Mascarell veu «un xantatge pur i dur » que l’Estat reclami ara al Govern que torni els papers que no tenen propietari
El conseller de Cultura s’ha mostrat especialment enèrgic al respondre la decisió del Patronat del Centre Documental de la Memòria Històrica de donar llum verda aquest dimecres al proper enviament de 238 caixes, 350 llibres, 10 cartells, 2 làmines, 3 mapes, 4 banderes 10 pamflets i 8 targetes. Tot i que el volum de documents és inferior al reclamat pel Govern, l’Estat dóna per acabat l’enviament a Catalunya. Mascarell ha anunciat que el Govern impugnarà aquest acord: «No hi ha cap altra document que pugui arribar a Catalunya que aquells que ens correspon».
Espanya, un estat que no té el mínim democràtic exigible
Mascarell s’ha referit a l’actitud de l’Estat fent referència a «una democràcia que no treballa ni s’expressa en termes de democràcia plural plena. Aquí hi ha una gent que es pensa que és propietària que són només propietat d’uns ciutadans que la llei va establir que havia de rebre del Govern». Segons el conseller, l’aprovat aquest dimecres «és una decisió extraordinàriament greu de baixesa democràtica». Mascarell ha criticat uns mecanismes estatals «jeràrquics, autoritaris i inadmissibles».
La democràcia espanyola no ens deixa votar, i ni tant sols sap demanar perdó pels crims del franquisme i ara és queda el botí aconseguit per les armes i la violència
El conseller, acompanyat pels responsables de la Comissió de la Dignitat, ha fet èmfasi a la Comissió Mixta celebrada el 4 de març de 2013 en la qual el Ministeri de Cultura i tècnics del Departament de Cultura van acordar la concreció dels fons que s’havien de retornar a Catalunya i no es va acordar modificar el procediment en cap cas. «No és el Patronat el que determina allò que ve, sinó la Comissió Mixta», ha explicat Mascarell.
Espanya vol recuperar part dels arxius retornats a Catalunya
Per altra banda, el Ministeri de Cultura reclamarà a la Generalitat que torni aquells ‘papers’ de Salamanca que ja han estat enviats a Catalunya però que no tenen propietari, ja siguin particulars o organitzacions que no existeixen o no posseeixen un successor clar. El conseller ha assenyalat que està disposat a discutir «tot el que convingui sobre la llei amb els documents que no acreditem que tenen propietari». Tot i això, ha ressaltat que no es pot comparar aquests papers que la Generalitat ha anat tornant als seus propietaris (80%) amb el retorn de tots els documents que es troben a Salamanca. «No podem posar 75 anys en un costat i aproximadament un any en l’altre. No accepto la major, no és discutible ni comparable. I si això ho fan així és xantatge pur i dur», ha assegurat.
«Qui són per decidir si trobarem o no uns propietaris?» És Espanya
Mascarell ha ressaltat que primer s’ha de trobar els propietaris: «No és més important retornar-ho a Salamanca que trobar els propietaris». «Qui pot determinar des de Salamanca qui són els propietaris? Què es això?, de què parlem?», ha preguntat el titular de Cultura. Ha remarcat que la llei dicta que el Govern ha de retornar aquests documents. «Qui són per decidir si trobarem o no uns propietaris que en alguns casos ens han costat justament trobar?», ha preguntat.
Per la seva part, Josep Cruanyes, responsable de la Comissió de la Dignitat, ha manifestat que estan «sorpresos i indignats» per l’actitud del Ministeri de Cultura perquè «una vegada més ha incomplert la llei del retorn dels documents. L’actuació del Ministeri és arbitrària i contrària a qualsevol dret». Cruanyes encara ha anat més enllà quan ha remarcat que sembla que el Ministeri de Cultura «vulgui acabar la feina iniciada pel franquisme».
Concentració el 5 de juliol pels ‘papers’ de Salamanca
Cruanyes ha anunciat que la Comissió de la Dignitat ja preparava el 5 de juliol un acte a Montjuïc al Monument de Mistral per denunciar els retards del retorn dels ‘papers’, un acte que «ara pren més sentit que mai «.
Más balanzas, de Germà Bel en La Vanguardia
Amic personal i deixeble de Pompeu Fabra, professor de català i editor (l’Arc de Berà, on va combinar Tolstoi i Balzac amb el Manifest Comunista), «separatista sense atenuants ni reserves… va comprendre que l’alliberació absoluta de Catalunya solament podia ésser possible lluitant al costat del poble explotat contra qualsevol estructuració burgesa de la societat. Per això, quan Estat Català es transformà en Partit Català Proletari tot expulsant del seu si els homes que començaven a torçar la vertical revolucionària del grup sempre rebel i intransigent quant al fet de la plena sobirania de Catalunya, Manuel González Alba continua a les seves files amb el mateix abrandat entusiasme de sempre», tal i com va ser definit en la glossa biogràfica publicada a «Catalunya Insurgent, òrgan del Partit Català Proletari», el febrer de 1935. González Alba havia mort, amb Jaume Compte i Amadeu Bardina, d’una canonada, defensat l’Estat Català que el president Companys havia proclamat hores abans, aquell vespre fatídic del 6 d’octubre de 1934.
La irrupció de les CUP ha tornat a situar les coses allà on calia: tota revolució a Catalunya passa per una revolució nacional. En aquest país, hem hagut de viure desenes d’intents de separar l’esquerra de la nació. I mentre la història i els historiadors -Josep Termes el primer- s’entestaven a demostrar-nos el contrari, no han escampat les boires fins l’aparició de David Fernàndez i els seus companys. La desfeta de la guerra civil va trencar amb la tradició dels González Alba i Jaume Compte. Ara, tot just, s’ha pogut reprendre. Ho necessitàvem com aigua de maig: les CUP donen al moviment independentista la darrere transversalitat que necessitava.
Sense Convergència no hi ha independència, però tampoc n’hi haurà sense les CUP. Aquest espai de l’esquerra és bàsic -i amb el moviment que hi ha darrerament, les CUP s’alcen com un autèntic baluard que obligarà als altres partits i organitzacions (IC, Podemos, Procés Constituent) a no poder desviar-se’n-.
A vegades, aquesta pluralitat independentista pot provocar a algú una certa desorientació, desànim, pessimisme. Les bronques partidistes habituals sovint aterren els esperits més confiats. Però quan això passa cal enarborar per damunt de tot la bandera del sí i oblidar-se de tota la resta.
Només ens uneix el sí, i això, tanmateix, potser paradoxalment i tot, ens fa enormement forts, gairebé invulnerables. No cal coincidir en massa cosa més, només en la voluntat de ser lliures i de votar Sí. A Catalunya molts prioritzem el concepte independència, el problema és el guerracivilisme que sembla que portem en l’ADN català. Hauríem de ser capaços de trobar aquest mínim comú divisor.
Ha d’existir una fracció de segon en la qual tots hem de coincidir si, com deia Rodolf Llorens el 1968, volem aspirar que Catalunya «passi de paradís perdut a hort guanyat». Per guanyar aquest hortet, ens cal ser-hi tots.
La victòria és possible amb un enorme esforç per part de tothom. I una enorme alçada de mires. I una enorme generositat. Dit això, tampoc em sembla demanar massa: no cada any votes la independència del teu país.
Conclusió: ningú que estigui a favor de la independència no pot ser pas el meu adversari perquè en aquella fracció de segon -que arribarà- caldrà que tots votem que Sí. Creguin-me, ni que sigui una vegada a la vida, i a més de ser tots més feliços potser fins i tot aquell dia guanyarem -i això en la història de Catalunya serà una autèntica novetat.
El meu elogi per a David Fernàndez, si calgués, perquè d’algú que admira Eugeni Xammar ja no cal dir gaire coses més, és per la seva fidelitat insubornable per la llibertat i per haver ajudat a atançar -i falcar- una mica més el dia de independència.
