Bon dia,
Avui us adreço 3 articles imperdibles que ens ha fet arribar el company dels GOAL Carles Cosialls!
1. No puc estar més d’acord amb l’Alfred Bosch, hem de treballar la nostra autoestima, només els pobles segurs de si mateixos aconsegueixen la Llibertat Nacional. No val a dir que estem cansats!
Alfred Bosch
17.02.2014
Que ens fan fora de la UE? Serem la Noruega de la Mediterrània
No hem de caure en la trampa de fer futurologia. Ells en fan, i diuen que caurem de la Unió Europea. Nosaltres tenim tendència a contestar, també fent futurologia, i diem que no, que tot indica que no, per això i per allò… No hem d’entrar-hi. Ens hem de treure els complexos, hem de dir que som europeus i europeistes i que volem ser a la Unió Europea. Això no és fer futurologia, és l’expressió d’una voluntat comprovada històricament. Som europeus, som forts, i en això també volem decidir.
Crec que hauríem de dir que si Barroso, Margallo, Van Rompuy o qui sigui ens volen empènyer fora de la UE, nosaltres podem triar de ser la Noruega o la Suïssa de la Mediterrània; si nosaltres triem això, la UE en sortirà perjudicada. En lloc de caure en el parany de mirar de desmentir els qui diuen que passarà no sé què i començar a especular sobre Catalunya i la UE, crec que hem de tenir prou amor propi i ser prou conscients de les nostres fortaleses per a dir que, d’entrada, nosaltres decidirem; que pot ser que amb tota aquesta pressió i aquestes amenaces al final acabem triant una cosa que no ens havíem proposat, però que potser descobrim que no va tan malament, com ara ser Noruega, Suïssa o Islàndia; pertànyer a l’EFTA, que vol dir que aleshores tindríem els beneficis del lliure canvi sense pagar les factures de la UE política, és a dir, de les institucions europees, l’europarlament, la comissió… Això és molt atractiu.
Catalunya és contribuent neta, i la nostra posició mental no hauria de ser la d’Espanya, que és un estat clarament beneficiari de la UE. La nostra actitud mental hauria de ser la de Noruega o la de Suïssa, o podria ser la de Dinamarca o la de Suècia, és a dir, països que trien si els convé de ser-hi o no. Quan ens comencin a amenaçar que ens faran fora, hauríem de reaccionar amb tota seguretat i serenor, i dir: ‘No ho sé, ja ho veurem, potser sí…’
Ens hem de mirar al mirall i adonar-nos que som atractius per a Europa. Si tenim aquesta visió, que és més real, perquè som contribuents nets, aleshores no pensarem si ens en faran marxar o no. Hem de començar a pensar on ens convindria més d’estar. Hem de girar-la com un mitjó, aquesta ofensiva, hem de tenir més seguretat. És com quan el poder espanyol ens diu que no podrem votar. L’exercici que fem d’autoestima és molt important; perquè hem de dir que la cosa més normal és votar. Encara hem de fer aquest pas, i dir que som atractius. Per què no pensem que Catalunya és atractiva per si, pel nivell de producció, pels beneficis que dóna a l’erari europeu? Si som conscients d’això, el discurs de la por es desfà com un terròs. És una qüestió d’emancipació mental, psicològica, col·lectiva, de no infravalorar-nos.
Hem de ser realistes. Som set milions i mig de consumidors i productors, contribuents nets. De què hem de tenim por? La qüestió és què li passa a la UE política, als comissaris, a l’europarlament… Que ens faran fora? Doncs ens convertiran en la Noruega de la Mediterrània. Això perjudica sobretot la UE i evidentment també Espanya. Per a ells faran.
Crec que hauríem de dir que si Barroso, Margallo, Van Rompuy o qui sigui ens volen empènyer fora de la UE, nosaltres podem triar de ser la Noruega o la Suïssa de la Mediterrània; si nosaltres triem això, la UE en sortirà perjudicada. En lloc de caure en el parany de mirar de desmentir els qui diuen que passarà no sé què i començar a especular sobre Catalunya i la UE, crec que hem de tenir prou amor propi i ser prou conscients de les nostres fortaleses per a dir que, d’entrada, nosaltres decidirem; que pot ser que amb tota aquesta pressió i aquestes amenaces al final acabem triant una cosa que no ens havíem proposat, però que potser descobrim que no va tan malament, com ara ser Noruega, Suïssa o Islàndia; pertànyer a l’EFTA, que vol dir que aleshores tindríem els beneficis del lliure canvi sense pagar les factures de la UE política, és a dir, de les institucions europees, l’europarlament, la comissió… Això és molt atractiu.
Catalunya és contribuent neta, i la nostra posició mental no hauria de ser la d’Espanya, que és un estat clarament beneficiari de la UE. La nostra actitud mental hauria de ser la de Noruega o la de Suïssa, o podria ser la de Dinamarca o la de Suècia, és a dir, països que trien si els convé de ser-hi o no. Quan ens comencin a amenaçar que ens faran fora, hauríem de reaccionar amb tota seguretat i serenor, i dir: ‘No ho sé, ja ho veurem, potser sí…’
Ens hem de mirar al mirall i adonar-nos que som atractius per a Europa. Si tenim aquesta visió, que és més real, perquè som contribuents nets, aleshores no pensarem si ens en faran marxar o no. Hem de començar a pensar on ens convindria més d’estar. Hem de girar-la com un mitjó, aquesta ofensiva, hem de tenir més seguretat. És com quan el poder espanyol ens diu que no podrem votar. L’exercici que fem d’autoestima és molt important; perquè hem de dir que la cosa més normal és votar. Encara hem de fer aquest pas, i dir que som atractius. Per què no pensem que Catalunya és atractiva per si, pel nivell de producció, pels beneficis que dóna a l’erari europeu? Si som conscients d’això, el discurs de la por es desfà com un terròs. És una qüestió d’emancipació mental, psicològica, col·lectiva, de no infravalorar-nos.
Hem de ser realistes. Som set milions i mig de consumidors i productors, contribuents nets. De què hem de tenim por? La qüestió és què li passa a la UE política, als comissaris, a l’europarlament… Que ens faran fora? Doncs ens convertiran en la Noruega de la Mediterrània. Això perjudica sobretot la UE i evidentment també Espanya. Per a ells faran.
2. Quanta raó te aquí la Marta Rojals. Quants restaurants tenen una carta en català sense faltes? faltes que fins i tot fan mal a la vista!… Sempre ho he pensat.., perquè una falta en català sembla «perdonable» i una en castellà pot sembla un «delicte»?… Doncs per la mateixa raó que a l’article anterior de l’Alfred Bosch, per falta d’autoestima i mentalitat «colonitzada i alienada». Ja n’hi ha prou! El nostre idioma és mereix el mateix respecte que qualsevol altre!
Marta Rojals
18.02.2014
L’idioma dels unicorns
Sempre val la pena de llegir la premsa internacional per a agafar perspectiva del món: l’altre dia, per exemple, el prestigiós diari espanyol El Mundo explicava que la Belén Esteban, la princesa del (seu) poble, té un ‘community manager’ que li escriu els piulets de Twitter amb faltes d’ortografia ‘per seguir l’estil de la diva’. Ve-t’ho aquí: un mitjà escrit que considera que escriure malament és un ‘estil’, posant-ho al nivell de les faldilles prisades, les botes camperes o la barba d’activista de la gihad.
Continuant amb el Twitter i els intel·lectuals, el mateix dia vaig ensopegar amb una reflexió del Kiko Rivera –de professió, fill de la Pantoja–, que piulava als qui li corregien les faltes: ‘Els imbècils, en comptes de fixar-se en el significat, es fixen en els accents.’ Per si cal dir-ho, l’accent de ‘imbècils’ és nostre, i la puntuació també. Acabarem l’abús als lectors d’aquest article apuntant que l’Esteban té vora vuit-cents mil seguidors i que el Rivera s’acosta al milió. No res: una mica de xifres després de tanta lletra.
Heus aquí una mostra de les petites catàstrofes que es pot permetre una llengua practicada per cinc-cents milions de ‘voluntaris’ i assumida com una unitat per una acadèmia única. I si no és tan així, ningú no ho farà notar, perquè se li giraria massa feina. Això deu ser la normalitat lingüística: que un parlant amb centenars de milers de seguidors pugui fer ostentació d’ignorar les regles bàsiques de la seva llengua i que el mastodont de l’idioma no en senti ni les pessigolles. Just al contrari de casa nostra, on l’orgull d’arruïnar el català sempre resulta una actitud fatal per a la supervivència de la llengua.
Amb el català en passa una de curiosa: deu ser l’únic idioma del món que, pel que fa a parlar-lo o a escriure’l, se’n ridiculitza l’excel·lència. I, per extensió, l’aspiració a l’excel·lència. Aquí, una Belén Esteban o un Kiko Rivera nostrats trobarien la més alta comprensió pel seu ‘estil’. Els catalanoparlants el consideraríem espontani, humil, proper al carrer, i correríem a defensar-lo davant l’atac dels perepunyetes torracollons i lletraferits que gosessin aixecar-hi un dit: ‘Ei, però a tu què et passa, talibà de merda? T’ha de venir d’un accent?, d’un pronom feble?, d’una coma? Que el Kiko i la Belén no són filòlegs, eh!, que són gent del carrer!’
Aquesta és la feblesa del català: que fins i tot els parlants el considerem de segona. La nostra tolerància perquè ens el corregeixin és molt minsa –encara gràcies que el fem servir!– i defensem a mort el nostre ‘estil’ perquè, com diria el mestre Kiko, allò que importa és el què i no pas el com. Entono el ‘mea culpa’: d’això, el meu sant corrector en pot donar fe.
Així és el país on les cartes de restaurant sense faltes són una raresa darwiniana. Aquí podem penjar alegrement un rètol que digui ‘30% de desconte’ –total, ja s’entén–, però sempre ens semblarà inadmissible d’escriure-hi ‘30% de desqüento’ o ‘30% of’: abans acudirem al cosí d’Albacete o a la filla de Londres, o al diccionari!, per a evitar el ridícul. Als mitjans de la immediatesa, els correctors i assessors lingüístics –en desconec la situació– sembla que s’hagin tornat un luxe, i els luxes no són benvistos en temps d’estretors. La conseqüència és que, als parlants del carrer, se’ns nega el contacte pràctic amb l’excel·lència i, per tant, l’oportunitat de comprovar que el català que ens han ensenyat a l’escola és real, que no és cap invent, que no és l’idioma dels unicorns. En canvi, per a tractar-lo malament, ens sobren els referents.
i 3. El senyor Paco Martínez, un Català originari de Madrid i membre de SUM+E, no pot estar més encertat en el seu anàlisi. Si és que fins i tot per sobre identitats és una qüestió de Democràcia i Justícia Humana necessària, com tants cops hem dit i no ens en cansarem de fer-ho!
17 de febrer de 2014
¿Por qué la evolución hacia el soberanismo de una mayoría de la sociedad catalana?
El punto sin retorno.
La sentencia sobre el nuevo Estatut (2010), de un Constitucional que es cualquier cosa menos un órgano de justícia e independiente, supuso sin duda un punto sin retorno sobre el convencimiento de la mayoría del pueblo catalán de derivar hacia la consecución de un estado propio.
Perseguir la victoria total y la humillación de todo un pueblo puede acabar girándose en contra, como por ejemplo, el mensaje que trasladó el President Montilla a Zapatero en los meses previos a la sentencia del TC: la tesis de Montilla era la desafección de Cataluña hacia España. Nadie le hizo caso y se siguió por parte del estado jugando sucio, poniendo de manifiesto una falta de sensibilidad que rayaba el insulto.
Se recogían firmas contra el Estatut, y en algunos casos contra Cataluña; se presionaba sobre el Constitucional a pesar de que otros estatutos llevaban artículos copiados del Estatut catalán, y nunca fueron impugnados; se boicoteaban productos catalanes, se actuaba en contra de la lengua catalana; se reiteraba en el incumplimiento del presupuesto de Fomento destinado a las infraestructuras catalanas, que también beneficiaban a todos los españoles, por ser Cataluña uno de los pasos importantes de las exportaciones de todo el estado. Incomprensible… a no ser que en el fondo subyazca una exagerada catalanofobia por parte de nuestros gobernantes, (me quito un ojo si tú perdieras los dos).
La masiva manifestación del 10 de julio 2010 en respuesta a la sentencia fue un comienzo de lo que vendría después. Siguieron las masivas participaciones en las Diadas (11 de septiembre) 2010, 2012 y finalmente la Vía Catalana septiembre 2013, un millón y medio de personas. Y en clave de futuro, la cita del 9 de noviembre de 2014: consulta sobre la independencia de Cataluña, SI + SI.
El auge independentista.
Se equivocan quienes creen que el auge independentista es debido a un cambio de posición del mayor partido de la derecha (CiU), o de una iluminación divina del President Mas, atribuyéndole de forma peyorativa una visión mesiánica del futuro de Cataluña.
Nada más lejos de la realidad: nos encontramos frente un movimiento ciudadano, promovido desde abajo, fruto del bloqueo autonómico debido a su falta de financiación, de la humillación, incomprensión, deslealtad institucional, falta de respeto a las leyes del Parlament y al marco de convivencia dentro del Estado Español.
¿A eso se le llaman Autonomía y Democracia? Cataluña es de las comunidades que más impuestos recaudan y los catalanes, en tanto que ciudadanos españoles, de los que más pagamos. El gobierno de la Generalitat, repito, por su falta de financiación, se ha convertido en una gestora, que solo puede cubrir sus necesidades con «préstamos» del estado español, el FLA (Fondo de Liquidez Autonómica). Estamos ante un mecanismo perverso, creado por el ministro Montoro para permitir acceder a nuestro propio dinero, pero pagando el 5,5% de interés. Esto supone un mayor endeudamiento con el propio estado, que a su vez no nos financia según lo pactado (léase la clausula adicional tercera del Estatut), además del expolio económico que anualmente sufren los ciudadanos de Cataluña por ley. En definitiva, una situación de ahogo económico intencionado.
Así pues nos enfrentamos a una sentencia sobre el Estatut de un Constitucional politizado y desprestigiado, la crisis, y las respuestas de un estado español hostil y centralizador. Todo ello ha movilizado a la sociedad civil catalana, que a la vez ha arrastrado a la clase política, porque en democracia ésta, no lo olvidemos, debería estar al servicio de sus ciudadanos.
La evolución del auge soberanista en las encuestas ha sido vertiginosa desde 2010. Este crecimiento del apoyo al autodeterminación proviene fundamentalmente del cambio de opinión de dos segmentos de la sociedad. Por un lado, el nacionalismo tradicional, articulado en torno a CIU. Por otro, parte del sector federalista de la izquierda catalana, que por los motivos expuestos, ambos han perdido la esperanza de poder profundizar más en el autogobierno de Cataluña. La centralidad que por las causas mencionadas ha encontrado la idea de la independencia da un plus de beneficio electoral a la coherencia política de ERC.
Hay otra versión tan extendida como intencionada en España, que cree que la escuela catalana es la culpable de este cambio. Si eso fuera cierto, el sector independentista solo estaría representado por los jóvenes y éste no es el caso. El apoyo a la independencia es muy transversal generacionalmente, y presenta muy pocas diferencias entre grupos de edad. Yo mismo nací en Madrid hace ahora 74 años, fui educado en el “nacionalcatolicismo”. Soy de habla castellana, no soy nacionalista, milité en el PSC durante 23 años y soy independentista.
Aquellos que piensen que impedirnos votar el 9N supondrá que desaparezca el problema, por enésima vez, se equivocan. Cataluña ha resistido durante 300 años y lo seguirá haciendo hasta la consecución de su reconocimiento como Estado.
Con todos estos razonamientos, nuestro deber es intentar convencer a los indecisos, para que con la unidad necesaria, lleguemos a la consecución de nuestra independencia.
En definitiva, los ciudadanos de Cataluña deseamos un país normal como cualquier otro, y queremos vivir en un estado que defienda nuestros intereses, con capacidad de elaborar nuestras propias leyes, gestionar nuestros recursos, sus infraestructuras y todos sus servicios, y poder relacionarnos de igual a igual con los otros países del mundo.
Sí no somos capaces de conseguir las herramientas que nos daría un nuevo estado catalán, para enfrentarnos a los retos de globalización de este siglo XXI, las generaciones futuras nos juzgarán. Si en este momento histórico, en el que tenemos la oportunidad de conseguir la independencia, lo dejáramos pasar, nuestros propios hijos y nietos no nos lo perdonarán.
Paco Martínez
Salut i Autoestima!
