“El dependentisme pot ser d’esquerres?” (441)

Bon dia,
 
Avui us fem arribar un article d’en Josep-Lluís Carod Rovira publicat al naciódigital.com, del tot rodó.
 
Salut i Bon Nadal
Sergi Alcon i Gibert
 
 
El dependentisme pot ser d’esquerres?
 
«El naufragi de l’esquerra espanyola és extraordinari i és de doldre que no vulguin adonar-se de la realitat»
Josep-Lluís Carod-Rovira | Actualitzat el 18/12/2014 a les 00:01h

Recercant unes referències de caràcter històric, per internet, m’he topat amb un seguit d’articles d’autors espanyols, escrits exclusivament en espanyol, que es qüestionen que algú pugui ser d’esquerres i, alhora, defensar la independència de Catalunya. No m´ha vingut de nou el tema, més vell que l’anar a peu, sinó que me n’ha sorprès, per a dir-ho de qualque manera, que en ple segle XXI, un cop s’ha comprovat que la ciència avança que és una barbaritat, que als cinemes ja no hi fan el NODO i que a l’aparell de televisió ja hi ha més d’un canal, puguin dir les mateixes coses que fa un segle, sense immutar-se ni una iota ni un àpex. No acostumo a dedicar gaire temps a rebatre segons quines posicions, perquè estic convençut que hi ha millors maneres d’ocupar el dia, però en aquest cas no em puc estar de fer algunes consideracions.

És curiós com quan es refereixen a una publicació catalana, sempre remarquen que és “escrita exclusivamente en catalán, com si això fos una excentricitat incomprensible i injustificable i, per aquest motiu, m’he permès de tornar més amunt la referència, per a veure’n l’impacte. Els mateixos que s’expressen així, mai no dirien d’una publicació francesa que és escrita exclusivament en francès, d’una d’anglesa en anglès i, per descomptat –por supuesto– en espanyol d’una d’espanyola. I tindrien la mateix actitud davant del danès, el finès o l’islandès si estiguessin al corrent de l’existència d’aquestes llengües, amb menys parlants que la nostra. La normalitat per a ells, doncs, els la dóna l’estat. Sense estat, no s’és una llengua normal. Motiu, doncs, per a tenir-ne, entre d’altres. Durant el franquisme, ens sentíem a dir allò del “catalán es la lengua de la burguesía”, mentre la policia ens feia una cara nova a comissaria, parlant-nos no pas, precisament, en català… Ja fa angúnia, a hores d’ara, haver de recordar que els idiomes no són ni bons ni dolents, que tots tenen la mateixa dignitat i serveixen per a les mateixes funcions, però que no és ben bé el mateix parlar en espanyol al Parlament de Catalunya que fer-ho al Senat de Puerto Rico. La intencionalitat i la significació del seu ús hi és ben diferent.

Un dels tòpics habituals de la retòrica espanyolista, tant de dretes com d’esquerres, apel·la a la solidaritat. Però, de fet, aquesta és sempre un gest lliure i conscient, no pas obligatori, com ara. Es dóna per suposat que, eternament, els catalans –de tots els orígens, inclosos els de llengua familiar castellana-, han de destinar una part del seu sou a sufragar projectes diversos en altres indrets de l’estat, projectes que, sovint, no ens podem permetre en el propi país. D’entrada, aquesta pràctica de Catalunya, Balears i País Valencià no és general, ja que no es produeix al País Basc, atès que ni Navarra ni la Comunitat Autònoma Basca no hi destinen ni un euro, sense, però, que ningú els acusi d’insolidaris. La nostra independència seria, segons ells, una expressió d’egoisme, ja que destinaria els recursos dels catalans a Catalunya i no a Espanya. Si no vaig errat de comptes, això és el que fan tots els països del món. O és que Espanya dedica, per llei, una part dels seus diners a altres territoris del món? Ca, barret! La seva solidaritat, com el seu univers de  referències, arriba just fins a la frontera i s’hi acaba. En això, si més no, la dreta ha estat més sincera, com és el cas de l’acord del parlament extremeny, on s’oposen a la nostra independència perquè, en aquest cas, reconeixen que no podrien mantenir el nivell de prestacions i qualitat de vida de què ara disposen. Altrament dit, amb una Catalunya independent, qui els pagaria la festa?

Crida l’atenció, també, llegir articles de gent que es reclama de l’esquerra revolucionària, antisistema, alternativa i que citen Marx i Lenin, per a assegurar que defensar la independència no és d’esquerres perquè, llavors, quedaríem fora de la Unió Europea i fins i tot de l’euro. Marededéu, quina esquerra, aquesta! O sigui que ara l’extrema esquerra espanyola està a favor de la UE i de la moneda única? El naufragi de l’esquerra espanyola és extraordinari i és de doldre que no vulguin adonar-se de la realitat. La seva obsessió antiindependentista catalana els impedeix de veure què passa i el seu discurs i la seva mirada no sembla diferir de la dreta més rància, com quan asseguren que els anhels d’independència dels catalans són cosa de la burgesia. Només calia mirar per TV les imatges de l’11-S o bé del 9-N per a adonar-se que el nombre de burgesos fent la V, o anant a votar, era més aviat modesta, per no dir ínfima. De fet, acaben dient el mateix que la dreta, que Rajoy, Wert, Margallo, Montoro i tota la colla, que no són, precisament, trosquistes altermundistes. Potser hi té quelcom a veure el fet que, con deia aquell, la ideologia dominant és la de la classe dominant i mentre a Espanya aquesta no és ben bé allò que abans en deien proletariat, aquí són les classes populars i les classes mitjanes les que empenyen el procés i el fan possible.

En fi, els recomano una joia que, fa ja uns quants anys, vaig regalar a un polític espanyol important, quan va dir-me que la qüestió nacional no tenia res a veure amb la idea d’esquerres: Marxisme català i qüestió nacional catalana, editat a l’exili parisenc. O, si no ho entenen perquè  hi ha textos en català, que llegeixin, directament, Andreu Nin, Joaquim Maurín o Jordi Arquer, que també escrivien en castellà… Arribats aquí, és bo que ens demanem, els que ens considerem d’esquerres: oposar-se a la independència del poble català, combatre les nostres aspiracions de sobirania igual que fa la dreta espanyola, ser partidari del dependentisme, defensar que hem de continuar depenent d’Espanya, és progressista? Ser dependentista, com Alicia Sánchez Camacho, Albert Rivera, Democracia Nacional, Vox, UPyD i la Falange, amb JONS o sense, és d’esquerres? Au, bones festes!
 



Aquesta entrada ha esta publicada en Recull comentat del procés d'Independència. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *