Bon dia,
Avui no puc estar més d’acord amb l’article d’en Josep Huguet d’ERC i la frase que destaquem en el títol del Recull Comentat del Procés d’independència d’avui: «Catalunya se’n vol anar perquè és el que queda de l’Espanya republicana.»
Tampoc puc estar-me de treure’m el barret davant la claredat de mires i objectivitat que es desprèn de les afirmacions que fa, en una entrevista al Vilaweb l’escriptor madrileny Mariano Muniesa i que lliga molt bé amb l’esperit republicà que avui en dia resta encarnat a Catalunya. Esperit que va lligat a la creació d’un nou Estat, la República Catalana Independent. No puc més que pensar i dedicar les paraules de Muniesa a amics madrilenys, com el meu benvolgut Enrique d’Alcalà de Henares.
Salut i República!
Josep Huguet
Dissabte, 5.4.2014. 16:43 h
EL 8 D’ABRIL
EL 8 D’ABRIL D’aquí tres dies la delegació del Parlament de Catalunya defensarà al Congrés dels Diputats la proposta de transferència a la Generalitat de la facultat de convocar una consulta. Encara que el resultat de la votació està cantat, no estem davant d’un tràmit.
És la primera vegada en 200 anys de semidemocràcia formal que al Congrés d’Espanya es debatrà el dret a decidir del poble de Catalunya i la voluntat d’exercir-lo immediatament, amb una representació majoritària de Parlament. En els debats de la transició, les forces majoritàries a Catalunya que havien participat a l’Assemblea de Catalunya en el punt 3er de la qual figurava el dret d’autodeterminació, el van posar en sordina. I només Barrera al Congrés i Xirinacs al Senat el defensaren. 37 anys després una majoria folgada obrirà aquest debat a l’Estat.
És una oportunitat d’adreçar-se a la població catalana indecisa, un 30%; a la població que no mira ni escolta mitjans de comunicació catalans, la majoria a Catalunya. És l’ocasió de mostrar la lògica democràtica i social del plantejament sobiranista enfront de la lògica autoritària i reaccionària del plantejament dependentista.
És una ocasió per donar arguments a la minoria política i demogràfica espanyola que resisteix a l’hegemonia social i ideològica jacobina i conservadora en mans del PPSOE.
Com deia algú, Catalunya se’n vol anar perquè és el que queda de l’Espanya republicana. L’Espanya de les llibertats, de la laïcitat, dels drets de les dones, dels drets socials, dels drets nacionals que va voler significar la República, avortada per la rebel.lió feixista obviada per Rouco en la seva recent homilia. L’Espanya que es vengué que retornaria com a fruit de la Transició de l’ara tant lloat Suárez, però que el Rei i el PPSOE a través del 23F hi van començar a posar fi. I que la sentència del TC del 2010 sobre l’Estatut va rematar. Aquesta Espanya, impossible a Espanya, és possible a Catalunya; i per això els catalans d’origen i d’adopció ens n’anem. Perquè els d’adopció són en la majoria de casos vençuts políticament o socialment en els seus llocs d’origen per castes oligàrquiques que els van impedir progressar cap a societats republicanes, on la igualtat, la llibertat i la fraternitat imperessin. Catalunya és una terra d’acollida de refugiats socials i polítics republicans.
És l’ocasió per reivindicar, de forma desacomplexada, que la nació la fa la gent i no la llei. I recordar els orígens alt- medievals del català, la primera llengua juntament amb l’occità, utilitzada pels trobadors. La nació la van fer la seva gent amb la reivindicació de drets i llibertats des de Pau i Treva a les Constitucions passant per l’abolició dels mals usos fruit de les Guerres Remences. Tot això feu de Catalunya un model protorepublicà.
Això és el que l’exèrcit borbònic va eliminar per les armes. Mai cap Cort representativa va donar suport a l’annexió i l’eliminació dels drets i les llibertats dels ciutadans de Catalunya. Descriure les mesures repressives de l’Estat sobre Catalunya i altres nacionalitats i en defensa dels interessos oligàrquics en els darrers tres segles és una lliçó d’història comprimida que no hauríem d’estalviar als milions de seguidors del debat que hi haurà./ Com mostrar que la nació catalana és un procés en construcció a partir dunes arrels on es van empeltant noves aportacions. Al segle XVII una part important de la població a les Terres de l’Ebre eren criptomoriscos i la tercera part de la població catalana era immigrada d’Occitània. Com que el XIX Catalunya va emigrar a Amèrica i al XX va rebre primer a valencians i aragonesos, després a murcians, després a castellans, extremenys i andalusos, i després a pakistanesos, xinesos , romanesos, marroquins i a impornants nuclis d’italians i francesos.
En la tradició catalana les lleis estan al servei dels ciutadans i la llibertat és un bé irrenunciable. Respectem tradicions que no són aquesta, però com que no les compartim, no té sentit que no ens poguem emancipar.
Publicat a El Punt-Avui de dissabte 5 d’abril
‘Hi ha una catalanofòbia que s’hauria de tractar mèdicament’
Entrevista al madrileny Mariano Muniesa, autor del llibre ’17 falsos mitos sobre Catalunya en España’
Mariano Muniesa és un músic i crític musical madrileny que acaba d’escriure el llibre ‘17 falsos mitos sobre Catalunya en España‘. L’autor hi intenta explicar als espanyols els falsos mites que han rebut sobre els catalans. Als catalans els explica que a Madrid no tothom és anticatalà. Ell n’és un exemple. Muniesa fa més de vint anys que visita el nostre país. La primera vegada va venir-hi a escoltar els Rolling Stones.
Muniesa es mostra molt crític amb la catalanofòbia: ‘Alguns destil·len un odi irracional que no té res a veure amb la ideologia política. Com dic en el llibre, és una fòbia clínica. Han somatitzat una mena de fòbia com la que la gent té a les aranyes. Hauria de tractar-se mèdicament, perquè no té gens de sentit. I després hi ha casos de catalanofòbia delirant que es basen en el desconeixement.’
Muniesa és partidari del dret de decidir, que creu que no té retop: ‘La Via Catalana va marcar un abans i un després. És absolutament innegable que va haver-hi un moviment popular, ciutadà, social i multitudinari incontestable, que va demostrar que el dret de decidir era una aspiració a què el poble de Catalunya no renunciaria. No sé com, però aquest referèndum es farà tard o d’hora. I el dret de decidir de Catalunya s’acomplirà d’una manera o d’una altra.’
Muniesa és escriptor, periodista i crític musical. Ha fet llibres sobre música i les biografies ‘Nelson Mandela. El hombre que sedujo al mundo’ i ‘Darío Argento. El maestro italiano del escalofrío’. És heavy metal i es declara seguidor de Sangtraït i Sopa de Cabra.
