Jornada CCCCXIV del setge. Dimarts. Villarroel no vol abandonar la Ciutat. Jo mateix he comprovat que ha passat la nit a casa, vestit del tot, assegut en una cadira, rebent els despatxos que li fèiem arribar constantment. De matinada, a dos quarts de cinc, ens han atacat set cossos d’ofensiva i un de reserva en quatre grans grups. 41 batallons, 26 mil soldats. Totes les campanes de Barcelona han tocat a sometent amb un so eixordador que mai no oblidaré. Villarroel ha reprès immediatament el comandament de la defensa. La immensa onada d’enemics, l’hem combatuda casa per casa, tapant les boques dels carrers, a la part de la Ribera, amb botes, caixes i matalassos. El comandant en cap, el gran i estimadíssim Villarroel, ferit, ha ordenat: «Segueixi l’avanç! Que davant meu ningú no es retira! I morir o vèncer és el que ens toca!» Després de dues hores i mitja, a les set del matí, els hem contingut del tot i els hem fet, semblava miracle del Cel, un contraatac general amb la bandera de Santa Eulàlia al capdavant. Però a les dues del migdia ja no podíem resistir més la superioritat dels invasors. Hem d’evitar el saqueig: hi haurà capitulació. Entre plors, hem comptat tres mil nou-cents morts dels nostres en aquest dia de judici final. Glòria i honor per sempre! La memòria d’aquesta nostra defensa de nostres drets, de nostra llibertat, perviurà més de tres-cents anys. Fins aquí, fins avui!
Baluard de Santa Clara
