Bon dia,
Avui tenim un bon article d’en Pep Martí ple de més veritats! i que ens ha fet arribar el company dels GOAL, en Lluís Solà,
Jo, personalment, sempre he pensat que en el fons PP i PSOE són igual d’espanyolistes nacionalistes, tot i que en les formes i graus d’autonomia que «et donen» són diferents.
El PP és el Pare Autoritari, que no només et diu en quina llengua has de parlar (l’única que creu seva es clar!), sino com has de parlar i actuar, al més pur estil de reminiscències feixistes i totalitàries, com diria en Vicenç Navarro. Ho podem comprovar ràpidament amb lleis com la de la Reforma de la llei de l’Abortament, la Llei Wert, la Llei de Seguretat Ciutadana, la Reforma de l’Administració, la Reforma Judicial, etc.. etc…
El PSOE és el Pare Falsament Progre, o més «tolerant», que et dona certa llibertat per a parlar en la teva llengua (que sempre serà per ell un codi «jovenivol» de menys prestigi), et dona més autonomia per anar de copes, pot arribar a augmentar-te la paga setmanal (quan ell és a l’atur i la majoria d’ingresos els portes tu, com antigament, amb la teva feina!), però sempre després d’haver-ho lluitat!, etc, etc… En el fons també està impregnat del Franquisme Sociològic del que en forma bona part, com en Pep Martí ens destaca en l’article que comentem avui.
Però en el fons els dos són exactament iguals, ES A DIR FAN DE PARE I CONSERVEN EL DOMINI, SENSE ENTENDRE QUE EL «FILL» SEMPRE HA ESTAT SUBJECTE I NO OBJECTE D’EDUCACIÓ, I PER TANT SOBIRÀ I AL MATEIX NIVELL QUE EL SUPOSAT «PARE».
D’aquí venen les propostes folclòriques de membres del PSOE com Jauregui, on diu que competencies en llengua i cultura sí (fins uns límits, els que el «pare» decideixi) i gestió de la paga setmanal també (fins a uns límits, els que el «pare» decideixi»), però que mai dels mais deixar la porta oberta a marxar de casa o a reconeixe’t com subjecte sobirà!, o sigui que de Dret a Decidir res de res!, amb el que deixen clar que la relació per ells és sempre de supeditació/supremacia, part/tot, membre/cos, etc… I és aquí d’on plora la criatura i això no ho entendran MAI, amb el que les 3es vies i federalismes NO EXISTIRAN MAIamb aquesta concepció centralista i castellana d’entendre Espanya històricament.
Som un país conquerit que ha de recuperar la llibertat! FIQUEM-NOS-HO AL CAP!!!
Sergi Alcon i Gibert
Pep Martí
Llicenciat en Història i periodista
L’esquerra espanyola també està ‘franquistitzada’
Esquerra, Espanyola, Franquistitzada, Pep Martí
Que el president i el secretari general del PSOE, José Antonio Griñán i Alfredo Pérez Rubalcaba respectivament, siguin tots dos fills de militars franquistes ens hauria de fer pensar.
Que el gran diari del liberalisme espanyol, El País, tingui com a referents antics falangistes com Laín Entralgo i Antonio Tovar, no és un fet anecdòtic.
Més enllà de la retòrica sobre la transición a la democracia i el modelo de convivencia inaugurat per la Constitució de 1978, el cert és que la societat espanyola encara està molt franquistitzada. Aquesta Espanya, sortosament, ja no és l’Espanya de Franco, però sí que romanen dempeus molts trets d’aquella etapa (que va reforçar les característiques més negres de l’Espanya del segle XIX). El més tràgic de tot plegat, però, és que també el progressisme espanyol està franquistitzat.
El cas del PSOE és simptomàtic. Cal ser rigorós en les anàlisis. Pels catalans demòcrates, el PSOE i el PP no són el mateix. Com tampoc el PP és el mateix que el franquisme, sortosament. Però el PSOE no ha estat el gran partit progressista que havia d’entroncar amb l’herència liberal ibèrica. El cas de Rubalcaba i Griñán no és superflu. Hi ha molts altres casos de dirigents amb sang franquista: Manuel Chaves, Carlos Solchaga, Fernández de la Vega… L’esquerra espanyola l’han reconstruït joves fills de jerarques franquistes. Sense tenir en compte aquest factor, no s’entenen moltes coses»
El PSOE històric hereu de la memòria republicana va ser derrotat a Suresnes per una colla de joves ambiciosos amb poc heroisme a la seva esquena, com Felipe González i Alfonso Guerra. En els primers governs del felipisme hi havia molts dirigents amb poc pedigrí «republicà». Tots ells són franquistes? De cap manera, però hi ha en el seu actuar més trets de l’oportunisme tàctic que de la petjada de Manuel Azaña o d’Indalecio Prieto i Julián Besteiro. Per això el federalisme tan pregonat pel PSOE ha estat sempre purament nominal. Des d’aquest PSOE franquistitzat, ara Felipe González reclama un govern amb el PP. Rodríguez Zapatero és un cas diferent. Era menys jacobí, però perquè era menys de tot.
El cas del diari El País és determinant. Ha treballat de manera incansable per vincular l’Estat espanyol realment existent amb la idea de modernitat, i un ampli sector de l’opinió se l’ha cregut, també a Catalunya. Però és una modernitat enganyosa. Juan Luis Cebrián, el seu principal manaire, va aprendre l’ofici a casa, com a fill d’un periodista insigne del franquisme, Vicente Cebrián, i ell mateix va créixer com a cap d’informatius sota el Govern d’Arias Navarro.
L’esquerra espanyola l’han reconstruït joves fills de jerarques franquistes. Sense tenir en compte aquest factor, no s’entenen moltes coses. En molts àmbits essencials, com la justícia i les grans fortunes, les velles estructures continuen. Però també en les maneres de fer, en el llenguatge de la classe dirigent, en les dificultats per acceptar la diferència o per entendre la necessitat de l’alternança. Tampoc la política i la societat catalanes han restat al marge d’aquest virus. Però la pervivència d’uns substracte franquista és un element que impossibilita, encara més, l’encaix de Catalunya.
