Un dels arguments contra la creació d’un nou estat és l’efecte frontera, que, diuen, fa disminuir l’activitat entre una i altra banda de la línia i limita el trànsit de béns, de cultura, d’informació entre els territoris. Fa uns dies, per exemple, aquests nois que treballen abnegadament per la nostra cohesió col·lectiva, Societat Civil Catalana, advertien que, amb la independència, els fluxos comercials entre Catalunya i Espanya caurien un 45% degut a aquest efecte frontera.
És interessant que els qui més en parlen siguin els més fans d’un Estat espanyol que es caracteritza per la monolítica rigidesa de les demarcacions interiors, on les televisions d’una comunitat no es poden sintonitzar a la del costat, on els diaris de la segona ciutat del país no es venen a la primera, i on els llibres, revistes i discos publicats en català, gallec i basc no tenen gairebé gairebé cap possibilitat de ser llegits i escoltats més enllà dels seus àmbits regionals, tot quedant reduïts a simpàtiques, minusvàlides, expressions “periféricas”.
Efecte frontera, diuen? Si és un vell conegut nostre! És el que explica que quan Roger Mas, Maria del Mar Bonet o Obrint Pas publiquen un disc, l’impacte de la noticia arribi als mitjans de Madrid amb la mateixa intensitat que als de Bucarest. És el fenomen que fa de Quim Monzó un escriptor d’èxit a l’Estat espanyol només a partir del moment en què els seus llibres són traduïts al castellà. I que evita que les editorials que publiquen en català, gallec i basc vegin limitades les seves possibilitats de negoci per la parcel·lació del mercat. I que fomenta que les sèries o pel·lícules doblades en català de Barcelona no servissin per al Canal 9, que defensava un valencià segregat o bé, directament, el castellà. És aquell disseny territorial on el flux informatiu va només de la capital cap a les províncies, mai a l’inrevés, mai entre elles. I per això, per exemple, mirar de fer entendre a un burgalès perquè el 80% dels catalans són favorables al dret a decidir és una tasca heroica: nosaltres llegim, escoltem, veiem els seus mitjans de comunicació, ells ignoren del tot els nostres, i per tant desconeixen perquè som on som i perquè hem arribat fins aquí. Si tot això no és efecte frontera, i versió hardcore, ja em diran vostès que és.
Tot plegat arriba a posar-se divertit quan un ciutadà que només coneix la realitat en una llengua mira de donar-li lliçons d’obertura de mires a qui en parla dues, i quan qui només escolta cantants “de ámbito nacional” demana més pluralitat a qui els escolta a tots, els cantants, perquè hi està exposat, tant els “de ámbito nacional” com els que no ho són. Perquè l’efecte frontera, aquest mur que ja s’ha fet psicològic i que incomunica els ciutadans de tot l’Estat espanyol, que converteix les comunitats amb una llengua diferent en republiques exòtiques, tot sense haver de treure el passaport, això sí, només opera en una direcció: pas fronterer obert, de grup Schengen, en tot allò que irradia Madrid, i duana intimidatòria, teló d’acer, quan el rumb és l’invers.
Al cap i a la fi, es tracta, podem entendre-ho, d’evitar a totes totes, sigui com sigui, que una arma de destrucció massiva tan amenaçant per a la concepció de l’estat com és un disc d’El Petit de Cal Eril pugui arribar a ser escoltat a Ciudad Real i que, allà, horror, a algú li agradi. Quin escàndol!
Simpatitzo amb Podemos. Vaja, no és que hi simpatitzi, és que si visqués a Madrid, Santander o Sevilla ja tindria la papereta dins del sobre esperant la primera convocatòria electoral. No ho faria com a mostra d’adhesió a un programa (el trobo caòtic) ni a un líder (crec que Pablo Iglesias porta dins el germen del pitjor dels personalismes) sinó com a vot conscient de desordre, de catàstrofe sísmica. La catàstrofe que necessàriament precedeix a la reconstrucció. Ja m’explicaran, si no, quina esperança pot tenir un ciutadà normal, demòcrata i decent de Madrid, Sevilla o Santander: el PP? El PSOE?
Però no visc a Madrid, Santander o Sevilla. El món me’l miro des de Barcelona, i aquí el terratrèmol (que també necessitem) ja fa tres anys que està en marxa. L’hem organitzat i l’hem fet créixer des de les places, als carrers dels pobles i ciutats. Aquí ja ens hem empoderat. La gent condicionem la política com enlloc d’Europa, la gent fem política com enlloc d’Europa. Estem desafiant obertament l’Estat i el poder establert, i a cada passa que fem estem més a prop del procés constituent d’una nova República. És un procés popular sense precedents, en el qual hi estan tenint un paper molt actiu les forces polítiques i socials anticapitalistes o alternatives del nostre país. La CUP, el Procés Constituent, Guanyem.
I ara, quan falten deu dies per al primer xoc seriós del moviment popular català amb l’Estat (què és el 9-N sinó això?) arriba Podemos i ens diu que no. Que així no. I en comptes de posar-se al nostre costat i ajudar-nos a empènyer per fer caure l’estaca, ens diu no sé què de reformar la Constitució, i que la lluita és global espanyola, i que la decisió sobre el futur dels catalans també correspon als espanyols. El mateix paternalisme de sempre: no som majors d’edat i la solució als nostres problemes passa per Madrid.
Mira, Pablo, avui el Consell de Ministres impugnarà la consulta del 9-N. La casta que dius combatre ens prohibeix votar i ens amenaça. L’únic que esperem i necessitem de tu és que organitzis la manifestació més gran mai vista a Madrid contra la suspensió dels drets democràtics dels catalans. I que al final de la manifestació acampeu a la Plaza del Sol fins que el govern espanyol rectifiqui. Mentrestant, si us plau, guarda’t el paternalisme i respecta el moviment popular català, que ha arribat fins aquí sense sortir a la Sexta.
