La setmana que ve serem Catalan/es molt més Lliures! (432)

Bona Tarda,
 
Darrer Recull de la setmana, ja que ara ens centrarem en la feina de carrer de cara a aquest diumenge 9N. És l’editorial d’en Vicenç Partal al vilaweb.cat. En Vicenç ha viscut moltes independències europees com a periodista i parla força clar i s’atreveix a fer un pronòstic, jo també:
 
Salut i Entusiasme, marxo avui dijous amb un DNI espanyol i espero tornar la setmana que ve sent un Català Lliure!
 
Sergi Alcon i Gibert
 
Vicent Partal
06.11.2014
De manual
Tot segueix el manual on s’exposa com un país es fa independent —ja us dic jo que hi és, aquest manual, tot i que ningú no ho reconega. I, sincerament, la notícia no podia ser millor. La setmana que vivim, aquesta setmana concreta, serà recordada amb majúscules en el futur, quan arribe el dia que hàgem de contar què ha passat, què ens ha passat. I ara ens passa, simplement, que ens desconnectem d’Espanya a una velocitat vertiginosa. Recordeu allò que he dit sovint: passa de sobte, passa de pressa, passa d’improvís, passa suaument.
Primer Espanya trenca unilateralment el marc autonòmic amb un cop d’estat, un altre —judicial, aquesta volta. Immediatament després, el govern català anuncia que les lleis espanyoles ja no són de compliment obligatori a Catalunya —no ho diu així, però diu això. I el país reacciona al carrer. Amb repics d’atuells impressionants, que són el preludi d’un diumenge d’entusiasme. I això també ho diu el manual: l’entusiasme és encomanadís. Molt.
El manual prossegueix: Espanya no sap què fer. De sobte s’adona que ha caigut en el parany. No pot tolerar que es vote perquè això equival a acceptar internacionalment que ja no controla el Principat, que ja no és l’estat que mana a Barcelona. Però si s’hi oposa té un cost enorme per a ells. Detenir el president Mas? Enviar la policia? Fer eixir l’exèrcit al carrer? Si s’hi atreveix, perd. A l’instant. Si no s’hi atreveix, també perd. I el rellotge avança implacable: tic-tac, tic-tac. Falten tres dies, solament tres dies per a començar a votar.
I van passant capítols i més capítols del manual. Tots acceleradament, tan acceleradament que em sorprèn a mi i tot. La premsa internacional comença a entusiasmar-se amb la notícia —ja hi ha sis-cents corresponsals acreditats diumenge. Hi ha polítics estrangers que comencen a parlar sense embuts —ho ha fet Gysi a Alemanya, avui les esquerres de l’Amèrica Llatina fan una conferència de premsa a Barcelona—, una muntanya d’Irlanda apareix decorada amb el ‘Yes! Yes!’ i comencen a circular fotografies d’eurodiputats que alcen cartellets a favor nostre…
Crec que tots notem que l’olor de pluja, aquella de què parlava fa pocs dies, s’intensifica a cada instant. Però no us hi acostumeu. La Història, amb majúscules, només la podem escriure molt de tant en tant. I a nosaltres ens ha tocat aquesta setmana. Prohibit fallar.
 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Recull comentat del procés d'Independència. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *