara el que compta és que el poble de Catalunya es pugui expressar democràticament sobre com vol que sigui l’estatus polític de Catalunya. Sobre si vol ser independent o no. O sia que el tema central ara de debat és el dret a decidir.
I pot semblar sorprenent que això ens remeti a un antic debat. El de «què és una nació?», un vell debat teòric, com tots els debats. Però amb incidència pràctica, com també tots els debats. El debat que en els segles XVIII i XIX varen protagonitzar Herder i Renan.
D’aquest tema ja en vàrem parlar en aquest butlletí l’any 2005. És a dir, en el moment del debat sobre el nou Estatut d’Autonomia. Dèiem que, segons Herder, «la personalitat dels pobles es basa en un substrat de llengua, de cultura, de sentiment col•lectiu, de memòria i de consciència prèvia a les construccions polítiques». I que, segons Renan, «la nació és un plebiscit de cada dia…». I que per més determinant que sigui el patrimoni de llengua i de dret i d’història i de memòria, tot això es va esfilagarsant, es va diluint si a més no hi ha un plebiscit de cada dia.
En el món intel•lectual i polític del nacionalisme català aquests dos plantejaments hi han estat presents. De vegades amb un cert grau de contraposició. Més romàntic el de Herder, i segons com considerat més conservador. Més racionalista i diguem-ne d’esquerra el de Renan. Però tots dos necessaris. I de fet tots dos hi són barrejats. I ara, també.
Perquè de la lectura dels dos autors, però sobretot de la praxi catalanista, o de la praxi de qualsevol dels moviments nacionals que hi ha hagut a Europa durant els darrers dos-cents anys, des dels txecs, que se solen classificar com d’esquerres, als eslovens, que se solen considerar com de dretes –per a posar-ne només dos exemples molt típics–, es desprèn l’existència dels dos elements: el substrat de la llengua, la cultura, la memòria històrica de Bohèmia, i la voluntat social i política primer per a superar l’oblit col•lectiu i el desdibuixament i per a assolir després el reconeixement polític. I a Eslovàquia passa el mateix. I, segons Renan, això també ha passat a França. Però parlant de França, Renan implícitament diu que perquè un conjunt humà pugui ser una nació ha de conservar «un ric llegat de records» o «una herència que s’ha rebut». I parlant de França, reconeix que això no ha estat així en el cas de bona part del que avui és França. Diu textualment: «la unió de la França del Nord i la del Sud (és a dir, Occitània) ha estat el resultat d’una exterminació i un terror continuat durant quasi un segle». L’exterminació d’allò que Herder considera que cal preservar per a la continuïtat d’una nació: la llengua, la cultura, la espiritualitat, els hàbits socials, l’escala de valors… O sia que la destrucció dels elements clau d’una realitat i d’una consciència col•lectives fa molt difícil, o impossible, la pervivència o la recuperació d’una nació.
Per tant, disposar d’aquell substrat de què parla Herder de llengua, cultura, sentiment col•lectiu, escala de valors, un ric llegat de records i voluntat de projecte és essencial per a ser una nació. Per a no desaparèixer. Si tot això desapareix es perd la possibilitat de ser una nació.
I pot semblar sorprenent que això ens remeti a un antic debat. El de «què és una nació?», un vell debat teòric, com tots els debats. Però amb incidència pràctica, com també tots els debats. El debat que en els segles XVIII i XIX varen protagonitzar Herder i Renan.
D’aquest tema ja en vàrem parlar en aquest butlletí l’any 2005. És a dir, en el moment del debat sobre el nou Estatut d’Autonomia. Dèiem que, segons Herder, «la personalitat dels pobles es basa en un substrat de llengua, de cultura, de sentiment col•lectiu, de memòria i de consciència prèvia a les construccions polítiques». I que, segons Renan, «la nació és un plebiscit de cada dia…». I que per més determinant que sigui el patrimoni de llengua i de dret i d’història i de memòria, tot això es va esfilagarsant, es va diluint si a més no hi ha un plebiscit de cada dia.
En el món intel•lectual i polític del nacionalisme català aquests dos plantejaments hi han estat presents. De vegades amb un cert grau de contraposició. Més romàntic el de Herder, i segons com considerat més conservador. Més racionalista i diguem-ne d’esquerra el de Renan. Però tots dos necessaris. I de fet tots dos hi són barrejats. I ara, també.
Perquè de la lectura dels dos autors, però sobretot de la praxi catalanista, o de la praxi de qualsevol dels moviments nacionals que hi ha hagut a Europa durant els darrers dos-cents anys, des dels txecs, que se solen classificar com d’esquerres, als eslovens, que se solen considerar com de dretes –per a posar-ne només dos exemples molt típics–, es desprèn l’existència dels dos elements: el substrat de la llengua, la cultura, la memòria històrica de Bohèmia, i la voluntat social i política primer per a superar l’oblit col•lectiu i el desdibuixament i per a assolir després el reconeixement polític. I a Eslovàquia passa el mateix. I, segons Renan, això també ha passat a França. Però parlant de França, Renan implícitament diu que perquè un conjunt humà pugui ser una nació ha de conservar «un ric llegat de records» o «una herència que s’ha rebut». I parlant de França, reconeix que això no ha estat així en el cas de bona part del que avui és França. Diu textualment: «la unió de la França del Nord i la del Sud (és a dir, Occitània) ha estat el resultat d’una exterminació i un terror continuat durant quasi un segle». L’exterminació d’allò que Herder considera que cal preservar per a la continuïtat d’una nació: la llengua, la cultura, la espiritualitat, els hàbits socials, l’escala de valors… O sia que la destrucció dels elements clau d’una realitat i d’una consciència col•lectives fa molt difícil, o impossible, la pervivència o la recuperació d’una nació.
Per tant, disposar d’aquell substrat de què parla Herder de llengua, cultura, sentiment col•lectiu, escala de valors, un ric llegat de records i voluntat de projecte és essencial per a ser una nació. Per a no desaparèixer. Si tot això desapareix es perd la possibilitat de ser una nació.
__________________________
Però també és cert que, com diu Renan, la defensa d’aquest substrat, o d’aquest patrimoni, requereix que sigui defensat dia a dia. Ho va argumentar extensament en la seva conferència de 1882, a la Sorbona, sobre «Què és una nació?». Una conferència llarga i complexa, però que va resumir en una frase (i una conseqüència), que és un referent quan es parla d’aquests temes: «l’existència d’una nació és un plebiscit quotidià». Completada amb aquella altra: «el vot de les nacions és, en definitiva, l’únic criteri legítim, al qual cal sempre tornar».
Com ja hem dit, doctrinalment el nacionalisme català ha incorporat sempre aquests dos components: el substrat lingüístic, cultural, de valors, i la voluntat. Els fets han demostrat la solidesa i la creativitat d’aquest substrat. En la línia del que deia Herder. I del que el catalanisme ha assumit sempre. Però també s’ha fet evident la voluntat de Catalunya –la voluntat, el plebiscit, la consulta– de defensar, perfeccionar i enfortir aquest substrat, aquesta substància, aquesta realitat de país.
(Diguem de passada que segons el Diccionari de la Llengua Catalana i el de la Real Academia Española un plebiscit equival a una consulta. Una consulta als ciutadans, una paraula molt actual).
En els dos sentits Catalunya ha posat de manifest, i ho posa ara, la seva voluntat col•lectiva. Primer, durant segles de política d’ofegament (com a mínim des de 1714) de la nostra identitat. En tots els àmbits. Ha estat un plebiscit exercit en condicions difícils, però reeixit. Segon, ara reclama poder fer aquest plebiscit d’una manera formal.
Les dues versions, que alguns qualificaven de dretes o d’esquerres, o tradicionals o progressistes, però que de fet eren coincidents en l’essencial, ara coincideixen en una reclamació radical molt democràtica: el vot popular. És el més legítim.
Com ja hem dit, doctrinalment el nacionalisme català ha incorporat sempre aquests dos components: el substrat lingüístic, cultural, de valors, i la voluntat. Els fets han demostrat la solidesa i la creativitat d’aquest substrat. En la línia del que deia Herder. I del que el catalanisme ha assumit sempre. Però també s’ha fet evident la voluntat de Catalunya –la voluntat, el plebiscit, la consulta– de defensar, perfeccionar i enfortir aquest substrat, aquesta substància, aquesta realitat de país.
(Diguem de passada que segons el Diccionari de la Llengua Catalana i el de la Real Academia Española un plebiscit equival a una consulta. Una consulta als ciutadans, una paraula molt actual).
En els dos sentits Catalunya ha posat de manifest, i ho posa ara, la seva voluntat col•lectiva. Primer, durant segles de política d’ofegament (com a mínim des de 1714) de la nostra identitat. En tots els àmbits. Ha estat un plebiscit exercit en condicions difícils, però reeixit. Segon, ara reclama poder fer aquest plebiscit d’una manera formal.
Les dues versions, que alguns qualificaven de dretes o d’esquerres, o tradicionals o progressistes, però que de fet eren coincidents en l’essencial, ara coincideixen en una reclamació radical molt democràtica: el vot popular. És el més legítim.
Cara a cara
Natàlia Molero Article / 05 de febrer de 2014
El diumenge al vespre a La Sexta en el programa «Salvados», que dirigeix i presenta Jordi Évole, vam poder gaudir d’un esplèndid «cara a cara», que és un dels gèneres televisius més agraïts (si els participants hi contribueixen) pel que fa a la informació política.
La magnificència d’aquest cara a cara entre el president Mas i l’expresident Felipe González tenia elements innovadors. S’enfrontava el present davant del passat. Tota una gosadia. No hi havia tensió però es respirava un ambient seriós, de preocupació per part de l’abans (Felipe González) i de determinació per part de l’ara (president Mas).
El tracte és cordial, respectuós, ambdós es tracten tota l’estona de «president». Hi ha diàleg, certament, però no hi ha entesa. De fet perquè hi hagués entesa el president González hauria d’admetre que es va equivocar, que aquella Espanya de les disset comunitats autònomes que va governar durant quatre legislatures (1982, 1986, 1989 i 1993, les tres primeres amb majoria absoluta) ha esdevingut un fracàs polític, insostenible.
No hi va aparèixer cap retret, la qual cosa demostra que són dos excel•lents estadistes, també potser perquè essencialment estan d’acord en el seu concepte polític: un plantejament liberal en allò econòmic i unes polítiques socialdemòcrates en tot allò que té a veure en els serveis a les persones.
Els dos es van sentir incòmodes en dues situacions similars: quan membres dirigents del PSOE insulten Catalunya o quan un eslògan de campanya de CiU diu que Catalunya és el subsidi d’Espanya.
També coincideixen en un punt essencial per a l’anàlisi político-social de la situació actual que es viu a Catalunya: la sentència del TC a l’Estatut del 2006 produeix el canvi mental dels ciutadans catalans; és un «ja n’hi ha prou» que ha acabat amb una majoria parlamentària (més de setanta diputats) que insta a preguntar a la ciutadania si vol continuar dins d’Espanya com ara, d’una forma diferent o senzillament vol ser independent.
Les paraules del president Artur Mas són dures: «humiliant», «innecessari». Felipe González hi està d’acord, fins i tot les repeteix.
La controvèrsia no esclata, està latent en tot el discurs dels dos dirigents: és clar que es pot parlar d’una altra forma de finançar Catalunya que no sigui tan injusta, lesiva, «es pot parlar de tot», insisteix González. «¿I de la ingerència en les competències de la Generalitat que afecten allò essencial de la cultura catalana i que ningú no ens discuteix com la immersió lingüística?», entoma el president Mas. «Jo mai no ho hauria fet», rebla el clau l’expresident González.
La sensació que em va quedar és la d’aquells dos amants que mai no han coincidit en el seu clímax d’enamorament, com Napoleó i Maria Antonieta, per posar-ne un exemple.
Tanmateix cal recordar que el president Felipe González a qui enyora de debò és al president Pujol, aquell que li mantenia els seus a ratlla còmodament alimentats en el poder municipal. Des que el PSC va governar Catalunya, els socialistes han perdut un llençol (o més d’un) a cada bugada perquè ha surat allò que no calia admetre: molts socialistes també han dit prou a aquesta Espanya i no en troben cap altra.
El tracte és cordial, respectuós, ambdós es tracten tota l’estona de «president». Hi ha diàleg, certament, però no hi ha entesa. De fet perquè hi hagués entesa el president González hauria d’admetre que es va equivocar, que aquella Espanya de les disset comunitats autònomes que va governar durant quatre legislatures (1982, 1986, 1989 i 1993, les tres primeres amb majoria absoluta) ha esdevingut un fracàs polític, insostenible.
No hi va aparèixer cap retret, la qual cosa demostra que són dos excel•lents estadistes, també potser perquè essencialment estan d’acord en el seu concepte polític: un plantejament liberal en allò econòmic i unes polítiques socialdemòcrates en tot allò que té a veure en els serveis a les persones.
Els dos es van sentir incòmodes en dues situacions similars: quan membres dirigents del PSOE insulten Catalunya o quan un eslògan de campanya de CiU diu que Catalunya és el subsidi d’Espanya.
També coincideixen en un punt essencial per a l’anàlisi político-social de la situació actual que es viu a Catalunya: la sentència del TC a l’Estatut del 2006 produeix el canvi mental dels ciutadans catalans; és un «ja n’hi ha prou» que ha acabat amb una majoria parlamentària (més de setanta diputats) que insta a preguntar a la ciutadania si vol continuar dins d’Espanya com ara, d’una forma diferent o senzillament vol ser independent.
Les paraules del president Artur Mas són dures: «humiliant», «innecessari». Felipe González hi està d’acord, fins i tot les repeteix.
La controvèrsia no esclata, està latent en tot el discurs dels dos dirigents: és clar que es pot parlar d’una altra forma de finançar Catalunya que no sigui tan injusta, lesiva, «es pot parlar de tot», insisteix González. «¿I de la ingerència en les competències de la Generalitat que afecten allò essencial de la cultura catalana i que ningú no ens discuteix com la immersió lingüística?», entoma el president Mas. «Jo mai no ho hauria fet», rebla el clau l’expresident González.
La sensació que em va quedar és la d’aquells dos amants que mai no han coincidit en el seu clímax d’enamorament, com Napoleó i Maria Antonieta, per posar-ne un exemple.
Tanmateix cal recordar que el president Felipe González a qui enyora de debò és al president Pujol, aquell que li mantenia els seus a ratlla còmodament alimentats en el poder municipal. Des que el PSC va governar Catalunya, els socialistes han perdut un llençol (o més d’un) a cada bugada perquè ha surat allò que no calia admetre: molts socialistes també han dit prou a aquesta Espanya i no en troben cap altra.
Sergi Alcon i Gibert
