1. De primer porten un clàssic amanit. Durant molts anys he estat el primer en criticar la política d’en Jordi Pujol, tant en el vessant econòmic, com social, així com en l’apartat nacional en especial. El seu conegut «peix al cove» no era en absolut de la meva devoció, i menys encara que hagués durat tants anys!
Però haig de reconèixer, que des de que s’ha adonat que la Independència del país és l’única sortida digne què, com a nació, però també com a societat tenim al davant, què, dia a dia, em sorprèn amb la seva adaptació al discurs que fa anys i anys venim fent des de l’independentisme tradicional (i avui, per fi, al centre del debat polític i social). I això en una persona que el passat 9 de juny (jo sóc del 8) va fer 83 anys és d’una flexibilitat i lucidesa dignes d’admirar.
Avui ens porta un article on ens aclareix un escrit anterior seu, cosa que s’agraeix, ja sabeu com de críptic pot arribar a ser! Però en aquest cas parla Clar i Català! I crec que paga la pena llegir-se’l detalladament. Felicitats Jordi.
Passi el que passi ens caldrà resistència. Resistència amb creativitat
Jordi Pujol Editorial / 17 de juliol de 2013
Algú ens ha comentat que l’editorial de la setmana passada –«Temps de resistència»– no es va entendre. Algunes persones ens ho han dit i deuen tenir raó. Per tant, és bo que mirem avui d’explicar millor el que volíem dir. Sense barroquisme. I concretament sobre el futur de Catalunya com a país. Com a societat.
1. Políticament i institucionalment Catalunya viu un moment molt difícil. El projecte col·lectiu que hem tingut durant les últimes dècades, i que durant un temps havia anat bé, a hores d’ara és totalment rebutjat per l’Estat espanyol, amb una política d’ofec financer, d’escapçament del poder polític («esto de la Generalitat lo vamos a convertir en cartón piedra»), de mantenir l’estat del benestar que la nostra societat necessita, etc.
2. Això no és resultat d’una conjuntura espanyola que podria canviar amb unes eleccions o un canvi de govern, sinó d’una actitud espanyola molt general. Que no és previsible que canviï. Més aviat al contrari. Més aviat creuen que amb aquesta política «dentro de dos generaciones de esto de la lengua y del estatuto ya no se hablará».
3. Algú pot pensar que es produirà allò que en diuen «refer ponts». Que es refaran ponts entre Catalunya i Espanya. Hi ha alguns sectors que en parlen. Però sense cap mena de proposta ni de suggeriment. Ni cap indici que n’hi pugui haver.
4. Així les coses, la reclamació d’independència és lògica i del tot justificada. Contra la qual hi sol haver dos arguments principals.
a) La viabilitat de Catalunya com a estat independent. Aquest argument és del tot inconsistent. Catalunya té totes les condicions per a ser un estat independent. En tots els sentits. Per altra banda, l’experiència ho demostra. Durant els últims vint anys han aparegut més de deu nous estats a Europa. Tots ells econòmicament menys consistents que Catalunya. I més petits. Sovint, socialment més inestables. Amb més problemes interns. I tots ells se n’han sortit bé. Tots ells estan millor de com estaven. I aquests dies, per exemple, hi ha molt bones notícies d’estats nous com Letònia, Lituània i Croàcia.
No, l’argument de la inviabilitat econòmica o social d’una Catalunya independent no té base. b) Més seriós és l’argument de la radical oposició espanyola. I de l’actitud reticent que, d’entrada, puguin tenir alguns països europeus. Això sí que requeriria un treball molt a fons. D’explicació, de precisió, d’actituds i actuacions positives de cara a Europa. Difícil, però que Catalunya pot fer. Perquè en tots els terrenys té actius molt importants. Però l’argument més important seria que visualitzés molt clarament un suport popular molt potent a favor de la independència. Per això és tan important el tema de la consulta o del referèndum. Tan determinant. Europa pot ser poc sensible a arguments econòmics o històrics, però li resulta més difícil ser-ho a l’expressió democràtica, molt potent, de la voluntat popular. Expressada de forma que no pogués ser ignorada o menystinguda.
Però la independència possiblement comportaria –en el cas que s’aconseguís– més dificultats a tenir en compte. Com ha passat en els casos que acabem d’esmentar dels Països bàltics. Ara van bé, i millor que abans, però els primers anys d’independència no varen ser fàcils. Sobretot per a Letònia. Varen haver de fer un gran esforç. El varen fer i se n’han sortit. I ara alguns sectors letons fins i tot gallegen i diuen que no els cal entrar a l’euro. (Però els convé fer-ho. I ho faran).
O sia que cap possible sortida de la dificultat actual és indolora. I és per això que el títol de l’editorial de la setmana passada era «Temps de resistència». Seguir com estem porta a la residualització com a país i com a societat. A no ser res. I el procés d’independència té les dificultats que ja hem dit, i la mateixa independència reclamaria un esforç d’adaptació. Que sortiria bé, com a Estònia o Eslovàquia, però que tindria les seves dificultats.
O sia que, passi el que passi, per a bé o per a mal, tindrem uns anys difícils. Viurem un temps de resistència. Passi el que passi.
Ho dèiem la setmana passada, ho repetim ara. Però cal afegir-hi una cosa, que és que ens permet tenir confiança. A Catalunya hi ha país. Hi ha gent. Hi ha iniciatives. En tots els terrenys. És veritat que hi ha gent que se n’ha d’anar. Com passa a tots els països que viuen una crisi. I és de doldre. Però continua havent-hi un gruix important de gent molt capaç i amb ganes. Gent resistent i creativa.
Més que mai, el que cal és que aquest esperit prevalgui.
2. Com a segon plat del dia, tenim un escrit contundent, al modus del bon entrecot amb patates! És un escrit de l’Eugeni Casanova, publicat al magnífic digital Vilaweb, que tan bé dirigeix el lúcid Vicent Partal, valencià de pedra picada. Aquest cop l’escrit també ens l’ha difós el company dels GOAL, en Carles Cosialls. L’article va dirigit a disseccionar, amb certa ironia, les frustrades respostes de l’executiu espanyol i els seus poders fàctics al nostre Procés, i a ventar-se del «i ara què? Eh?!», tot donant idees per actuar…
En tot cas, és un escrit amb el que gaudireu molt. En especial els que tenim alguna recança de les bajanades que els sectors del poder espanyol poden arribar a fer quan arribi el moment clau, ja que és un article força tranquil·litzador, doncs et fa adonar que amb un poble unit, alegre i combatiu no tenen res a fer, només cal resistir, com diu en Jordi Pujol, abans i després, sense perdre mai la il·lusió i l’esperança! Endavant!
Eugeni Casanova: Que enviïn algun tanc, per favor 18.07.2013
Ja no es mostren tan segurs d’ells mateixos. Ja comencen a dubtar de l’estratègia. El diari El País cridava en un editorial el dia 14 passat a dialogar i negociar amb Catalunya. És una actitud inèdita, perquè fins ara s’havia limitat a fer igual que La Razón o El Mundo: amenaces, constitució, amenaces, constitució… El ‘diario global en español’, far del progressisme a occident, rectifica després d’haver vist com alguns teòrics de l’espanyolisme advertien des de les pàgines del diari mateix que el dret de votar ‘és un argument imbatible’ i que Catalunya pot anar-se’n d’Espanya sense contravenir la constitució (Javier Pérez Royo, ‘Referéndum permanente’). El Concert per la Llibertat els ha fet veure que aquella ‘algarabía’ de l’Onze de Setembre no era cap ‘soufflé’ i els comencen a tremolar les cames.
El canvi de percepció el va insinuar ja el PP català quan va assajar la brometa propagandística del ‘dret de saber’. Ja no era la cantarella de la por habitual, sinó que intentaven argumentar. El problema és que van proclamar un parell de ridiculeses majúscules i Sala i Martín els va enviar al racó de pensar per ignorants. Twitter va ser encara més cruel i ja no han provat una tercera argumentació.
El govern espanyol i el PP han basat la política catalana en l’exabrupte i les falsedats i, passat un any, comproven que no han fet sinó afegir benzina al procés. I fent el ridícul: els títols acadèmics no seran reconeguts, us expulsaran d’Europa, no podreu pagar les pensions, perdreu els ajuts a l’agricultura de la UE, tindreu una desocupació del 30%, el valencià ve de l’iber, LAPAO ‘maravillao’…
L’estratègia de la por ha estat en realitat la cara amable Per sota circulen les clavegueres. El punt u del seu pla era Artur Mas. Estaven convençuts que tombant-lo el procés es liquaria. Van començar amb una conxorxeta de col·legues entre el director d’El Mundo i el ministre d’Interior publicant una ‘soap opera’. Van repescar tots els dossiers dels últims anys i hi van posar tota la imaginació possible, i només van poder fer caure Oriol Pujol. Finalment, s’ho han acabat fent a sobre. Les batalletes d’informes i espies han apunyalat per l’esquena la presidenta del PP a Catalunya, que ha resultat amiga íntima i inductora de la delatora de Jordi Pujol Ferrusola.
L’endemà de les eleccions catalanes, la caverna sencera –també la de Barcelona– feia difunt Artur Mas i el moviment independentista. Però uns mesos i unes enquestes més tard el ‘rigor mortis’ s’ha apoderat del unionistes: Alicia Sánchez-Camacho, Josep Antoni Duran, Pere Navarro estan més que tocats. També els qui no van remar en la direcció adequada quan calia: Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Lluís Recoder… I resulta que els polítics més ben valorats són els ‘radicals’ (Junqueras, Fernàndez i Mas), i els altres han estat literalment ensorrats per la demoscòpia.
L’estratègia espanyola la va detallar Aznar: ‘Si volen trencar Espanya abans s’haurà de trencar Catalunya.’ La idea consistia a fer alçar el cinturó de Barcelona amb la ‘rojigualda’. Unes quantes alcaldesses del PSC ho han provat, però s’han trobat en actitud poc elegant votant amb Plataforma per Catalunya contra un dret democràtic, i no hi han volgut insistir. Ho han provat tot: llei Wert per a enfrontar els catalans ells amb ells, manipular el vot a l’estranger, difamar la Generalitat a cada ambaixada del món, escanyar Mas-Colell…
La gran escenificació va ser la manifestació del Dia de la Hispanitat: 6.000 persones a la plaça de Catalunya de Barcelona. S’havien plantejat fer-ne una altra el Dia de la Constitució i ja no s’hi van veure amb cor. La comparació resulta massa sagnant i s’estimen més no comptar-se.
El punt culminant de l’estratègia que han seguit –i el seu últim recurs– és la salmòdia dels tancs. Alguns ‘hidalgos’ sense responsabilitats de govern han propugnat la intervenció de la guàrdia civil o de l’exèrcit, la supressió de l’autonomia o la inhabilitació del president de la Generalitat. Però, recorrent al llenguatge casernari que correspon, no tenen pebrots. S’entén que fins i tot en una democràcia feble com l’espanyola per materialitzar una intervenció cal una base jurídica i parlamentària. Segons la constitució, és l’executiu que ha de mobilitzar les tropes. Els militars no poden prendre la decisió tots sols. Cal pensar que hi hauria també un debat parlamentari. Rubalcaba, Chacón… fins i tot Rosa Díez, votarien disparar contra els catalans? Ho faria Rajoy? Que se sàpiga, ni el parlament ni el consell executiu no han violat cap precepte constitucional ni ho pensen fer. Fer un referèndum no contravé cap llei; de fet, Jordi Hereu en va fer un. I el pot organitzar l’AMI. Inhabilitaran centenars de batlles? Ara s’han muntat un Tribunal Constitucional a mida. I què?
És viable la proposta de Vidal-Quadras d’un escamot de la guàrdia civil ocupant la Generalitat. La pregunta és: què farien l’endemà? Suspendrien les llibertats públiques ‘ad aeternum’? Quant de temps aguantaria la borsa una ocupació policíaca? Haurien de conculcar els drets electorals dels catalans, perquè és obvi que a les eleccions següents els partidaris de la independència ja no serien 54% contra 23 %. Tot això és el que a Madrid sospesen ara que comproven que els falla el pla A. I senten una suor freda.
Fora no hi tenen gaires amics, com es va comprovar amb l’expropiació de Repsol YPF a l’Argentina. La UE travessa el pitjor moment de la seua història. Financerament, acumula un fracàs darrere l’altre –en bona mesura per culpa d’Espanya– i si li fallés el puntal més essencial, la convivència i els drets humans, què li quedaria? Europa entraria en una espiral irrecuperable. D’ací ve l’avís de David Cameron a Rajoy que la voluntat d’independència dels pobles ha de ser respectada. Coneixen els espanyols i no poden permetre una actuació antidemocràtica contra set milions i mig de ciutadans europeus. Un Kosovo al meridià de Greenwich? Brussel·les vigila perquè saben que aquesta trepa són capaços no solament d’ensorrar-se a ells mateixos, com van demostrant, sinó d’ensorrar la Unió sencera.
Cada generació de catalans s’ha rebel·lat d’una manera o una altra contra Espanya i tradicionalment ho havien solucionat bombardejant Barcelona. Van despistats perquè per primera volta a la història veuen que no poden fer res davant d’un poble unit, alegre i combatiu, per dir-ho a la valenciana. Si deixen de fer-se trampes al solitari –i de creure’s els sainets dels diaris de José Manuel Lara i Pedro José Ramírez– s’adonaran que això és un moviment popular que arriba del fons dels temps i que arrossega els polítics, i no a la inversa. Només que un 10% dels qui es van mobilitzar l’Onze de Setembre o durant les consultes populars baixi al carrer…
Fet i fet, seria fantàstic que enviessin alguna tanqueta o que trenquessin alguna urna. Faria goig de veure nens catalans posant clavells a la boca dels canons, o àvies mostrant la papereta del sí a les càmeres de la CNN. Seria el favor definitiu a la causa. Posats a demanar, que enviïn la tanqueta a la tardor, perquè l’agenda de ‘happenings’ sobiranistes queda una mica buida entre l’Onze de Setembre i Sant Jordi. La primavera i l’estiu els tenim ja molt atapeïts amb actuacions musicals i actes a l’aire lliure.
Han cremat la pólvora de la guerra bruta i a Madrid tenen, ara mateix, algun problemet propi. El Concert per la Llibertat els ha mostrat que aquí queda molta energia i comencen a sentir vertigen. La cadena humana els tallarà la digestió.
3. I finalment uns postres, també de bon sabor, una bona crema catalana que els Taxistes per la Independència (sectorial de l’ANC), ens serveixen en format d’una bona iniciativa: rebre als visitants amb un díptic sobre el Procés d’Independència i informar-los favorablement.
Tenint en compte que som un país eminentment turístic, i que en la internacionalització del Procés tenim una de les nostres principals forces i feines a fer, és una gran iniciativa! Felicitats!
Els professionals del taxi per l’estat propi han engegat una campanya dirigida al turistes per explicar-los que Catalunya és una nació i el perquè vol ser un estat.
Taxistes per la independència és un grup de taxistes de professió de diferents ideologies i nacionalitats, agrupats a la sectorial de “Taxistes per la independència” de l’ANC, que han posat en marxa una campanya dirigida als turistes que visiten Catalunya per explicar-los les raons per las quals volem un estat propi. A través d’un fulletó donen la benvinguda als turistes que arriben per terra, mar i aire, on s’explica perquè volem la independència, quines són les nostres arrels i perquè som una nació ocupada, perseguida i espoliada i també quins són els nostre valors. En un manifest, Taxistes per la Independència subratllen que se senten “compromesos amb la difusió de la nostra cultura, la nostra llengua i la integració dels nou vinguts”, i que no volen quedar al marge “del procés més important que ha encetat Catalunya en 300 anys”.
Manifest dels Taxistes per la independència.
Els sotasignants, taxistes de professió de diferents ideologies i nacionalitats, agrupats a la sectorial “Taxistes per la independència” de l’Assemblea Nacional Catalana, units per aconseguir la llibertat del nostre país i que exercim la nostre professió amb dignitat arreu del territori català. Compromesos amb la difusió de la nostra cultura, la nostra llengua i la integració dels nouvinguts hem decidit que davant l’onada de posicionaments exercits per diferents col·lectius, el sector del taxi no vol ni pot quedar enrere. Un sector tantes vegades etiquetat en l’espanyolisme més ranci i criticat per la seva poca implicació en les causes de país. Un sector on treballen diàriament milers de persones arreu de Catalunya i que no pot quedar al marge del procés més important que ha encetat Catalunya en 300 anys, manifestem: – Que el poble de Catalunya té dret a decidir lliure, democràtica i pacíficament el seu futur. – Que desitgem i lluitarem amb totes les nostres forces per aconseguir la independència de la nostra terra i convertir-nos en un nou estat d’Europa més just i pròsper. – El nostre suport absolut al lideratge del President Mas en el procés que la societat catalana ha començat cap a la creació d’un estat propi. – El nostre suport als partits polítics que apostin per realitzar un referèndum d’autodeterminació i treballin fermament per fer de Catalunya un nou estat d’Europa. – Que ningú, ni tan sols un exèrcit, una constitució o un tribunal pot aturar la força d’un poble que vol viure en llibertat i que ha despertat després de molts anys adormit per ser un sol clam a favor de la llibertat nacional. – Que persistirem i no farem marxa enrere per molts entrebancs que ens posin pel camí, estem fermament convençuts que Catalunya serà un nou estat a Europa, per què si volem.. podem!
Visca Catalunya Lliure!
Visca !!*!!
Sergi Alcon i Gibert
