Bon dia,
Si ahir l’article d’en Juan Manuel Rodríguez, de Catalunya Acció, ens va arribar al cor, especialment de catalans d’origen castellanoparlant, avui, amb aquest magnífic article del Marta Rojals al digital vilaweb.cat, plorarem!, però de riure! Amb aquests arguments ho tenim guanyat!
Que bo! Redéu! La Marta Rojals segueix aquí l’estil de l’Empar Moliner, ara que el 33 està reemitent la magnífica sèrie documental d’humor de l’absurd «Herois Quotidians», no us la perdeu!
De postres us deixem un article contundent, i amb veritats com a punys, que ens deixa escrit en Victor Alexandre al digital elsingular.cat.
Vagi de gust!
Salut i Riure!
Sergi Alcon i Gibert
Marta Rojals
22.07.2014
El Quixot va passar per Barcelona
Ahir el diari espanyol ABC hipermotivava el dependentisme amb una llista de ‘Cent arguments per a una Espanya Unida’ (així, en majúscula, com ha de ser). He de confessar que, una vegada llegits tots cent, el diari m’ha convençut: aquesta gent no té ni punyetera idea de què va una independència.
Els arguments es divideixen en tres grans grups: ‘Sou nostres i no ens fotreu’, ‘Coses vostres que ens agraden i ens fan servei’, i el gran apartat de vidència i tarot ‘Coses que diem que perdreu amb la independència passant per alt que, amb la dependència, 1) ja ho heu perdut, 2) ho perdreu igual, o 3) tenim somnis humits desitjant que les perdeu’. Amb tot, el diari ha preferit ordenar el poti-poti de propaganda amb apartats clàssics com ara economia, cultura, societat i esports.
Ja sé que esteu impacients per llegir les cent raons i córrer a cremar l’estelada del balcó. De manera que, per fer boca, us en presentem un tastet triat a l’atzar per aquesta humil escrivent secessionista:
Raó 7: Els vint cognoms més habituals a Catalunya són d’origen castellà. Goita, com els vint cognoms més habituals al Perú la vigília de la seua independència. Sort que s’ho van repensar. Ai, no. És que el Vargas Llosa em confon: mai no sé si parla del seu país d’origen o de la Catalunya que diu que amb Franco li agradava més.
Raó 13: ‘A Catalunya sempre hi ha hagut la mateixa divisió […]. Els dos bàndols s’han de respectar. D’una banda, aquest somni imaginari; i ells han de respectar que amb Espanya s’hi està molt bé (Sabino Méndez, músic).’ Ja podeu riure. És la democràcia espanyola a Catalunya: quan ets minoria, et fots, i quan ets majoria, et fots igualment. Tu has de respectar els qui amb Espanya s’hi estan tan bé, i ells, per la seua banda, et respectaran el teu somni imaginari.
Raó 30: ‘El prestigi d’Espanya quedaria en evidència.’ Catxumdena, i mira que costa, guanyar-se el prestigi: aconsegueixes ser el país europeu amb més càrrecs públics per habitant, arribes a construir més quilòmetres d’alta velocitat que tots els Estats Units, inaugures més aeroports que Alemanya, i pam… t’arriba Catalunya amb els seu deliris separatistes i et fot el prestigi enlaire.
Raó 7: ‘Catalunya i Espanya han d’estar unides perquè no hi ha res més espanyol que un català (Albert Boadella).’ Novament, la sapiència d’un intel·lectual ens toca de mort. De fet, cap turista no pot dir que hagi estat a Espanya si no li han ofert el típic paquet folclòric de ‘paelia’, ‘flamencou’ i ‘castellets’.
Economia:
Raó 40: ‘El corredor ferroviari de la Mediterrània […] és una infrastructura vital per a l’economia exportadora de Catalunya, de Llevant i del conjunt d’Espanya.’ Per si algú en dubtava. No sé com ens ho hauríem fet els últims quaranta anys sense el corredor mediterrani. De desagraïts, l’infern n’és ple.
Raó 50: ‘Una Catalunya independent i aïllada enmig d’un mercat comú com l’europeu desfermaria una fugida d’empreses i, per tant, l’abandonament d’edificis.’ Panorama desolador, xiquets. Us ho imagineu? Naus industrials, solars i edificis d’oficines amb el rètol ‘Es lloga’, ben aïllats ‘enmig d’un mercat comú com l’europeu’. Sort que mentre siguem espanyols no ens caldrà veure-ho.
Raó 61: ‘Un sistema de pensions català tindria dèficit. Des de fa anys s’utilitza la caixa única de la Seguretat Social per a cobrir-ne les pèrdues.’ Aquesta els agrada molt: fer creure que en època de bonança els catalans no vam contribuir al fons de la Seguretat Social espanyola i que ara, amb la crisi, Espanya ens fa el favor de pagar-nos les pensions. Realment volem que tot aquest esforç se’n vagi en orris amb una Catalunya independent? Penseu-hi.
Cultura:
Raó 71: ‘Madrid acull els autors catalans amb els braços oberts: perquè obres teatrals de catalans, com Àngel Guimerà, es van estrenar abans a Madrid que no pas a Catalunya. Va ser el cas de “Terra Baixa” (1896).’ Mmm, quin munt d’exemples, llàstima que no sigui[n] gaire recent[s]. Potser fóra el moment de tornar a estrenar ‘Terra baixa’ a Madrid, mira què et dic, encara que només sigui per veure com la reben ‘amb els braços oberts’.
Raó 72: ‘El cinema que es veu i triomfa a Madrid i Barcelona és el mateix. Un exemple: “Ocho apellidos vascos” ha arrasat en totes dues ciutats.’ Ostres, ostres. Vol dir que ara, quan arrasi ‘Transformers’ als cinemes catalans, podrem demanar la nacionalitat americana? És per a un amic.
Raó 74: ‘Don Quixot va passar per Barcelona.’ Acollonant. Com se li va acudir? (Al redactor, no a Don Quixot.)
Raó 76: ‘Músics com Estopa basen el seu èxit en la música pop més espanyola. Però l’afició que hi ha a Espanya als músics d’origen català no coneix fronteres. Serrat, Loquillo, Manel… formen una llista interminable.’ Per vint-i-cinc pessetes, noms de cantants en català que podrien continuar aquesta llista interminable:… [efecte sonor de grills]
Societat:
Raó 81: ‘Els alumnes catalans […] han de ser conscients […] que les fronteres cada vegada ho són menys i que només l’obertura de mires, el compartir amb els diferents, els pot donar eines per a la resta de la seva vida. Per tant, el provincianisme minva les seves possibilitats d’èxit en la vida.‘ Terrible. I encara diria més: quan ens facin fora d’Europa, on aniran a servir cafès els nostres alumnes provincians? A Andorra? A l’anell de Saturn?
Raó 82: ‘Milers d’espanyols estudien a les universitats catalanes […], que es troben entre les millors del món.’ No sé si ho he entès bé: quan siguem independents, als espanyols també els agradarà estudiar en les millors universitats del món, o ja no?
Raó 86: ‘[…] significa una aberració cruel i inhumana com va ser anys enrere el Mur de Berlín, perquè la separació implicaria segregar una població que és una barreja, amb llaços familiars amb tot el país (Jordi Cornet, Consorci de la Zona Franca).’ Suposem que el drama era en un acte i que en Cornet el va pronunciar mentre es deixava caure de genolls, esgarrapant-se el pit i la insígnia del Consorci. En tot cas, si la intenció era espantar el jovent amb vista al futur s’havia d’haver inventat que els tallarien l’ADSL i ja no podrien fer xats amb la iaia de Jaén o amb la xiqueta que van conèixer al ‘Monegros Desert Festival’.
Esports:
Raó 97: ‘La indústria nàutica espanyola té una cita mundial al Saló de Barcelona, que podria resultar molt afectat per una hipotètica independència.’ Si insinuen que amb la independència Barcelona es quedaria sense mar, no patim, compatriotes: Madrid tampoc no en té i res no li ha impedit de celebrar un Salón Náutico quan ho ha hagut de menester.
Raó 98: ‘Els esportistes catalans tenen més projecció internacional si Catalunya està dins d’Espanya. Pau Gasol, Xavi Hernández, Mireia Belmonte o Marc Márquez […] són producte del fèrtil planter de l’esport espanyol.’ Evident. És científicament demostrable que a Belmonte li surten més braçades amb un banyador de la selecció espanyola que no amb un de la catalana. O que la moto de Márquez roda més de pressa amb un pilot amb passaport espanyol que no ho faria amb un de català. Igualment, Gasol i Hernández serien uns patates si en lloc de sortir del fèrtil planter de l’esport espanyol haguessin sortit del fèrtil planter de l’esport català.
Raó 100: ‘I hi ha l’Espanyol: el 1900 el barceloní Ángel Rodríguez funda l’Espanyol, sisè equip més antic d’Espanya.‘ Definitiu. Només la FAES seria capaç de dir més vegades ‘Espanya’ i ‘espanyol’ en una sola frase.
De manera què, xiquets, pleguem veles o què? Si encara no teniu prou raons per a continuar on som, l’ABC ens en proposa vuitanta-tres més, tan il·lusionants i engrescadores com aquesta mostra. Jo de nosaltres ho deixaria estar: qualsevol cosa que digui el parlament més antic d’Europa no té res a pelar davant el Quixot que va passar per Barcelona.
OPINIÓ. Víctor Alexandre
21/07/2014
«Societat Civil Catalana», nou nom del nacionalisme espanyol
«Com més ultra és el nacionalisme espanyol més obligat es veu a disfressar-se amb termes que volen dir just el contrari»
Una de les coses que posen en evidència la galdosa feblesa intel·lectual del nacionalisme espanyol –tant de dretes com d’esquerres– és la necessitat imperiosa que té sempre d’amagar la seva ideologia. N’és tan conscient, del rebuig que provoca en la societat catalana el terme ‘nacionalisme espanyol’, que hi dedica muntanyes de temps i d’energia a la recerca d’eufemismes que l’emmascarin. I mentre ho fa, és clar, no s’està de titllar de ‘nacionalistes’ tots els catalans que no se sotmeten a la pretesa nació espanyola. Fixem-nos que com més ultra és el nacionalisme espanyol més obligat es veu a disfressar-se amb termes que volen dir just el contrari. Ciudadanos, per exemple, és una formació que nega el dret de la ciutadania a expressar-se per mitjà de les urnes, i, per justificar-ho, afirma que la ciutadania catalana no existeix; només hi ha ciutadania espanyola. Seguint el mateix esperit hi trobem, pel cap baix, quatre noms més: Impulso Ciudadano, que té com a objectiu trencar el model català d’immersió lingüística; Movimiento Cívico 12-O, a qui la Falange ha donat suport; Convivencia Cívica Catalana –Convivencia Cínica, seria més adient–, amb uns plantejaments prou suats i coneguts i que evoquen l’esperit del 1939; i Societat Civil Catalana, que acaba de néixer amb l’objectiu de contribuir a la perpetuació de l’opressió espanyola de Catalunya per mitjà de la negació. «Proclamamos que Cataluña no està oprimida«, diuen. I fan un «llamamiento» –una crida a l’alzamiento, en realitat– en favor d’una «España de todos«. «Españoles todos«, deia Franco també. Se’n recorda, el lector?
Evidentment cal molt de cinisme perquè una entitat formada per quatre gats es proclami a si mateixa Societat Civil Catalana. És cínic i esperpèntic. Però, com diem, també és indicatiu de fins a quin punt aquesta gent es veu obligada a apoderar-se dels mots que els retraten davant la societat civil catalana, ja que és justament aquesta societat civil qui els ha derrotat de ple. Pensen que n’hi ha prou d’usurpar-li el nom per usurpar-li la personalitat. Posats a fer, sobta que no se’ls hagi acudit dir-se «Catalunya», a fi d’anar pel món cridant: «Catalunya sóc jo!».
El cinisme d’aquesta associació, tanmateix, va molt més enllà del nom, ja que fins i tot arriben a declarar-se amants «del diálogo, la democracia y el respeto a la pluralidad«. Ells, precisament ells, que segresten les urnes i emmordassen el poble de Catalunya en nom del pensament únic. Un pensament únic que es resumiria en aquella famosa frase de la fiscal de l’Audiència Nacional espanyola a Èric Bertran: «¡Di que eres espanyol o te encierro!» L’absolutisme, com veiem, és procliu al crit. Per això el manifiesto de l’esmentada associació també en fa ús: «¡Los catalanes no queremos sentirnos extranjeros en nuestra tierra!«. «¡Tierra conquistada por Castilla!«, s’han oblidat d’afegir.
Però ja que parlem de crits, hi ha una cosa que crida l’atenció d’aquesta associació. No s’entén gaire que proclamant-se com es proclamen Societat Civil Catalana, li facin «llamamientos» perquè es desperti. Que no diuen que són ells, la societat? En què quedem? O és que potser, a més de ser una associació d’amics del 12 d’octubre és també una associació d’amics de la son? Tampoc no s’entén gaire que després d’haver-nos dit que els dos milions de persones de la Via Catalana –la manifestació més multitudinària d’Europa en el seu àmbit– no són absolutament res, ara considerin que reunir mil persones en un teatre els dóna dret a proclamar-se Societat Civil Catalana. Sí, sí, és clar, ja comprenem que són coses del supremacisme, és a dir, que mil dels seus valen per dos milions dels altres, però sembla una mica exagerat, oi? Però bé, fins i tot un infant s’adonaria que tot plegat no és res més que una operació desesperada per tal de suplir, mitjançant l’apropiació d’uns mots, la manca d’arguments per intentar retenir Catalunya subordinada a Espanya pels segles dels segles.
Sens dubte, el més noble seria que es llevessin el passamuntanyes –sobretot ara que fa tanta calor– i que diguessin obertament «som nacionalistes espanyols fins al moll de l’os perquè per a nosaltres no hi ha més nació que Espanya», però no poden. Necessiten segrestar els mots que els posen en evidència.
