Bon dia,
Per a mi, el Poble Català va accedir a la seva Sobirania, de manera explícita i definitiva, aquella tarda del 11 de setembre del 2012, allà es respirava l’alliberament de tot un poble després de 300 anys de sotmetiment (també mental), la Declaració de Sobirania del passat 23 de gener de 2013 no va ser més que la conseqüència d’aquella manifestació, la més gran de la Història Nacional i europea.
Respecte al la Sentència del Tribunal Constitucional Espanyol (TCE) sobre la nostra Declaració de Sobirania, combrego gairebé al 100% amb les opinions del vilaweb que tan bé expressen en Pere Cardús i en Vicent Partal en aquest dos articles.
Més clar aigua, i si després ens interessa utilitzar «escletxetes» pel nostres fins… doncs ho farem i punt.
Salut i Claredat de mires
Pere Cardús
27.03.2014
Per fer una truita s’han de trencar els ous
Disculpin, excel·lentíssims magistrats del Tribunal Constitucional espanyol, però han de saber que ens importa un pèsol el seu veredicte sobre la declaració de sobirania. Bé, ens importa ben poc qualsevol cosa que facin. Catalunya és sobirana i vostès ja poden dir missa. Que volen declarar nul un punt del document? I què? En el moment que ens vam declarar sobirans vam acceptar implícitament que aquest tribunal deixava d’importar-nos. O som sobirans –com va aprovar el parlament– o no ho som! I si es va aprovar la declaració de sobirania, ara cal actuar en conseqüència i no reconèixer el Tribunal Constitucional espanyol.
La declaració diu que Catalunya és un ‘subjecte polític i jurídic sobirà’. Per dir-ho sense embuts: la declaració estripa la constitució espanyola de dalt a baix. Que el parlament va fer una acció il·legal? I què? Que no volem fer això, justament? Que no estàvem disposats a declarar la independència? I això no seria trencar la legalitat espanyola? Sí, és clar que sí, en benefici d’una nova legalitat catalana. Hi ha ningú que encara es pensi que es pot fer una truita sense trencar els ous?
Ho recordo per a qui vulgui fer l’orni: tenim l’estat espanyol al davant. No hi tenim pas una democràcia moderna i avançada, respectuosa amb l’exercici de la voluntat popular. Hi tenim l’Espanya d’Alfonso Alonso, aquell portaveu que equipara les urnes amb la violència si hom pretén imposar la voluntat. És a dir, no hi tenim pas el govern britànic, al davant. Per tant, no farem cap transició negociada. Ens volen fer miques com han fet sempre que els ha interessat. I nosaltres, estem disposats a deixar que ho tornin a fer, o bé deixarem de veure escletxes allà on no n’hi ha i passarem a l’acció?
D’independent no se n’és un dia de bon matí, de cop i volta. Per aconseguir la independència, cadascú ha d’haver-se independitzat mentalment abans. I això vol dir acceptar que aquests tribunals i organismes contraris a la voluntat democràtica dels catalans no tenen cap competència sobre nosaltres. I no tan sols quan ens van en contra, sinó també quan ens donen la raó. Tant me fa que obrin una escletxa sobre el dret de decidir, perquè aquests dotze magistrats no hi tenen res a dir, sobre això. Tant me fa si hi ha un grupet que alguns convenen a anomenar progressista. Tant me fa si hi va haver més debat o menys. Catalunya es va declarar sobirana i no reconeix aquest tribunal espanyol. Volem fer el pas o volem continuar atrapats dins la seva gàbia?
Ep! És veritat que no hem de caure en el parany i sospesar quan cal esquivar la seva legalitat i quan cal trencar-la. És important de no quedar empantanegats en inhabilitacions de presidents ni situacions que podrien fer minvar els nostres recursos institucionals per a arribar a bon port. Però que per a arribar a la independència caldrà trencar la legalitat és un coneixement que s’hauria d’adquirir a primer de bàsica. Jo estic convençut que si hem fet el tros de camí que hem fet és que estàvem disposats a assumir les conseqüències de trencar la legalitat. I que Carme Forcadell assumeix la presidència de l’ANC amb el convenciment que pot acabar a la presó. I, encara més, el president Mas o la resta de dirigents polítics que menen el procés. Si es pot evitar, millor! Però tots plegats hem d’estar disposats a pagar el preu de la llibertat. N’hi ha que ja l’han pagat i em sap greu dir-vos que no puc explicar-ne els detalls. I n’hi ha molts que el van pagar quan tot plegat era més difícil i llunyà.
Senyors de l’alt tribunal espanyol: si es volen estalviar feina, aparquin tots els recursos d’inconstitucionalitat contra els catalans. Ja ho sabem que en farem una de grossa i molt inconstitucional. Molt! Serà tan inconstitucional que es veuran obligats a refer-la tota, la constitució. De debò, no hi perdin més temps. Dediquin-lo a la família. I si a casa seva no els hi volen, tornin a Las Ventas a veure toros, com quan hi mataven el temps, abans de liquidar l’estatut. Ja ho sabem, que som inconstitucionals. És que ho volem ser. Cada vegada que ens ho diuen ens refermen més en la voluntat de recuperar democràticament allò que els seus avantpassats ens van prendre amb sang, foc i molta repressió. Aquesta constitució seva –filla de l’amenaça del franquisme i del soroll de sabres– és una anècdota desagradable més, en la nostra història. Vostès viuen per defensar-la. Nosaltres la trinxarem tan aviat com puguem.
Vicent Partal
27.03.2014
El fet
Quan el canceller alemany Helmut Kohl va decidir d’aprofitar el moment històric que tenia davant per a aconseguir la reunificació alemanya es va trobar que el seu principal enemic no era la Unió Soviètica, com s’hauria pogut esperar, sinó França. Mitterrand bufava i protestava amb una energia que ens desconcertava a tots. Una vegada ho va fer davant un grup nombrós de periodistes, esbalaïts d’allò que vèiem. No en recorde la frase exacta, però Hitler i Kohl eren en la mateixa sentència. I no era pas una comparació exactament positiva.
Kohl, que es vantava de no llegir els diaris del matí fins que no era al llit, a la nit, tenia en aquell temps un cap de premsa llegendari. Lamente no recordar-ne el nom. Era un home que havia fet de polític molts anys i que, més que pensar com un periodista, pensava sempre en termes d’estadista. Quan li vam comentar l’escena de Mitterrand, vaig rebre’n una lliçó política. Ens va dir: ‘Senyors –per algun motiu sempre ens tractava de senyors–, heu d’entendre que un polític té necessitat de parlar. No li ho tingueu en compte i mireu els fets, que és això que importa.’
Efectivament. Mitterrand va cridar molt, però molt. Va amenaçar molt. Va arribar a insinuar el renaixement de l’entesa franco-russa, contra Alemanya. Però França va acceptar la reunificació alemanya com un fet: ‘Mireu els fets, que és això que importa.’ I ho dic a propòsit de la sentència del Constitucional espanyol i els estira-i-arronsa d’ahir. Per primera vegada, el parlament català ha fet cas omís d’una sentència del més alt tribunal espanyol. La declaració de sobirania continua penjada a la web del parlament. I ningú no ha iniciat cap tràmit per a complir la sentència.
Ja ho sé que les coses van tan de pressa que sembla que res no tinga importància i ni tan sols ens emociona que el parlament català desobeesca públicament les lleis espanyoles. Però els fets en tenen, d’importància, quan parlem de les grans ocasions, i aquesta n’és una.
