Jornada CLXXIII del setge. Dissabte. Han arribat set desertors de l’enemic. Per ells i pels paisans hem sabut que els nostres han escombrat sense pietat, a camp obert, un destacament borbònic sortit de Martorell i l’han perseguit fins a Castellví de Rosanes i Corbera de Llobregat. També han executat una fabulosa emboscada a una columna borbònica a les portes d’Arbúcies: més de mig miler de soldats enemics han sigut capturats vius o han mort i els han pres sis banderes; només 200 han escapat en direcció cap a Hostalric.
Com diu la Gaseta de Barcelona avui: «La major part del país manifesta la resolució de prendre les armes per a la natural defensa de la seva llibertat.» També s’ha combatut al Pla d’en Sala, a Sant Joan de les Abadesses. A Barcelona, les partides sortides de la plaça han hostilitzat un dia més les guàrdies dels cordons. L’artilleria de la plaça i de Montjuïc ha estat activa; no tant la de l’enemic des de Gràcia. Fèlix Nicolau de Monjo, amb la salut recuperada, torna a ser sergent major de la Coronela. La 24a de Guerra ha decidit, avui, fer súplica al vicari general del bisbe, a fi que tot el clergat contribueixi també a les despeses de la defensa: ningú no pot restar exempt de l’esforç col·lectiu.
Font: http://www.diaridesetge.cat
Castellví de Rosanes i Corbera de Llobregat. El 13 de gener de 1714, el castell de Castellví de Rosanes fou ocupat pel coronel Miquel Santjoan, i l’endemà atacà el Castell de Corbera.
Després de la matança de Sant Quintí de Mediona, el brigadier González continuà la repressió per la zona del Llobregat. enginyers, a la petita fortalesa de Castellví de Rosanes, que havia estat ocupada per una trentena de revoltats acompanyats per les famílies, que els seguiren per por de les represàlies. Els soldats borbònics van atacar però foren rebutjats molt durament, ja que dones i infants prengueren les armes sobreres i inclòs van llançar pedres grans sobre els qui volien forçar la porta. Encegats pel fracàs, els assaltants van fer una nova envestida amb un altre desastre encara pitjor. Van perdre en total 360 homes entre ferits i morts, comptant als darrers el tinent coronel del regiment de Guadalajara. González ordenà als minadors que arrambessin càrregues explosives als murs, però els especialistes van exigir preparació artillera. El brigadier aleshores va demanar canons però no van caldre. A la nit del 23 de gener, els 64 defensors que podien caminar, d’ambdós sexes i de totes edats, es despenjaren pel cingle que flanquejava el castell. Un home, tres dones i un infant s’hi van estimbar, els altres van aconseguir escapar. A mitja hora de marxa, els fugitius van trobar un petit destacament de tropa regular que els enviava Manuel Desvalls, des de Cardona per al seu socors. El castell fou destruït amb dues roves de pólvora (uns 21 Kg) per les forces filipistes després que els seus defensors, un contingent de paisans comandats pel coronel de miquelets Miquel Santjoan, l’abandonessin.
Aquella gent van emparar-se encara en una altra vella fortalesa, la de Castellbell, i s’hi mantindrien sense ser atacats. Els borbònics preferiren de moment no enfrontar-se amb aquesta posició, d’accés bastant difícil. Així sorgí un nou petit nucli de resistència estable, que seria curiosament mantingut fins a la fi de la guerra.
Combat d’Arbúcies. El 14 de gener de 1714, la vall d’Arbúcies fou l’escenari d’un dels pocs fets d’armes victoriosos contra els exèrcits invasors, el Combat d’Arbúcies, on el sometent armat d’Arbúcies, amb l’ajuda del sometent de les poblacions veïnes, va derrotar dos regiments de tropes borbòniques.
Donada la ràpida difusió de la revolta dels pagesos davant la nova contribució abusiva, el general Bracamonte, que comandava les forces espanyoles que es trobaven a Vic, va sol·licitar el reforç de més tropes. Tropes valones integrades a l’exèrcit espanyol i d’espanyoles pròpiament dites (uns 750 homes en total) van anar cap a Vic, passant per les Guilleries.
Així, els regiments valons, comandats pels coronels Cano i Franclieu, en trànsit d’Hostalric a Vic, van arribar a Arbúcies el 13 de gener de 1714 amb 750 homes i 150 cavalls, produint-se diferents vexacions per part de les tropes borbòniques a la població civil. Van arribar cap a les 3 de la tarda, composta majorment per flamencs. El destí de la tropa era Vic, que en aquells moments era plaça forta borbònica, però que perillava a causa de la revolta de les quinzenades que s’havia escampat per tot Osona. Les tropes van maltractar un jurat primer i un soldat va intentar abusar d’una dona, que tot defensant-se el va ferir d’un cop de pedra a la cara. A això se li ha d’afegir que un comandant, just després d’haver arribat, va demanar un guia per acompanyar un soldat a Hostalric, però aquest soldat el va apunyalar. L’home va poder fugir i, quan va arribar al poble, tothom es va indignar amb els fets. Francesc Puig i Isidre Pujató van organitzar la gent del poble i van decidir que venjarien els greuges, així, es va organitzar el sometent, i a la nit, alguns arbuciencs van sortir sense ser vistos del poble per demanar ajut a la gent de Sant Hilari, Espinelves i Viladrau, reunint-se així el sometent de les poblacions veïnes per fer front l’enemic. Es van avisar, doncs, als habitants de Viladrau i se’ls va demanar que es preparessin i que baixessin al Pujol, i també es van fer arribar les noves del combat de l’endemà als habitants d’Espinelves i Sant Hilari Sacalm. A la matinada havien d’estar a punt tots els sometents sobre els penyals que resseguien el camí per on passarien els borbònics amb pedres per llançar-los i ben armats. Per evitar que poguessin avançar, es va preparar un estacada amb troncs tallats que es van creuar apilonats al camí.
Com que el pas per anar en direcció a Viladrau era un camí de bast estret els soldats borbònics s’haurien d’estirar molt per poder avançar i d’aquesta manera, sense poder formar una filera sòlida i en un lloc vulnerable, serien presa fàcil dels sometents.
El dia 14 de gener a les vuit del matí els soldats van començar a desfilar cap a Viladrau, totes les preparacions del bàndol austriacista estaven a punt. Quan l’avantguarda de la columna, 30 granaders i 20 cavalls, van arribar als penyals on hi havia l’estacada tots els sometents van començar l’ofensiva obrint foc sobre tot el cos borbònic, mentrestant, els homes d’Arbúcies que s’havien quedat a la vila van moure’s fins a la rereguarda borbònica, tallant-los qualsevol retirada.
Envoltats totalment, els borbònics, tenien la barrera d’arbres al davant, els homes que hi havia a la vila al darrere, a un costat la riera i a l’altre el penya-segat ple d’homes armats. El coronel Cano, sota intens foc, va unir la tropa que quedava i va intentar tres cops fer-se pas per la rereguarda per fugir cap a Hostalric altre cop. Finalment va aconseguir obrir-se pas amb 30 cavalls i 20 granaders. Uns quants soldats més van aconseguir escapolir-se de les files catalanes i retirar-se en desbandada fins a Hostalric.
El combat es va allargar 6 hores en total, durant les quals els borbònics van perdre vora 250 homes i els catalans van patir 7 morts i 17 ferits. A les dues de la tarda les tropes borbòniques totalment encerclades i desmoralitzades van cridar a capitulació.
Els borbònics van entregar tot l’equipatge, sis banderes, dues trompetes, cinc tambors i es van fer presoners 268 soldats i 72 oficials, 58 dels quals eren flamencs. Els presoners borbons que es van capturar durant la batalla van ser enviats al castell de Montesquiu i a Arbúcies, des d’on posteriorment van ser enviats a la fortalesa de Cardona. Els arbuciencs van donar a Viladrau, Espinelves i Sant Hilari una bandera a cada un.
L’exèrcit borbònic no va perdonar aquesta derrota i l’1 d’abril de 1714 una força de prop de 5.000 homes es va dirigir a Arbúcies per cremar tota la vila, excepte l’església que van saquejar i ultratjar. A més a més, també es va incendiar Espinelves i algunes cases de Viladrau, sota les ordres del duc de Pòpoli.
Combat de Sant Joan de les Abadesses – Pla d’En Sala. El 13 de gener, també es produí el combat a Sant Joan de les Abadesses, altre episodi de violència extrema que evidenciava una política de repressió i sotmetiment de Catalunya a sang i foc.
Olga Hiraldo i Martí
Fonts consultades: Gazeta de Barcelona; Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defensa de los fueros y privilegios de Cataluña en 1713 y 1714, de M Bruguera: i, Josep Maria Torras i Ribé. Felip V contra Catalunya. Testimonis d’una repressió sistemàtica. Rafael Dalmau, 2005; Ajuntament de Castellví de Rosanes i d’Arbúcies; Narraciones Históricas, de Francesc Castellví.
