Facin joc senyors, facin números! (436)

Bon dia,
 
Avui us traslladen un bon anàlisi de la realitat numèrica que ens fa en Josep Casulleres al digital vilaweb.cat, i que és la gran força amb la que compte el Procés d’Independència de Catalunya, que no és gensmenys que la Gran Societat Civil Catalana Organitzada, i que ha quedat palesa en la gran mobilització del 9N.
 
Els números canten, en la línia del que ja hem comentat molts cops en aquests reculls, i si ho fem bé, i tots a una de la millor manera, el NO ho té molt complicat, per molt difícil i històrica que sigui la nostra tasca.
 
Facin joc, senyors.
 
Salut i Realisme
 
Sergi Alcon i Gibert
 
 
Autor/s: Josep Casulleras Nualart
 
D’on traurà els dos milions de vots l’unionisme?
 
L’independentisme pot eixamplar una base sòlida; l’unionisme, no mobilitzat, no té marge per a perdre votants pel camí
 
 
Els partits unionistes i el govern espanyol han menystingut el 9-N i els 2.350.000 ciutadans que hi van votar. Han dit i repetit que els qui s’havien quedat a casa eren molts més, és a dir, que només s’havia mobilitzat una tercera part d’un electorat de més de sis milions de votants. Amb aquest discurs s’apropiaven políticament la gent que no hi va participar i la ficaven al calaix del no a la independència. Però una anàlisi detallada de les dades revela la trampa d’aquest argument, la feina que ja ha fet l’independentisme i les opcions de l’unionisme en un hipotètic referèndum oficial o en unes eleccions plebiscitàries.
 
D’entrada, cal tenir clar el cens, el que l’estat espanyol no va permetre de fer servir el 9-N. En un referèndum oficial a Catalunya, el cens fóra de 5,4 milions. Si la participació fos com la del referèndum d’Escòcia, del 84,6%, anirien a votar uns 4,5 milions de catalans. Una xifra enorme, en comparació amb els que acostumen a participar en les eleccions convencionals.
 
En aquesta hipòtesi (remota) del referèndum acordat i oficial, a l’escocesa, i amb una participació altíssima, l’independentisme ja té comptabilitzats pràcticament 1,9 milions de vots, que equivalen a les paperetes del sí-sí el 9-N; i que són una mica més dels gairebé 1,8 milions que a les eleccions al parlament del 2012 van sumar CiU, ERC, la CUP i Solidaritat. El 9-N també va servir per a comptar prop de mig milió més de vots que no van anar a parar al sí-sí: 232.182 van ser de sí-no i 104.772 de no.
 
Una base sòlida
 
L’independentisme té una base sòlida de més d’1,8 milions de vots. Els partits unionistes i el govern espanyol han mirat de fer creure que la resta de votants del 9-N no volen la independència de Catalunya. Aquesta afirmació no té en compte (no vol tenir en compte) que el 9-N es va fer sota la prohibició del Tribunal Constitucional espanyol, amb el boicot actiu de tots els partits unionistes i en forma de procés participatiu, sense cens previ i sense vot per correu a causa de la impugnació del govern espanyol i els entrebancs que hi va posar, i amb menys col·legis electorals dels habituals. És difícil de mesurar quanta de la gent que no va votar el 9-N hi hauria anat en cas d’un referèndum oficial, i quanta, en concret, hauria votat sí o no.
 

En un referèndum amb alta participació…

Es pot deduir que la majoria dels qui es van quedar a casa votarien que no. Però quants? A diferència del vot independentista, el vot unionista és més incert, menys mobilitzat. Amb la hipòtesi d’un referèndum amb una participació del 85% a l’independentisme li caldria mobilitzar uns 300.000 electors més per assolir més de la meitat dels vots. Però a l’unionisme li cal un esforç de mobilització més gran: els no del 9-N són poc més de 100.000 vots. El sí-no, que fet i fet implica un canvi d’estatus per a Catalunya —esdevenir un estat per més que no sigui independent—, va obtenir 230.000 vots. I no es poden pas adjudicar tots al no pensant en un referèndum a l’escocesa. Queden per comptar, doncs, tots els qui no hi van participar: dos milions de votants. El no els necessitaria pràcticament tots per a derrotar el sí. I és difícil de pensar que absolutament tots aquests dos milions de persones votessin no. L’independentisme tindria marge de maniobra per a convèncer-los i ampliar la seva base sòlida i comptabilitzada; l’unionisme no es podria permetre de perdre’n ni un pel camí.

 

El volum de l’unionisme

Enquestes a banda, la referència electoral més recent que tenim per a mesurar el volum de l’unionisme són les eleccions del 25 de novembre de 2012, que ja van tenir un cert caràcter de plebiscit respecte de la proposta de consultar el poble de Catalunya sobre la independència. A les eleccions, sobre un cens de 5,4 milions, hi hagué una participació d’un 67%, molt alta tenint en compte les dades habituals en les eleccions al parlament. Dels 3,6 milions de votants, 1,3 van anar a parar a PSC, PP, Ciutadans i Plataforma per Catalunya. CiU, ERC, CUP i SI en sumaven 1,8. I ICV, que té una part de l’electorat independentista i una part que no ho és, va obtenir 359.705 vots.

 

En unes plebiscitàries…

Imaginant-nos unes eleccions avançades al parlament amb candidatures a favor i contra la independència és plausible que la participació sigui tan alta o més que no la del 2012 i que pugui atènyer el 70% d’un cens d’uns 5,4 milions d’electors. Per tant, en la hipòtesi d’unes eleccions amb uns 3,8 milions de vots, l’independentisme pràcticament ja en té 1,9 milions de comptats, expressats en forma de sí-sí en el 9-N. És a dir, ben bé la meitat. I ací caldria novament veure cap a quines candidatures van a parar els 230.000 vots del sí-no del 9-N i tots aquells que també s’expressarien en un sentit federal i que no van participar en la votació. En les eleccions del 2012 la suma de CiU, ERC i la CUP arribava pràcticament al 49% del vot emès. El PSC, PP i Ciutadans, al 36%. I ICV-EUiA vorejava el 10%.

Vistes aquestes dades, l’unionisme té més feina a fer per a agrupar el vot del no a la independència, que manifesta un capteniment més incert. Perquè hi ha una part significativa del no que té la voluntat de ruptura respecte de l’statu quo actual i fa de mal preveure quin comportament tindrà en uns comicis en què, de fet, es vota sí o no a la independència. El sí té unes perspectives millors, sempre que els 1,8 milions de vots siguin efectivament una base i no pas un sostre.

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Recull comentat del procés d'Independència. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *