Jornada CVIII del setge. Dijous. Avui el portantveus de general governador de Catalunya, don Pere de Torrelles i de Sentmenat, juntament amb els magistrats de les tres sales de l’Audiència, ha començat un novenari a la Catedral, suplicant a sa divina majestat, per la mediació dels nostres sants patrons, el seu favor i auxili a la nostra causa. Torrelles sempre ha estat fidel a l’emperador, que li donà títol de marquès durant la Cort general que celebrà als catalans a cavall dels anys 1705 i 1706. Tothom a la Ciutat valora el seu esforç al servei de la defensa de Barcelona. Entretant, el combat de fusellers continua intens, en particular entre el Convent de Caputxins i Gràcia. Des del Castell de Montjuïc els nostres han contingut els enemics que apareixien a la part de Safont. Avui han entrat quinze desertors i han fet conèixer a la plaça la derrota dels borbònics, amb més de cent morts, en el seu intent de prendre la fortalesa de Cardona. Han hagut de fugir, perseguits pels nostres sometents de Cervera i de Calaf. Hem fet festa aquesta nit, a la vista dels nostres enrabiats assetjadors.
Safont
Font: http://www.diaridesetge.cat
Cardona durant la Guerra de Successió. Cardona va ser una de les viles catalanes amb més transcendència durant la Guerra de Successió. El seu castell, darrer baluard en caure en mans de Felip V, va resistir victoriosament nombrosos atacs de les tropes borbòniques. La seva capitulació es va produir una setmana més tard que la de Barcelona i quan tot el país ja es trobava sota control de l’exèrcit borbònic.
Hi ha tres fets de la Guerra a Cardona que destaquen per la seva magnitud: el setge de Cardona de novembre i desembre de 1711; el setge de finals d’octubre de 1713; i la capitulació del castell, el 18 de setembre de 1714.
Vue de la Ville et Château de Cardonne en Catalogne avec l’attaque…, de Jean –Baptiste Joblot, 1711 (Arxiu del Servei Històric de la Defensa (SHD) de Vincennes, París)
Primer setge de Cardona, 1711. La Catalunya central va esdevenir escenari bèl·lic de la Guerra de Successió la primavera de l’any 1711, quan les tropes borbòniques arribaren fins a la plana calafina. Durant el mes de setembre el front de guerra es situava a Prats de Rei. El dia 17 hi arribaven les tropes austriacistes o aliades, sota el comandament del mariscal austríac Guido von Starhemberg, que es s’instal·laven entre la Manresana i els Prats de Rei. Starhemberg, amb el seu estat major, s’allotjaria a la masia de Can Roca de la Manresana, al costat mateix de la torre de la Manresana. Formaven el seu exèrcit un total de 22.000 soldats. Poques hores després, arribaven també a prop de Prats de Rei les tropes borbòniques, amb un contingent de 35.000 soldats arribats de les terres de Lleida i comandats pel generalíssim borbònic duc de Vendôme, que s’instal·larien entre Calaf, Prats de Rei i Sant Martí de Sesgueioles, formant un front que encerclava Prats de Rei. L’endemà, el duc de Vendôme ordenava bombardejar i enderrocar el poble i els murs de Prats de Rei, mentre que Starhemberg ordenava als seus soldats l’ocupació de la vila. Durant el mes d’octubre el front de guerra es mantingué a Prats de Rei, on els dos exèrcits s’anaren disparant amb la seva artilleria i s’arribaren a enfrontar cos a cos en alguna ocasió.
Des de Prats de Rei, el duc de Vendôme preparava durant l’octubre el setge de la fortalesa de Cardona.
Enviava un destacament a construir un camí carreter des de Calaf fins a Pinós per permetre el pas de les tropes i de l’artilleria borbòniques cap a Solsona i Cardona. Els borbònics arribaven a Solsona a principis de novembre i el dia 14 de novembre arribaven a Cardona. El dia 17 de novembre de 1711 l’exèrcit borbònic va atacar la vila de Cardona i va posar setge al castell. Dirigia el destacament borbònic el tinent general francès comte de Muret, que havia estat designat pel duc de Vendôme com a comandant de l’exèrcit que havia d’assetjar la fortalesa de Cardona, segons ordres directes donades pel generalíssim borbònic, instal·lat a la vila de Calaf. Els borbònics, després de vèncer la guarnició que protegia la vila de Cardona des del campament de la Pietat, aconseguiren introduir-se a la vila el dia 17 de novembre i s’apropiaren dels queviures que hi trobaren. Ocupada la vila de Cardona després d’un vigorós combat amb els seus defensors, els borbònics instal·laren bateries de canons per poder batre el castell. Posaren bateries al portal de las Torres, a la plaça de la Fira, al Campet i a la Coma del Sr. Castellet, des d’on van batre el castell durant 34 dies. Aleshores, la fortalesa de Cardona, en mans dels austriacistes, estava dirigida per Manuel Desvalls i de Vergós, governador, i les seves tropes es trobaven sota el comandament del comte d’Eck, que havia estat enviat a Cardona pel mariscal Guido von Starhemberg, per tal que es fes càrrec del comandament la guarnició del castell. La guarnició que protegia el castell estava formada per uns 2.000 soldats de diferents procedències (italians, alemanys, suïssos, catalans i austríacs), d’entre els quals hi havia el regiment català de la Diputació del General.
L’exèrcit borbònic va arribar a mobilitzar uns 11.000 soldats assetjant la fortalesa de Cardona, i en veure la poca eficàcia dels bombardejos de l’artilleria, passaren a excavar mines per tal de fer caure les muralles de la fortalesa, però els seus esforços no donaren grans resultats.
El 21 de desembre, després d’un llarg mes de bombardejos i penúries entre la fortalesa i la vila de Cardona, es va produir la batalla definitiva; les tropes aliades, que des del dia 18 s’havien instal·lat prop del pont de Malagarriga, atacaren els regiments borbònics que protegien els accessos a la fortalesa pel cantó de la Coromina, els Escorials i la Querosa. Aquest gran destacament de l’exèrcit austriacista, format per uns 4.300 soldats, enviats per ordres del mariscal Starhemberg i la reina Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, amb l’ajuda de prop de 3.000 sometents, aconseguiren vèncer l’exèrcit borbònic i alliberar la fortalesa de Cardona del seu setge, permetent l’entrada dels socors per a la guarnició defensora. Dirigia l’operació el tinent general Baró de Pathée, que comptava amb l’assistència d’importants militars austriacistes com el comte de Traun, el general Rafel Nebot i els coronels Gehlen, Edward Stanhope i Antoni Desvalls, marquès del Poal. L’endemà dia 22, després d’haver vençut els borbònics en la dura i intensa batalla de la Querosa i els Escorials, l’exèrcit austriacista aconseguí introduir els socors al castell i els borbònics, derrotats, aixecaren el setge. En aquesta batalla lluitaren combatents catalans, anglesos, austríacs, holandesos, alemanys, italians i suïssos (austriacistes), contra francesos, castellans i irlandesos (borbònics). En el total de la batalla hi hagueren uns 2.200 morts, la majoria, prop de 1.500, de l’exèrcit borbònic. D’entre les principals pèrdues de l’exèrcit austriacista en destacaren el coronel britànic Edward Stanhope, germà del general i futur ministre britànic James Stanhope, i el coronel del regiment de la Diputació de Catalunya, Pere Muntaner Ramon i de Sacosta. El comte d’Eck moriria a Manresa al cap de pocs dies i la seva llosa sepulcral s’instal·laria posteriorment en un angle del claustre de la basílica de la Seu. Durant el llarg i intens setge de Cardona, la vila es va buidar de gent, que va fugir cap als boscos, pobles i masies de l’interior, allunyant-se del front de guerra. La vila va quedar mig desmantellada, sobretot els edificis més propers a la fortalesa.
Plànol d’una part de la vila, i del castell de Cardona amb els Atacs de 1711, de Juan Bautista Ponsich, 1813 (Instituto de Historia y Cultura Militar, Madrid)
Amb la victòria austriacista de Cardona, es posava fre a la contraofensiva borbònica i s’evitava el pas de l’exèrcit borbònic cap a la Catalunya interior i cap a la capital, aturant dos anys més l’avenç de l’exèrcit borbònic.
El dia 24 de desembre, després de rebre la notícia de l’aixecament del setge de Cardona, el duc de Vendôme va retirar el seu exèrcit de Calaf i es dirigia cap a Ponent, i l’endemà, Starhemberg retirava també el seu exèrcit de Prats de Rei i el dirigia cap als quartels d’hivern de l’interior. Des d’aquell moment, el castell de Cardona, amb Manuel Desvalls com a governador, va resistir a l’ofensiva borbònica fins al final.
Segon setge de Cardona, 1713. L’estiu de 1713, després d’haver estat signat el Tractat d’Utrecht i d’haver-se produït l’evacuació dels exèrcits aliats de Catalunya, el front de guerra tornava a situar-se a la Catalunya central. L’estiu de 1713 va ser una època de molt terror.
El duc de Pòpuli, generalíssim de l’exèrcit borbònic a Catalunya, va portar a terme una política de terra cremada per tal de vèncer i doblegar qualsevol nucli de resistència. En aquest període es va produir el gran incendi de la ciutat de Manresa (per a més informació, accediu al comentari del Diari de Setge del 13 d’agost de 1713, clicant aquí), però també nombrosos incendis arreu de Catalunya.
L’incendi borbònic de Manresa és una gran mostra de la clara voluntat del duc de Pópuli d’exemplificar la repressió estenent el terror, per tal d’obtenir la submissió dels pobles de la Catalunya central. De fet, l’incendi de Manresa va motivar que moltes poblacions es passessin a l’obediència de Felip V. A part de Manresa, els borbònics, aplicant la tàctica de la terra cremada, es dedicaren a calar foc i reprimir durament els pobles i viles amb focus de revolta antiborbònica. Entre les altres viles cremades o “socarrades” en destaquen Arbúcies, Caldes de Montbui, Esparreguera, Espinelves, Oristà, Peramola, Prats de Lluçanès, Sallent, Sant Feliu Sasserra, Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Quintí de Mediona, Teià, Terrassa, Torelló, Viladrau i Vilassar.
Els dies 30 i 31 d’octubre de 1713 un exèrcit borbònic comandat pel marquès de Bus, general francès, va intentar de nou assetjar la fortalesa de Cardona, amb més de dos milers de soldats. La fortalesa, que aleshores es trobava amb un bon arsenal d’artilleria, però amb una curta guarnició de soldats, va poder afrontar amb molt valor a aquest atac i va evitar que els borbònics penetressin novament a la vila. Des dels baluards de la fortalesa es va estar disparant durant dos dies fins que aconseguiren fer fugir l’enemic. Es van produir forts combats i la lluita es va allargar sense tan sols establir-hi setge. Els atacants es van retirar amb 350 morts i 600 ferits.
Capitulació de Cardona. Des del castell, l’exèrcit català del marquès del Poal, germà de Manuel Desvalls, s’anava desplaçant per l’interior de Catalunya atacant les guarnicions borbòniques i els destacaments que es movien pel territori. Després d’haver resistit el llarg setge de 1711 i un fort atac a finals d’octubre de 1713, el baluard de Cardona, debilitat de provisions i municions, acabà capitulant el 18 de setembre de 1714, després d’haver-se pactat la seva capitulació com una de les principals condicions imposades pel duc de Berwick en la capitulació de Barcelona.
A la capitulació pactada l’endemà dia 12, es contemplava trametre «orden al Comandante de Cardona para que entregue el castillo», com una de les condicions per no saquejar la ciutat. El dia 14, Antoni Desvalls es trobava encara a Sallent, indret on rebia la notícia de la rendició de Barcelona. Assabentat, el marquès del Poal considerà inútil qualsevol esforç de resistència i com a cap de les diverses partides que operaven a l’interior de Catalunya va decidir retirar-se a Cardona, amb la guarnició del castell que comandava el seu germà Manuel. Prèviament, passà avís a les tropes dels generals Josep Moragas i Ermengol Amill de seguir-lo. El 15 de setembre, Antoni Desvalls i els seus homes entraven a Cardona. Un dia després, el 16, Josep Carrillo, el comte de Montemar, arribava a la vila ducal com a enviat del mariscal Berwick per a trametre a Manuel Desvalls les condicions de la capitulació de Barcelona. Dos dies després, el 18, el comte i el governador signaven els vint-i-un capítols de la rendició, amb ordre i honor, que garantia les persones, famílies i hisendes dels defensors de la plaça.
«1.° Respecto de que el coronel Manuel Desvalls y de Vergós, governador que hoy asiste en la Villa de Cardona, ocupa este puesto por el Señor Emperador a quien tiene jurada su defensa se deve tratar en otra forma que la Ciudad de Barcelona, mayormente cuanto antes de su entrega al ejército de las dos coronas avia dejado el bastón de general Don Antonio de Villaroel por motivo, que no expresa, y quedar después governada por sólo sus naturales, y en esta suposición se propone los capítulos siguientes.
2.° Que dicho coronel Manuel Desvalls, governador de dicha villa y castillo, su sargento mayor, capitanes, oficiales y soldados de la guarnición, capellán del castillo Fray Antonio Baga y demás de los regimientos, cirujanos, domésticos, y criados de dicho governador y oficiales con sus mujeres hijas y familia, puedan salir libremente sin que se les pueda hacer apremio alguno, ni cargo por ningún pretexto, se les pueda tocar ni reconocer cara alguna de ellas pudiéndoles beneficiar en la forma que mejor les estuviese. Concedido.
3.° Que el governador, oficiales, soldados y demás comprendidos en el presente capítulo, deven salir con las honores militares y con sus armas bala en boca de fuego cuya munición se deberá tomar de los almacenes de la Villa y Castillo. Negada, y se permitirá salgan los oficiales con un passaporte,armas, cavallos y equipages que tubieren.
4.° Que el governador, oficiales, mayores y menores, cabos, soldados y demàs expressados en el capítulo 2.° deben ser conducidos a Cerdeña o a Italoa, bienentendido desde esta plaza o Castillo a Arenys o Mataró y desde allí a uno de dichos puertos dándoles las embarcaciones necessarias para ejecutar el viaje los que quisieran embarcarse. Concedido en la forma que el Antecendente.
5.° Que el governador, oficiales, soldados y demás comprendidos en el articulo 2.°, se les de la escolta competente para su seguridad, y resguardo de sus personas bagajes, equipajes, cavallos y haveres no pudiendo ninguno ser detenido por deudas ni otro motivo. Concedido.
6.° Que de esta plaza a Arenys o Mataró se deban dar los bagajes necessarios sin coste alguno. Negado.
7.° Que todos los desertores que se hallaren en la guarnición, assi oficiales como soldados, deben ser perdonados, quedando de su arbitrio bolverse a sus registros o cuerpos o gozar de la presente capitulación. Concedido.
8.° Que el teniente de Artillería, cabos artilleros, bombarderos, sus mujeres, hijos, como familia deben gozar de la misma capitulación que el governador, oficiales, soldados, capellanes y cirujanos, domésticos y criados de la guarnición, pudiendo sacar en la forma referida sus equipajes, bagajes, cavallos y haveres. Concedido.
9.° Se entregaran al mayordomo de la Artillería, a otro oficial o persona que destinase el señor conde de Montemar, toda la Artillería, morteros, pólvora, valas, plomo, fuegos artificiales, bombas, granadas y demás que fuese perteneciente al servicio de la artillería y morteros con los demás pertrechos de guerra que se hallaren en la villa y el Castillo con la mayor equidad. Admitido, se entregaran al tenedor de Bastimentos, oficial o otro persona que destinare dicho señor conde de Montemar todos los víveres y pertrechos de boca, bastimentos y demás que fuese conducente al sustento de la guarnición con toda claridad, advirtiendo que haviendo el governador de su dinero propio comprado diferentes víveres para la Guarnición no se le pueda poner embarazo en la venta de ellos, con la circumstancia de que no habrá fraude alguno. Concedido. Justificando lo comprado a su costa.
11.º Que para el abasto de la guarnición de esta villa y castillo a Arenys o Mataró, se puedan tomar de los almacenes los víveres necesarios, preveniendose de pan y de lo que hubieren menester. Negado.
12.º Respecto de hallarse en la guarnición algunos oficiales y soldados domésticos, criados, artilleros y otras personas esenciales a ella, con sus mujeres, hijos y familia en Barcelona, o otras partes, como también teniendo en ellas, o en otros parages del Principado sus haziendas cases, alajas y haveres, se les conceda el termino de 2 meses para conducirlo todo a Cerdeña o Italia pudiendo vender sus haziendas, casas, alajas y haveres en la forma que major les pareciere dándoles los pasaportes necesarios para ejecutar sus viages sin que se les pueda detenir por ningún pretexto, deuda u otra cosa. Concedido y se les darà los pasaportes para volver a sus cases y gozar de sus haciendas o para donde gusten.
13.º Que qualquier soldado, capellán, cirujano, domésticos y criados del governador y demás de la guarnición que quisieran quedarse en Cataluña sin pasar a Cerdeña o a Italia deban gozar del indulto concedido por el excelentísimo señor duque de Berwick, y obtener sus haziendas, cases o bienes y halajas sin falta alguna y ser reputados y venerados por oficiales del señor Emperador conforme sus imperiales patentes, y en fuerza de este artículo no se les pueda hazer cargo, ni opresión en sus personas, y bienes por ningún pretexto ni motivo directa ni indirectamente, aunque sean desertores. Concedido.
14.º Que todos los oficiales y soldados fusileros voluntarios que se hallaren heridos y enfermos en el Hospital y casas de la villa y castillo, gozando de la presente capitulación y se les den los pasaportes necessarios después de curarse para irse donde quisieren, y gozar de sus haziendas y bienes, y del indulto si quieren quedarse. Concedido.
15.° Que todos los naturales y moradores de esta villa y demás familias refugiadas como también los religiosos y eclesiásticos queden gozando sus haziendas y de las vidas y honras, y cada cual con los empleos inmunidades, beneficios y prebendas eclesiásticas que gozaban, y que puedan salirse de ella con sus muebles, alajas y bienes donde quieran, concediéndoles el término de tres meses para vender sus al ajas muebles e inmuebles y ajustar sus deudas e intereses, sin que se les pueda pedir residencia de ningún delito pasado por ningún pretexto directa ni indirectamente ni embargarles el camino que quisieran tomar dentro o fuera de Cataluña, dándoles para ejecutarlo los más seguros pasaportes. Concedido que puedan volver a los gozos de sus casas y haziendas y se les dará los pasaportes que pidieran.
16.° Que las iglesias y sus ministros sean comprendidos en el indulto, gozando de la inmunidad establecida con el sagrado canon de ser libres de tachas y alojamientos y otros pechos, no deviendose en manera alguna tocar nada de ellas, ni los bienes que hubiere de particulares. Concedido.
17.º Que el coronel marques de Poal, inspector director y comandante de las fronteras de Cataluña por Sagrada Majestad Católica, con toda la gente de su cargo y sus domésticos, criados y oficiales de la Veduria y Pagaduría General, tropas, cavalleros particulares, regimientos de Fusileros y voluntariós y demás gente de armas de esta clase que hubiere por el pays, deban gozar del mismo indulto y goze que la guarnición expressada en el capítulo 2.° sin interrupción alguna, comprehendiendo a todos los oficiales mayores como son los coroneles Don Pedro Brichfeus, Don Francisco Busquets y Michans, el primero de Infantería, los coroneles de Fusileros Don Armengol Amill, Don Marturiano Maseguer, Don Juan Villa y Ferrer, Don Sagimon de Torres, Don Antonio Lliros y Don Jayme Molins y otros, sin excepción de personas, los cuales oficiales mayores deban gozar el indulto concedido por el duque de Berwick, si quieren quedarse y de sus casas, bienes y haciendas o los pasaportes necesarios desde luego para tomar su marcha donde major les estuviere, advirtiendo también que los voluntarios de a caballo que quisieren quedarse pueden vender sus armas y cavallos, como también los demás oficiales y soldados expresados en este artículo. Concedido sin excepción de personas, con la condición de que a los que se hallaren fuera de Cardona se les señalará termino preciso para que se presenten y gozen del indulto.
18.° Que el general de batalla Don Joseph Moragues, su mujer, hijos y familia, con su destacamento, sea igualmente comprendido en el Indulto y goze de la guarnición como se refiere en el capítulo antecedente sin interrupción ni excepción de persona. Concedido en la forma que se previno en el capítulo antecedente.
19.° Que las guarniciones de los castillos de Sarroca y de Castellbell, y de las baronías de Bagá gozen de la misma capitulación que la guarnición y como queda expressado en el capítulo 17. Concedido quedando a cargo del Governador de Cardona mandándoles se sujeten al general que se les señalará dentro del termino señalado.
20.° Que de ninguna manera deba a nadie pedirse cuentas por cualquier cosa que se haya tomado del pays, assi de comunes como de particulares, para el sustento de las tropas. Concedido.
21.° Que se debe dar libertad a todos los oficiales y soldados que se hubieran hecho prissioneros de la guarnición de la villa y castillo, y desde luego se hará lo mismo con los que se hallan prissioneros en esta plaza de las tropas de las dos Coronas y del Estado, advirtiendo que dichos oficiales y soldados de la guarnición que querrán seguir, puedan ejecutarlo, subministrándoles los passaportes necesarios, y en caso de quedarse deban assi mismo gozar del indulto, de sus casas, bienes y haziendas. Concedido.
22.° Que todos los demás prisioneros que se hubieren hecho en la provincia deban gozar de su libertad y el indulto de sus casas y bienes. Concedido.
23.° Que en esta capitulación deberá observarse generalmente y sin interpretación alguna ni que a la salida ni por el camino ni al tiempo de embarcarse se les pueda hacer vejación alguna para la mayor correspondencia».
Tres dies desprès, entorn el 21, s’expediren els salconduits pels defensors del castell. Com ara el cas d’Antoni Desvalls, que en el seu obtenia del comte de Montemar «absoluto yndulto, abolición y oblido de quales quiera faltes en que directa o indirectamente pueda haver yncurrido contra el servizio del Rey y en perjuzio de sus tropas y vasallos desde el principio de los movimientos de Cathaluña del año pasado de mill setecientos y zinco asta el presente y con especialidad en los de este año, sin que por ellos se les pueda azer prozesso, formar cargos ni obligar a pena alguna personal ni de otra espezie».
Tanmateix, els fets van ser uns altres, i molts van ser perseguits i executats com ara el dissortat Josep Moragues. En els dies següents, Fernando de Pinacho fou nomenat governador militar de la vila i castell, amb residència a la Casa del Comú. Entretant, les reunions del Consell comunal es feien a la casa de la família Ribera, situada en la plaça de la Fira. La resta d’oficials de les tropes aquarterades s’allotjaven a les cases de les famílies més benestants a expenses del Comú. Els cònsols es van veure obligats a treure 240,5 quarteres de blat de la botiga del Dr. Abat, dins les quals es custodiava el blat dels delmes, per a la seva provisió. La tradició explica com els macers i altres criats al servei del Comú van ser obligats a dur la tradicional gramalla grana amb la insígnia de Cardona reservada només als quatre cònsols, per a vergonya de la vila. El 25 d’octubre, Francisco Gualdo, sots-delegat de la sots-intendència general del Principat de Catalunya, prenia possessió de la vila i castell de Cardona com a nou governador i procurador general del ducat, juntament amb Francesc Comas, pel duc Nicolás. La cerimònia es va fer al portal major de Sant Miquel i a la portalada del castell segons el costum establert, en presència dels principals valedors de la causa borbònica a Cardona com ara el Dr. Ignasi Castellet o el Dr. Antoni Jordana, amb assistència dels cònsols i consellers de Cardona, dels síndics del ducat i d’una multitud de vilatans que victorejaren al seu senyor. La jurisdicció ducal havia estat restablerta. L’endemà 26, a Barcelona, el superintendent Josep Patiño nomenava al solsoní Josep Andreu com a nou administrador reial de les Salines de Cardona amb ordre expressa de prendre possessió del salí i sota la indicació de vendre la sal al preu de 39 sous d’ardits el quintar de sal. Començava, així, la pugna entre el rei i el duc pel control del salí, que havia d’abocar en l’estancament reial de la sal.
Olga Hiraldo i Martí
Fonts consultades: http://bages1714.cat/guerra-successio; http://www.cardona1714.cat; i, Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defensa de los fueros y privilegios de Cataluña en 1713 y 1714, de M Bruguera.
