Bon dia,
Avui us adrecem dos articles del digital vilaweb.cat, el primer d’en Pere Cardús (fill d’en Salvador Cardús) amb el que coincideixo força, hem d’anar aclarint les coses en aquest moments, és el pas definitiu. L’únic punt que no veig clar és l’encapçalament de la llista unitària, ja que podria ser Civil en primera instància.
El segon és la editorial del mateix digital d’en Vincent Partal, molt més prudent i que partint de premises bàsiques obre el furur immediat i on els seus comentaristes ens aporten arguments útils per a extreure la nostra pròpia conclusió i segurament anar confluïnt.
Salut i Audàcia
Sergi Alcon i Gibert
Pere Cardús
16.10.2014
Tractant-se de la independència de Catalunya, no s’hi valen excuses
Els catalans som tan agosarats que volem fer una cosa que no ha fet mai ningú: començar un procés d’independència amb un referèndum davant d’un estat no democràtic. No ho ha fet mai ningú. Es pot començar un procés d’independència amb un referèndum quan l’estat d’origen accepta de col·laborar-hi —el cas d’Escòcia i Regne Unit. Amb col·laboració, l’ordre és referèndum primer i proclamació d’independència després. Si l’estat d’origen no hi col·labora i vol impedir l’exercici del dret d’autodeterminació, l’ordre és diferent: declaració d’independència, obertura de negociacions o mediació internacional i, finalment, referèndum.
Un full de ruta diferent
Però nosaltres ho volem fer d’una manera diferent. I amb raó. Com que som en un estat europeu que, segons la comunitat internacional, és democràtic, necessitem una demostració clara de la seva hostilitat per a legitimar la declaració d’independència que vindrà a continuació. I la millor manera d’aconseguir aquesta prova d’hostilitat antidemocràtica és mirar de fer una votació —urnes i paperetes— i que ens ho impedeixin. Amb aquesta prova, podem fer les eleccions plebiscitàries per a una majoria parlamentària favorable a la declaració d’independència amb una legitimitat innegable a ulls de tot el món.
A grans trets, aquest és el full de ruta. Per això, el president Mas va deixar tan clar dimarts que la consulta del 9-N no era la definitiva. No perquè es fes mitjançant un procés de participació ciutadana i això en rebaixés la qualitat o la validesa jurídica vinculant —que ja no hi era en el format anterior—, sinó perquè tal com actua l’estat espanyol tan sols unes eleccions amb caràcter plebiscitari poden ser vinculants i definitives per a aconseguir el mandat democràtic inequívoc.
Per què el 9-N?
Es podrien fer aquestes eleccions sense passar pel procés de consulta? Sí. És desitjable d’estalviar-se la consulta? No. Perquè fins ara la prohibició de votar tan sols ha estat verbal i amb una resolució de suspensió cautelar d’un tribunal. Però no hi ha hagut impediment físic ni directe. A banda les grans mobilitzacions populars per la independència, allò que donarà més legitimitat a una via unilateral serà la constatació absoluta de la prohibició de votar en un referèndum.
Així, s’ha de fer la consulta del 9-N tan sols perquè ens impedeixin de votar? No. Ni de bon tros. Aquesta és l’opció que té més probabilitat. La consulta del 9-N té un objectiu original: saber què pensa la ciutadania sobre la independència. I té una conseqüència directa: l’obertura d’un procés de constitució d’un estat independent si es constata que aquesta és l’opció majoritària. Si es pot votar, millor. Però si no ens ho deixen fer, ens posaran el trampolí definitiu cap a la declaració unilateral d’independència feta per un parlament escollit amb aquest compromís electoral.
Si un camí queda obstruït, cal agafar-ne un altre
I per què no s’ha mantingut la consulta convocada amb el decret 129/2014? És molt clar. Perquè tenia un recorregut que no passava d’aquesta setmana. Evidentment, per culpa de les impugnacions de l’estat i el dictamen del Tribunal Constitucional. Si es continuava pel camí emprès, ens hauríem trobat amb una consulta blocada per una onada de processos judicials d’inhabilitacions de funcionaris per prevaricació i de reclamacions judicials de ciutadans —instigats pels llargs tentacles de l’estat— per la violació de la llei de protecció de dades a l’hora de fixar un cens per a la consulta. És a dir, la via prioritària quedava obstruïda aquesta mateixa setmana pel venciment de terminis i probablement no es podia arribar al 9-N sense un caos immens.
La nova via cap al 9-N té la virtut que impedeix a l’estat d’actuar —amb raons jurídiques— fins a l’últim moment. És a dir, ens permet d’arribar al 9-N sense obrir un conflicte de funcionaris i de protecció de dades. I si volíem votar el 9-N o demostrar que ells estan disposats a impedir-ho per tots els mitjans, què més podem demanar? Oi que hem dit i repetit que la fortalesa del procés és que l’empeny el poble i no l’elit? Doncs som-hi! El dia 9 de novembre no serà o deixarà de ser un referèndum per la forma com s’ha convocat, sinó per la capacitat de mobilització que siguem capaços de demostrar.
Sis mesos de guerra
És cert i no ens cansarem de repetir-ho. La principal virtut d’aquest moviment democràtic d’independència és que ha arrelat amb una força increïble en el poble. Si els polítics no compleixen, la democràcia els passarà per damunt. D’acord. Però entrem en la fase que cal concretar la voluntat popular en realitat institucional. Després de la prova del cotó que serà el 9-N en relació amb la qualitat democràtica de l’estat espanyol —especialment de cara a la comunitat internacional—, caldrà rematar la feina amb les eleccions.
Es poden fer unes eleccions normals? De cap manera. Perquè la situació que ens porta a fer eleccions no ho és, de normal. Les eleccions que es faran després del 9-N no seran per a escollir uns diputats i un govern que gestioni la mediocritat autonòmica durant quatre anys. El parlament i el govern que resultin de les eleccions hauran de dirigir la transició nacional en un estat de ‘guerra política’ durant sis mesos o un any, a tot estirar. L’estat no obrirà cap negociació amb el nou govern escollit i, per tant, caldrà construir les estructures d’estat imprescindibles per a fer una declaració d’independència que no sigui un salt al buit. I això s’haurà de fer amb la màxima rapidesa perquè l’estat espanyol boicotarà Catalunya per terra, mar i aire.
La ‘Llista Catalunya’
Té cap sentit que cadascú es presenti pel seu compte a les eleccions? Ara mateix seria molt difícil d’entendre. Si vivim moments excepcionals i el poble es comporta de manera excepcional, per què els partits polítics ho haurien de fer de manera ordinària? Que es pensen que ens interessa, ara mateix, si guanyarà aquest o aquell de més enllà? El moment excepcional, històric i únic que vivim exigeix una candidatura de país. Una ‘Llista Catalunya’ o una ‘Via Catalana cap a la Independència’ encapçalada pel president del país, amb el cap de l’oposició a continuació, els màxims representants dels altres partits després, i un bon reguitzell de figures de prestigi i vàlua professional i social a continuació. Ei! No una coalició de partits, no. Una candidatura de país. Sense sigles ni banderes que no siguin la catalana!
Si això no es fa així, aleshores sí que ens haurem de preocupar de valent. Si la generositat demostrada dia rere dia pels ciutadans no té la rèplica en una candidatura de país en favor de la declaració unilateral d’independència, serà el moment de passar per damunt dels responsables de la desunió. No hi haurà excuses que valguin. Ningú no s’ha preguntat mai si la gent que tenia al costat a la V de l’Onze de Setembre pensava exactament igual que ell. El poble ha actuat amb generositat, confiança i unitat. I ara és el moment que ho facin els partits i, sobretot, els màxims dirigents polítics. No s’hi valen excuses.
‘No pensis que pots guanyar la cursa a la primera volta. L’has de guanyar a l’última. I no pots guanyar sol; espera els altres’ (Ben-Hur al seu cavall més veloç).
Vicent Partal
16.10.2014
Jo recomanaria prudència
Ahir vam viure un dia molt tens políticament. Tant al parlament com al carrer. A mesura que passen les hores em sembla que es van esbossant moviments en aparença contradictoris, però sobretot crec que la gent comença a assumir el canvi sobtat de situació. Necessitarem un cert temps per a saber cap on evoluciona tot plegat.
I per això, a hores d’ara, em limitaré a demanar prudència a tothom. No puc dir res més. Perquè estic convençut que avui cap de nosaltres, ni el president Mas mateix, no pot saber en què acabarà convertint-se el 9-N. Simplement és impossible de saber-ho.
Quan hi ha un procés revolucionari, com ho és l’actual, els petits detalls, les situacions anecdòtiques, de sobte poden esdevenir volcans en erupció —no és segur ni inevitable, però pot passar i no saps mai com passa. Això ho he après amb els anys i és aquesta memòria que em fa ser prudent. Recordeu, per exemple, sense anar gaire lluny, Arenys.
La consulta d’Arenys de Munt hauria pogut passar desapercebuda. Ningú no ho sabia, quan la van convocar. O hauria pogut ser una més de les moltíssimes iniciatives que s’han multiplicat a tot el país i han quedat oblidades pel pas del temps. I tanmateix aquell referèndum va esdevenir la pedra angular sobre la qual s’ha bastit el procés d’independència. Era previsible? No. Va passar? Sí. Sabem el com i el perquè? D’aquella manera…
No dic pas que el 9-N siga condemnat a esdevenir un èxit. Tampoc que serà un fracàs. Només dic que jo no negligiria res, cap possibilitat, en el moment en què som. Perquè és obvi que no és igual si va a votar només un milió de persones que si n’hi van tres. O que no és igual si el govern espanyol el tolera que si envia la guàrdia civil a retirar les urnes. No és igual si la premsa internacional se l’agafa com un referèndum de debò o si se’l mira com una broma. No és igual si hi ha observadors internacionals validant-lo que si no n’hi ha. I com això tantes coses…
–L’opinió dels subscriptors.
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t’apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Jordi Serrat
El més important és que tècnicament la votació del 9-N sigui impecable. És a dir, que no passin coses estranyes o que una persona pugui votar a dos llocs alhora. Com que la consulta serà sense cens, no n’hi haurà prou amb demanar el DNI. S’ha d’assegurar tècnicament que no passin problemes així. Si no es falla en l’organització tècnica, serà un èxit i ningú el podrà ridiculitzar. N’estic segur. La divisió política no interessa a ningú. Allò que comptarà i impressionarà de veritat seran els milers, milers i milers de paperetes amb un Sí, sí. No hi falteu!
Antoni Carol
Heus ací —telegràficament— tal com jo ho he anat paint:
1. Desconcert inicial. ¿Ens ha enganyat Mas, si sabia que…? Resposta: Catalunya ha donat una altra oportunitat a Espanya, que ha tingut un marge de temps per aixecar la suspensió, però no ho ha fet (crec que calia esgotar aquesta possibilitat per tal de no deixar cap raó pel camí) //
2. Passada la polseguera inicial: home!, no està tan mal: a) el nou 9N ha descol·locat el “gobierno” (que sembla que tirarà per “menystenir” abans de “detenir”); b) per a salvar l’obstrucció amenaçant de l’Estado: hi poses molta gent —milers— i molts ajuntaments —centenars— i el sistema judicial espanyol ja no sap ni per on començar (pregunteu-li a la Llanos de Luna); c) tic-tac-tic-tac…: passen les hores i els dies… i el 9N ja és a tocar; d) MOLT IMPORTANT: el President manté el país en funcionament (un altre dia podríem parlar de l’economia catalana vs espanyola) i sense aldarulls (ell ja ho havia anunciat: —Si arriba un xoc amb l’Estat, jo miraré de suavitzar-lo tant com pugui) //
3. No solament no està mal, sinó que em sembla fantàstic, èpic: a) la ciutadania (amb no pocs voluntaris), els ajuntaments i la Generalitat —tots plegats— organitzant la consulta: ¿pot haver-hi complicitat més potent que aquesta?; b) si Arenys va tenir el ressò que va tenir, què pot arribar a desfermar aquest procés participatiu arreu del territori i amb tanta gent implicada alhora? //
4. Imatge imponent davant del món: ens ho hem hagut de fer nosaltres, els ciutadans catalans (sense l’Estado), solets: podem! //
5. Esmena als partits (grups parlamentaris): allò que ells no han reeixit a fer, ho farà la gent amb el President i amb el nivell de govern més proper a la ciutadania (els alcaldes). Em recorda una mica el 1714: a les forces espanyoles s’hi oposà la mateixa ciutadania! //
6. “Consulta de costellada”: en Rivera sabrà que a qui menysté és a la ciutadania i no solament al President (que per cert, no és un “cadàver polític”, sinó que segueix “vivito y coleando”) //
7. “La independència s’ha acabat”: a qui se li haurà acabat el rotllo és a la Sánchez Camacho…
Josep Usó
Jo crec que el més important és que el 9-N hi haja urnes preparades i gent votant. La resta és menys important, al meu parer. No vull dir que no siga important, però la imatge potent és aquesta. gent votant. Molta gent. Quanta més, millor. Al capdavall, de l’Estat Espanyol no es pot esperar gaire tarannà democràtic ni tolerant. En canvi, la premsa internacional no sembla haver donat per mort el procés d’independència. Ni molt menys. Així que, segurament, el millor serà anar a votar… i veure què passa. Sense deixar de fer, cadascú, el que puga per ajudar. El premi és tan gros, que ningú tenim el dret de quedar-nos de braços plegats. I també cal conservar el somriure, tampoc. Aquest detall ens diferencia, i molt, dels unionistes i els espanyolistes. La seua tristor i manca de sentit de l’humor. Ànim. Només resten vint-i quatre dies per al 9-N. https://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gif
Josep Blesa
Des de València tot s’hi aguaita millor. Fa una fetor brutal a període 1934-39. Els països nous es fan des de les avantguardes. Una minoria que arrossega la comunitat humana. Bé, quina necessitat real tenia Mas a fer el què ha fet? Crec que cap ni una. Mostrar la feblesa tradicionals dels dirigents principatins de tostemps. La mateixa acollonamenta que la d’un Paco Camps quan s’acoquinà davant d’un Rajoy durant un cert temps que volia muntar un “partit valencià” al marge del PPCV. Fum d’encenalls. Després apareix el jutge Vidal dient que existeix un pla B o C perfectament traçat. I sempre muntant teatrets de guinyol. L’estètica que atribueix Unamuno als “levantinos”, –aquell protofeixista español reivindicat per tot l’arc ideològic colonial– que diu des de l’Exili, en Manel (http://blocs.mesvilaweb.cat/mba4639/?p=266724#comments).
Com es poden fer unes votacions, eleccions, referèndums, etc equànimes i democràtics, si continuem dins de la gàbia española que tot ho rebenten? Quantes vegades ho he de dir?
Primer eixir-se’n, de la gàbia espanyola, amb una DUI, i després, sota supervisió internacional, votarem el que creiem oportú. I per això calen més neurones i més testosterona. Com les de Franklin, Adams, Hancock, Jefferson, Madison, Adams, Collins, De Varela, Gandhi, Martí, Bolívar, W. Havel, Churchill, etc. Sols ens faltava que n’Artur Mas se’ns quedés embarassat a mig coit.
Se’m fa “tramús” a la boca de tant de dir-ho. Em teniu fartet, eeeeeeh tios?
Dolors Soler
Totalment d’acord, el creixement es exponencial i aixó no hi ha qui ho pari, però hi ha una altra dita que diu que s’ha de tenir tot al sac i ben lligat i encara no estem en aquest punt, o sigui que encara hem d’estar a l’aguait, lluitar i aguantar fins que aixó sigui possible……. I llavors podrem cridar ben fort “ VVVictoria” i Catalunya Lliure!!
Secundí Mollà
Recordo amb emoció que a la Via Catalana per la independència vaig haver de desplaçar-me dos-cents cinquanta kilòmetres amb la família per anar a agafar-nos de la mà amb persones arribades de tots els punts del país. Recordo que quan ens van assignar el tram no sabia com hi arribaria, ni on deixaria aparcat el cotxe, ni com trobaria a peu el tram de carretera. I tanmateix, finalment, vam arribar al punt exacte on havíem de ser. Tram 17.
Recordo també la gran V baixa. Aquí la cosa es complicava una mica més. A banda del tram, havies de triar la samarreta groga o roja en funció de la línia que anaves a ocupar. I tot i que eixe dia treballava, vaig tenir la sort de plegar a les 12:05. Vam eixir cap a Barcelona amb el temps ben just i a les 15:35 estàvem aparcant, 400 kilòmetres després, a la Vila Olímpica. Després vam agafar el metro en una ciutat que no coneixem massa i finalment arribàvem al punt exacte on havíem de ser. El tram 27, el del País Valencià.
No, ningú no sap com acabarà el 9-N. Però aquesta vegada sols es tracta d’anar a dipositar una papereta en una urna. I això és infinitament més fàcil que tot el que em fet fins ara. I si ningú ho impedeix comptarem els vots per milions. No en tingueu cap dubte.
Ivan Matavera
És cert que hem canviat d’escenari, però la finalitat és la mateixa: votar. Aquests dos dies han sigut d’infart. Reflexionant, intento entendre a tots els actors polítics. Entenc ERC i les CUP quan volen forçar fins el màxim al govern espanyol perquè quedi en evidència. Però, no ha quedat ja fa temps? Entenc el President Mas quan diu que ell té un mandat i ha de posar unes urnes perque la gent vagi a votar. I amb tots ells, entre reunió i reunió, el temps s’escorava, les amenaces a funcionaris hi eren, les amenaces a secretaris dels ajuntamenrs també. I potser sí que en Mas va tirar pel dret, però esperant a qualsevol denúncia que es pogués produir, la solució ha estat un viarany. Aquest nou camí cap el 9N serà menys democràtic? No. El multireferèndum del maig no va ser democràtic? Sí. El nou 9N ha de significar l’enèssima mobilització per aquells que des del 12 de desembre de 2013 ens repeteixen des de les seves poltrones radiofòniques o des dels seus trons periodístics día sí, dia també, que no votarem. Doncs s’equivoquen. Fem-los coneixedors que van errats. Perque el Govern i nosaltres farem tot el possible per votar. I si finalment ens prohibeixen de nou exercir el nostre dret bàsic, l’Estat espanyol haurà clavat l’últim clau del taüd de la unitat d’Espanya. Serà, doncs, llavors quan el mateix 9N, amb la solemnitat del moment, el President Mas ens convoqui a tots a unes eleccions que esdevindran la primera pedra de la República Catalana.
Octavi Monsonís
Prudència, sí. Fermesa, també. I creure en el que es predica.
L’important ės la independència, i no el camí, que com anem veient és múltiple i variat.
Com sembla que l’acord entre els polítics s’ha convertit en un objectiu més complicat que la independència mateixa, és una pèrdua de temps i d’energies reclamar-lo.Toca reclamar altres coses als nostres polítics malgrat la poca volada de generositat i d’amor al país que demostren. Reclamem-los:
_ una mobilització completa de la seua militància convencent els ciutadans perquè voten el 9N,
_ una campanya electoral pel Sí-Sí, amb tots els mitjans possibles (mítings, fullets, cartells, xarrades, falques propagandístiques, etc.),
_ un discurs sobre el 9N en positiu,
_ i deixar de fer el ridícul barallant-se i llançant-se els plats al cap en públic. Per favor, calleu d’una vegada i treballeu pel 9N.
El que validarà internacionalment els resultats de la quasiconsulta serà la participació. Amb tres milions i més i amb majoria de Sí-Sí no hi haurà valent que s’atrevesca a parlar de consulta de fireta.
Per favor, senyors partits treballeu ja per assolir aquestos objectius, que per a això us van votar.
Joan Goma
Totalment d’acord amb la prudència. Però la principal incògnita és si podrem votar o no.
Si podem votar, llavors només depenem de nosaltres mateixos per fer que en comptes d’un milió de vots n’hi hagi tres. I si n’hi ha tres el resultat tindrà exactament el mateix pes i valor que la consulta tal com es plantejava anteriorment o que un referèndum beneït pel Papa de Roma.
Carles Balbastre
No ens podem permetre el luxe de desaprofitar cap oportunitat, per risible que sembli, de deixar sentir la nostra veu. El nostre adversari utilitza i utilitzarà totes les seves armes i nosaltres no podem menystenir cap de les nostres. Diuen que David va tombar Goliat amb una fona i una pedra.
