Bon dia,
Avui és un dia especial, avui és el dia del darrer i enèssim NO de l’Estat Espanyol, que espero tregui la bena dels ulls a més d’un/a que encara no s’ha situat. I per anar a l’arrel del problema us adrecem l’article d’en David Miró al diari Ara, que m’ha facilitat el company dels GOAL, en Carles Cosialls.
En David Miró l’encerta de ple ja que va realment al problema d’arrel, al de base, al de concepció, al profund que ens porta on som al llarg de la història, i des d’aquí l’hem esmentat repetides vegades:
«Catalunya serà Independent perquè Espanya NO VOL ser PluriNacional»
No veuen i/o no volen veure lo indubtable:
1. Els Catalans i Catalanes (la gran majoria) tenim Identitat Nacional Pròpia innegablement i reiteradament demostrada.
2. No pots identificar-te sino tens consciència de ser, per tant la concreció pràctica és la Voluntat de Ser.
3. Per tant som un «Ésser» Social viu, (i en el nostre secular associacionisme es veu ben palès) tan per voluntat com per la demostració al llarg de la Història i per la Llengua, Cultura, Economia, etc.., etc…
4. Per tant, si l’Estat Espanyol, i la seva societat en conjunt, no ens reconeixen com Subjecte sinó com Annex les postures són irreconciliables. (a diferència del Regne Unit on Anglaterra sempre ha reconegut l’esperit de la Nació Escocesa, per exemple)
5. Per tant, ells mateixos s’impossibiliten el Reconeixement de la Nació Catalana i sinó ens coneixen tampoc ens poden valorar i s’entra en el menyspreu, ja que sóm un annex, una part que es rebel·la i a la que se l’ha de reprimir i res més.
Finalment, vull comentar que crec que la majoria de catalans veurien bé que els espanyols també opinessin en una consulta, però una cosa és opinar i altre decidir. En aquest segon cas només als catalans ens pertoca tenir-nos en compte, doncs ha de quedar clar que:
6. «Mai la Independència d’una Nació pot dependre de la majoria de l’Estat de la que es vol separar», així no existirien mai independències, i el Dret de Secessió, com a Dret Col·lectiu ha de ser finalment incorporat en la Història de la Humanitat, com va ser el seu dia els Drets Individuals de les Persones arran de la Revolució Francesa. El que estem fent els catalans amb la nostra Via Catalana pot ajudar a crear un precedent històric que ajudi a acabar amb moltes guerres.
Això no vol dir que les independències es regalin, sino que s’han de guanyar, igual que a la vida, ja que Independència és sempre Responsabilitat i ha ajustar-se per una banda a criteris de Voluntat Rigurosa de Ser Sostinguda en el temps (Dret a Decidir) i per l’altra tenint en compte totes les Circumstàncies Nacionals que l’acompanyen (Dret, Història, Llengua, Cultura, Economia, Religió si s’escau, etc…). Tant per una banda com per l’altra en tenim a cabassos de raons per a ser independents si volem, i volem!
No vull acabar aquest llarg comentari del nostre Recull del Procés d’Independència de Catalunya, que versa avui sobre Identitat i Voluntats, sense deixar de citar una gran frase del President assassinat pels Franquistes, en Lluís Companys, i que ahir ens recordava el company dels GOAL, en Joan Forés, en el seu Blog de Reflexions. Una frase que l’hem de tenir, ara més que mai, ben present:
«Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres. «
Salut i Dignitat
PARLEM-NE
Allò que Madrid no ha entès encara
DAVID MIRÓ | Diari ARA Actualitzada el 07/04/2014 00:00
AQUEST DIMARTS assistirem al Congrés de Diputats a un assaig de diàleg en què sentirem paraules grandiloqüents dites amb bon to però que discorreran en línies paral·leles sense cap punt d’intersecció. Perquè són els pressupòsits que hi ha al darrere de cada postura allò que impossibilita l’entesa. No és, per tant, una qüestió d’actitud, ni tan sols de voluntat, sinó d’una barrera conceptual impossible de superar fins i tot per a les ments més privilegiades de la capital del Regne.
I quina és aquesta barrera conceptual? Molt fàcil, Madrid ha d’entendre que els catalans amb consciència nacional són uns éssers identitàriament complets. Aquest fet aparentment senzill té unes implicacions brutals, perquè vol dir que, a la pràctica, un català pot prescindir d’Espanya, cosa que al revés és impossible. Per això a un català no se li poden demanar adhesions ontològiques sinó que se l’ha de convèncer amb arguments racionals. Perquè, a diferència d’un murcià o un asturià, és lliure per triar.
Aquest fet col·loca el pols en uns termes de desigualtat absoluta. El català tindria la paella pel mànec en una eventual negociació perquè, mentre que el seu oponent està lligat amb cadenes al concepte Espanya, ell es pot aixecar de la taula (metafòricament) en qualsevol moment. La seua llibertat és la seua força.
Aquest és el motiu pel qual els catalans són vistos amb suspicàcia. Perquè fins i tot aquells que proclamen la seua espanyolitat (Albert Boadella, per exemple) ho fan per voluntat pròpia, perquè els ha interessat. I no hi hauria d’haver res pitjor per a un espanyol autèntic que un espanyol de conveniència, abans fins i tot que un espanyol renegat. Si Madrid no veu que tracta amb homes lliures i emancipats als quals ha de convèncer, el diàleg no avançarà. Perquè no serà fins llavors que entendrà que ha de transaccionar.
