Com a conseqüència del desenllaç de la Guerra de Successió, els decrets de Nova Planta van abolir les institucions pròpies de cada un dels territoris de la corona catalanoaragonesa (formada pels regnes d’Aragó, València, Mallorca i el principat de Catalunya) i van implantar una forma de govern uniforme i centralitzada sota l’hegemonia del regne de Castella, personalitzada en la figura de Felip V de Borbó, que va dur una forta repressió vers els catalans. No obstant, va persistir la voluntat dels catalans de seguir existint com a realitat nacional; i, el rebuig a l’ocupació borbònica i la voluntat de preservar els costums, institucions, lleis i llengua propis davant l’intent uniformitzador sota l’hegemonia castellana que representava Felip V de Borbó, es va manifestar també en l’àmbit de la literatura popular i el llenguatge col·loquial, apareixent diferents romanços que feien referència a personatges importants de la Guerra de Successió, com ara el Romanç de Bac de Roda; o, el goig profà, Cant dels aucells quan arribaren los vaxells devant de Barcelona, y del desembarch de Carlos III (que Déu guarde), entre d’altres exemples, a més de forces expressions que es van difondre per tot el territori, algunes de les quals reflexaven l’humor irònic que les classes populars demostren en moments de repressió, com una expressió més de resistència.
ROMANÇ BAC DE RODA
Ai, adéu, ciutat de Vic, bé en mereixes ser cremada:
s’hi és fet penjar un cavaller, el més noble de la Plana,
que per nom li diuen Bac, al terme de Roda estava.
(Valeu-nos, Mare de Déu, la del Roser i del Carme,
i sant Domingo gloriós, que aquell dia l’agafaven).
Diuen a en Bac que debaixi que un seu amic lo demana.
Tan prompte com va ser a baix, fortament l’engarrotaven
i amb la cua del cavall ciutat de Vic lo portaven.
Ja en varen fer una crida: fusters i mestres de cases
fessin unes forques noves al cap de les Davallades.
En responen los fusters que no n’hi ha fusta obrada.
En respon lo general: -Espatllin algunes cases.-
Espatllen molts candelers, també les llànties de plata.
Ja en varen fer unes crides que tots los portals ne tànquien.
Quan los portals són tancats, lo perdó ja n’arribava.
Ja l’en prenen i l’en lliguen i a la força l’emportaven.
Quan va ser dalt de la forca ja va dir eixes paraules:
-No em maten per ser traïdor i tampoc per ser cap lladre,
sinó perquè he volgut dir que vísquia tota la Pàtria!-
En el llenguatge vulgar tenim diversos exemples d’expressions aparegudes arran de la Guerra de Successió, des de des d’expressions escatològiques a les que es refereixen a episodis relacionats amb la guerra. Així, dins el primer cas, trobem que en moltes localitats dels Països Catalans es té per costum denominar la latrina o comuna, és a dir, on s’anaven a expulsar les aigües majors i menors, com a Can Felip, en honor a Felip V de Borbó.
Sembla que aquesta expressió va sorgir com a resposta al fet que quan Felip V va abolir els furs propis de cada territori, al Principat imposà l’obligatorietat de retolar les comunes públiques (donat que les cases no tenien aigua corrent, tenien comuna, és a dir, una fusta horitzontal per poder seure amb un forat al mig per fer-hi les necessitats) amb «el Cent» per a desprestigiar una de les institucions més antigues i representatives de l’autogovern català, el Consell de Cent, instaurat el 1249 per Jaume I. Algunes cases, però, col·locaven davant el «cent» la paraula «número», així deien que anaven al «número cent», però aviat van substituir el «cent» pel «Felip», expressió que es va difondre ràpidament assolint una gran popularitat fins la dictadura del general Primo de Rivera, però que es va anar perdent a partir de la proclamació de la Segona República Espanyola l’any 1931, tot i que encara sobreviu en alguns entorns.
Des del Grup d’Opinió Els Almogàvers, animem a mantenir aquestes expressions populars que recorden episodis de la nostra història nacional, i que, a més, avui en dia és força escaient amb la recent coronació d’en Felip VI de Borbó.
Olga Hiraldo i Martí
Font consultades: Jaume Ayats, Recerca musicològica XIX, 2009 (p. 238) : Les cançons dictades al segle XVII i principis del XVIII, Universitat Autònoma de Barcelona. Joan Coromines, Una vida de llegenda de Sergi Sol, Edicions 62 (2005).
