Bon dia,
Qui millor que en Vicent Partal per a donar-nos forces i ànims amb una editorial al vilaweb.cat? Una editorial que no te preu ara que falten 100 dies pel 9N. Gràcies pel teu ànim i força Vicent!, i als comentaristes que tens també! Tots i totes junts ho farem possible.
I… ah!, no oblidem l’afer Pujol, i avui al digital eldiario.es, ens ve el darrer article de Suso del Toro al voltant de la qüestió, i permeteu-me: és l’escrit més encertat i fidel a la realitat que he vist jo aquests dies de tots els que he llegit.
Sabíem que bona part la Dreta Catalana feia de dic de contenció de l’augment de l’independentisme al país, fent així el joc al poder espanyolista a l’Estat. Un independentisme habitualment provinent del món progressista. Cert és què, aquesta èlit catalana va saber fer la puta i la Ramoneta bastint el país durant aquest temps d’infraestructures cabdals pel pas que estem fent avui dia, malgrat ells mentrestant eren comprats amb la «impunitat» dels seus actes (a model i semblança de la casta espanyola en aquests temes: la Casa Reial, i tots els altres personatges de dalt de tot). Però ara per fi veiem que la cosa va en serio quan la casta dominant a l’Estat destapa, per fi, tot allò que ha tingut amagat, per favors mutus,davant la traïció dels líders catalans. Traïció que era necessària pel procés i que se’ls reconeix d’altra banda, almenys fins ara, «lo cortés no quita lo valiente». I tot això ho fa el Nacionalisme Espanyol de l’Estat, en un intent desesperat d’impedir, com calgui, la consulta i la possible Independència de Catalunya, en un format de Guerra Oberta adaptada al segle XXI, esperem.. Però benvingut sigui! quan més nets anem a la construcció del nou Estat Independent molt millor! Sense perdre de vista les intencions del perque ara…
Salut i el País som tots i totes!
Sergi Alcon i Gibert
Vicent Partal
01.08.2014
Prepareu-vos
Si ho podeu fer, descanseu aquests dies. I prepareu-vos. Prepareu-vos per viure els quatre mesos més impactants de la nostra història. Quan arribe Nadal ja sabrem tantes coses del nostre futur immediat que qualsevol que puguem dir ara sonarà càndida. Però mentrestant ens ho juguem tot.
Prepareu-vos, sobretot, per a l’11 de setembre. És el dia clau. El dia més important de tots. El dia en què, per tercer any, haurem de demostrar quina és la voluntat explícita del nostre poble. No s’hi val a badar. Això sí, us demane que en gaudiu. Deixeu que el pessigolleig de les grans ocasions s’apodere dels vostres braços, no reprimiu aquella alenada dolçs que puja per la gola i sobretot comenceu a assaborir ja els preparatius, els plans per a ser-hi. Compartiu-los amb els amics, amb els fills, amb els pares. Tenim el dret de ser feliços per tot allò que hem fet fins ara i de sentir-nos il·lusionats pels mesos que vindran.
Prepareu-vos per al 9 de novembre. Per votar. Prepareu-vos sobretot per treballar de valent. Per guanyar cada vot, cada doble sí. Necessitem els braços de tothom, els cervells de tothom i no parar ni un sol minut durant el setembre i l’octubre. Farem i farem i farem encara més. Menystindrem el cansament i superarem la por. Que voleu un certificat que votarem? No el tenim. Però en tenim la promesa del govern. I una aliança parlamentària impossible de concebre enlloc més. Ara només ens cal la pressió i la voluntat fèrria del poble. No hi ha pla B. El pla és votar i això depèn únicament de nosaltres.
I prepareu-vos sobretot per construir un país del qual ens puguem sentir raonablement satisfets. Un país nou, sense les xacres ni les misèries del passat: ni les que no depenen de nosaltres ni, sobretot, aquelles de les quals els nostres tenen la culpa, aquelles que simplement passen perquè nosaltres no ho impedim. Prepareu-vos per discutir cada coma sabent que en depèn la vida dels nostres descendents durant decennis. Prepareu-vos per arribar a acords com més amplis millor, però com més clars encara millor. I prepareu-vos per bastir una república de la majoria, sense condicions, sense por ni mites, sense vergonya, orgullosament.
Prepareu-vos, en definitiva, per guanyar. És l’hora.
L’opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)
Roser Giner
El teu entusiasme i les teves conviccions són veritablemente encomadisses, de sempre. No les has canviat. Tenim 100 díes al davant i cal treballar molt. Tinc un calendari ben atapaït jo, però les il.lusions i el meu convenciment de poder veure començar el procés, el veritable procés, per la creació de la República Catalana és ben viu, molt viu. I sí, jo també gaudiré i molt. Ja ho estic fent des de fa uns anys. Quan llegeixo els apunts del meu bloc aquesta convicció és present en tots, fa ja quatre anys. Des de petita he somiat de viure en una República Catalana i hem passat temps foscos, difícils, cruels. I molta gent no ho pot veure. Per a tots ells i elles hem d’avançar i d’ací a 100 díes tots plegats estarem a la cua per poder entrar a un col.legi electoral, amb la papereta a la mà i votar un SI – SI, més gran que un cabàs.
Però abans, hem d’omplir la Diagonal i la Gran Via de Barcelona per fer la V !!
Sí, ara és l’hora.
Però abans, hem d’omplir la Diagonal i la Gran Via de Barcelona per fer la V !!
Sí, ara és l’hora.
Linus Fontrodona
Jo crec que qualsevol país que puguem construir –sigui el que sigui; mentre sigui lliure i sigui nostre—ens farà sentir satisfets de forma immoderada. Al menys a mi. No vull significar pas que no haguem de ser ambiciosos, és clar; però –potser perquè ja tinc una certa edat–, després del que hem viscut sempre, amb la independència en tinc ben bé prou per començar… I per a dur un somrís als llavis tot el que em resta de vida!
Jaume Morrús
Estem preparats, encuriosits i decidits.
S’acosten els dies de la veritat, on tots hi haurem de dir la nostra i de deixar-ho tot molt clar. Es la oportunitat, es ara o ens haurem de oblidar durant moltes generacions, perquè l’estat espanyol no negocia, imposa. Sempre ho ha fet. Si perdem serem maltractats (més encara).
Jo vull dir-lis als meus fills que ho vam fer possible, que ho vam intentar. Que vàrem guanyar o vàrem perdre, però que hi estàvem allà. Que volíem un futur millor per a ells i que el vàrem lluitar tant com va fer falta.
Sense retrets, mirant enrere i sabent que tornaria a fer el mateix, tornaria a voler una país millor, un país nostre, un país per a ells. Un país, amb tot el que això vol dir.
N’estem preparats des de fa molt de temps. Ara es moment de no perdre el cap i seguir endavant, ni córrer, ni endarrerir-se… tot al seu moment.
Miquel Vallejo
Ens anem preparant.
Serem capaços de renunciar a interessos personals pel bé col·lectiu? Donaran la talla la classe política sense experiència d’estructures d’Estat? Podrem el poble pla pressionar suficientment per a marca el camí? Resistirem els envits d’una maquinaria d’Estat centralitzat utilitzant tot tipus de violència?
Aquest i altres dubtes se’m plantegen cada dia. Malgrat tot val a dir que per ara s’està fent tot el procés per guanyar per golejada. Ahir el president Mas va ser el president de tots defensant la sobirania del poble de Catalunya davant de l’absurd argument de la legalitat. Veurem la primera revolució del segle XXI al nostre territori? Serem capaços de canviar d’Estat utilitzant una única arma com és la Democràcia?
Realment venen mesos trepidants, cal que ens ajuntem les mans per a que ningú no doni cap pas enrere, ni que apareguin escàndols personals, ni qualsevol tipus d’informació amb intenció d’acabar amb això. Ens hi juguem molt, espero que ho puguem explicar als nostres fills o nets amb el cap ben alt. Ens trobem el proper 11-S a Varcelona!
Francesc Estall
cent dies ja?, ja fa temps que espero que passin els dies, ara una setmaneta més i vacances i a descansar – és un dir, descansaré tant com el fill em deixi – i a desconnectar que tornant de les vacances ja entrarem a la voràgine.
Bé, no només ens hem de preparar per a les grans cites. També cal preparar-se per al bombardeig constant, jugaran a escampar merda i buscar la desmobilització, jugaran a confondre i buscar la desorientació. No es molestaran (ja m’enteneu qui són ells, no?) a argumentar el que diguin – tampoc ho fan ara -, no és el seu objectiu argumentar i convèncer, el seu objectiu és guanyar, i aquest ha de ser el nostre objectiu també. I provaran de fer-nos el camí cada vegada més costerut, davant d’això el que toca és tenir molta paciència, no perdre el nord i saber que malgrat que alguna vegada dubtem tenim els millors arguments i un desig clar.
I no oblidem que, passi el que passi, el 10N no serem independents. Per molt que votem Sí voldran jugar a marejar, que si no érem prou gent, que si amb ells van els que no voten, que si no és una consulta vinculant, que si no reconeixen el resultat… i seguirem amb l’objectiu de negociar i d’arribar a una separació amistosa i ells posant-s’hi de culs. Però això sí, si votem independència – que ho hem de fer i que no en quedi cap dubte del resultat – ja tindrem una bona part del camí feta i ja podrem declarar la independència quan més ens convingui, s’hi posin com s’hi posin.
Total, passades les vacances encara cal fer un bon esforç perquè tenim un objectiu clar, votar i guanyar. Ara, d’aquí al setembre, a descansar (amb permís del nen).
Bé, no només ens hem de preparar per a les grans cites. També cal preparar-se per al bombardeig constant, jugaran a escampar merda i buscar la desmobilització, jugaran a confondre i buscar la desorientació. No es molestaran (ja m’enteneu qui són ells, no?) a argumentar el que diguin – tampoc ho fan ara -, no és el seu objectiu argumentar i convèncer, el seu objectiu és guanyar, i aquest ha de ser el nostre objectiu també. I provaran de fer-nos el camí cada vegada més costerut, davant d’això el que toca és tenir molta paciència, no perdre el nord i saber que malgrat que alguna vegada dubtem tenim els millors arguments i un desig clar.
I no oblidem que, passi el que passi, el 10N no serem independents. Per molt que votem Sí voldran jugar a marejar, que si no érem prou gent, que si amb ells van els que no voten, que si no és una consulta vinculant, que si no reconeixen el resultat… i seguirem amb l’objectiu de negociar i d’arribar a una separació amistosa i ells posant-s’hi de culs. Però això sí, si votem independència – que ho hem de fer i que no en quedi cap dubte del resultat – ja tindrem una bona part del camí feta i ja podrem declarar la independència quan més ens convingui, s’hi posin com s’hi posin.
Total, passades les vacances encara cal fer un bon esforç perquè tenim un objectiu clar, votar i guanyar. Ara, d’aquí al setembre, a descansar (amb permís del nen).
Josep Usó
Certament, només falten cent dies. Una xifra redona. La darrera de tres xifres. I, fins ara, malgrat totes les maniobres d’uns i altres, la voluntat del poble la veig més ferma que mai. Però és cert. Abans d’arribar al nou de novembre, cal passar per l’onze de setembre. I aquest és, segurament, el més important. Perquè pense que és el darrer. I el que crec que cal fer és un esforç més. Com un corredor, que ja està gairebé esgotat, però sap que per guanyar la cursa, encara ha d’accelerar i deixar les darreres forces abans d’arribar a la meta.
Quan el món haja vist la V majúscula de l’onze de setembre del 2014, hi haurà poca cosa més a dir.
I els altres, que vagen fent. De moment, en una reunió com la d’abans d’ahir, el qui perd és qui sembla més intransigent. (teoria de negociacions, que m’ho han explicat). No cal que us diga com va anar. Cal seguir treballant i força, però podem somriure. La cosa va bé. https://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gif
Quan el món haja vist la V majúscula de l’onze de setembre del 2014, hi haurà poca cosa més a dir.
I els altres, que vagen fent. De moment, en una reunió com la d’abans d’ahir, el qui perd és qui sembla més intransigent. (teoria de negociacions, que m’ho han explicat). No cal que us diga com va anar. Cal seguir treballant i força, però podem somriure. La cosa va bé. https://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gif
Jordi Planas
Vicent, quin optimisme el teu!
Crec, que el país traspua optimisme. I és un optimisme bonic.
No sé per què, però de vegades em venen al cap versos de Vicent Andrés Estellés.
«L’home ha arribat als voltants de la Lluna
i n’ha transmés les imatges la tele.Un astronauta llegia uns versicles.Sobre la taula hi havia residus de l’adorable sopar en família»
L’optimisme, les coses petites, enmig de les grans.
Crec, que el país traspua optimisme. I és un optimisme bonic.
No sé per què, però de vegades em venen al cap versos de Vicent Andrés Estellés.
«L’home ha arribat als voltants de la Lluna
i n’ha transmés les imatges la tele.Un astronauta llegia uns versicles.Sobre la taula hi havia residus de l’adorable sopar en família»
L’optimisme, les coses petites, enmig de les grans.
Jordi Pujol no es Catalunya
Cualquiera que participa en la vida pública se transforma en un personaje, en el caso de los políticos es difícil decir donde empieza y donde acaba la persona por debajo del personaje
Pujol reinó porque fue útil tanto a sus representados, principalmente el empresariado catalán, como al Estado y sus gobiernos
30/07/2014 – 19:43h
Israel continúa cometiendo crímenes en el cuerpo de esos millones de personas que mantiene encerradas en campos de concentración, tras haberle robado casas, tierra y agua. Lógicamente EE.UU., la OTAN, la ONU y la Unión Europea están indignadísimos y deciden imponer sanciones a… Rusia. Y es que, señoras y señores, hay cosas que las verdaderas democracias no están dispuestas a tolerar.
Pero dejemos esas nimiedades y concentrémonos en el cacho con hueso y todo que tenemos entre dientes: Jordi Pujol, todo un personaje.
Hago algo de memoria y recuerdo las mayores movilizaciones por la democracia en la España postfranquista, «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia», aquella lucha de los catalanes por la democracia era conducida por la izquierda antifranquista, que era el PSUC. Tras el regreso del presidente de la Generalitat en el exilio, Tarradellas, vinieron unas cortes constituyentes y la redacción de una constitución, bajo la tutela del Ejército, en la que participaron decisivamente los catalanes, tanto Roca por la derecha como Solé Turá por la izquierda. Pero fue CiU quien ganó las elecciones y comenzó la época de Jordi Pujol, que fue casi un reinado. ¿Quién fue, o quién es Jordi Pujol? Políticamente se podría decir que fue la continuación de Cambó, pero eso no explica el enigma humano. ¿O es que no hay enigma en tal despropósito como el que se acaba de revelar?
Cualquiera que participa en la vida pública se transforma en un personaje, en el caso de los políticos es difícil decir donde empieza y donde acaba la persona por debajo del personaje. El caso de Pujol parece el de un político puro, un actor completo, como si un talentoso autor teatral, probablemente él mismo, hubiese escrito una obra que resultó todo un éxito. La obra comienza con un joven de la burguesía catalana que es detenido y torturado por la policía franquista por hacer propaganda catalanista, el joven ingresa en el mundo de sus mayores y se hace banquero y paralelamente político. Todo va bien hasta ahí pero, tachán, unos fiscales impertinentes descubren un gran chanchullo en su banco, ¿cómo saldrá nuestro héroe de semejante tesitura?, pero el protagonista reacciona, tachán tachán, con un gran golpe de efecto y manejando la bandera a modo de capote, «¡a mí, que soy Cataluña y me quieren torear!», es él quien torea finalmente a la cuadrilla de fiscales. A continuación, y en recuerdo de aquella gesta, el protagonista se confecciona un traje de buen paño con aquella bandera, cual relicario ambulante.
Pero no basta la épica para reinar tantos años, es precisa la astucia y las alianzas. Pujol reinó porque fue útil tanto a sus representados, principalmente el empresariado catalán, como al Estado y sus gobiernos. Encarnó la idea del catalán ideal existente en España, un gran actor «característico», y fue la garantía de que el catalanismo ladraba pero no mordía. Pujol fue la muralla que tanto garantizaba la existencia de una Cataluña que existía a través de la queja como impedía el crecimiento de una verdadera demanda de soberanía, era un muro blando que impedía crecer el independentismo. La figura de Pujol era útil al nacionalismo españolista ultramontano tipo Rajoy y Wert, tenía un monigote al que arrearle papirotazos, «¡Pujol, enano, habla castellano!», pero los poderes del estado sabían perfectamente que era necesario, sabían que era incómodo pero en el fondo era de los suyos.
Tanto es así que no fue CiU sino Pascual Maragall, cuando el PSC, que se planteó por primera vez con tanta franqueza como determinación la renegociación del autogobierno catalán y el modo en que Catalunya se integraba en España, Pascual Maragall llegó a plantear la doble capitalidad, Madrid con Barcelona. Maragall pereció emparedado entre descalificaciones y olvidos y tanto los demócratas españoles como la sociedad catalana aún no comprendieron lo que significó y pudo haber significado. Aquella negociación de un nuevo «estatut» más amplio y con un reconocimiento nacional simbólico y la demanda de un papel más importante de Cataluña en España fue cosa que dejó descolocada a CiU, cuestionó el modo en que se había interpretado la autonomía en la época pujolista y también su estrategia histórica (pero todo aquello es agua pasada, la derecha y el Constitucional se encargaron de liquidarlo, España es como es y punto).
Tarradellas era demasiado mayor para tener un papel histórico en la recuperación del autogobierno catalán y fue Pujol quien lo fundó y modeló, actuó hasta hace cuatro días como el «padre de la patria». La pregunta es, ¿cómo se puede actuar así tantos años sabiendo que eres un corrupto y defraudador? A los españoles nos resulta de lo más corriente y familiar que un gobernante sea un corrupto y defraudador que cobre sueldos, sobres y sobresueldos, lo aceptamos, pero que lo haga un gobernante y padre de la patria catalana nos resulta escandaloso. Porque lo es.
Porque, a diferencia de España, donde la conciencia cívica es tan débil y la cultura del pícaro tan aceptada, la sociedad catalana sí cree en si misma, los catalanes se toman en serio como ciudadanos: es que Catalunya, ese país de gente pragmática es un país idealista. Es por ello que la principal estafa de Pujol no es con el fisco, ni siquiera con todos quienes pagamos a la hacienda sino, principalmente, con la ciudadanía catalana. Lo que hizo Pujol fue una estafa histórica, le robó a su país orgullo, dignidad, moralidad y confianza en si mismo.
Despues de todo Pujol no hizo otra cosa que lo que hacían otros, empezando por la Casa Real, pero eso no va a hacernos olvidar que, tras caer el telón al final de su representación, aparezca el actor desnudo y sin afeites como la más grotesca caricatura que el españolismo construyó de los catalanes: un usurero ávido, taimado, falso… Un personaje en el que se concentra lo peor de un grupo social. En esa figura querrán muchos ver, ahora más que nunca, a todos los catalanes. Y en esa figura que encarnó emociones, identidad y demandas legítimas tiene que verse ahora la ciudadanía catalana. La actuación de Jordi Pujol fue enfermizamente perversa.
Una conducta tan irresponsable sólo se explica por un extravío psicológico absoluto, la profunda escisión íntima entre un actor que representa con convicción un ideal político y un individuo mezquino que se lucra aprovechándose del poder. Y, a su alrededor, una familia enferma del mismo síndrome de acaparamiento y usura, todos envueltos en espesas nubes patrióticas estupefacientes. Sólo se explica por un episodio de locura familiar, no me cabe duda de que Boadella sacará partido teatral de ese cuadro más dramático que cómico.
Pero mientras roemos la carne y el hueso no debemos dejarnos de preguntar, ¿es casualidad que investiguen ahora esas cuentas que llevan ahí décadas? ¿Es azar que una semana antes de entrevistarse el presidente de la Generalitat con el presidente del Gobierno, para pedirle que su mayoría parlamentaria permita que la consulta a los catalanes tenga marco legal, aparezcan las informaciones que desenmascaran a Pujol, el padre de la patria catalana y presidente del partido de Mas? Si alguien quiere creerlo es libre de hacerlo, pero yo no lo creo.
El estado está reaccionando desde hace tiempo contra el proceso catalán, lo va a hacer con todas sus fuerzas y ahora empiezan las verdaderas descargas. Las cuentas de esa curiosa familia y la corrupción política a su alrededor seguirá emergiendo en Agosto, antes de la Diada en Septiembre y del consulta en Noviembre, sólo afloró tras tantas décadas cuando la sociedad catalana planteó una crisis de estado que está obligando a que todo el mundo sea ahora federalista. Demasiado tarde, había que serlo hace años y de buena fe, no por oportunismo o por fuerza. La identificación entre Pujol y Catalunya, la destrucción de la imagen de la sociedad catalana en España, la ridiculización y descalificación de una consulta a la que los medios españoles califican unánimemente de «soberanista»…, son el escenario previo para reducir enérgicamente a las provincias rebeldes.
Jordi Pujol no es Catalunya, no lo fue nunca aunque él lo pretendiese y muchos votantes creyesen que él era una encarnación. Y no lo es tampoco porque lo quieran ahora los sicarios de los poderes del estado que estos días muerden con fruición la pieza cobrada, todas las encuestas dicen que la mayoría social catalana es progresista y que la demanda nacional va acompañada de crítica a las políticas económicas y sociales. De hecho este episodio cataclísmico protagonizado por el Fundador es el final de un proceso en el que está cambiando el protagonismo en la sociedad catalana, el declive de una burguesía endogámica y el ascenso de otros sectores sociales. Pujol y Duran son el catalanismo de clase que está siendo apartado.
Tendrán razón o estarán equivocadas pero Catalunya son esos millones de personas que quieren votar libremente su destino, y cuando los que disfrutan ahora acaben de devorar a Pujol esas personas seguirán estando ahí.
Los dos partidos que representan y se identifican con el estado tal cual es hoy, PP y PSOE tienen un pacto de hierro. Que el nuevo secretario de los socialistas iguale al independentismo, una opción política tan discutible como cualquier otra, con delincuentes canallas que atacan a las mujeres sólo demuestra que hoy día tan pervertida está la palabra «liberal» como la palabra «socialista». En la Una, grande y libre perseguían a los «separatistas» pero también a los «rojos», Sánchez no tiene de que preocuparse. ¿Hasta dónde están de acuerdo Rajoy y Sánchez? ¿Y ése es el futuro juvenil que nos promete el Partido Socialista? Este tiempo sin escrúpulos es miserable hasta en el futuro que nos ofrecen.
