Bon dia,
Avui el nostre company i amic dels GOAL, en Carles Cosialls, en torna a nodrir amb el reenviament de dos articles immillorables.
El primer personalment em torna a impressionar, la tasca del Col·lectiu Contrastant és indispensable per a desemmascarà les trampes dialèctiques de mitjans com La Vanguardia. Felicitats!
El segon, de Francesc Canosa, està escrit amb el cap i el cor, i dona el bon resultat que només les coses que es fan coordinadament es «estèreo» poden donar. Cal destacar els esments que fa a la ingent tasca que va dur a terme la Mancomunitat de Catalunya en tan sols 9 anys (1914-1923), fins, com sol ser habitual amb l’Estat Espanyol, una dictadura involucionista, com la Miguel Primo de Rivera, se’n va atipar!
Precisament enguany celebrem el Centenari de la creació de la Mancomunitat de Catalunya, amb dos noms que han passat a la història, Enric Prat de la Riba, el «Seny ordenador de Catalunya», i en Josep Puig i Cadalfach, un dels millors arquitectes modernistes i catalanistes que ha donat la Nació.
Fruïu amb la lectura!
Salut i Cap i Cor
Autor/s: Contrastant
La Vanguardia imagina una Catalunya plena de Hamlets
Article del col·lectiu Contrastant, reproduït per VilaWeb
Ja hem parlat en uns altres llocs de la confusió intencionada entre la categoria ‘indecisos’ i la categoria ‘no es posiciona’, una categoria ad hoc de la qual els moderats abusen immoderadament per minimitzar la victòria de l’opció independentista que preveuen algunes enquestes.
Com que entre els membres d’un grup comunicatiu no hi pot haver dissonàncies gaire estridents, l’endemà dels trucs de màgia del programa ‘8 al dia’ del 6 de febrer, el diari del grup Godó, La Vanguardia, insistia en el mateix filó i titulava en portada: ‘Un de cada tres catalans, indecís sobre què votaria a la consulta.’
Aquest (gairebé) ‘un de cada tres catalans, indecís’ corresponia al 31% que segons el diari ‘no es posiciona’, que inclou les categories ‘abstenció’, ‘vot en blanc’, ‘vot nul’, ‘no sap i no contesta’, tots les quals es converteixen per art de màgia en un únic grup de ‘indecisos’. La mateixa idea tenia la seva continuïtat al titular de la noticia (pàgina 13): ‘Els indecisos tindrien la clau en una consulta sobiranista.’ I un subtitular concretava les xifres de la cerimònia de la confusió: ‘Un 40% votaria que sí; un 28%, que no, i un 31% no es defineix, segons un sondeig de 8TV.’
En rigor, els indecisos són els ‘no sap’ i, estirant una mica, el ‘no contesta’, és a dir, un 10% dels qui van contestar l’enquesta. O, dit altrament, el titular hauria d’haver estat: ‘Un de cada deu catalans, indecís sobre què votaria a la consulta.’
D’una altra banda, com que som davant d’un periodisme de guerra, LV no regala ni una dècima a l’opció independentista i així veiem que en el subtitular de la notícia 40,7 es converteix en el 40% i no pas en el 41%. En canvi, quan es tracta d’arrodonir els suposats indecisos el diari és força generós perquè els arrodoneix a l’alça: el 31% s’arrodoneix i passa en el titular portada a ser ‘Un de cada tres catalans, indecís sobre què votaria’.
I en aquest oceà de confusió intencionada, una dada important desapareixia de la noticia: l’abstenció. Deu ser la primera notícia sobre una enquesta d’un referèndum en què no es parla de l’abstenció.
Ara, com que cal ésser originals, LV no es va limitar a imitar el truc del programa del Grupo Godó, sinó que va introduir una variant i el va aplicar a la primera pregunta (‘Vol que Catalunya sigui un estat?’). Així, a la pàgina 13, un destacat afirmava que ‘l’estat propi gaudeix de més suport, el 48%, però els indecisos i el vot en contra, 24,4%, sumarien un 52%’, idea que era expressada al cos de la notícia de la manera següent:
El més significatiu és que fins i tot l’opció d’un Estat propi (federal o confederal) també quedaria en mans dels indecisos. Davant d’aquest dilema, un 48,1% votaria afirmativament, enfront d’un 24,4% que s’hi oposaria, mentre que un 27,5% no es pronuncia i, en conseqüència, la majoria definitiva per sobre del 50% de les paperetes, a favor o en contra de l’Estat propi, dependria de l’actitud que adoptessin finalment els indecisos.
O sigui, LV no es limitava a minimitzar la majoria independentista amb el truc de la categoria ‘no es posiciona’ assimilada als indecisos, sinó que ara es tractava de posar en qüestió el clar resultat de la resposta a la primera pregunta de la consulta.
Si analitzem l’enunciat del cos de la notícia, per arribar a la seva conclusió el diari pressuposa:
1. Que aniria a votar pràcticament tot el cens, un rècord Guinness que només pot concebre la imaginació inexhaurible de LV. Només que l’abstenció fos d’un 4% els càlculs del diari s’ensorrarien.
2. Que no hi haurà cap vot nul, un altre rècord.
3. Que el vot en blanc serà vàlid i es tindrà en compte en el resultat. (Aquest és un tema que ha d’aclarir la normativa de la consulta, perquè a Montenegro no va tenir en compte el vot blanc, però als dos darrers referèndums fets a Catalunya era un vot vàlid i es comptabilitzava.)
4. Que la pràctica totalitat d’aquest 27,5% votaria negativament a la pregunta. Només que un 2% votés a favor, el castell de cartes de LV s’ensorra.
I, tot això, deixant de banda el fet que el diari no té en compte el marge d’error, que fa absurd l’enunciat que comentem.
En resum, LV somnia una Catalunya plena de Hamlets. Uns Hamlets que el diari ja ‘ha decidit’ que votaran que Catalunya no esdevingui un estat. Però no uns quants, sinó tots. Són Hamlets pel no.
En aquest punt, és el moment de preguntar-se per què LV arriba a aquest nivell de ridícul i pretén minimitzar fins i tot el resultat de la primera pregunta de la consulta. Segurament, perquè va més enllà del que els autoungits moderats estan disposats a pactar. Ja vam veure que arran dels resultats de l’enquesta encarregada pel mateix diari publicats el 22 de desembre passat, en tindrien prou amb un pacte (‘un pacte ben fet’, que diria Màrius Carol) que millorés el finançament (pacte fiscal) i blindés les competències de llengua, educació i cultura. De fet, a la tertúlia del programa de ‘8 al dia’, que comentava l’enquesta a què es refereix la notícia, Carol va tenir un lapsus molt revelador, que va corregir de seguida:
Hi ha un cert linxament de la tercera via… Jo com que sóc molt partidari d’ella… No, no, no ho dic per tu… en general… És a dir, a mi m’han arribat a insultar, eeh, a les xarxes perquè ets partidari de la tercera via. És a dir…, escolti, si jo no intento trair ningú. Simplement el que intento és dir: escolti, esteu absolutament segurs que això no es pot arreglar? Escolti, es evident que no, que no val, que no valen les componendes. Però, escolta, un pacte d’Estat ben fet entre, entre, entre el govern d’Espanya i el govern de Catalunya, que canviés una mica, o que canviés bastant l’statu quo del país, això és impossible, és impensable?
És a dir, canviar ‘una mica’, sobretot perquè res no canviï. Una revolució lampedusiana.
Opinió. Francesc Canosa
22/02/2014
Pobresa i independència
«L’esperit és l’actitud, els valors, el software de les persones. L’esperit, els valors, l’actitud es fan amb l’exemple. Però sense persones no hi ha res»
La Barcelona post nuclear de 2007 i la misèria endèmica de 2014 estan a punt de trobar-se. No ho saben però la seva relació ve de molt lluny. L’observació la faig des d’un entrepà de llonganissa. Agafo les llesques i les faig servir de prismàtics. És quan sóc panarra que hi veig clar. No avancem més blat.
23 de juliol de 2007. 10:53 hora zulú. Barcelona fa plof. Més de tres-centes mil persones es queden sense llum. Quatres dies post nuclears. Habitatges, comerços, semàfors, vibradors, maquinetes d’afaitar pèls del nas làser… res funciona. La ciutat és una cova. Els venedors de Jo ja vaig avisar de l’Apocalipsi fan l’agost. Durant setmanes moltes zones de la ciutat sobreviuran amb enormes generadors. Els carrers bullanga. Imatge de Guerra del segle XX en ple segle XXI. La gent protesta: Segle I de la socialització de la cassola. La cassola: híbrid autòcton d’avantguarda entre un tam tam de tribu i un twitter global. Què ha passat?
D’acord: es van encadenar accidents perquè Barcelona fes paf, però, però… la manca d’inversions tant de Red Electrica Española com de Fecsa-Endesa és un fos a negre com a país. Les empreses han d’indemnitzar milers de persones. La Generalitat multa a les companyies. No hi ha electricitat però continua funcionant l’energia catalana: l’espelma. Fidel, constant, il·luminadora. S’encén el misto a un carrer de gola de llop.
L’1 de desembre de 2007 la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) organitza una manifestació amb el lema “Som una nació i diem prou! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”. Milers de persones. Com la manifestació que també va organitzar la PDD el 18 de febrer de 2006 perquè es respectés l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya. Entre, entre… Catalunya tentineja.
Com una bombeta de 5 watts de postguerra que tremola de por… i paf! A les fosques. I ara em porten l’entrepà de llonganissa a taula. Vinc d’un enterrament. La mort sempre deixa un forat a la panxa: el tens, el veus, i el sents. He conduït unes hores com si fos un nino de drap: algú m’ha posat al cotxe i ha engegat. M’espera una entrevista i un dilema ètic que m’obre la porta a traïció. Això ho sabré després. Abans entro a la panaderia-cafeteria. Aterra l’entrepà de llonganissa per tapar forats. El porta l’Anna i m’omple de paraules . S’encén un misto. M’explica la història de l’apagada de 2007: aquí ella i el seu marit (en Toni) es van fer independentistes. Com? No ho entenc. Jo, mode misto. Passaven de la política, no votaven. I plaf, a les fosques. Ja n’hi ha prou. Res va. Misto. Ens tracten fatal. Misto. Autònoms. Misto. Després sense feina. Ara, anar fent. Mentre munto el puzle de l’estómac s’obre la porta. Apareix un home. Amb una gavardina que s’assembla a una bossa d’escombraries. Cabells que li cauen com lianes. Mesura el balanceig. Sembla una estrella de rock en decadència. Demana pa. L’Anna es gira i li dóna una bosseta. Dins trossos de pa que sobren. I la història és el pa de cada dia. Per un moment se m’encén aquest misto entre el 2007 i el 2014: germans. Encenc un altre misto i un altre, i un altre… I necessito tirar endarrere per veure-hi més clar.
El 2007 i el 2014 estan il·luminats pel 1914: pel naixement de la Mancomunitat. La primera pedra de la societat del benestar. Entre 1920 i 1924 la beneficència, la sanitat i l’acció social van representar en conjunt un 26,3% de la despesa tota de la Mancomunitat: era la primera partida en importància. De 1914 a 1923 tenia al seu càrrec 2.070 malalts pobres i 5.448 nenes i nenes acollits a les maternitats i cases d’expòsits. Es van transferir equipaments (asils, hospitals i cases de maternitat): la casa de caritat i la casa de maternitat de Barcelona; la casa de caritat, l’Hospital de Santa Caterina i la casa de misericòrdia de Girona; la casa de maternitat, l’Hospital de Santa Maria i la casa de misericòrdia de Lleida i la casa de misericòrdia (maternitat i beneficència) de Tarragona. I multipliqueu per deu, per mil amb mil camps més: les pensions a treballadors; les assegurances a infants asilats; les borses de treball municipals; el primer servei català de salut pública… I per què ho van fet tot això? Perquè l’Estat espanyol no feia res. Com escriuen els homes de la Mancomunitat als seus informes de tristesa: “han portat fins avui les diputacions el servei de beneficència i el no menys lamentable i vituperable abandó en què té l’Estat la sanitat”.
Tot això li va tocar desplegar-ho a Josep Puig i Cadafalch. Mort, el 1917, Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat i gran “seny ordenador” de tota aquesta Catalunya moderna, europea, social i lliure, Puig s’ha d’arremangar perquè, “Tot l’esforç de vèncer la política vella d’Espanya, renovant-la i regenerant-la, ens ha fallat”, i “Les coses estatals porten el segell de la infàmia i de la maledicció”. Teníem un estat en contra i vam voler construir un Estat propi per tenir-lo al nostre costat, al costat de tots els catalans. Com va passar al 2007, com passa al 2014. Ara ho entenc. Encenc un altre misto. Veig que un país té tres potes: persones, coses, esperit. Les persones som nosaltres, cadascú de nosaltres. Les coses són les coses, reals, tangibles: els hospitals, les escoles, els ajuntaments…
L’esperit és l’actitud, els valors, el software de les persones. L’esperit, els valors, l’actitud es fan amb l’exemple. Però sense persones no hi ha res. L’esperit, els valors, alimenten a les persones i gràcies a això es poden fer coses. Misto. Catalunya sempre ha fet coses pels que no tenen. Catalanisme i justícia social són bessons. Menteixen els analfabets, els ignorants, les males persones que no neguen. L’Anna ho demostra: independentista i dóna també als que no tenen. Com tanta altra gent.
Fa cents anys vam voler construir un estat perquè Espanya ens girava l’esquena a tots: als que tenien i als que no tenien. Com ara. Per això també hem de construir un estat per a tots. Que aquest sigui el nostre exemple. No som aliens a la tragèdia de la nostra societat. Convenceu amb l’exemple.
Perquè l’única manera de fer una societat millor és amb un estat propi d’exemple. I aquest estat ha de ser generós. Els primers generosos haurem de ser nosaltres. I si ens preguntem per què volem la independència tinc clar el que hem de respondre. La volem, ja no per nosaltres, sinó pels que vindran. Donarem el que tenim ara pels de després. Surti bé o malament això cedirem generositat. No és una raó donar als que no tenen? No és una raó voler que tinguin els que encara no saben que tindran? No és una raó? Misto. Quan surto de l’entrevista estrafolària amb maldecaps ètics tinc un missatge. Una parenta meva em truca per donar-me les gràcies per un llibre que li he signat: “Gràssieeessssss, gràssieesss per recordar-te’n de nosaltres, que som grans, que te’n recordis de nosaltres no saps lo que suposa….”. I com voleu que no me’n recordi? No puc no fer-ho! I li dic. Però l’he de convèncer perquè voti Sí/Sí Perquè sí, perquè això també forma part que me’n recordi d’ells, que són grans i estan sols, perquè volem un país que es preocupi de tots: dels que tenen i els que no tenen. Que ho vegin tots. Perquè There Is A Light That Never Goes Out. Hi ha una llum que no s’apaga. Misto.
23 de juliol de 2007. 10:53 hora zulú. Barcelona fa plof. Més de tres-centes mil persones es queden sense llum. Quatres dies post nuclears. Habitatges, comerços, semàfors, vibradors, maquinetes d’afaitar pèls del nas làser… res funciona. La ciutat és una cova. Els venedors de Jo ja vaig avisar de l’Apocalipsi fan l’agost. Durant setmanes moltes zones de la ciutat sobreviuran amb enormes generadors. Els carrers bullanga. Imatge de Guerra del segle XX en ple segle XXI. La gent protesta: Segle I de la socialització de la cassola. La cassola: híbrid autòcton d’avantguarda entre un tam tam de tribu i un twitter global. Què ha passat?
D’acord: es van encadenar accidents perquè Barcelona fes paf, però, però… la manca d’inversions tant de Red Electrica Española com de Fecsa-Endesa és un fos a negre com a país. Les empreses han d’indemnitzar milers de persones. La Generalitat multa a les companyies. No hi ha electricitat però continua funcionant l’energia catalana: l’espelma. Fidel, constant, il·luminadora. S’encén el misto a un carrer de gola de llop.
L’1 de desembre de 2007 la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) organitza una manifestació amb el lema “Som una nació i diem prou! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”. Milers de persones. Com la manifestació que també va organitzar la PDD el 18 de febrer de 2006 perquè es respectés l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya. Entre, entre… Catalunya tentineja.
Com una bombeta de 5 watts de postguerra que tremola de por… i paf! A les fosques. I ara em porten l’entrepà de llonganissa a taula. Vinc d’un enterrament. La mort sempre deixa un forat a la panxa: el tens, el veus, i el sents. He conduït unes hores com si fos un nino de drap: algú m’ha posat al cotxe i ha engegat. M’espera una entrevista i un dilema ètic que m’obre la porta a traïció. Això ho sabré després. Abans entro a la panaderia-cafeteria. Aterra l’entrepà de llonganissa per tapar forats. El porta l’Anna i m’omple de paraules . S’encén un misto. M’explica la història de l’apagada de 2007: aquí ella i el seu marit (en Toni) es van fer independentistes. Com? No ho entenc. Jo, mode misto. Passaven de la política, no votaven. I plaf, a les fosques. Ja n’hi ha prou. Res va. Misto. Ens tracten fatal. Misto. Autònoms. Misto. Després sense feina. Ara, anar fent. Mentre munto el puzle de l’estómac s’obre la porta. Apareix un home. Amb una gavardina que s’assembla a una bossa d’escombraries. Cabells que li cauen com lianes. Mesura el balanceig. Sembla una estrella de rock en decadència. Demana pa. L’Anna es gira i li dóna una bosseta. Dins trossos de pa que sobren. I la història és el pa de cada dia. Per un moment se m’encén aquest misto entre el 2007 i el 2014: germans. Encenc un altre misto i un altre, i un altre… I necessito tirar endarrere per veure-hi més clar.
El 2007 i el 2014 estan il·luminats pel 1914: pel naixement de la Mancomunitat. La primera pedra de la societat del benestar. Entre 1920 i 1924 la beneficència, la sanitat i l’acció social van representar en conjunt un 26,3% de la despesa tota de la Mancomunitat: era la primera partida en importància. De 1914 a 1923 tenia al seu càrrec 2.070 malalts pobres i 5.448 nenes i nenes acollits a les maternitats i cases d’expòsits. Es van transferir equipaments (asils, hospitals i cases de maternitat): la casa de caritat i la casa de maternitat de Barcelona; la casa de caritat, l’Hospital de Santa Caterina i la casa de misericòrdia de Girona; la casa de maternitat, l’Hospital de Santa Maria i la casa de misericòrdia de Lleida i la casa de misericòrdia (maternitat i beneficència) de Tarragona. I multipliqueu per deu, per mil amb mil camps més: les pensions a treballadors; les assegurances a infants asilats; les borses de treball municipals; el primer servei català de salut pública… I per què ho van fet tot això? Perquè l’Estat espanyol no feia res. Com escriuen els homes de la Mancomunitat als seus informes de tristesa: “han portat fins avui les diputacions el servei de beneficència i el no menys lamentable i vituperable abandó en què té l’Estat la sanitat”.
Tot això li va tocar desplegar-ho a Josep Puig i Cadafalch. Mort, el 1917, Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat i gran “seny ordenador” de tota aquesta Catalunya moderna, europea, social i lliure, Puig s’ha d’arremangar perquè, “Tot l’esforç de vèncer la política vella d’Espanya, renovant-la i regenerant-la, ens ha fallat”, i “Les coses estatals porten el segell de la infàmia i de la maledicció”. Teníem un estat en contra i vam voler construir un Estat propi per tenir-lo al nostre costat, al costat de tots els catalans. Com va passar al 2007, com passa al 2014. Ara ho entenc. Encenc un altre misto. Veig que un país té tres potes: persones, coses, esperit. Les persones som nosaltres, cadascú de nosaltres. Les coses són les coses, reals, tangibles: els hospitals, les escoles, els ajuntaments…
L’esperit és l’actitud, els valors, el software de les persones. L’esperit, els valors, l’actitud es fan amb l’exemple. Però sense persones no hi ha res. L’esperit, els valors, alimenten a les persones i gràcies a això es poden fer coses. Misto. Catalunya sempre ha fet coses pels que no tenen. Catalanisme i justícia social són bessons. Menteixen els analfabets, els ignorants, les males persones que no neguen. L’Anna ho demostra: independentista i dóna també als que no tenen. Com tanta altra gent.
Fa cents anys vam voler construir un estat perquè Espanya ens girava l’esquena a tots: als que tenien i als que no tenien. Com ara. Per això també hem de construir un estat per a tots. Que aquest sigui el nostre exemple. No som aliens a la tragèdia de la nostra societat. Convenceu amb l’exemple.
Perquè l’única manera de fer una societat millor és amb un estat propi d’exemple. I aquest estat ha de ser generós. Els primers generosos haurem de ser nosaltres. I si ens preguntem per què volem la independència tinc clar el que hem de respondre. La volem, ja no per nosaltres, sinó pels que vindran. Donarem el que tenim ara pels de després. Surti bé o malament això cedirem generositat. No és una raó donar als que no tenen? No és una raó voler que tinguin els que encara no saben que tindran? No és una raó? Misto. Quan surto de l’entrevista estrafolària amb maldecaps ètics tinc un missatge. Una parenta meva em truca per donar-me les gràcies per un llibre que li he signat: “Gràssieeessssss, gràssieesss per recordar-te’n de nosaltres, que som grans, que te’n recordis de nosaltres no saps lo que suposa….”. I com voleu que no me’n recordi? No puc no fer-ho! I li dic. Però l’he de convèncer perquè voti Sí/Sí Perquè sí, perquè això també forma part que me’n recordi d’ells, que són grans i estan sols, perquè volem un país que es preocupi de tots: dels que tenen i els que no tenen. Que ho vegin tots. Perquè There Is A Light That Never Goes Out. Hi ha una llum que no s’apaga. Misto.
